EL FORASTER

Dimarts, 15 de novembre de 2016

Ap 3, 1-6.14-22/Sl 14/Lc 19, 1-10

Fa poc van atorgar el darrer Premi Ondas Nacional de Televisió al Millor Programa Emès per Cadenes No Nacionals a un programa de TV3 que potser us sona. És un programa presentat per en Quim Masferrer, i que es dedica a donar a conèixer la gent de pobles petits de Catalunya, d’aquells poblets que a un li costa sovint de situar en el mapa. El programa es diu EL FORASTER.

M’hi ha fet pensar en aquest programa una frase de l’Evangeli d’avui, la de Jesús, alçant els ulls a l’arbre on hi estava enfilat el petit publicà Zaqueu: Zaqueu, baixa de pressa, que avui m’he de quedar a casa teva.

Jesús és una mena de Quim Masferrer, però clar, molt millor (amb perdó per en Quim Masferrer). Perquè en Quim va amb les càmeres per endavant, apareix en un poble petit, dels que no tothom coneix, d’aquells que no són massa turístics... i ens mostra la gent tal com raja. Però després marxa i va a l’encalç d’un altre poble. I així programa rere programa, que és ben d’agrair. Però Jesús és el foraster que arriba, en canvi, per quedar-s’hi. És el foraster perquè ens ve de fora. L’intuïm com un estrany perquè ens porta aires de lluny, d’una altra dimensió, perquè és realment el Fill de Déu. Dit poèticament, si voleu, ens porta sentors de cel. I això ens atrau. Alhora, però, Jesús és com de casa. Hi ha quelcom que el fa familiar, perquè no és un súper-heroi, no és un semi-déu, és veritablement un home com nosaltres. I com compartim la mateixa humanitat trobar-lo és com retrobar-se amb un amic amb qui feia temps que no t’hi veies. I això dóna pau, i alegria, i goig.

La Bona Notícia és aquesta voluntat indefallible de Jesús per voler-se quedar a casa meva. Malgrat que a vegades, per culpa meva, visqui aquesta presència com una intrusió. No debades ho diu Jesús mateix avui a la primera lectura: Jo renyo tots els meus amics i els dic la veritat. I clar, el problema és que no ens agrada massa que ens renyin... i menys els que diuen que són els nostres amics... i molt menys que ens diguin la veritat, perquè aquesta pot fer-nos mal i no esperem dels amics que ens facin mal. Però oblidem la paraula amic que és una paraula que té un especial relleu en llavis de Jesús, perquè no ens anomena “servents” (tot i que Ell és el Senyor), no ens anomena “germans” (tot i que Ell ho és i de forma eminent en la seva humanitat), ens vol “amics” expressant així una relació d’harmonia, d’estimació i de preferència  (ja diuen que els germans te’ls trobes, però els amics els esculls) vers cadascú de nosaltres.

Avui, doncs, obrim-li les portes del nostre cor de bat a bat, perquè Jesús és viu i segueix volent fer estada en nosaltres i ser el nostre amic per sempre més: Mira, sóc a la porta i truco. Si algú m’escolta i obre la porta, entraré a casa seva i menjaré amb ell, i ell amb mi. Preparem-nos per aquest convit amb Jesús.