CONVIDATS A LA FESTA

Arenys de Munt

Diumenge XVII, 29 de juliol de 2012

2 Re 4, 42-44/Sl 144/Ef 4, 1-6/Jn 6, 1-15

Una de les coses que m’agraden de l’estiu a part del bon temps, de més hores de llum, els dies més llargs... són les festes que esquitxen bona part dels nostres pobles i viles per l’estiu.

Ja sé que la festa major d’Arenys de Munt és per Sant Martí, l’11 de novembre, en plena tardor cosa que té, i molt, el seu encant, però jo ara recordo festes estiuenques recents com ara Sant Joan, Sant Pere, Sant Zenon, Sant Feliu... festes majors de molts pobles i viles del nostre voltant, que omplen, com en aquests dies la festa de Les Bredes a Arenys de Munt, les nits amb el seu color, amb la seva participació, amb la seva alegria, amb la gent divertint-se i passant-ho bé...

Amb tanta festa al nostre voltant sovint potser oblidem que una de les imatges més evocadores del cristianisme és, precisament, aquesta imatge de la festa, de la celebració. Però, de quina mena de festa estem parlant?

Diria que avui l’Evangeli de Joan il·lustra alguns aspectes d’aquesta festa que els cristians ens entestem de celebrar Diumenge rere Diumenge, en record del Jesús vivent, ressuscitat. Una festa, jo diria, on hi cap tothom, on el poc es multiplica i on tot s’aprofita per al bé de tots.

Que l’Evangeli d’avui té un to eucarístic no és quelcom que dic jo, és quelcom que ja reconeixen molts dels especialistes en comentar els evangelis. La idea de Jesús presidint una trobada amb els deixebles i més de cinc mil homes (no eren comptats les dones i els nens que hi eren ben segur) quan “s’acostava la Pasqua, la festa dels jueus”, els gestos de la benedicció dels pans i els peixos, la mateixa multiplicació i distribució dels aliments... col·loquen Jesús per damunt del mateix Eliseu (com hem llegit en la primera lectura), assenyalen que Jesús és més que l’antic i famós profeta, perquè la comunitat que rep aquest text ja el confessa i el celebra com a Crist i Senyor.

El que jo voldria remarcar avui és aquesta festa on, com deia, hi cap tothom. Jesús “alçà els ulls i veié la gentada que anava arribant”, i encara avui nosaltres ho celebrem i creiem que és així. Els seus ulls de misericòrdia estan amatents de rebre tothom al seu convit. En el text podem suposar que allà hi havia gent de tota mena que el cercava. I que aquests no eren, com diríem avui “gent de missa”, ens ho fa sospitar el fet que al final la gent volen apoderar-se de Jesús per fer-lo rei, només perquè els havia alimentat abundosament, perquè aquest home, també com diríem avui “prometia” políticament parlant. Sí, a la taula de Jesús tothom que cerca, ni que sigui fent tentines, és ben rebut.

Aquesta, nostra festa, és el lloc on el poc que hi ha es multiplica. I això és cert no sols perquè es dóna el miracle que recull el text, sinó perquè també avui cadascú de nosaltres venim aquí amb el poc o molt que som, amb els nostres neguits o les nostres alegries. Però la trobada amb Jesús, la trobada fonda amb Ell, ens ajuda a canviar de mentalitat, a “carregar les piles”, doncs és el lloc on descobrim la raó de la nostra llibertat, la raó que dóna sentit al nostre viure, allò que ens fa anar a l’únic necessari, on descobrim el que ens pot fer veritablement feliços, on descobrim que som immensament estimats no per una idea, sinó per una PERSONA que ens coneix i ens estima tal i com som.

I, finalment, la nostra festa és també el lloc on tot s’aprofita per al bé comú perquè aquest canvi de mentalitat, aquesta conversió que es dóna quan acollim aquest amor de Déu per a nosaltres, ens fa com el nen de l’Evangeli d’avui: incapaços de guardar-nos per a nosaltres mateixos els cinc pans d’ordi i els dos peixos (els dons, els béns i els talents que Déu ens ha donat a cadascú de nosaltres), sinó capaços de compartir-los amb els demés, d’invertir-los per al bé comú.

Aquesta és la nostra festa, aquesta és la nostra celebració, aquesta serà la nostra experiència en aquesta i en cada Eucaristia si ens deixem tocar per Aquell que fou el primer en ensenyar-nos què vol dir de veritat estimar, servir i donar-se.

El volien fer rei (Diumenge 17)

“Jesús, sabent que anaven a apoderar-se d’ell per fer-lo rei, es retirà tot sol a la muntanya”. Per què s’escapà Jesús de la gent si, en el fons, acabava d’aconseguir el que pretenia? La multitud el reconeixia com un salvador messiànic: multiplicador de pans com el profeta Eliseu, obrant prodigis en vigílies de la festa dels Àzims i Pasqua com si es tractés d’un nou Moisès.

A més, el desig de fer-lo rei no provenia d’anhels revolucionaris, ni de proclamar-lo cabdill d’un exèrcit galileu lliure, ni de restaurar la monarquia extingida pels babilonis. L’evangeli no al•ludeix a res d’això, sinó que descriu la multiplicació dels pans com un banquet escatològic de ressons messiànics on “tothom quedà satisfet” i, a més, es recolliren dotze coves amb les sobres. Es tractava d’un signe magnífic de la irrupció del Regne de Déu. Els agraciats així ho reconegueren i obraren en conseqüència volent coronar-lo com a rei. Per què Jesús deixà perdre aquesta oportunitat i es retirà tot sol a la muntanya? - ens preguntem de nou...

Una primera resposta ens la dóna el mateix text: “anaven a apoderar-se d’ell per fer-lo rei”, és a dir, es tractava d’una decisió aliena a ell que la multitud, satisfeta la gana i satisfet l’esperit, determinarien amb més eufòria que sentit comú. Jesús no es deixà endur per l’exaltació del moment -que sempre esdevé un foc d’encenalls-. Per això es retirà tot sol, esquivant amb intel•ligència una ocasió que l’hagués convertit en un reietó efímer. Perquè els reis instituïts pels humans tard o d’hora acaben fallant, caient o morint.

La reialesa de Jesús es manifesta solemnement en la seva mort en creu -i no abans-, per òptimes que siguin les condicions. L’evangeli de Joan converteix el relat de la passió de Jesús en un relat d’entronització reial, la creu en un tron, i a Jesús en un rei glorificat amb un rètol que ho testimonia en tres llengües: El rei dels jueus.

Perquè la veritable reialesa de Jesús és la instituïda per Déu, no la reconeguda pels humans. La veritable reialesa de Jesús és fruit de la seva mort glorificadora, no d’entusiasmes col•lectius on tothom queda satisfet.

I nosaltres, renunciarem a corones humanes -per merescudes que siguin- per anar més decidits a l’encalç de corones celestials?

VACANCES "A LA CRISTIANA"

Diumenge XVI, 22 de juliol de 2012

Jr 23, 1-6/Sl 22/Ef 2, 13-18/Mc 6, 30-34

Ja som a finals de juliol, ja fa calor, ja és estiu, plenament estiu... tant que ja alguns comencem a pensar i a dir que seria bo que fes una mica més de fresca per sentir-nos un xic més alleujats de la força del sol d’aquests dies... amb tot, ens resignem perquè sabem que poca cosa podem fer: és juliol, fa calor, és el que toca!!! Tot: el clima, l’ambient (botigues tancades, menys cotxes a la carretera, menys gent als carrers, els nens que ja no van a escola...) TOT ens fa pensar en les vacances... si tenim la sort de poder-les fer.

Les lectures d’avui m’han fet pensar en aquest temps de vacances (i veig que al Sr. Bisbe de Girona també, com he pogut descobrir avui en llegir la seva carta en el Full Parroquial). Us heu fixat? A la primera lectura, la del profeta Jeremies, apareix Déu amb un nom nou: El-Senyor-és-el-nostre-bé. A la carta als efesis Pau diu clarament que Ell, Jesús, és la nostra pau. El mateix salmista subratlla que Déu esdevé Aquell qui ens fa descansar en prats deliciosos.

Bé, pau, descans... no són una bona recepta, allò que més desitgem, per al nostre temps de vacances?

Però em sembla que l’Evangeli d’avui podria servir com una paràbola per a què nosaltres, cristians, recordem que també les vacances poden ser un moment especial de repòs per reprendre forces, per connectar amb la Font que és Jesús mateix. M’ho ha fet pensar especialment la darrera frase de l’evangeli d’avui: I es posà a intruir-los llargament. Un Jesús que es vol prendre temps amb nosaltres.

Els apòstols arriben a Jesús amb les darreres notícies que porten d’haver estat predicant i guarint arreu. Hem pogut escoltar: En aquell temps, els apòstols es reuniren amb Jesús i li parlaren de tot el que havien fet i ensenyat. Ell els diu: “Veniu ara tots sols en un lloc despoblat i reposeu una mica”. Perquè molta gent anava i venia i no els deixava temps ni de menjar.

Potser nosaltres també arribem en aquest estiu amb la sensació d’haver fet molta feina. Uns arribem cansats i amb el desig de canviar d’aires; d’altres, preocupats per les notícies econòmiques, potser tement de perdre la poca feina que tenim; uns altres plenament convençuts que ens hem escarrassat tot el curs sense que ningú no ens hagi sabut valorar la tasca feta... mil i una coses que fan “rau-rau” en el nostre cor; mil veus que es contradiuen i s’ofeguen mútuament dins el nostre interior cercant una resposta o una mica de llum. Com hem sentit dir a l’Apòstol: Ell és la nostra pau. Portem totes aquestes coses a Jesús aquestes vacances!!!

Aprofitem aquestes vacances per cercar aquest repòs, aquest descans, que Ell està ben disposat a donar-nos. Donem oportunitat a Jesús aquest estiu de ser el nostre centre. Com? Busquem una estona, uns minuts cada dia per escoltar el que Ell vol dir-nos tot llegint la seva Paraula, la Bíblia. Cerquem un moment o dos o més (no siguem porucs, que no ens farà cap mal) durant el dia per poder pregar i explicar-li a Jesús, com si fos algú més de la família, els nostres neguits, els nostres desigs, els nostres encerts o els nostres mancaments, ja sigui a casa o a l’Església. Anem a missa allà on estiuegem, podria ser l’oportunitat de trobar-nos amb altres cristians i fer noves amistats!! Sortim al camp, a la muntanya, a la platja, al carrer o a la plaça... potser descobrirem que no cal fer una gran despesa fins endeutar-nos més amunt de les nostres possibilitats ni marxar de viatge a un país exòtic per sentir-se bé. Redescobrim el plaer de passejar, sols o en companyia, quan el sol no sigui tan fort, al caure de la tarda, i mirem com el sol ponent pinta cada dia de nous colors tot el que ens envolta.

Però hem escoltat també en l’Evangeli d’avui la sorpresa de Jesús quan es pensava tenir un moment d’intimitat amb els seus i es troba amb una gentada inesperada: Quan Jesús desembarcà, veié una gran gentada i se’n compadí, perquè eren com ovelles sense pastor.

Durant el curs hi ha també, ben segur, tota una “gentada” que no veiem, o a qui no hem sabut dedicar-li el temps que necessitava o es mereixia. En aquestes vacances, primer de tot, gaudim de la família. Aprofitem per sortir amb la parella i els fills a donar un volt, a xerrar, a jugar... aprofitem, si vivim lluny dels pares o d’altres familiars, de programar algun dia de trobada, de passar estona amb els éssers estimats. Si hi ha amics que fa temps que no veiem, potser és el moment de quedar per fer un cafè, per dinar, per passejar plegats... Les vacances també són un temps no per mirar-nos el melic, sinó per estrènyer llaços, per recordar que no som illes. Dediquem-nos temps els uns als altres, com el mateix Jesús que no tenia por de dedicar temps als qui el cercaven: I es posà a instruir-los llargament. “Llargament”, diu, i no una estoneta ràpida.

Si voleu, símbol de tot això, és el Diumenge, cada Diumenge. Un espai de celebració, on recordem el Crist mort i ressuscitat i vivent entre nosaltres, base i font de la nostra alegria. Un dia, el Diumenge, que ens recorda la dignitat de cristians: salvats de viure a mercè de la moda o del consumisme per saber donar temps al temps, per gaudir de poder estar amb la família i els amics, per recordar que ni el treball (tot i que en manca a tanta gent) no ho és tot, ni tampoc ho és tot el lleure pel lleure. Sinó per saber administrar el temps i gaudir de la Festa sabent trobar temps per als altres, fins i tot per aquells que estan sols la resta de la setmana.

Que en aquesta Eucaristia, la nostra festa de cada setmana, sapiguem gaudir de sentir-nos estimats sense mesura, estimats per Déu que es pren temps per demostrar-nos cada dia que ens estima.

“Eren com ovelles sense pastor” (Diumenge 16)

“Eren com ovelles sense pastor”. Aquesta fou la percepció que tingué Jesús al contemplar, des de la barca, la gentada que l’esperava a la riba del llac. L’evangeli ens diu que se’n compadí i que es posà a instruir-los llargament. Per arrodonir-ho, els donà de menjar amb només cinc pans i dos peixos.

Ens podem preguntar, en primer lloc, per què aquella multitud anava darrera de Jesús? per les seves dots de predicador? pels seus miracles? per la seva extraordinària personalitat? La resposta seria que per tot plegat, però també perquè més enllà de la seva eloqüència, el contingut del seu discurs seria més vibrant, més amarat de religiositat, més amarat de Déu. També el seu comportament seria diferent, més enllà de ser íntegre, delicat i lúcid; una unció general, que no vol dir afectació, marcaria la seva conducta. En definitiva, aquells jueus i jueves veurien en ell un referent digne de confiança, algú que els orientava amb seny, un bon pastor que menava amb seguretat pels camins de la vida que, en aquells temps, coincidien amb els camins de Déu.

Jesús, captant aquest neguit existencial, se’n compadí, perquè compadir-se, com expressa insistentment Dostoievski en els seus llibres, és la virtut que ens aproxima a l’altre i ens redimeix. Compadir-se és identificar-se amb l’altre sense límits, posant-se en el seu lloc. La compassió de Jesús es materialitza en una llarga instrucció i, seguidament, en un banquet col•lectiu amb ressons messiànics.

Quelcom similar ens passa avui dia: semblem ovelles sense pastor. Seguim cercant referents dignes de confiança i que ens orientin amb seny, bons pastors que ens menin amb compassió pels camins de la vida, fent-los coincidir amb els camins de Déu, al menys així ho procurem els creients.

Jesús -i també els profetes- no perderen mai de vista que Déu era el veritable pastor que aglutinava el poble d’Israel, però nosaltres tenim tants pastors que ja no sabem quin és el més creïble i digne de seguir: si el pastor municipal, el nacional, l'estatal o l’europeu; si el pastor independentista, el federalista, el nacionalista o el regional; si el pastor del pacte fiscal, de l’objecció fiscal o de la insubmissió total; si el pastor ecologista, el neoliberal o el socialista; si el pastor blaugrana, el de la roja o el blanc i blau; si el el pastor patronal o el pastor sindical; si el pastor ateu, l’agnòstic o el creient; si el pastor carca o el pastor progre...; tots ells secundats pels corresponents pastorets que, ben sovint, ens fan oblidar que de pastor veritable només n’hi ha un.

PERSPECTIVES

Dimecres, 18 de juliol de 2012

Is 10, 5-7.13-16/Sl 93/Mt 11, 25-27

Som estranys, els éssers humans (començant per mi, el més estrany de tots, segurament!!!). Si tenim la sort (i ara s’ha de dir així) de tenir una feina, la nostra vida sol ser pautada per un horari, més o menys flexiu, on hi trobarem, a grans trets, l’hora de llevar-nos per anar a la feina, l’horari laboral, l’hora de tornada a casa per dinar, la tornada a la feina, el tornar a casa novament, el sopar, la parella, els fills, una mica de lleure i l’hora d’anar a dormir... i a l’endemà “Sant Tornem-hi”. Una mena de ritual que sembla cíclic (pot semblar repetitiu fins a la sacietat) i quotidià (fins a semblar monòton, mecànic, sense sentit).

Però, això és tot? No, ben cert que no. Els éssers humans som estranys perquè no vivim la vida només “mecànicament”. Dintre d’aquest espai que podríem anomenar “un dia qualsevol en la nostra vida”, no tot està “programat” com en aquella pel·lícula que es deia EL SHOW DE TRUMAN, ni molt menys! La sorpresa (agradable o desagradable) es pot presentar en qualsevol moment i en formes ben diverses: una trucada inesperada d’algú de qui feia temps que no en sabíem res; la notícia de la malaltia greu d’algú que estimem; l’experiència de quedar-nos de la nit al dia sense feina; la lectura d’un llibre que ens ha resultat apassionant; aprovar un examen, sortir d’una prova, o entrar-hi; enamorar-nos... són coses que trenquen totalment aquesta quotidianitat, aquesta sensació de tenir-ho tot “apamat” i ens tornen a la realitat, ens diuen que la vida és quelcom més que pur mecanicisme.

I encara hi ha més, encara som més estranys els éssers humans... perquè no som éssers autòmats, no som robots, hi han també els nostres sentiments, les nostres passions, els nostres canvis d’humor. Ben cert que poden haver circumstàncies externes que poden fer-nos trontollar i canviar l’humor i la vida; però, també hi ha en el nostre “sac de ser persona” tot allò que som realment, el que creiem ser i no som, el que ens agradaria ser i potser no ho serem mai, el que hem rebut, el que hem après, el que estimem, el que rebutgem, els nostres prejudicis, les nostres ignoràncies, les nostres pors... i una llarga llista que no acabaria mai... I tot això es barreja en una combinació diferent cada dia que posem el peu a terra per llevar-nos i començar la jornada. Ben estranys i ben complicats. Al cap i a la fi, una meravella (dit sense ironia)!

Tot això ho pensava aquest matí quan llegia les lectures de la missa d’avui. Per una banda m’ho ha fet pensar el text d’Isaïes. El profeta-poeta posa en boca de Déu aquest retret que hem escoltat: Ai dels assiris! Són la vara amb què jo pego, el bastó amb què jo castigo... però ells no ho veuen pas així, els seus propòsits no són aquests... Per Isaïes una cosa és el que Déu obra (en la seva sobirania, perquè es Déu i pot fer el que vol), i una altra és el que el rei assiri creu que fa per pròpia virtut. Com al rei assiri a nosaltres ens manca perspectiva de les coses. Ens pensem ser els “reis del mambo”, que ho maneguem tot com volem, i la realitat és que podem ser esclaus dels nostres interessos més egoistes sense adonar-nos.

I també ens manca humilitat. Què és o no és la voluntat de Déu? Quin paper hi juga Déu en totes les coses que passen o ens depassen? Sens dubte que cercar una resposta clara a tot això és ficar-nos en un atzucac. No tenim receptes. No podem entendre què ve de Déu i què ve de nosaltres amb prou nitidesa... perquè Déu no ens considera robots i normalment no fa res que no compti amb nosaltres.

Però també m’han sorprès les paraules de Jesús avui. Primer perquè irrompen com un esclat de joia i de lloança: Us enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra... després dels retrets contra Corazín, Betsaida i Cafarnaüm (evangeli d’ahir dimarts) i d’haver dit que Ell mateix no ha vingut a portar la pau, sinó l’espasa (evangeli de dilluns). Una lloança, un esclat de joia després dels retrets, què estrany i què bonic: encara hi ha esperança!

I en segon lloc perquè, fent això, Jesús ens encara amb una altra realitat amb la qual potser no hi comptem tant: la realitat del Regne, que és l’obra de Déu en el nostre món, obra que es va fent, es va teixint, dins la nostra mateixa quotidianitat amb nous colors, potser no amb colors cridaners, però amb un teixit consistent, que dóna cos al teixit sencer de la nostra vida: perquè heu revelat als senzills tot allò que heu amagat als savis i als entesos.

Esperonats per aquest Déu que en Jesús encara vol revelar-se, demanem-li en la nostra Eucaristia de saber tenir un cor senzill, humil, receptor de tot allò que vol donar-nos. Ben segur que la seva llum aclarirà les nostres foscors i canviarà la quotidianitat en aventura.

LA MIRADA GLOBAL

Diumenge XV, 15 de juliol de 2012

Am 7, 12-15/Sl 84/Ef 1, 3-14/Mc 6, 7-13

  

No es pot negar que en aquests darrers dies (i potser caldria dir mesos) cada cop que un va a comprar el diari en surt més i més astorat per les notícies que hi troba.

No és que els diaris hagin canviat necessàriament de pràctica, perquè poques vegades un troba en el diari bones notícies. Imagino que el problema és que abans, normalment, els titulars parlaven dels problemes dels altres o de les desgràcies ocorregudes en els altres països, mentre que ara els titulars i les primeres pàgines parlen de casa nostra, de la nostra realitat, i aquest canvi de perspectiva, de direcció de la nostra mirada, fa que les notícies dels diaris ens arribin amb més força i ens afectin més.

I dins d’aquest món nostre de la informació, de les paraules, hi ha la nostra trobada dominical, la nostra trobada en comunitat a l’entorn de Jesús, d’Aquell que també és una Veu dintre de les moltes altres veus que eixorden les nostres oïdes quotidianament.

Però crec que farem bé de donar espai a aquesta Veu que penso avui vol ajudar-nos a canviar de perspectiva, que ens convida a fer una mirada, com diríem avui, globalitzadora, és a dir, una mirada que vol abastar tota la realitat, la del cel i la de la terra.

Si anem a l’himne de Pau que acabem d’escoltar, i que probablement Pau ja el va trobar en ús dintre d’una comunitat però que en la carta que escriu als cristians d’Efes se’l fa ben seu, veurem que ens cal primer, com a cristians, prendre perspectiva i veure, per conèixer i entendre, quina és la nostra realitat davant Déu. Una realitat que ÉS i que CAP POLÍTIC, CAP PROFETA MALESTRUC, CAP SITUACIÓ SOCIAL, ECONÒMICA O FÍSICA (per difícil que sigui) pot canviar: la d’un Déu que EN CRIST, en AQUESTA VEU que cada Diumenge venim a escoltar a través de la Paraula i els Sagraments, ens ha omplert de benediccions. Aquí no tenim temps, però us recomano que a casa, si teniu una Bíblia, repasseu aquest himne (Ef 1, 3-14), perquè són grans i importants les coses que Déu diu que som i que ens ha concedit: destinats a ser fill seus; amb la garantia de tenir les  nostres culpes perdonades; un Déu que ha volgut unir (i no dividir, separar) en el Crist tot el món; que ens ha fet herència seva; un Déu a qui nomenem Pare i ha esdevingut esperança nostra; que ens veu com a possessió seva (no en el sentit d’una cosa més que fa bonic en un prestatge, sinó en el sentit que tenim un valor i dignitat propis, irrenunciables)...

Però, a la vegada, allò que SOM i que ningú no ens pot ROBAR, DISTORSIONAR, AIGUALIR, no ho som per a nosaltres mateixos. L’himne que escriu Pau als Efesis no és per a quedar-nos mirant la lluna, com aquell qui diu, no per a quedar-nos en els núvols, és per AGRAIR el que Déu ha fet per a nosaltres i per a VIUREU-HO I COMPARTIR-HO. Els cristians SOM gent PER ALS ALTRES i això, ho sabem, no és tasca fàcil.

És per això que trobem Jesús a l’Evangeli enviant els deixebles de dos en dos (signe de comunitat, d’allò que comunitàriament representem) i ells, tot seguit, el que fan és PREDICAR la conversió, TREURE DIMONIS i UNGIR AMB OLI els malalts...

Predicar, que és anunciar i recordar allò que som i que Déu ens ha guanyat a través de Crist. Treure dimonis, que és també demostrar que hi ha un dinamisme, un poder, el de Déu, que res ni ningú no pot aturar. Ungir amb oli, que és convertir-se en agents que fan possible la guarició de les relacions humanes, socials i econòmiques allà on som.

Que en aquesta Eucaristia sapiguem fer cas d’Aquesta Veu i rebre la Seva força per portar arreu el perdó, l’alegria i la pau.

Cridats a una missió (Diumenge 15)

“Vident, vés-te’n d’aquí”, reprèn amb menyspreu el sacerdot Amasies al profeta Amós. ¿Que hauria dit i fet aquell pagès de Tècoa reconvertit en profeta per ser expulsat d’un santuari reial? Llegint els nou capítols del llibre d’Amós descobrirem un discurs provocatiu amb els poderosos i una crítica acèrrima vers una religiositat buida de contingut. Amós subratlla que no es profeta per gust, ni per tradició familiar, ni per guanyar-se les garrofes, sinó perquè Déu l’ha cridat: “Vés a profetitzar a Israel, el meu poble”.

Jesús també cridà els dotze i, donant-los poder sobre els esperits malignes, els envià a predicar la conversió, a treure dimonis i a ungir amb oli els malalts. Segons la nostra mentalitat de creients del segle XXI, ens mirarem amb cert recel aquesta mena de missió, o la considerarem poc adequada pels nostres temps.

Però tenir poder sobre els esperits malignes significa tenir criteri gràcies a centrar-nos en Jesucrist, adorant-lo únicament a ell i no a nosaltres mateixos, als nostres col·lectius, societats o estats.

Predicar la conversió és, segons la tradició jueva, tornar a Déu. Per la tradició grega la conversió significa canviar de pensament i de comportament. Perquè la proximitat amb Déu ens permet discernir el que és superficial del que és essencial, el que és bo del que és dolent, i actuar en conseqüència. Però l’allunyament de Déu ens fa perdre el nord i, aleshores, el nostre pensament es fragmenta i es distorsiona, afectant a la nostra moralitat i a la nostra praxi quotidiana.

Treure dimonis és expulsar els esperits malignes que, encarnats en la nostra realitat, ens posseeixen: són l’orgull, la prepotència, l’enveja, la vanitat, la crítica, la queixa constant, el rebuig de Déu o de coses espirituals..., i tants altres dimonis que ens fan creure que nosaltres som Déu.

Ungir amb oli és més que amorosir els cossos dels malats: es tracta també d’amorosir els cors adolorits i els esperits porucs amb les paraules guaridores i esperançades de Déu, “que ha volgut unir en el Crist tot el món, tant el del cel com el de la terra”.

La intel·ligència del mal

La gent, admirada, deia: “No s’havia vist mai res de semblant a Israel” (Mt 9, 33). Aquest comentari de la gent es troba just després d’un exorcisme que Jesús fa a un mut endimoniat. En principi, sembla que el que admira la gent és el poder de Jesús sobre els dimonis. Però, si ens ho parem a pensar, també podrien estar sorpresos pel mateix fet de la possessió. Perquè, si no m’equivoco, en tot l’Antic Testament, és a dir, en tota la història d’Israel, no hi ha cap referència a aquest fenomen. Almenys jo he estat incapaç de recordar cap cas d’exorcisme, ni de possessió, ni que se’n parli en els llibres de la Llei, tan detallistes quan es tracta de malalties de la pell o altres. La sorpresa, doncs, és que a l’evangeli el fenomen de la possessió no sols aparegui, sinó que ho faci contínuament fins al punt que mossèn Ballarín pugui dir, amb el seu to festiu, que, a l’evangeli de sant Marc, Jesús fa feina d’autèntic “espiadimonis”.

Una primera impressió, doncs, és que l’arribada de Jesús al món sembla provocar una reacció enèrgica de les forces del mal. I després cal constatar el que ja deia C.S. Lewis a Mere Christianity: el Nou Testament va ple de la convicció que hi ha un poder dolent, obscur i intel·ligent que domina el món. De fet, en el relat de les temptacions, el propi diable manifesta aquesta convicció: Et donaré tota l’autoritat i la glòria d’aquests reialmes: me l’han confiada a mi, i jo la dono a qui vull (Lc 4, 6). Des d’aquesta perspectiva, Lewis diu que els creients venim a ser una mena de grup sabotejador reunit entorn de Jesús per treballar contra aquest mal que sembla regir la història humana.

Però, aleshores, és que a l’Antic Testament no hi és aquest mal? Sí, però té una altra estratègia. El gran problema de l’Antic Testament és la idolatria, el culte als falsos déus. Relats com el del rei Acab i la pèrfida reina Jezabel, al primer llibre dels Reis, ens posen en evidència com donar culte als déus falsos acaba generant un comportament prepotent, violent i criminal. L’estratègia del mal a l’Antic Testament sembla ser aquesta: fer-se adorar, i, d’aquesta manera, acabar plasmant-se en la vida dels seus adoradors.

Als Evangelis, l’estratègia sembla haver canviat. De cop i volta, com si haguessin baixat de rang, els dimonis ja no volen ser adorats, sinó que es dediquen a atacar persones individuals. Penso que aquesta proliferació de possessions al voltant de Jesús, en el fons, el que vol és temptar el propi Jesús, obligar-lo a manifestar el seu poder per tal que acabi assumint-lo com un instrument normal d’imposició del Regne esperat. Jesús no cedirà a la temptació. A Getsemaní aturarà la resistència armada dels deixebles i a la creu no baixarà. Jesús haurà fet servir el seu poder per alliberar els endimoniats, però no per salvar-se a si mateix ni per imposar la seva autoritat al món.

I ara? Quina és l’estratègia del mal, ara? Joan Sales, a la seva novel·la El vent de la nit, posa en boca del personatge Juli Soleràs, en el front de guerra el 1939, una versió de la història d’Europa a partir dels pecats capitals: Tots aquests romanços, revolució feudal, revolució burgesa, revolució proletària... ¡falòrnies! No hi ha res de tot això; només hi ha passions. En lloc de noblesa posa orgull; en lloc de burgesia, avarícia; en lloc de proletariat, enveja. (...) Però ara ja es trama una nova revolució; la nova passió ja apunta a l’horitzó de la història i el seu nom és luxúria. Tothom es prepara a alliberar-se dels seus complexos!

No està mal trobat. Som ja dues o potser tres generacions que creixem envoltats d’imatges i històries que tenen sempre per centre la referència a la sexualitat. I amb la luxúria, ha anat aparellada la gula del nostre consumisme. Sembla com si el mal estigués somiant ara en personatges que es puguin estar hores davant de la televisió canviant de canal i xupant el màxim de propaganda possible (tota ella plena de referències més o menys explícites a la sexualitat), amb una voluntat cada vegada més feble per dir que no als propis capricis, instints i tendències. Tot i això, m’atreviria a suggerir que apunta ja potser una nova realitat, la revolució de la mandra, del que els Pares del Desert en deien l’accídia, la desídia del qui no surt mai a l’encontre de l’altre sinó que està permanentment enganxat a la pantalla d’un mòbil o d’un ordinador.

Si el mal té intel·ligència, és bo que en siguem conscients. Si en el camí del bé ja ens adonem que caminem més aviat insegurs, més alerta hem d’anar encara si sabem que algú ens vol fer la traveta. De fet, la traducció catalana ens ho amaga una mica en parlar de qualsevol mal, però el parenostre acaba clarament dient allibereu-nos del Maligne. Sí, com Israel era esclau del Faraó a Egipte, nosaltres som esclaus d’aquesta intel·ligència del mal. Però fins i tot ella es troba superada al final per una Providència superior, en la qual podem confiar i que té el poder, si així ho volem, de conduir-nos pel desert cap a la llibertat.

Homilia de fra Eduard en el XIV dimarts de durant l'any

MERAVELLATS DEL QUOTIDIÀ

Diumenge XIV, 8 de juliol de 2012

Ez 2, 2-5/Sl 122/2 Co 12, 7-10/Mc 6, 1-6

Dijous passat a La Contra de La Vanguardia apareixia una entrevista feta a un tal MICHAEL TOMASELLO, un estadounidenc de Florida especialista en psicologia comparada entre humans i simis.

Ja sabeu que en els titulars de La Contra hi solen aparèixer les referències ideològiques o religioses (si les tenen) dels entrevistats. Imagino que a la pregunta sobre la seva fe la resposta d’aquest especialista em va sorprendre: Ningú no sap d’on surt l’univers, tot és un misteri. Tinc sensació de meravella.

I justament és aquesta constatació de misteri i aquesta sensació de meravella les que m’han tornat a la memòria en llegir les lectures d’avui per a preparar l’homilia. Perquè crec que aquesta capacitat de SORPRESA és la que apareix com un comú denominador en les lectures d’avui.

SORPRESA ja en la primera lectura, en la vocació d’Ezequiel. És Déu mateix qui sorprèn en aquesta lectura, perquè davant les reiterades afirmacions que el profeta serà enviat a un poble de cara endurida i de cor empedreït, Déu s’entesta en què aquest poble sàpiga que hi ha un profeta enmig d’ells, és a dir, algú que anuncia de part de Déu una Paraula que vol provocar el canvi, la conversió, la tornada a Déu i a la seva comunió. I Déu ho segueix fent ARA.

SORPRESA també en la segona lectura, en les paraules de Pau. L’Apòstol ens obre el seu cor i ens parla de les revelacions que ha tingut. Semblaria normal de pensar que algú amb aquestes revelacions ha de ser poc menys que un súper-heroi... però Pau experimenta la limitació i la feblesa i descobreix, dins d’aquesta, la Paraula de Déu que el commina: En tens prou amb la meva gràcia; el meu poder ressalta més, com més febles són les teves forces. I Déu ho segueix fent ARA.

SORPRESA, finalment, a l’Evangeli, i aquí doble. La sorpresa dels veïns de Jesús que es demanen: D’on li ve tot això? Què és aquest do de saviesa i aquests miracles que es realitzen per les seves mans? No és el fuster, el fill de Maria, parent de Jaume, de Josep, de Judes i de Simó?... però una sorpresa que esdevé escàndol, una sorpresa que esdevé tancament, un tancament tal que provoca la sorpresa de Jesús com també hem escoltat: I el sorprenia que no volguessin creure. I Jesús se sorprèn encara ARA.

Diria que cada Diumenge en l’Eucaristia especialment, però també cada dia, en el nostre viure quotidià, si parem bé l’orella, Jesús ens convida a despertar en nosaltres el que deia aquest científic: despertar la nostra sensació de meravella.

Començant per reconèixer que no ho sabem tot ni de Déu, ni de l’univers, ni de la política, ni de l’economia, ni tan sols del nostre veí. Que tot plegat és (som) un gran misteri. Si no ho fem així serà fàcil, per exemple, d’escandalitzar-nos del proïsme i deixar-nos portar per prejudicis que, com als ciutadans de Natzaret, els van impedir de veure i entendre en aquell seu veí el Profeta i més que profeta que passava fent el bé i guarint a tothom enmig d’ells.

I seguint per posar-nos humilment davant d’Aquell que s’entesta en revelar la seva Bellesa en les coses petites i quotidianes, en els gestos d’amor, d’amistat, de solidaritat, de misericòrdia, d’acolliment que potser ens passen desapercebuts perquè els creiem tan normals...

Aquest Diumenge i tota la setmana demanem-li a Déu que augmenti la nostra capacitat de meravella per tantes coses belles que ens envolten i tantes coses bones que hi són i sovint no sabem veure.

“El sorprenia que no volguessin creure” (Diumenge 14)

“El sorprenia que no volguessin creure”. Així ens resumeix l’evangeli la visita de Jesús a la seva casa pairal de Natzaret. La reacció dels seus veïns no fou de comprensió, ni tampoc d'acceptació: “Tothom se n’estranyava”, explica sant Mateu.

Aquesta és també la vivència que tenim molts cristians a casa nostra quan, amb més o menys encert, donem testimoniatge de Jesús i de la nostra fe. La reacció majoritària és d’estranyesa, i a nosaltres també ens sorprèn aquesta incredulitat tan recalcitrant.

Fins i tot els qui portem alguna dècada com a creients compromesos i educats amb els entusiasmes evangelitzadors del Concili Vaticà II, sobrepassem la sorpresa i arribem al desconcert. Veient els escassos resultats de la nostra acció pastoral més enllà d’un petit cercle d’incondicionals ens preguntem: ¿Que ha fallat? L’educació conciliar rebuda? Les estratègies pastorals? L’ambient social?

Respostes provinents de l’àmbit eclesial poden ser, no de sorpresa com Jesús a l’evangeli, sinó de condemna a la societat. Malament si ho fem; crítics sí, però no jutges. També ressona amb subtil contundència que es deu, no al concili Vaticà II –això seria tirar-se pedres al propi teulat-, però sí a les alegres adaptacions del mateix. Qui sap si, quan parlem de nova evangelització, volem desautoritzar el que s’ha fet els darrers cinquanta anys. Malament si ho fem; crítics sí, però no jutges.

Les respostes que surten de l’entorn social són variades. Algunes són de confrontació, altres de desdeny, altres de recel, altres de silenci, altres manipuladores, altres indulgents. Però la gran proclama del Concili Vaticà II va ser el trencament d’enemistats entre Església i societat. Vivim i compartim la mateixa realitat. S’han acabat els dualismes i les confrontacions, però els sectors eclesials i socials més durs prefereixen les hostilitats, perquè delimiten el propi territori.

Les lectures que hem escoltat il·luminen i agermanen el camí social i eclesial que compartim. Jahvè insisteix a Ezequiel que “ni que siguin un poble que sempre es revolta, han de saber que hi ha un profeta enmig d’ells”. El missatge val sobretot per la societat i és aglutinant: sempre hi haurà un profeta enmig del poble, el reconeguem o no, l’acceptem o no...

Sant Pau es confessa en veu alta: “M’agrada ser feble i veure’m ultratjat, pobre, perseguit i acorralat per causa de Crist. Quan sóc feble és quan sóc realment fort”. ¿Com harmonitzar el que expressa l’apòstol en un context d'Església incipient amb el nostre ara i aquí, que acumulem segles de tradició cristiana? Està desfasat sant Pau? o segueix, vint segles després, trencant esquemes religiosos? o potser ens està demanant impossibles? Missatge per l'Església.

El missatge més nítid a l'Ésglésia el dóna Jesús, després de sorprendre’s de la incredulitat dels seus paisans: “Després recorria les viles i els pobles i ensenyava”.

JESÚS VEIÉ UN HOME QUE ES DEIA... COM TU!!!

CARAVAGGIO. VOCACIÓ DE SANT MATEU (DETALL)

Divendres, 6 de juliol de 2012

Am 8, 4-6.9-12/Sl 118/Mt 9, 9-13

  

Permeteu-me avui que el sermó sigui més aviat un espigolar frases d’aquest evangeli que acabem d’escoltar, que potser ens podran servir per a una meditació més profunda a casa, com si ens trobéssim en un recés.

La pauta del que vull compartir amb vosaltres me la dóna la mateixa resposta de Jesús als crítics fariseus: NO HE VINGUT A CRIDAR ELS JUSTOS, SINÓ ELS PECADORS. El que està en joc, com si diguéssim, és la prerrogativa de Jesús de cridar al seu seguiment, justament, no aquells qui als ulls humans estan en el “bon camí”, sinó aquells que semblen els més allunyats, aquells per qui ningú, com es deia abans, pagaria un duro.

Diu que Jesús veié un home, que es deia Mateu, assegut al lloc on recapten impostos. I m’agrada llegir això, perquè un té sovint la idea (equivocadíssima, a parer meu) que Déu està limitat a aparèixer, a revelar-se, en unes determinades condicions (i que si les podem posar nosaltres, molt millor). I penso que estem equivocats. Déu és Aquell que no deixa mai de sorprendre’ns. Tenim altres models de teofanies (revelacions de Déu) en l’AT: com ara un Moisès que tranquil·lament està pasturant el ramat del seu sogre quan té la visió de la bardissa que no es consumeix; o un Gedeó que veu l’àngel de Déu mentre es troba batent el blat dins d’un cup per salvar-lo dels madianites; o un Zacaries que rep la visita de Gabriel mentre està servint al temple, o Maria de Natzaret... un Déu que se’ns revela en la nostra pròpia quotidianitat, sense grans llums de colors ni pirotècnia de cap tipus, però que se’ns revela com Algú ben real.

Però un Déu que se’ns revela per a dir-nos, a cadascú dins les nostres possibilitats, segons el nostre enteniment, sense forçar la nostra llibertat: Vine amb mi. I m’agraden també aquestes paraules perquè no és un convidar a guanyar diners, ni a tenir fama, ni a escalar en posició social (malament rai qui es pensi això), és un simple però profund Vine amb mi. Seguir Jesús, seguir-lo a Ell, és un convit d’intimitat, de comunió, de compartir.

És per això, crec, que acte seguit trobem els protagonistes entaulats. Però... a casa de qui? En la traducció catalana que acabem d’escoltar i en l’original grec hi ha la mateixa ambigüitat. “A casa seva” tant podria ser la de Mateu com la de Jesús. Deixeu-me pensar que és la casa de Jesús per dos motius. Primer, perquè ens trobem a Cafarnaüm (l’evangeli d’avui és continuació del que vam llegir ahir a missa) i la casa de Pere és el quarter general de Jesús i els deixebles. La petita església. Té sentir dir-li a un amic, o a qualsevol altre, vine... a casa teva? I, segon, per la presència dels fariseus, que no hi posarien mai els peus a casa d’un publicà, però sí a casa d’un rabí (com es tenia per tal a Jesús popularment).

Convidats a la taula de Jesús. Podem desitjar alguna cosa de millor? Convidats a la seva intimitat, a menjar i beure amb Ell, a participar de la seva conversa, de les seves vivències, de les seves penes i alegries, també dels seus rebuigs i incomprensions.

I aquí, en el nostre text, ja apunten les incomprensions. Els fariseus no s’estan de criticar, com sempre, el Mestre: Per què el vostre mestre menja amb cobradors d’impostos i pecadors? On s’és vista tanta impostura? La resposta de Jesús és clara: El metge, no el necessiten els qui estan bons, sinó els malalts. I Jesús, dient això, transforma la seva casa, com qui diu, en un hospital, un lloc d’acolliment, un lloc on les ferides són guarides, les limitacions superades, els pecats perdonats, les persones restablertes a la seva dignitat.

La frase final, per a mi, és la millor, perquè Jesús converteix el seguiment a Ell mateix, el compartir la seva taula, la seva vida, en el veritable acte de culte: Aneu (Jesús els està fent fora?) a aprendre què volen dir aquelles paraules: “El que jo vull és misericòrdia, i no sacrificis”.

D’aleshores ençà els cristians ens escarrassem a venir a la taula de Jesús, l’Eucaristia, perquè ens sentim cridats per Ell mateix a venir i a fruir de la seva presència, de la seva guarició. D’aleshores ençà els cristians convidem a tothom sense forçar a aquest culte que ha canviat els sacrificis cruents, els animals immolats, per actes d’amor i misericòrdia, els mateixos amor i misericòrdia que hem rebut d’Ell totalment de franc. Ens podrem resistir a la seva crida?

"Per què us esvereu?" (Dimarts-dimecres 13)

“Senyor, salveu-nos! Ens enfonsem!”, criden els deixebles a Jesús. Quelcom tan bell, apamat i plàcid com el llac de Tiberíades inesperadament es torna hostil i agitat, posant la por al cos en uns homes bregats de navegar per aquelles aigües.

Semblantment ens passa a nosaltres amb l’entorn social, fins fa quatre dies plàcid i apamat. Però de sobte, talment com un temporal, els vents ens bufen en contra i les onades de la crisi, cada cop més altes, ens sacsegen les barques. La por a enfonsar-nos és comprensible.

¿Gosarem, avui dia, demanar obertament -com els deixebles- l’ajut de Jesús? El model de l’ésser humà contemporani, cofoi d’haver descobert la “partícula de Déu”, no es posarà mai en evidència clamant a crits una intervenció divina. “La religió és una ideologia antiga i ultrapassada” –ens respondrà convençut; però davant la crisi actual callarà avergonyit, perquè la seva ideologia prepotent és qui l’ha creada.

“Per què us esvereu? Quina poca fe!”, respon Jesús als deixebles i als qui, tot i ser homes i dones contemporanis, ens sentim creients i confiem en Déu. El relat evangèlic de la tempesta apaivagada és un escena simbòlica amb un missatge molt clar: davant les tempestes que ens sobrevinguin, no tinguem por, Jesús navega amb nosaltres i la barca no s’enfonsarà per altes que siguin les onades. La fe en Jesús ens dóna una confiança fonamental en les coses que res ni ningú pot igualar.

AIXECA'T!!!!

Diumenge XIII, 1 de juliol de 2012

Sv 1, 13-15; 2, 23-24/Sl 29/2 Co 8, 7.9.13-15/Mc 5, 21-43

“Déu no va fer la mort, ni li agrada que l’home perdi la vida” començava dient l’autor del llibre de la Saviesa. És tota una afirmació de principis, perquè a nosaltres mateixos sovint ens passa que mirem al nostre voltant i no és allò que primer vindria a la nostra ment de pensar.

El terrorisme latent encara en alguns països, les lluites intestines entre gent d’un mateix país (como ara la violència a Nigèria o a Síria), la corrupció política o econòmica en tants llocs, la violència que anomenem “de gènere”, la crisi econòmica en el nostre país... són signes de mort en la nostra vida social que ens poden portar a la desesperança, a pensar que poca cosa podem fer... ens cal, però, recordar que en aquests “signes de mort”, més que mai ens cal recuperar aquesta idea: “Déu no va fer la mort, ni li agrada que l’home perdi la vida”.

DÉU NO VA FER LA MORT. I això vol dir, primer de tot, que podem apropar-nos a Ell, font de Vida per a pouar en Ell allò que pot guarir les nostres limitacions, els nostres egoismes, les nostres mesquineses. La dona amb pèrdues de sang de l’Evangeli no és només una dona malalta en cerca de guarició física, és la dona que porta dotze anys ritualment impura, literalment: com si fos una leprosa que no pot apropar-se al temple a pregar ni a oferir sacrificis (justament allò que potser podria portar consol a la seva ànima turmentada) i havent-se d’amagar de tothom perquè tot allò que toqui (estris o persones) quedaran impurs al seu tacte. Guarint-la, Jesús no només restaura la seva salut, la restaura a la comunió amb Déu (si és que mai li havia faltat veritablement) i a la vida en la societat.

NI LI AGRADA QUE L’HOME PERDI LA VIDA. I això vol dir, primer de tot, reconèixer la feblesa de la vida, de tota vida, i també la seva vàlua immensa. Jaire, el cap de la sinagoga està desesperat, la seva filleta es mor i el seu darrer recurs és el Mestre. Quan arriben a casa el desenllaç temut s’ha fet realitat. La jove és morta. No hi ha res a fer. Però Jesús bandeja d’allà els sorollosos i els qui es planyen, resta només amb els pares i tres deixebles. Allà, en la intimitat, Jesús revela que sols en Ell la restauració i l’esperança són possibles. Guarint la jove, en una societat on els nens i nenes sols comptaven com a patrimoni familiar i per assegurar que el patrimoni no es perdés en el futur, Jesús fa més que restaurar la salut i donar vida, revela que cap persona és menyspreable, que tota vida compta.

“Déu no va fer la mort, ni li agrada que l’home perdi la vida”. Esperonats per aquest Déu de vida i de vida a desdir, participem d’aquesta Eucaristia, escoltem la seva veu que també ens diu a nosaltres “AIXECA’T”.

Podem perdre la vida... però amb Ell la vida pot omplir-se de sentit, d’esperança de futur. Ell pot transformar els nostres límits en oportunitats de creixement; la feblesa, en el descobriment de noves forces; a descobrir que es pot viure compartint i donant-se en comptes d’una vida regida pel consum i el tancament.

Escoltem la seva veu. Sí, també a nosaltres, íntimament, ens diu “AIXECA’T!!!”

“Teniu abundantment de tot” (Diumenge 13)

“Germans, vosaltres teniu abundantment de tot”, diu sant Pau a la comunitat cristiana de Corint. Però l’apòstol menciona només coses immaterials: “fe, doctrina, coneixement, interès per tot”. De fet, Pau els està motivant a fer una col·lecta a favor dels germans necessitats de Jerusalem. El seu argument és definitiu: donat que comparteixen tants béns espirituals amb germans de comunitats allunyades, només han d’afegir, quan calgui, béns materials. Es tracta de fer comunió.

La tradició cristiana de les col·lectes -fonamentades en la comunió- va més enllà de la solidaritat y de la justícia social; o diguem-ho millor, la comunió les assumeix i les redimensiona. Perquè podem ser solidaris, sensibles, generosos y compromesos socialment, - això és excel·lent i lloable-, però la comunió permet viure com a propis els anhels i neguits d’aquelles persones, tal i com Jesús va fer amb els nostres. Es tracta d’un complement de transcendència i eficàcia. Aquesta és, en definitiva, la demanda als corintis: afegir a la comunió de fe i d’amor en Jesús, la comunió de béns.

Dient això posem el dit a la nafra del que ens està passant avui dia: després d’educar-nos durant alguna dècada en la solidaritat i la justícia social, de superar complaguts antics paternalismes i beneficències amb plans socials de promoció i desenvolupament, després d’organitzar la societat amb infraestructures adequades per ser eficaços, després de crear estudis universitaris perquè sortissin experts..., tot plegat se’ns queda a l’aire amb un argument irrefutable: no hi ha diner públic per mantenir-ho i el diner privat cau en comptagotes.

Però no es tracta d’un fracàs del nostre sistema social, sinó de tastar-ne dolorosament els límits. Potser venen temps, o ja han arribat, de desinflar el mite de les inabastables possibilitats humanes que, com els herois de l’antiguitat, volien usurpar el poder dels déus; o que deixem d’enaltir els models de societat com si fossin paradisos terrenals.

Tard o d’hora menjarem la poma del desencís i assaborirem la frustració de veure’ns limitats. El primer llibre de la Bíblia ens deixa clar de bell principi que els humans assaborim cruament la realitat quan ens oblidem de Déu o volem ocupar el seu lloc.

Malgrat dolgui a la nostra mentalitat contemporània, ens cal el suport diví per desplegar assenyadament la nostra existència. Ens cal, també, comunió, per arrodonir els nostres anhels socials. Ens cal esperança, per no creure’ns els discursos fatalistes que, posant-nos la por al cos, pretenen tenir-nos ben subjectats. Ens cal fe en Jesús, per guarir el nostre esperit i també per guarir la nostra materialitat.

“Filla, la teva fe t’ha salvat. Queda lliure de la teva malaltia i vés-te’n en pau”, diu Jesús a la dona que patia pèrdues de sang. “Noia, aixeca’t”, li diu Jesús a la noieta morta. Jesús irromp en l’escenari humà de forma sobrenatural per transformar-lo. No es tracta de relats simbòlics, sinó de fets extraordinaris de Jesús. Si els humans fem coses extraordinàries, perquè li volem treure mèrits a Jesús?

Sant Pau tenia raó quan deia als corintis que tenien abundantment de tot per respondre a les precarietats humanes. No ens oblidem que nosaltres també.