Divendres, 4 de novembre de 2016
Sant Carles Borromeu, bisbe
Fl 3, 17-4, 1/Sl 121/Lc 16, 1-8
Antigament
hi havia un costum a l’Església que no era massa edificant. De fet, la mateixa
església, va mirar d’eradicar-lo amb el pas del temps. El costum es deia nepotisme i és com el nostre més conegut
amiguisme però quan l’amic és algú de
la família. Això era un problema, perquè sovint volia dir perpetuar en càrrecs
importants de l’església persones que no tenien cap vocació de servei i sí
moltes ganes d’escalar llocs de prestigi i que acabessin esdevenint hereditaris.
Sant Carles
Borromeu, precisament, era nebot del Papa Pius IV, el seu oncle matern, qui el
nomenà cardenal. Però Carles no era un arribista, una persona que s’aprofita
del seu càrrec per viure de renda, Carles fou un bon administrador de les
tasques que li havien estat assignades. Carles fou fidel a allò que era i
representava: un bisbe.
La lectura
d’avui de l’Evangeli (que seria bo de llegir-la en tota la seva extensió, donat
que continua demà dissabte) ens parla de fidelitat i, més concretament, en què
posem la nostra fidelitat. L’administrador de qui ens parla l’Evangeli és obvi
que és un mal administrador perquè no ha estat fidel en fer-se càrrec dels béns
del seu amo... però ha estat un excel·lent i fidel administrador dels seus
interessos que eren l’enriquir-se a costa del patró. I la seva fidelitat a això
queda palesa quan, descobert, s’adona que ha de fer trampes si vol ser rebut a
casa d’un altre. Novament és fidel a allò que més vol.
El plany
final de l’Evangeli, posat en llavis de Jesús, vol ser com un toc d’avís per a
nosaltres, un repàs a les nostres fidelitats. Tots fem el que sigui per aconseguir
allò que volem... i Jesús sembla voler-nos cridar l’atenció sobre la nostra
actitud en l’administració de tots els béns que el Bon Déu ha posat al nostre
abast. Sembla com si Jesús tingués por que no ens passés com aquell que diuen
tenia com a epitafi a la seva tomba: El
mal ho va fer molt bé, el bé molt malament. Quin ús en fem d’allò que Déu
ens ha donat: diners, capacitats, dons, talents...? A qui servim? A qui som
fidels de veritat?
Potser Pius
IV només volia posar prop seu algú de la família per tenir algú de qui
refiar-se... però Carles fou un reformador de l’Església amb el seu exemple i
amb el seu desig de ser el pastor de tots. Les pregàries d’avui ens recorden la
seva manera de ser prudent, és a dir,
de ser un administrador fidel:
“dedicació total a l’ofici de pastor”, diu la pregària sobre les ofrenes; “un
servent fidel en el seu ministeri”, dirà la pregària de postcomunió. Com podem
ser-ho nosaltres? Potser ens cal descobrir que una manera de ser administradors
fidels dels béns que Déu posa al nostre abast vol dir tenir-ne cura, ser
responsables, ser diligents, fer les coses ben fetes, dedicar-nos a les coses
senzilles de tot cor... que el Senyor ens ajudi en aquest camí cristià que
passa per les coses concretes de cada dia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada