Diumenge XXXIV, 20 de novembre
de 2016
Solemnitat de Nostre Senyor
Jesucrist,
Rei de tot el món
2 Sa 5, 1-3/Sl 121/Col 1,
12-20/Lc 23, 35-43
El Rei dels jueus, un títol curt posat en el lloc més visible d’una creu,
instrument de tortura, és el títol aplicat a Jesús. Qui ho havia de dir que
aquell jove rabí vingut de la Galilea, havia d’acabar mort en una creu com un
sediciós més? Podem entendre aleshores les burles fetes als primers cristians
quan aquests predicaven o morien donant la vida per un Jesús mort en creu
vingudes de gent que tenien per déus divinitats que ho podien fer tot, que
podien destruir-ho tot, que ho podien sotmetre tot... déus capriciosos i
violents que eren temuts, més que no pas estimats.
Encara avui, però, ens escandalitza un Rei com
Jesús, o no? Som família teva, som os del teu os i carn
de la teva carn... allò que deien els israelites a David abans de fer-lo
Rei és fa realitat profunda quan parlem d’aquest Jesús Rei. Perquè s’ha fet familiar
nostre, carn de la nostra carn i os del nostre os en fer-se un de nosaltres, en
no ser-li estalviats ni la fam, ni la pena, ni el dolor. Sí, en la vida i en la
mort un en tot com nosaltres. A aquest Rei que és Jesús i que avui celebrem com
la darrera festa de l’any litúrgic se’l comprèn només si ens posem com Maria i
Joan al peu de la creu, el seu veritable tron. Fins i tot en la glòria quan seu
al seu tron de Rei no deixa de ser l’Anyell
que ha estat immolat.
Però podríem
pensar, com a vegades ho fem per excusar-nos, que Jesús podia abaixar-se,
suportar-ho tot, perquè era Déu, com si pogués aguantar el dolor, la traïció, la
burla, l’escarni, els cops perquè tenia súper-poders. Pensar això es no
entendre, no creure en la veritable humanitat de Jesús. Potser ho fem perquè albirem
que la seva manera de ser Rei ens crida a imitar-lo, a fer com Ell, a viure com
Ell, a estimar com Ell... a no fer ús de la força o el poder, com no va fer-ho
davant les burles dels qui l’escarnien al peu de la creu... i això ens fa por.
Celebrar avui que Jesús és Rei és desitjar que vingui el Regne i construir-lo a la manera de Jesús.
Dins la
nostra celebració s’escau també de celebrar la festa de la nostra parròquia,
celebrar Sant Martí de Tours. Celebrar sant Martí és celebrar que construir el
Regne és possible, com ho han estat fent al llarg dels segles homes i dones
normals i corrents, com nosaltres. La imatge més coneguda de sant Martí, la més
representada, és la de partir la seva capa amb un pobre nu que demanava a les
portes de la ciutat. No és tan coneguda però la seva faceta de bisbe, del germà
preocupat per la seva gent i, en canvi, Sulpici Sever ens dóna un retrat de
Sant Martí que també és bonic de recordar: l’home malalt, tocat de mort, però
que es capaç de fer kilòmetres per posar pau en una comunitat de clergues de la
seva diòcesi. A la fi dels seus dies es diu que va pregar així: Senyor, si encara sóc necessari al vostre
poble, no defujo el treball; que es faci la vostra voluntat. Sant Martí va
entendre què era ser imitador del seu Rei. Aquell que no defugí el camí de la
creu, que donà la seva vida per nosaltres, que acollia tothom que feia el bé a
tothom... en sant Martí va tenir un bon imitador. Avui ell ens esperona a
demanar-nos: A què em crida Jesús? Què
puc fer jo per fer evident que el Regne és ja aquí? Celebrar és a la vegada pregar,
confessar i viure allò que celebrem. Que el Senyor ens mostri i ens ajudi a fer
bé la nostra part! Bona Festa Major!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada