Un rei atípic (Crist Rei 2016)

"Les autoritats es reien de Jesús"; "Els soldats també se'n burlaven"; "Un dels criminals penjats a la creu l'insultava". Aquest és l'entorn ambiental que rodejava Jesús a la creu segons ens indica l'evangelista Lluc. Pensem per un moment, com reaccionaríem un d'aquests dies que ens aixequem amb el peu esquerra si el nostre cap se'n rigués de nosaltres, seguidament algú amb galons ens fes burla, i per rematar-ho un qualsevol ens insultés i ens vingués amb exigències. 

Tornant a Jesús, la seva resposta a aquests menyspreus és increïble: Jesús calla, no respon, no diu res! Qui de nosaltres és capaç de callar quan en un mal moment se sent repetidament ultratjat? Potser podríem aguantar un embat mossegant-nos ben fort la llengua, però tres? 

Jesús no només aguanta l'embat en un moment crític sinó que és capaç de mostrar-se receptiu amb el company que està morint-se al seu costat quan li diu: "Jesús, recordeu-vos de mi quan arribeu al vostre Regne". Ara sí que respon, ara sí que parla perquè l'interlocutor se li adreça de tu a tu, no de dalt a baix com li feien els altres. La seva resposta és definitiva: "T'ho dic amb tota veritat, avui seràs amb mi al paradís". 

"Jesús, recordeu-vos de mi quan arribeu al vostre Regne" és la manera de parlar-li a Jesús, des de la sintonia, des de l'empatia, des de la reconeixença de qui és. Les rialles, burles, insults i àdhuc exigències no només no arriben enlloc, sinó que no mereixen resposta.

En la primera lectura hem escoltat com les tribus d'Israel i els ancians del poble s'acosten a David reconeixent els seus mèrits i demanant-li un pacte que els asseguri la seva protecció i ajut. En l'evangeli passa el mateix amb el bon lladre que reconeix la reialesa de Jesús precisament clavat a la creu, i li demana protecció i ajut. 

Jesucrist és un rei atípic, que actualment segueix present enmig dels crucificats, és a dir, dels bandejats, dels exclosos, dels qui tothom s'atreveix amb ells, vivint en la pròpia pell els mateixos ultratges. Però aquesta discreció no manlleva la seva grandesa, la seva reialesa, primer sabent callar, i segon portant al paradís aquell qui li ho demana amb honestedat. La petició del bon lladre, que la tradició cristiana apòcrifa l'anomena Dimas, també pot ser la nostra petició: "Jesús, recordeu-vos de mi quan arribeu al vostre Regne", que ja hi heu arribat!