PARTICIPAR DE LA FESTA

Diumenge, 11 de setembre de 2016

Ex 32, 7-11.13-14/Sl 50/1 Tim 1, 12-17/Lc 15, 1-32

Perdoneu que, abusant de la vostra confiança, hagi llegit la versió “llarga” de l’Evangeli d’avui, però m’estimava més sé jo parc en paraules (sempre és millor que parli el Senyor i que calli el predicador) i deixar que el text d’avui ens acompanyi en tota la seva extensió i riquesa. Perquè, si hi ha un text que resumeixi i ompli de sentit a aquest jubileu de l’Any de la Misericòrdia, si hi ha un text que pugui fer-nos literalment caure de genolls en agraïment a Déu per qui és Ell i pel que Ell ha fet, fa i farà per nosaltres, és el text evangèlic d’aquest Diumenge.

Cal recordar, per assaborir-lo en tota la seva magnitud, aquelles paraules de l’Evangeli de Sant Joan que diuen: A Déu, ningú no l’ha vist mai: el seu Fill únic, que és Déu i està en el si del Pare, és qui l’ha revelat (Jn 1, 8). Perquè Jesús, amb les paràboles que avui hem escoltat de l’ovella perduda, de la moneda perduda i del Fill Pròdig, vol fer-nos una “fotografia” del Pare, més encara, un TAC del seu cor, si em permeteu dir-ho així, per la seva nitidesa i concisió.

Quin és el detonant, allò que fa que Jesús reaccioni explicant aquestes tres paràboles? L’actitud de condemna gratuïta dels fariseus que veuen a publicans i pecadors apropar-se a Jesús, per això diuen: Aquest home acull els pecadors i menja amb ells! No poden, segons la idea de Déu Sant i Justicier que tenen, que Jesús es barregi amb aquells que públicament i notòria són gent pecadora (no només gent que no són de missa, sinó fins i tot que poden ser de missa i provocar l’escàndol). Amb aquests, dirien, ni parlar-los! Això també m’ha de fer demanar-me: En quina mena de Déu hi crec?

Ara bé... Què revela Jesús? El Mestre revela que, per a Déu, tothom té un valor i una dignitats impagables... tant, que és més important l’ovella perduda que les noranta-nou que mai no han provocat maldecaps al pastor; tant, que la moneda perduda per si sola és tant important que no importa tenir-ne altres nou, cal escombrar i regirar-ho tot per trobar-la... el que sigui perquè tot aquell que se sent lluny, que se sent sol, que se sent abandonat o menystingut pugui saber que és important per a Déu. I per això no importa que el pecador, que per a Déu no deixa de ser mai FILL, hagi demanat la part que li toca de l’herència com si desitgés que el pare morís... (Déu ha mort... pensen encara alguns), Ell, el Pare, sempre serà a la vora del camí, cada dia, esperant amb un cor ple de misericòrdia que el fill estimat torni a casa.

El final de tot plegat, però, té un greu advertiment, per a fariseus i mestres de la Llei, però també per a nosaltres... per a nosaltres que fàcilment, quan mirem les nostres mancances i infidelitats ens identifiquem amb el germà petit de la història i esperem l’abraçada de Déu... l’advertiment és que no hi faci niu en el nostre cor la llavor excloent del germà gran, què només veu allò que ha fet i ha complit i que sols veu al Pare, en el fons, com un deutor, algú que a mi m’ha de fer, m’ha de tractar, m’ha de donar... perquè jo he fet, he estat, he procurat... El germà petit entra en la festa, mentre el germà gran (segons el relat) queda a les portes... que no jutgem mai ningú, perquè a la fi de la història tots puguem participar de la Festa!