"Orgia
de vividors". Així és
com el profeta Amós anomena de manera provocativa als rics que vivien ostentosament,
gaudint del benestar econòmic que aleshores travessaven les tribus del regne
del Nord. El profeta no té pèls a la llengua per criticar amb mordacitat el seu
estil de vida, acusant-los també d'insensibles, de viure aliens a les penúries
de les tribus germanes i veïnes de Josep.
No és difícil fer salts en el temps i aplicar aquesta doble crítica en el nostre món. Grans països, grans confederacions de països, grans polítics, grans empreses, grans milionaris, grans directors generals, grans monarques, grans dictadors, grans revolucionaris, grans esportistes, grans artistes, grans intel·lectuals, grans funcionaris, grans religiosos, grans terroristes, grans mafiosos, poden ser col·locats en aquest calaix de l'orgia de vividors. Però sense oblidar que els qui no som grans tampoc ens escapem de les ostentacions ni de la insensibilitat.
La grandesa, ja sigui heretada, ja sigui comprada, ja sigui un mèrit propi, ja sigui un reconeixement públic, ja sigui guanyada a cops de colze o a trets, implica un estatus. I és aquest estatus el que suscita l'ostentació i la insensibilitat que el profeta Amós critica sense embuts.
L'evangeli de Lluc ―a l'estil del profeta Amós― recull discursos efectuats per Jesús que critiquen obertament els rics del seu temps. La paràbola de d'avui n'és un exemple. La insensibilitat de l'home ric vers el pobre Llàtzer, provoquen que rebi la mateixa moneda: per molt que invoqui la misericòrdia del pare Abraham en l'altra vida, rebrà la mateixa insensibilitat que ell desplegà. Però el ric, fins i tot en els turments fa ostentació del seu estatuts. Demana, en primer lloc, que sigui el pobre qui el vingui a assistir, com sempre s'esdevingué en vida. En segon lloc, demana, ara educadament, que s'enviï de nou al pobre Llàtzer, com a xicot dels encàrrecs, a advertir els seus germans. La resposta segueix essent rotunda i sense cap escletxa a la comprensió. El judici que la paràbola efectua sobre aquest ric és sumaríssim, sense cap possibilitat de redempció.
Els relats bíblics, siguin de l'Antic com del Nou Testament, són contundents jutjant els poderosos, però són plens de misericòrdia amb els marginats i els pecadors. En el nostre món acostumem a funcionar al revés. Amb els poderosos, malgrat els critiquem tant en els mitjans, solem ser comprensius; en canvi amb els marginats i els febles, com que amb ells ens hi atrevim, els hi donem bons cops de bastó.
No és difícil fer salts en el temps i aplicar aquesta doble crítica en el nostre món. Grans països, grans confederacions de països, grans polítics, grans empreses, grans milionaris, grans directors generals, grans monarques, grans dictadors, grans revolucionaris, grans esportistes, grans artistes, grans intel·lectuals, grans funcionaris, grans religiosos, grans terroristes, grans mafiosos, poden ser col·locats en aquest calaix de l'orgia de vividors. Però sense oblidar que els qui no som grans tampoc ens escapem de les ostentacions ni de la insensibilitat.
La grandesa, ja sigui heretada, ja sigui comprada, ja sigui un mèrit propi, ja sigui un reconeixement públic, ja sigui guanyada a cops de colze o a trets, implica un estatus. I és aquest estatus el que suscita l'ostentació i la insensibilitat que el profeta Amós critica sense embuts.
L'evangeli de Lluc ―a l'estil del profeta Amós― recull discursos efectuats per Jesús que critiquen obertament els rics del seu temps. La paràbola de d'avui n'és un exemple. La insensibilitat de l'home ric vers el pobre Llàtzer, provoquen que rebi la mateixa moneda: per molt que invoqui la misericòrdia del pare Abraham en l'altra vida, rebrà la mateixa insensibilitat que ell desplegà. Però el ric, fins i tot en els turments fa ostentació del seu estatuts. Demana, en primer lloc, que sigui el pobre qui el vingui a assistir, com sempre s'esdevingué en vida. En segon lloc, demana, ara educadament, que s'enviï de nou al pobre Llàtzer, com a xicot dels encàrrecs, a advertir els seus germans. La resposta segueix essent rotunda i sense cap escletxa a la comprensió. El judici que la paràbola efectua sobre aquest ric és sumaríssim, sense cap possibilitat de redempció.
Els relats bíblics, siguin de l'Antic com del Nou Testament, són contundents jutjant els poderosos, però són plens de misericòrdia amb els marginats i els pecadors. En el nostre món acostumem a funcionar al revés. Amb els poderosos, malgrat els critiquem tant en els mitjans, solem ser comprensius; en canvi amb els marginats i els febles, com que amb ells ens hi atrevim, els hi donem bons cops de bastó.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada