Els tres consells (Rondalles beduïnes 5)

Hi havia una vegada un jove beduí, pobre i casat de poc. Decidí marxar a un lloc llunyà a cercar treball i tornar al seu campament amb alguna cosa per a ell i per la seva nova família. Trobà un home ric que tenia molts camells i treballà per ell durant tres anys. A la fi dels tres anys rebé, com a compensació, tres camells, un per cada any treballat. Aleshores, decidí marxar i tornar amb la seva família, però abans de fer-ho demanà a aquell home tres consells. L’home acceptà donar-li els tres consells, però li demanà com a compensació un camell per cada consell. El jove beduí acceptà.

El primer consell fou aquest: “No passis el primer per un torrent quan hi baixi aigua”. Escoltat el consell, el jove beduí lliurà un camell a l’home i li demanà el segon consell. El segon consell fou aquest: “Quan el sol comença a pondre’s, atura’t per passar la nit”. Després d’escoltar-lo li donà el segon camell i li demanà el tercer consell. El tercer consell va ser: “Dorm enrabiat, però no matis”. Escoltat el tercer consell, donà a l’home el tercer camell i el beduí marxà amb les mans buides, tal com havia arribat tres anys abans.

Fent el camí de retorn al seu poblat trobà un home molt ric, que també viatjava, muntat sobre un bellíssim cavall. Van fer, plegats, un tros de camí, fins al capvespre. El jove beduí, recordant el consell que li havia costat un camell, digué al ric: “Aturem-nos aquí per passar la nit, que el sol s’està ponent”. Però el ric li respongué: “Encara hi ha molta llum i podem continuar encara una mica més de camí. Anem més endavant!”. Però el jove beduí decidí de passar la nit en aquell indret, seguint el consell de l’home per qui havia treballat tres anys, mentre que el ric continuà cavalcant.

El nostre protagonista recollí branques seques per fer foc, menjà alguna cosa i s’adormí. El matí següent, a primera hora, el jove beduí reprengué el camí i, passada una hora, trobà el cos de l’home ric a terra, mort d’una mossegada de serp, i el seu cavall que rondava entorn seu. “Es deu haver aturat quan ja era fosc -pensà el beduí- i no ha pogut triar bé el lloc on passar la nit i no haurà vist que allí hi havia una serp”. El jove beduí, content d’haver seguit el consell que li havia costat un camell, prengué amb ell el cavall i l'or d’aquell home i continuà el seu camí. Aquell consell havia valgut el preu d’un camell!

El jove beduí trobà un altre home ric, que viatjava en la mateixa direcció amb un gran ramat de camells. Els dos es saludaren i continuaren el camí plegats. Arribats a un torrent que hi baixava aigua, el jove beduí deixà passar primer aquell home que, fou endut pel corrent, s’ofegà i morí, deixant rera seu els camells. El jove beduí prengué els camells de l’home mort, i trobat un gual segur, continuà el camí amb el cavall, l’or i els camells. També el segon consell havia valgut més que el preu d’un camell.

Passats uns dies, el jove beduí arribà al seu campament i veié que en la seva tenda, junt a la seva dona, hi havia algú altre ajagut. Encol·lerit, volgué córrer a la tenda per matar a la seva dona i a qui jeia amb ella, però es recordà del tercer consell i, valorant els dos consells anteriors com un tresor preciós, decidí de passar la nit enfurismat, però sense matar.

En efecte, el jove beduí anà a passar la nit a la maga’d (la tenda pels hostes que hi ha en tot campament beduí), però no reeixí a aclucar l’ull, furibund per l’escena que havia presenciat de lluny. A l’alba, segons el costum de l'hospitalitat beduïna, un infant vingué a la tenda a portar l’esmorzar a l’hoste desconegut. El jove beduí demanà al nen: “Qui ets? De qui ets fill?”. Ell respongué: “Sóc fill de tal. El meu pare no l’he conegut, perquè fa tres anys que va marxar cercant treball i fer fortuna, però encara no ha tornat”.

El jove beduí descobrí que aquell noi era el seu fill i constatà amb emoció: “També el tercer consell és més valuós que el preu d’un camell. Si no l’hagués seguit, hagués mort el meu propi fill i la meva dona”.

L’espòs apropiat (Rondalles beduïnes 4)

Hi havia una vegada un beduí que tenia una filla molt bella. Arribà el dia en que decidí que era el moment de trobar-li un espòs adient. A l’hora de fer la tria, posà una prova als pretendents: la seva preciosa filla es casaria amb qui reeixís a romandre en una tenda tancada, amb el foc encès, i suportant llargament el fum.

Vingueren tres homes. El primer entrà en la tenda plena de fum i sortí al cap de poca estona. El segon home romangué més temps. El tercer resistí molt més que els altres dos, i sortí de la tenda quan les llàgrimes li queien abundantment dels ulls, irritats a causa del fum.

Amb quin dels tres homes, aquell pare, casaria la seva preciosa filla?

Amb el primer, perquè no es pot i no s’ha de forçar a ningú a fer quelcom carregós contra la seva voluntat, perquè altrament, qui ha estat obligat a fer això, pot reclamar el dret a una reparació. La llibertat és un bé suprem, i és considerat un home veritable qui no es deixa coaccionar a fer quelcom que no vulgui.

Quadre evangèlic (Cròniques sarrianenques 31)

Entra el primer a la capella del centre penitenciari, sense presses, però amb una decisió natural. És baix i molt escardalenc. Porta una samarreta “imperi” de color negre que li accentua la magror dels braços i li ressalta els ossos de les espatlles. Té les galtes xuclades i la dentadura malmesa. Deu haver tingut problemes amb les drogues. Però la mirada i el to de veu, malgrat són apagats, no tenen aquella somnolència que traspuen els qui estan consumint o prenent medicació.

S’asseu a prop de l’altar, potser per estar més tranquil i separat dels altres companys que, més vergonyosos, seuen més lluny. Durant la missa se’l veu atent i passa inadvertit, a diferència d’altres que, més nerviosos i inquiets, necessiten moure’s i parlar.

Acabem de repartir la comunió i el veiem assegut, amb el cap abaixat, els avantbraços arrepenjats damunt les cames, i els dits de les mans entrecreuats. El recolliment que irradia aquest xicot absorbeix completament la nostra atenció. La nostra sensibilitat religiosa ens diu que està molt concentrat i pregant amb intensitat. Quin contrast amb el seu físic escanyolit i fràgil!, o més ben dit: quina imatge més evangèlica estem contemplant!

Seduits per aquesta escena, enllestim ràpidament els quefers litúrgics i ens asseiem, molt suaument, al seu costat, allargant uns moments més el silenci de després de combregar. Volem, ni que sigui un instant, formar part d’aquell quadre evangèlic.

Desafortunadament, al captar que algú s’asseu al seu costat, ha deixat el seu recolliment, aixecant lentament la mirada, com si res hagués passat.

“Indigents” (Cròniques sarrianenques 30)

Se’ns acosta un intern per parlar-nos. A la missa del centre penitenciari ha fet una pregària espontània pels “indigents” de la presó. La recordem bé: “Preguem pels indigents d’aquí que, mentre nosaltres sempre tenim més, ells tenen menys. Que sapiguem ajudar-los, especialment nosaltres”.

El desafortunat terme penitenciari “indigent” s’aplica a aquells interns que no reben cap ajut de l’exterior. Els familiars, parents, o amics dels interns, tenen la possibilitat d’ingressar-lis diners a través del “peculi”, i roba a través de la “paqueteria”. Els diners serveixen a l’intern per les seves despeses extraordinàries com trucades telefòniques, tabac, un cafè, begudes..., i alguns, droga.

Per això els “indigents” són els interns més desamparats. Reben un mínim ajut del centre, però estan a mercè de la bona o la mala fe dels altres interns, que els ajuden o s’aprofiten d’ells.

Aquest intern, ja entrat en anys, ens diu que “Nosaltres ens hauríem d’organitzar per ajudar-los una mica”. Quan diu “nosaltres”, es refereix als interns que participen en la missa dominical. La seva convicció ens colpeix i, per uns instants, amb la imaginació, gaudim de projectar que un grup de interns, motivats per la seva vivència de fe, tenen organitzat, des de la base, un sistema d’ajut pels indigents que entren al centre.

Però el que més ens colpeix és que, potser sense adonar-se, aquest home està proposant que aquell grup d’interns que simplement assisteixen a missa, es converteixi en “comunitat cristiana”, en un grup de creients que irradia al seu voltant el que celebra els diumenges. En aquest cas, ajudant els més desamparats del centre.

El lladre de bestiar i la dona sàvia (Rondalles beduïnes 3)

Hi havia una vegada un beduí violent, que vivia fent ràtzies, robatoris, raptes, violacions i altres malvestats. Un dia, en una ràtzia, raptà una dona, i se l’endugué lluny de casa seva, a les muntanyes.

Arribats a la terra del lladre, dalt d’un cim que dominava el seu campament, li digué a la dona: “Si aconsegueixes dir-me quina de les tendes del campament és la meva, et deixaré tornar amb els teus”. La dona observà el campament amb atenció, i després d'un silenci respongué: “La teva tenda és aquella d’allí, la més petita!”.

L’home quedà molt sorprès, i digué a la dona: “Certament que és aquella! Com ho has fet per endevinar-ho?” La dona respongué: “La casa del malvat no creix mai”. El lladre de bestiar felicità a la dona per la seva saviesa, i la deixà tornar amb els seus, dient-se a si mateix: “Aquesta dona té raó. A partir d'avui canviaré de vida i no faré més ràtzies”. I així va ser.

Col·lecta per Haití (Cròniques sarrianenques 29)

Hem trigat uns quants mesos a escriure aquest episodi, com comprovareu per l’esdeveniment que es cita. Però com segueix viu en la nostra memòria ens decidim a posar-lo per escrit.

Eucarístia dominical en un centre penintenciari. Mentre preparem la celebració, s’apropa un intern, baixet i musculós, discret i fidel a la missa. Ens comenta de fer una col·lecta pels damnificats del terratrèmol d’Haití. Entendrits per la proposta, li responem que ja sap que no fem col·lectes, que ells ja tenen prou necessitats i dificultats per tirar endavant.

Ens respon, amb determinació, que ells tenen l’essencial assegurat; per tant, estan en millor situació que molta gent. Remata aquest argument dient que ells també han d’ajudar, com tothom ho està fent. Amb aquests raonaments tan inqüestionables -de sensiblitat social i de normalització social- ens quedem desarmats i callats. Ell aprofita per explicar-nos que la setmana anterior –que no hi erem- ja van fer una col·lecta i només calia recordar-ho.

Al final de la celebració, complim fidelment l’encàrrec. Un bon grup d'interns s’acosta per deixar discretament la seva aportació dins d’una bossa blanca, on també hi ha el que es va recollir la setmana anterior. En un àmbit carcerari impregnat de prevencions i desconfiances, el gest de deixar diners en una bossa, amb la convicció que no es perdran pel camí i que seran per a gent que estan pitjor que ells, esdevé una alenada d’aire net, pur, impol·lut, que eixampla l’esperit de tots els qui vivim aquesta escena.

La fortuna que Déu dóna a cadascú (Rondalles beduïnes 2)

Aquesta rondalla, l’anterior (Rondalles beduïnes 1), i les que vindran, les explicà el cameller Atayeg, un beduí del desert del Sinaí, de la tribu Mezeena, durant la nostra expedició per aquelles terres.

Hi havia una vegada un beduí que tenia una dona. En aquells temps no hi havia molt per a menjar i els beduins vivien senzillament: les dones portaven l’aigua a la tenda i els homes anaven a caçar. Un dia l’home anà a caçar i veié una escena de la vida del desert: un escurçó, immòbil, amagat i mimetitzat sota la sorra -com fan durant el dia pel calor (surten de nit)-, en un indret on la sorra era bellíssima i finíssima. Després d’una estona que el beduí observava l’escurçó amagat sota la sorra, un ocellet s’aturà just davant de la seva boca. Aquest, d’un salt, mossegà l’ocell i tot seguit l’englotí. L’home es digué a si mateix: “Guaita com Déu ha donat de menjar a l’escurçó mentre aquest dormitava sota la sorra! No som, ell i jo, criatures del mateix Déu? També a mi Déu m’ha donar de menjar mentre dormo! Romandré a casa i no aniré a caçar fins que Déu no m’hagi donat de menjar com a l’escurçó, i restaré així, encara que hagi de morir de fam!”.

Tornà a casa, i el dia següent, enlloc d’alçar-se per anar a caçar, romangué sobre el seu jaç. La dona li digué: “Per què no t’alçes per anar a caçar? No tenim res per a menjar!”. L’home li respongué: “Ahir era de caça quan vaig veure un escurçó que dormia amagat sota un sorral finíssim. En un cert moment un ocellet s’aturà just davant de la seva boca i l’escurçó, desvetllat de sobte, l’ha mossegat i se l’ha menjat. Aleshores jo he pensat dins meu: “No som potser, l’escurçó i jo, criatures del mateix Creador? Si Déu dóna de menjar a l’escurçó fins i tot quan dorm, també ho ha de fer per a mi!”. Per això he decidit que no aniré a caçar fins que Déu no em doni allò que necessito mentre dormo, encara que hagi de morir de fam”.

La dona, preocupada, intentà de convèncer el seu marit que s’alçés i anés a caçar, però no ho aconseguí. Descoratjada, cridà als ancians del campament. També ells van intentar de persuadir el beduí del seu propòsit, però tampoc ho van aconseguir. Desconsolada, la dona decidí, malgrat tot, anar al pou a cercar aigua. Arribant a prop del pou, descobrí una gerra mig soterrada. S’hi acostà, posà la mà dins la gerra i descobrí que era plena d’or. Procurà enterrar-la, però no ho aconseguí, i com era plena d’or, pesava tant que no podia carregar-la ella sola. Tornà corrents a la tenda i despertà el seu marit dient-li: “Marit meu, aixeca’t! Déu t’ha escoltat! He sortit per anar a cercar aigua al pou, i allí a prop he trobat soterrada en la sorra una gran gerra plena d’or. Ràpid, aixeca’t i vine amb mi a agafar-la!”. L’home mirà a la dona i li respongué: “No, dona meva, no m’aixecaré per anar a buscar aquella gerra plena d’or. Déu ha de donar-me de què viure mentre dormo, tal i com ho ha fet amb l’escurçó”. Es girà de l’altra part i tornà a dormir.

La dona, transtornada, anà a parlar amb un home i es posà d’acord amb ell amb aquests termes: “Et diré on he trobat una gerra plena d’or. Aquesta nit aniràs a buscar-la, i tu i jo ens dividirem l’or”. L’home li demanà perquè no hi anava el seu marit, a cercar l’or, i la dona li explicà la seva miserable decisió de no moure’s. Aleshores l’home assentí i la dona li digué on era la gerra. Arribada la nit, l’home anà al lloc que la dona li havia assenyalat i trobà la gerra tal i com la dona li havia dit. Posà la mà dins per tocar l’or, però enlloc de trobar el tresor del que li havia parlat la dona, va ser picat per una multitud de formigues terribles. Tragué la mà adolorida de la gerra i, furibund, pensà dintre seu: “Aquests dos m’han jugat una mala passada fent-me creure que en aquesta gerra hi havia or! Vull venjar-me ara mateix! Prendré la gerra i, mentre dormen, vessaré el seu horrible contingut sobre els seus rostres!”. L’home, amb molta fatiga, aconseguí desenterrar la gerra i arribà a la tenda de la parella. Entrà sense fer soroll i, arribat a prop del seu jaç, vessà al costat dels seus caps el contingut de la gerra i, sense despertar-los, fugí pregustant amb complaença la seva terrible venjança.

La dona i el seu marti no s’adonaren de res, fins que, de matinada, despertant-se del seu son, es trobaren recoberts d’or. La dona entengué aleshores que aquell or no li pertanyia a ella, sinó únicament al seu marit, que havia estat recompensat per Déu a causa de la seva fe.

Tastar el cel (Transfiguració 2010)

El mot transfigurar prové del grec i literalment vol dir: “anar més lluny, anar més enllà de la figura”. És el que Déu fa en l’evangeli: ens mostra el “més enllà” de la figura de Jesús, ens mostra el seu rostre diví.

L’escena de la transfiguració és un regal celestial a Pere, Jaume i Joan. Es tracta d’una experiència real expressada amb imatges religioses de la tradició jueva: aparicions de Moisès i Elies glorificats, núvols i veus divines. En definitiva, veient a Jesús, els tres deixebles assaboreixen el cel!

Actualment tenim múltiples propostes per tocar el cel, i també de forma espectacular: sopant en llocs selectíssims, conduïnt cotxes que sembla que volin, prenent drogues de disseny o pastilles que estimulen la virilitat. També se’ns convida a tranfigurar-nos, a anar “més enllà” de la nostra figura amb robes, calçats, maquillatges, pentinats i cirugies, que enlluernaran als qui ens mirin.

Posats a comparar, és millor la proposta evangèlica de tocar el cel, potser més intangible i tènue, però que manté l’expectació i la vibració en tot moment. Les altres propostes, després de la fascinació i l’ascens inicial, t’enfonsen en l’abisme de la insatisfacció i la frivolitat.

Ambient religiós (Dijous 18)

“Què diu la gent del Fill de l’home? Qui diuen que és?” pregunta Jesús als seus deixebles. Una aproximació sociològica a les respostes rebudes ens revela una dada important: Jesús és associat a personatges destacats de la tradició religiosa jueva: Elies, Jeremies, un antic profeta; també és associat amb un personatge religiós de l’època com Joan Baptista.

Aquells jueus i jueves contemporanis de Jesús – el que avui en diríem l’opinió pública- captaven en ell quelcom especial, i ho expressaven amb llenguatge i categories religioses, per la senzilla raó que el testimoniatge de Jesús era inqüestionablement religiós, i perquè vivien en un context on els referents culturals i socials eren religiosos.

Una enqüesta ben feta sobre Jesús en la nostra societat laica catalana actual ens donaria unes definicions molt diversificades, des d’algunes de patètiques a altres de ben religioses. No obstant, intuïm que l’opinió pública majoritària donaria una definició conforme a l’ambient que respirem: asèptica i desentesa.

Els musulmans, que mirem de reüll, malgrat no creguin en la divinitat de Jesús –com la nostra societat laica-, al menys afirmen que és un dels grans profetes i, si més no, podem parlar de Jesús sense embuts des de la vessant religiosa.

Ens haurem d’associar amb ells per reevangelitzar la nostra societat? O potser amb els budistes, que estan de moda?

Miracles i prodigis de Jesús (Dimarts 18)

L’escena evangèlica al voltant del llac ens mostra a Jesús obrant prodigis sobrenaturals: camina sobre l’aigua, amaina el vent, i tots els malalts que li toquen el mantell queden guarits. Tot plegat és tan meravellós que ens deixa impressionats. Aquesta és, en definitiva, la pretensió del relat: deixar bocabadat a l’oient perquè proclami, com els deixebles: "Realment sou Fill de Déu".

Complementant la lectura creient, hi ha un debat obert sobre la veracitat dels fets extraordinaris de Jesús, que podem resumir en forma de pregunta: es tracta de fets reals o simbòlics? Els posicionaments prèvis sovint condicionen la resposta, que acostuma a estar polaritzada pels dos extrems: que són 100% reals o que són 100% simbòlics.

Nosaltres, modestament, també diem la nostra. Quan Jesús calma tempestes i ventades, camina sobre l’aigua, o multiplica pans i peixos, creiem que es tracta de relats simbòlics. Tenim escenes paral·leles amb Moisès, amb Josuè aturant el sol, amb Elies i la gerra d’oli i farina que no s’esgota, amb Eliseu multiplicant pans.

Quan Jesús fa guaricions opinem que acostumen a ser fets reals. Tenim l’argument que –segons els Fets dels Apòstols- els seus deixebles es caracterítzen perquè fan guaricions en el seu nom. També llegim en la literatura jueva dels segles III, IV i V (Tosefta i Talmud) que cal prevenir-se d’aquells veïns jueus que guareixen en el nom de Jesús, un detall curiosíssim.

Sobre la reanimació de morts com Llàtzer, el fill de la vídua de Naïm, o la filla de Jaire, no ens atrevim a dir res.

La Porciúncula (Mare de Déu dels Àngels 2010)

La condició humana té per costum elogiar les coses grans. Nosaltres farem l'elogi d'una cosa petita. A quatre quilòmetres d’Assís hi ha una capelleta de capacitat molt reduïda anomenada Santa Maria dels Àngels. De tant petita, se li donà el sobrenom de “Porciúncula”. Allí, un home petit d’estatura, Francesc Bernardone, inicià un nou estil de vida evangèlica. Allí, una jovenenta anomenada Clara Offreduccio rebia, anys després, l’hàbit religiós. Allí, Francesc obtingué del mateix Jesús la indulgència del “perdó d’Assís”. Allí se celebrà el “capítol de les esteres” que aplegà més de cinc mil frares en els inicis de l’orde franciscà. Allí, moria Francesc, despullat i a terra, l’any 1226.

Aquesta capella, arquitectònicament insignificant, acollí uns homes i dones insignificants. Han passat els segles, i aquest lloc i aquests personatges han esdevingut cèlebres. Vuit-cents anys després, la capella és visitadíssima, i els homes i dones de la família franciscana encara malden per fer realitat els ideals de Francesc i Clara: una vida centrada en el seguiment de Jesucrist, viscuda amb senzillesa i discreció, en fraternitat i austeritat, amb joia i afabilitat. Perquè la significativitat de les coses, siguin grans o petites, sols es veu amb els ulls de la fe i amb el pas del temps.