Hi ha un restaurant en que s’anuncia el preu del cafè
d’aquesta manera. Primer a la llista de preus diu: “Un cafè, 5 euros”; “després
afegeix: un cafè, si us plau: 3 euros”; i finalment: “bon dia, un cafè si us plau:
1, 30 euro”. Diem: “ser ben educat no
costa res”, aquest restaurant hi posa un preu. Però el que crec que vol
subratllar, no és tant l’economia, sinó que el cambrer no és una màquina, sinó
una persona. Que per sobre del treballador hi ha algú. Que per sobre de voler o
no un cafè, que per sobre de la relació amb la cosa, hi ha una relació més important que és amb la
persona del cambrer. La bona educació, la cortesia poden ser expressió,
certament d’encarcarament i fins, si voleu, d’hipocresia, però també poden ser,
i de fet per això van nàixer, expressió
de respecte per l’altre. Recordant que no hi ha cambrers, ni taxistes, ni
forners...sinó persones que treballen de cambrers, taxistes, bombers. Persones
que no podem reduir al que ens serveixen, sinó que , com a persones, tenen una
dignitat irreductible al servei que ens poden fer.
En la paràbola
del bon samarità veiem la falta d’educació del fill vers el pare. El fill diu
secament: “pare, dóna’m la part d’herència que em toca”. No li diu ni si us
plau, ni cap circumloqui de respecte. De fet no hi tenia cap dret ja que una
herència només es rep quan el pare és mort. De fet li estava desitjant la mort
o el considerava com a mort. I quan es trobarà en la indigència i necessitat,
llavors sí que cerca paraules delicades i de bona educació: “Aniré al meu pare
i li diré: pare he pecat contra el cel i contra tu; ja no mereixo que em diguin
fill teu; pren-me entre els teus treballadors”. La paraula no diu que aquestes
paraules siguin expressió d’estima ni de penediment, tant sols volia atipar-se
com els treballadors del seu pare. Eren paraules pensades per aconseguir el que
necessitava. Nascudes de la necessitat no de l’amor filial. Amb el fill gran
passa semblant. Fa la rebequeria de no voler
entrar, com un nen mal educat.
Els dos han d’aprendre de sant Pau. El fill petit, sobretot,i
també el gran, ha d’aprendre“Jesucrist
vingué al món a salvar els pecadors, i entre els pecadors jo el primer”. II el
fill gran ha d ‘aprendre, i també el petit, el que pregunta Pau: “què tens que
no hagis rebut? I si us has rebut perquè t’en glories?” . Que és un comentari a les paraules del
Pare.“Tu sempre ets amb mi i tot el que és meu és teu”
Però sobretot han d’aprendre que en Jesucrist, Déu és
el pastor que cerca l’ovella, o la dona que cerca la moneda. I que s’alegra
quan troba, es commou quan veu el fill que torna, encara que sigui per motius
no massa altruistes. Els dos fills, i
nosaltres, hem d’aprendre que el Pare ens diu :“tu sempre estàs amb mi i tot el
meu és teu”.
Per això nosaltres en el tracta amb l’altre fins de
reconèixer en l’altre la dignitat que li confereix ser imatge de Déu, fill
de Déu. Aquesta és el fonament de la
dignitat de l’home. Cada persona individual no és un simple fruit de l’atzar.
Déu el cerca, es commou, l’espera. S’alegra per cadascú, per petit i desconegut
que sigui. Com diu Jesús : “tot allò que feu a un d’aquests, per petit que
sigui, a mi m’ho feu.” Pel creient la
relació amb l’altre és el lloc del trobament amb Déu. D’aquí no sols l’educació
sinó el respecte i l’estima que ens ha de fer l’altre. I la joia íntima de
saber fins a quin punt sóc estimat per Déu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada