FER CAURE ELS MURS

Diumenge XXVI, 

29 de setembre de 2013

Am 6, 1a.4-7/Sl 145/1 Tm 6, 11-16/Lc 16, 19-31

Una de les coses que recordo amb més tristor dels mesos en què vaig estar estudiant a Jerusalem és el mur que posa la separació entre els territoris palestins i els israelians. Dos són veritablement impactants: el que separa Jerusalem de Betlem (ciutat que només es troba a 8 km de Jerusalem) o el que separa Jerusalem de Betània (ciutat aquesta a l’altra banda de la Muntanya de les Oliveres) perquè és com si ara ens posessin un mur entre Arenys de Mar i de Munt o entre Arenys de Munt i Sant Iscle. Veïns i separats com a estranys per metros de formigó. Us ho imagineu? La veritat és que un no s’ho pot imaginar fins que no ho veu amb els seus propis ulls. Però hi ha altres murs, a part dels físics, que poden ser tant alts i tant inexpugnables: són els murs que podríem anomenar morals, els que fan diferència entre bons i dolents, els que pensen com jo o no, els que creuen el mateix que jo o no; o els estructurals, els que fan diferència entre pobres i rics, entre els qui treballen o els aturats o entre els que sols són un número i els que hi compten...

L’Evangeli d’avui, em sembla, ens vol ser un antídot per no caure fàcilment en aquestes separacions que poden ser més fondes i dramàtiques que la d’un mur de pedra o la d’una barrera electrificada i vigilada per dissuadir del seu traspàs.

Per començar un cosa curiosa: el nom dels protagonistes. El ric, malgrat que la Tradició sovint ens l’ha fet arribar com la “paràbola del ric Epuló”, aquest no és un nom propi, és un qualificatiu (“epuló” és el que feia convits o banquets sagrats a l’antiga Roma), el ric no té nom. Qui té nom, i significatiu, és el pobre que es diu Llàtzer, derivat de l’hebreu Elièzer [lit. “El meu Déu és (un) ajut”]. Que el ric no tingui nom, amb l’important que és tenir un nom i el significatiu que és un canvi de nom en el món semita (p.ex. quan Jacob passa a ser Israel), vol dir que el ric ha perdut la seva personalitat que, de fet, no existeix, no té consistència, és efímer, condemnat a desaparèixer. En canvi el pobre té un nom teòfor (que porta Déu) i, per tant, és Déu mateix qui és al darrera d’aquell que està a la porta del ric i de qui ningú no fa cas. Déu és el seu aval, el seu protector. Des de la perspectiva de Déu qui val i qui compta és aquell que ni és mirat ni tingut en compte: el marginat, el descastat. Amb només el nom la paràbola ens diu que Déu capgira el nostre sistema de valors. I la pregunta sorgeix per a nosaltres avui: com a cristià, quin és el meu sistema de valors? Encara compten els que estan al cap de munt de la llista de famosos o compten els darrers, els marginats?

En la paràbola es parla del cel en la figura del si d’Abraham i de l’infern en la figura del lloc dels morts o Hades. Però no hi ha judici de cap mena. És més: el ric no és condemnat per ser ric (això no seria just, perquè, en principi, no és pecat ser ric com tampoc no és pecat o necessariament causa d’un pecat personal el que un sigui pobre), més aviat el ric es condemna ell mateix per ser miserable: per no haver tingut ulls per aquell que demanava engrunes a la seva porta mentre ell banquetejava a cor-què-vols. Us ho asseguro: tot allò que fèieu a un d’aquests germans meus més petits, a mi m’ho fèieu són les paraules de Jesús a Mateu (25, 40), que ens ajuden ha entendre què ha passat a la paràbola: el que jo faig, de bé o de mal, té repercussions en aquesta vida i en l’altra. Com a cristià puc optar per començar a donar vida i sentit al meu voltant per retrobar que aquesta vida i sentit no tenen fi, són la recompensa de Jesús mateix als qui han fet el que Ell feia. Ho crec, això i ho vull, això?

El nostre gran problema és, però, que no tenim ulls que hi vegin (com el ric, que era un cec per a les necessitats del pobre Llàtzer) ni orelles que sàpiguen escoltar bé; per això la preocupació del ric que demana la salvació pels seus cinc germans. La resposta d’Abraham al ric és contundent: Si no fan cas de Moisès i dels profetes (tota la Paraula de Déu), ni que ressuscités algú d’entre els morts no es deixarien convèncer. No ens calen ni més revelacions ni més clares. Escoltar la Paraula de Déu que per a nosaltres cristians és una Persona ben concreta i que és Aquell que il·lumina tota la Sagrada Escriptura, és posar-nos en disposició de ser ensenyats, de ser guarits i de veure les coses segons Déu. Ens deixarem convèncer finalment per Jesús, Aquell que celebrem avui com a viu i que ens parla?

NI DÉU NI AMO...

Diumenge XXV, 22 de setembre de 2013

Am 8, 4-7/Sl 112/1 Tim 2, 1-8/Lc 16, 1-13

Ni déu ni amo és un lema anarquista antic que encara hom pot trobar pintat en alguna paret dels nostres carrers. Un crit de protesta el rerefons del qual sol ser la malfiança o el rebuig clar contra qualsevol autoritat constituïda, sigui religiosa o política. En un context on els “amos”, del color que fossin, eren considerats com aquella autoritat que posava límits a la llibertat de la persona quan no, directament, la mà opressora que provocava, fa no fa, el que avui hem escoltat que blasmava el profeta Amós en la primera lectura, és a dir, que el pobre fos més pobre i acabés convertit en un número o, pitjor encara, en una cosa susceptible de compra i venda, aquesta protesta es pot entendre força.

Però aquest lema antic encara en boga en alguns cercles revela, em sembla, quelcom profundament humà: la profunda necessitat de referents, de punts de recolzament, per sentir-nos lliures. No volem tenir “amos”, ningú no ens sentim còmodes quan sospitem que hi ha algú que ens controla, que ens supervisa, que vigila els nostres passos per dictar-nos el que hem de fer o dir. Ho considerem, de fet, una total intromissió a la nostra vida, a la nostra llibertat. Però la crua realitat que ens presenta avui l’Evangeli és que la nostra llibertat ha de ser prudent, ha de saber en què es fonamenta per a què sigui una veritable llibertat, que ens alliberi i generi llibertat.

Miraré d’explicar-me. Jesús ens proposa una nova paràbola, la de l’administrador astut. El que Jesús diu que el Senyor lloa d’aquest administrador no és la xarxa de corrupció que crea al seu voltant per salvar la pell, el treball i els diners, sinó la seva astúcia sàviament aplicada per aconseguir la seva finalitat. L’administrador sap el que no vol: no vol cavar, perquè no té força i no vol demanar almoina, perquè li fa vergonya. S’ha d’espavilar, doncs, perquè el que sí vol és tenir una vida tranquil·la i assegurada. La pregunta que Jesús fa als fills de la llum, que som tots nosaltres, no serà la de preguntar-nos què volem realment, quin valor li donem a Ell i al Regne de Déu? No serà la de demanar-nos què som capaços de fer o què som capaços de deixar de banda perquè Déu ho sigui tot en les nostres vides? Ni déu ni amo podria ser també el lema de Jesús, si em permeteu dir-ho així, ja que Jesús reconeix que en tenim, conscient o inconscientment, d’“amos” als qui servim de bon grat i que són veritables opressors de la nostra llibertat de ser humans, de ser fills i filles de l’Altíssim. Un d’ells, el proposat com a exemple avui: els diners. Per això Jesús és taxatiu: No podeu ser servidors de Déu i de les riqueses. Quan el diner, o la fama, o el poder controlen el que fem i el que som ens cal pintar ben gruixut a les parets del nostre cor Ni déu ni amo perquè el diner, la fama o el poder s’hauran convertit en el nostre déu, pitjor encara, en un ídol a qui haurem de sacrificar la nostra vida, quan no fins i tot la nostra família, les nostres amistats...

Fou Chesterton, un escriptor catòlic anglès (1874-1936), qui digué un cop: Qui no creu en Déu acaba creient en ídols, en supersticions. Reconèixer que som éssers febles, que no estem creats per ser éssers solitaris, i que això ens fa cercar punts de recolzament en tantes coses... ens hauria de portar a escoltar les paraules de Jesús avui com un advertiment: si el nostre cor no està posat en Déu, si no servim Déu (qui vol la nostra felicitat, qui cultiva la nostra llibertat, qui ens fa veritablement humans) estarem servint un monstre que tard o d’hora ens esclavitzarà i ens convertirà en agents d’esclavitud.

Jo sóc el bon pastor ens ha dit Jesús alguna vegada, en aquesta Eucaristia volem tornar a escoltar la seva veu per a què, conduïts per Ell mateix, ens faci entrar a la vida plena.

ESTIGMATITZATS

ESTIGMATITZACIÓ DE SANT FRANCESC
Giotto di Bondone (Louvre-París)

Dimarts, 17 de setembre de 2013

Festa de la impressió dels Estigmes del Nostre Pare Sant Francesc

Ga 6, 14-18/Ga 2, 16.19.20; Fl 1, 20-21/Lc 9, 23-26

Si ara us preguntés quin fou el primer sant estigmatitzat de la història, qui em diríeu que és? Sant Francesc, clar! No és això el que avui celebrem? Al menys és de qui primer ens va arribar la notícia. Algú que va rebre, com una gràcia, els senyals de la passió de Crist en les seves mans, els seus peus i el seu costat identificant-se plenament amb Ell. Però, amb la Bíblia a la mà, podríem donar una altra resposta. Ho acabem d’escoltar de boca del mateix sant Pau en la primera lectura: A part d’això, que ningú no m’amoïni, perquè jo porto en el meu cos les marques distintives de Jesús. On la nostra traducció diu “marques distintives”, l’original grec diu stígmata (estigmes). Vés per on: ara resulta que el primer estigmatitzat fou Pau!

Per acabar-ho d’embolicar he cercat al Diccionari de l’IEC què vol dir estigma i estigmatitzar. Resulta que estigmatitzar vol dir, primer de tot, marcar (algú) amb un ferro roent normalment com a pena infamant o com a signe d’esclavitud, que Déu n’hi do! D’aquí que, figurativament (i és com l’emprem normalment) estigmatitzar vulgui dir infamar, blasmar fortament algú. Tot plegat això ens és familiar. És el que fem quan algú proper no ens cau bé perquè ens l’ha feta ben grossa o quan a nivell públic algú també n’ha fetes de l’alçada d’un campanar: el marquem de per vida, fem allò que normalment diem: CREU I RATLLA. Queda exclòs del nostre cercle, esdevé persona non grata, li retirem la salutació i, si podem, encara l’humiliem més.

Pensava en tot això tenint en compte que la festa que avui celebrem es troba a l’ombra d’una festa encara major: la de l’Exaltació de la Santa Creu que celebràrem dissabte passat. I pensava que, si bé en el cas de Sant Francesc els estigmes són una gràcia donada per Déu a una persona real i concreta, no n’hem de tenir sana enveja, doncs també nosaltres som, en certa mesura, homes i dones estigmatitzats. Ho som tots i cadascun de nosaltres des del dia mateix del nostre baptisme. Homes i dones marcats pel senyal de la creu. Així comença el ritu del baptisme quan, a les portes de l’Església, demanats els pares pel nom de l’infant i què és el que demanen a l’Església per al candidat, el ministre, els pares i els padrins fan el senyal de la creu sobre el front de la criatura. Una de les fórmules en ús diu: La comunitat cristiana t’acull amb gran alegria! En nom d’ella jo et faig el senyal de la creu en el front, perquè la portis sempre en el teu cor... I així és, en efecte, que portem sempre aquests estigmes, aquest senyal, en el nostre cor, en els nostres membres, doncs fins i tot morim i som sepultats en Crist i ressuscitem en Ell quan som batejats; i som marcats també, per si encara fos poc, pel Seu Sant Esperit, l’únic capaç de fer d’un instrument de tortura l’Arbre de la Vida; l’únic que pot fer de nosaltres, com ho féu amb sant Pau i amb sant Francesc, sagrament de vida pels qui estan a prop i pels qui estan lluny, sagrament de vida per al món sencer. Perquè sant Pau, parlant als Gàlates, dient que ell també portava les marques distintives de Jesús, esdevenia signe i transparència de la llibertat i la vida a la qual Déu cridava els gàlates que s’havien desviat de la gràcia; i sant Francesc, rebent els estigmes dos anys abans del seu traspàs, esdevé un altre Crist enmig dels seus germans, aprèn encara més a ser pobre i humil per ser germà de tots.

Som homes i dones marcats pel senyal de la creu, no per amagar-nos, ni per avergonyir-nos; sinó perquè allà on Déu ens ha posat, en el nostre treball, en el nostre país, puguem portar el perdó, la reconciliació, la pau que vénen d’una vida empeltada en Crist, crucificada en Crist, seguint-lo només a Ell. Donem gràcies a Déu que vol abrusar els nostres cors en el foc del seu amor (pregària col·lecta de la festa d’avui) per mitjà d’aquesta comunió amb el seu Fill.

FES BONDAT!

Quan abans et deien “fes bondat” es tractava  d’un advertiment moral: portat bé, sigues bo, no facis el mal. I encara  ara es vol dir això sobretot si ho diem als nens. Però, cada vegada es va desplaçant el sentit mèdic. Moltes vegades quan diem a algú “ fes bondat” li estem dient que pregui la medicació que toca, que no faci excessos tant en el menjar com en el comportament, que no faci esforços. En definitiva li estem dient que es cuidi. I moltes vegades quan li diem que no faci esforços, estem dient-li que es cuidi d’ell i deixi de tenir cura dels altres. Que no faci esforços que el puguin perjudicar. I això és lògic i està molt bé si es tracta d’una situació més o menys greu, però quan aquesta actitud es va generalitzant i s’aplica per qualsevol maldecap o petita molèstia estem canonitzant l’egocentrisme i culpabilitzant la cura de l’altre com a font de malaltia. I posant la cura de la pròpia salut per sobre de fer el bé de l’altre.

És ressò d’això aquella altre frase: “la caritat ben entesa comença per un mateix”. Que s’ entén com prioritzar el cuidar-se un mateix abans que els altres. Així fer bondat o fer caritat es refereixen a mi i no a l’altre. En canvi el sentit primigeni d’aquesta frase (tal com jo ho he llegit) es tracta que la caritat ben estesa comença per mi mateix, en el sentit que he de ser jo qui comenci  a donar o a fer el bé sense esperar que l’altre comenci o faci res, La iniciativa està en mi, no com a resposta del que l’altre ha fet.

Però això és massa per a nosaltres, ens és impossible, veiem que seria molt bo, però ens sobrepassa, esperem sempre una recompensa o un motiu que justifiqui la nostra bona acció. Per això anem aigualint l’evangeli.

 Però aquest és el sentit de quan parlem de com Déu ens estima. Sant Pau és ben clar: “Jesucrist vingué al món a salvar els pecadors (no els bons), i entre els pecadors jo sóc el primer... que primer blasfemava, el perseguia i l’injuriava”. És una concreció del que diu l’evangeli de Jesús: “ Aquest home (Jesús) acull els pecadors i menja amb ells”. La caritat ben entesa comença per un mateix. És Déu mateix qui s’avança com el pastor a cercar l’ovella perduda, o com  la dona que atrafegadament cerca la moneda que ha perdut, o el pare que no deixa acabar de parlar al fill perdut i el vesteix de festa o que surt a cercar el fill gran suplicant-lo que entri a la festa. Aquest és el nostre Déu un Déu atrafegat, que va pels camins cercant-nos, que ens espera i ens abraça, que ens prega perquè entrem a la festa.

El drama de la nostra vida com a cristians i que ens omple de neguit és que sabem això  i ho creiem que és cert, però no ho sentim. Creiem que certament Ell “sempre està amb nosaltres i tot el que és d’Ell és nostre”com ho diu el pare al fill gran, però el nostre cor no ho sent. La nostra fe és una fe moltes vegades freda, que sap, creu, però no sent. El que sent és la distància, l’obligació o la culpa, encara que sap i creu en la gràcia i la proximitat de Déu.

Però sentir aquesta distància és el primer pas per sentir la nostàlgia d ’Aquell que és llar, acollida. És el ressò de la veu del pastor, de la dona atrafegada que ens cerca, del pare que ens convida, que ens crida de molt a prop, encara que la seva veu la sentim tant lluny.

És aquesta nostàlgia, aquest desig, aquesta seducció de Déu, és la seva presència que fa possible allò que a nosaltres és impossible: que la caritat ben entesa comenci per mi mateix, o sigui que pugui imitar Déu, que pugui tenir la iniciativa en l’amor sense esperar ni motiu, ni recompensa. És Déu mateix, la seva infinita proximitat que jo experimento com a nostàlgia que fa possible que jo també l’imiti, el segueixi. I en la mesura que el vaig seguint la nostàlgia es fa més gran fins a ser una ferida oberta que em porta la salvació.

  

ÉS DÉU QUI HA DE CANVIAR?

Diu sant Agustí que “quan preguem no hem de pretendre de donar a Déu orientacions del que ha de fer, sinó que som nosaltres que hem d’orientar-nos degudament”.

I aquesta és la gran pregunta que es fa l’home creient: “qui pot descobrir la voluntat del Senyor?” com diu el llibre de la saviesa o com continua preguntant-se: “qui haurà estat capaç de trobar un rastre de les coses del cel?”.

Normalment estem submergits en el que diu tothom i repetim mecànicament l’opinió general que actualment es presenta sempre com a nova i innovadora, encara que moltes vegades no és més que tòpics repetits d’anys i a vegades segles.

Sant Pau va trencar els tòpics de la seva època en que l’esclavisme era una cosa evident i normal, acceptada per tothom. Sant Pau escriu una carta a un cristià convertit a la fe per ell mateix, que es deia Filèmon. I en aquesta carta no comença a fer grans declaracions sinó que tot és ben senzill i concret. Sant Pau estava a la presó i allí també tancat  hi havia conegut Onèsim un esclau de Filèmon  que s’ havia fugat del seu amo i per això havia estat empresonat. Ara Pau el retorna Onèsim al seu amo Filèmon amb aquesta carta i recomanació on diu: ”Qui sap si, providencialment, Onèsim se separà de tu un moment perquè ara el recobris per sempre, i no com esclau, sinó molt més que això: com un germà estimat”. Com és Pau capaç d’exigir que Filèmon aculli Onèsim com a germà i no com esclau?

Per una raó molt concreta: Tant Pau com Filèmon tenien un mateix Senyor: Jesús. Ells no esperaven que les lleis s’adeqüessin al que ells creien que era just sinó que actuaven amb un altre punt de referència que era Jesús mateix. Ell, Jesús, era el Senyor i la font de les seves decisions.

Els dos, Pau i Filèmon, s’havien pres molt seriosament les paraules de Jesús: “Si algú vol venir amb mi i no m’estima més que el pare i la mare, que l’esposa i els fills, que els germans i les germanes , i fins i tot que la pròpia vida, no pot ser deixeble meu”.

Tot queda centrat en Jesús: “ningú de vosaltres no pot ser deixeble meu si no renuncia a tot el que té”

El creient té algú, Jesús,  que ha passat davant seu i ha fet la pregaria que tant li costa fer a ell: “Pare si es possible que passi de mi aquest calze, però que no es faci el que jo vull sinó el que vós voleu” i que Jesús mateix ens ensenyar “facis la vostra voluntat aquí a la terra com es fa en el cel”. Jesús ens ensenya a pregar, és el camí que ens porta al Pare. En Jesús veiem al Pare, en Jesús veiem com ha de ser l’home, com he de ser jo.

El creient té algú, Jesús, que està al seu costat,  i li diu “Jo seré amb vosaltres cada dia fins a la fi dels temps” “quan dos o tres es reuneixin en el meu nom, jo seré enmig d’ells”

El creient té algú dintre seu, Jesús: “aquell que m’estima el meu Pare l’estimarà i vindrem a fer estada en ell” que obra en ell un doll d’aigua viva que rajarà fins a la vida eterna.

Quan preguem, doncs, no vulguem imposar la nostra voluntat al Pare, deixem-nos guiar per ell, Ell sap perfectament què necessitem i repetim amb el salmista: “que el vostre amor Senyor no ens deixi mai aquesta és l’esperança que posem en Vós”. I així plens d’ell sabrem afrontar els reptes que la vida ens porta amb la mateixa valentia i lucidesa de Pau a la presó.

                                       

AMAGADA

Avui és el dia de les Marededéus trobades.  Al Montnegre hi ha una petita ermita que s’ha restaurada fa pocs anys i que tradicionalment celebrava la festa el 15 d’agost. Però darrerament es celebra el 8 de setembre i crec que amb molt d’encert ja que després de la guerra del 36 la imatge va passar més de 20  anys perduda i finalment es va trobar amagada en un paller  i sense poder tornar-la a la seva petita ermita que estava destruïda es va entronitzar a la parròquia de sant Martí on actualment és venerada.

Però cal dir que la festa d’avui parla de les Marededéu trobades, però que cal matissar entre trobar i descobrir, En el llibre de la saviesa diu : “Qui serà capaç de trobar el rastre de les coses del cel?”, però poc abans ens diu : “Qui pot descobrir la voluntat de del Senyor?. I certament una cosa és trobar i una altra descobrir. Els qui van trobar la imatge de la Mare de Déu dins el paller podien haver reaccionat alegrant-se d’haver trobat una talla del segle XVI i que podrien vendre a bon preu. O llençar-la a la deixalleria, com tant objectes religiosos. O valorar-la com objecte decoratiu. Tots aquests haguessin trobat la imatge, però cap d’ells no l’ hagués descoberta.  Cap d’ells  hagués destapat, descobert el seu misteri:  ser un objecte que apunta més enllà d’ell, que apunta al Misteri de Déu. Aquest Misteri que entreveient tant senzills fidels que venien a pregar i a encomanar-se.

Això també ens passa amb tantes coses...i sobretot amb persones que trobem i fins convivim però que no les descobrim. Esdevenen opaques i les cobrim amb un vel de rutina i de tòpics.

Això mateix és el que passà en temps de Jesús. Hi havia molts que es trobaren amb Ell, però molt pocs el descobriren. Era el Fill de Josep, el fuster, el de Natzaret d’ on no pot sortir res de bo. Avui però el text de l’Evangeli ens dona l’oportunitat no sols de trobar-lo sinó de descobrir-lo. Les seves paraules o ens escandalitzen o ens fan transparentar el seu últim misteri, no ens deixen alternativa. Escoltem-lo: “Si algú vol venir amb mi i no m’estima més que el pare o la mare, que l’esposa i els fills, que els germans i les germanes, i.....fins a la pròpia vida, no pot ser deixeble meu”. Qui és aquest que pot parlar així, perquè l’he d’estimar més que el pare a la mare...que a mi mateix. Només pot ser un qui parli així: Déu! Podem fer dues coses, com els seus contemporanis posar-nos en contra o seguir-lo, no hi cap un entremig.

Si ens decidim a acceptar-lo ell passarà immediatament a ser el fonament de la nostra llibertat: “ningú no pot ser deixeble meu si no renuncia a tot el que té”.  Ens ho treu tot, Ell és l’únic necessari. I ens ho retorna tot i tots en Ell, en Ell ho trobem tot. Tot és relatiu davant d’Ell, tot passa a segon lloc. Recordem com Maria mateixa va haver d’aprendre això mateix. Quan la multitud asseguda al voltant de Jesús li diuen que la seva mare i els seus germans l’estant buscant Jesús respon: “qui és la meva mare? i qui són els meus germans?, i mirant al seu voltant va dir: tot aquell que compleix la voluntat del meu Pare m’és mare, germà i germana”. Ell és el fonament de tot i també d’una nova manera de relacionar-se no basada en la necessitat o la dependència, sinó en la llibertat i la gratuïtat.  Ha creat una nova humanitat centrada en Ell.

És el que Pau demana des de la presó a Filèmon. Que rebi al seu esclau fugitiu no com esclau sinó com a germà estimat: “Qui sap si providencialment, Onèsim se separà de tu perquè ara el recobris per sempre, i no com esclau, sinó molt més que això: com a germà estimat”.

Descobrir a Crist fa ho fa trontollar tot, Ell ho fonamenta tot, especialment capgira les relacions amb els altres. Ell ens fa lliures i ens transforma en instruments de llibertat. Nosaltres hem trobat a Crist, però l’hem descobert?. Ara és l’oportunitat. Ara.

  

ENS MANCA MEMÒRIA

Dimarts, 10 de setembre de 2013

Col 2, 6-15/Sl 144/Lc 6, 12-19

Diuen que l’ésser humà és l’únic animal que és capaç d’ensopegar dos cops amb la mateixa pedra. Jo penso que no només dos cops, sinó tres i si cal quaranta. No aprenem. És com si tinguéssim un problema de memòria existencial. Ja podem veure-les venir, les pedres (del “color” que siguin: històriques, socials, econòmiques...), que ens hi donem de cap, de morros i si cal fent doble salt mortal cap enrere. No aprenem.

Això demostra, molt a desgrat nostre, que la nostra memòria és limitada i, potser precisament perquè és limitada, sol ser parcial. Si posem per exemple una qüestió que encara aixeca passions, com la memòria històrica, veurem que és així. Ens costa d’entaular totes les parts en litigi i mirar de dialogar per treure l’entrellat de tot plegat. Per què? Perquè durant anys una part s’ha sentit silenciada, menystinguda i aquesta injustícia provoca el normal contrapès: ara és aquesta part la que vol parlar i parlar clar, si pot ser fent callar tothom que pensi una altra cosa; però fer memòria d’aquesta manera provoca problemes. És, o acaba sent, una memòria que no cerca la veritat, que no cerca la guarició, sinó que cerca ser una arma llençada contra l’altra part. És una memòria destructiva.

A nivell espiritual també ens passa el mateix: ens manca memòria. Ho pensava en llegir el text de Pau d’avui. Mirant-nos només a nosaltres mateixos, especialment quan podem passar per hores baixes provocades per circumstàncies diverses, és fàcil caure en el desànim, la depressió, la desesperació. I farem bé de cercar l’ajuda pertinent, perquè hi ha camins que no es poden fer en solitari, moments en què cal recordar que el cristià no ho és mai sol, que necessitem de la comunitat, de l’Església. Pau m’agrada en aquesta lectura perquè ens convida també a donar un altre pas que potser no fem massa sovint quan estem en aquestes hores baixes: mirar cap amunt, posar els nostres ulls en Jesús i recordar què ha fet per nosaltres. Pau avui ens dóna una llista de coses que Déu ha fet per nosaltres en la persona del seu Fill: Vosaltres heu arribat en ell a la plenitud; en ell heu estat circumcidats (ens ha fet fills de l’aliança); pel baptisme fóreu sepultats amb Crist, i amb ell també vau ressuscitar; Déu us donà la vida juntament amb el Crist, després de perdonar-vos generosament i de cancel·lar el compte desfavorable on constava el nostre deute; Déu retirà aquest document i el clavà a la creu... Ens cal fer memòria d’aquestes coses, perquè aquestes són coses serioses i ben reals que Déu ha fet a favor nostre en la persona de Jesús. Aquella gent de la plana, que narra l’evangeli d’avui i que venia de tots els indrets de la terra d’Israel i més enllà encara ho intuïen: Tota la gent el volia tocar, perquè sortia d’ell un poder que curava tothom.

Demà, la Diada, també és un dia per fer memòria. I els cristians, penso, també per fer-la a la cristiana: per recordar les nostres arrels cristianes, recordar que fou la fe en Jesús que va anar amarant el nostre poble durant segles la que li donà aquest tarannà que encara conserva de diàleg, de feina feta entre tots que cerca construir. La mateixa fe que va donar fills i filles que han estat, i encara ho són, models en diversos camps: un Ramon Llull, un Francesc Eiximenis, un Cinto Verdaguer, un Joaquim Ruyra, un Pere Claver, una Joaquima Vedruna, una Paula Montal, un Pere Casaldàliga, per citar-ne uns quants i no sols sants o santes, sinó gent que es preocupava de diversos camps: les arts, les lletres, l’educació, la preocupació dels més desfavorits... tot allò que construeix un país, una pàtria. Homes i dones que tenien en comú un fonament: Jesús! I la seva fe en Ell va moure muntanyes i construir ponts.

Que el Senyor il·lumini la nostra memòria per recordar les paraules de l’apòstol i fer-les nostres: Heu cregut en Jesucrist: viviu, doncs en ell. Manteniu-vos arrelats en ell, edificats sobre aquest fonament, sòlids en la fe que us van ensenyar. L’única manera de construir sòlidament.

DEJUNA DE NO DIR RES QUE FACI MAL A UN ALTRE

Diumenge XXIII, 8 de setembre de 2013

Sv 9, 13-18/Sl 89/Flm 9b-10.12-17/Lc 14, 25-33

A pocs dies de sortir a les notícies la crida del Sant Pare per fer un dia de dejuni i de pregària per la pau davant la situació concreta de guerra a Síria i també en tot l’Orient Mitjà, aparegué una frase en el facebook que penjà un amic meu. Diu així: Dejuna de no dir res que faci mal a un altre. Doncs, de què et serveix no menjar carn si devores el teu germà? És una frase contundent de Sant Joan Crisòstom qui fou Patriarca de Constantinoble del 398 al 404.

Una manera simplista d’entendre la frase seria pensar que això de convocar un dia de dejuni i pregària està passat de moda i no només ara (que és el que tothom podria esperar davant les coses rares que, diem, feien els antics), sinó ja en temps del mateix patriarca si donem fe a la seva frase. Però oblidaríem massa fàcilment que qui va dir això segurament va fer un munt de dejunis al llarg de la seva vida, tant voluntaris com imposats (doncs els seus sermons contra la cort no li van fer guanyar massa amics) que avui pensaríem una exageració. No, certament Joan Crisòstom no faria com faríem nosaltres: no dejunar pensant que és més important l’actitud interior que el signe exterior. Però el Crisòstom ni critica ni anul·la el signe extern. El signe ha de ser clar i eloqüent: no menjar carn; però té el seu fonament, o més encara, troba la seva plenitud quan el signe posa en evidència un desig profund de canvi d’actitud: eliminar tot allò que hi ha de violència en mi, pacificar el meu cor i fer-me portador de pau, tot començant pels qui tinc a prop.

Penso que aquesta frase de sant Joan Crisòstom té ressonàncies amb l’Evangeli d’avui. Jesús va camí de Jerusalem i, en l’Evangeli de Lluc, el camí vers Jerusalem és el camí de la Creu. És el camí que portarà Jesús a morir per cadascú de nosaltres, allò que serà la demostració més profunda de l’amor que Déu té per l’ésser humà, per la humanitat sencera: el qui és la Vida serà mort perquè la Vida, el sentit, l’alegria, l’esperança, l’amor i la pau puguin arribar a tothom, sense privilegiats, sense fer distincions entre les persones: el sexe, el color de la pell, la llengua, la condició social... Però igual que estimar és patir, la vida és creu i les paraules de Jesús són un convit (ara que Ell tot just està fent el mateix amb el seu exemple), a viure, a donar-se a consumir-se per allò que de veritat val la pena, per allò que dóna sentit: Déu mateix. Abraçar aquest gran do té un preu: en les nostres mans no hi pot haver res més, si volem retenir fort i per sempre aquest Tresor. Cap afecte pot estar per damunt de Déu; cap possessió ha d’enterbolir el gaudi d’aquest tresor que és Déu mateix. Qui no porta la seva creu no pot venir amb mi, no pot ser deixeble meu. Ningú de vosaltres no pot ser deixeble meu si no renuncia a tot el que té, diu Jesús. Les paraules sonen dures però, hi ha algú altre que hagi donat la vida per nosaltres? Hi ha algú altre que ens estimi desinteressadament fora d’Ell?

L’Evangeli d’avui, la frase de sant Joan Crisòstom, la jornada de dejuni i de pregària per la pau a Síria i a tot l’Orient Mitjà convocada pel Papa Francesc ens demanen el mateix: una conversió a fons del MEU COR on la qüestió no és menjar carn o no, sinó no devorar el meu proïsme; tenir diners o no, sinó no portar el meu germà al desnonament i la misèria; no caure en la propaganda o la demagògia, sinó establir ponts de pau i diàleg veritables. Que en aquesta Eucaristia el Senyor ens concedeixi LA PAU AL COR per esdevenir AGENTS DE PAU.

ESPAÑOLES, FRANCO HA MUERTO!

Dimecres, 4 de setembre de 2013

Col 1, 1-8/Sl 51/Lc 4, 38-44

Españoles, Franco ha muerto! Tranquils, no és que vulgui fer ara una arenga política arrauxada ni molt menys suscitar cap tipus de record passat. Aquestes paraules, que molts de nosaltres vam poder escoltar en directe el dia que van ser pronunciades, els frares les hem sentides avui quan, entre calmada meditació i pietós ensopiment (la pregària també és lluita), ens trobàvem al nostre oratori aquest matí tot fent lectio. Naturalment, quan hem sentit amb veu potent un operari que lluny, al carrer, deia aquestes paraules a un altre sense saber-ne ben bé la finalitat, no hem pogut fer més que desvetllar-nos, mirar-nos divertits i riure amb ganes.

Jo, en aquell moment estava donant-li voltes al text de l’Evangeli d’avui on, malgrat la gran activitat de Jesús (quasi frenètica) que queda concentrada en aquesta porció de text que avui la litúrgia ens proposa de meditar, eren unes altres paraules les que em copsaven: I EL VOLIEN RETENIR. Sí: La gent, que el buscava, arribà on ell era i el volien retenir perquè no se n’anés. Tot plegat ben humà, suposo que jo faria el mateix.

M’ha semblat providencial, doncs, quan meditava aquestes paraules, la sotragada que ha significat sentir de cop i volta Españoles, Franco ha muerto! Perquè, ¿com és que després de tants anys de passat aquest fet algú, ni que sigui en broma, és capaç de tornar-lo a dir, de tornar-lo a recordar? ¿No és una mostra, a un nivell potser molt bàsic, elemental, de quelcom que sovint ens passa? Parlo de la gran mania d’ancorar-nos en el passat, d’instal·lar-nos en costums o hàbits concrets, d’aferrar-nos o possessionar-nos de coses, d’idees o de persones, com si en el més pregon del nostre ésser hi hagués la por a deixar de ser nosaltres mateixos, a perdre la nostra identitat, a ser qualsevol altra cosa que no sigui jo, com una por a perdre’m definitivament, a aigualir-me, a morir... i, per això mateix, per evitar-ho, necessito agafar-me a quelcom estable, que em retorni a una realitat, la que sigui, per ser jo, per sentir-me viu.

¿No és això, em demanava, el que els passava als homes i dones de Cafarnaüm que quan veuen Jesús guarir malalts i expulsar dimonis el volen retenir com un ésser màgic que constantment els ajudi, els tregui les castanyes del foc i els doni una falsa seguretat? Com el crit d’aquest matí, que ens ha desvetllat de les nostres cavil·lacions per força, Jesús també ha de parar els peus als seus conciutadans i dir-los: També haig d’anunciar la Bona Nova del Regne de Déu a les altres poblacions; aquesta és la missió que m’ha estat confiada. Jesús no ens vol instal·lats en la comoditat, Ell mateix no s’instal·la, la Bona Nova no és només per a Cafarnaüm, és per a tothom, Jesús ho té clar. Els malalts han estat guarits, els dimonis han estat expulsats, no perquè visquem de rendes i fer de Déu un fetitxe, o pitjor, un titella; sinó per donar fruit, cadascú el seu segons les seves possibilitats. Penso que només així s’entén que aquella petita casa de Pere ben aviat es convertís en Església i la Bona Nova pogués arribar fins a nosaltres avui.

Serem capaços de no voler retenir res per a nosaltres, ni a Jesús mateix, perquè Ell pugui ser el Déu-amb-nosaltres que és i no un ídol de qui podem fer i desfer a caprici? 

LA LONGITUD D'ONA DE DÉU

Diumenge XXII, 1 de setembre de 2013

Sir 3, 17-18.20.28-29/Sl 67/He 12, 18-19.22-24a/Lc 14, 1-7-14

Quan un hi va posant anys a la vida hi ha una sèrie de sentits que es van endurint. La vista, per exemple, perd qualitat i un va necessitant d’anar-la revisant periòdicament. Jo mateix, que sóc un cas a part perquè porto olleres des dels 8 anys, ara fa poc ja em van trobar a més de la miopia vista cansada... ja no hi veig bé ni de lluny ni de prop. Un altre dels sentits que amb l’edat es va endurint és l’oïda, també ens anem fent una mica més sords, ja sigui perquè perdem interès per les coses, com perquè efectivament la nostra orella deixa de percebre sons que fins aleshores podia captar.

Pensava en tot això en meditar les lectures d’avui. Em sembla que a nivell espiritual també ens escau de tant en tant fer una revisió dels nostres sentits per a veure si captem, com l’orella, la longitud d’ona de Déu. Em sembla que és el que amb un llenguatge sapiencial ens diu Jesús fill de Sira en la primera lectura: El cor dels assenyats comprèn els proverbis dels assenyats, l’orella atenta s’alegra de sentir parlar amb seny. O com deia sant Pau: Els qui segueixen els desigs terrenals s’interessen per les coses terrenals; els qui segueixen els impulsos de l’Esperit s’interessen per les coses de l’Esperit (Rm 8, 5). Cal captar aquesta longitud d’ona.

I em sembla que també l’Evangeli d’avui el podríem prendre com una invitació a això mateix, a mirar de captar quina és la longitud d’ona a què Déu ens convida, a captar què el fa vibrar realment, perquè també el nostre cor pugui vibrar a l’uníson amb el Seu. Ja que em sembla que el text de l’Evangeli d’avui perdria molt si només ens quedéssim amb la idea que Jesús està criticant sols el fet de prendre possessió física dels primer llocs i ho agaféssim com una crítica als actes públics on els primers llocs són reservats a les autoritats civils, eclesiàstiques o polítiques del moment. ¿Nosaltres no som els primers que, quan convidem algú a casa, els volem ben atesos i prop nostre perquè se sentin especials? Em sembla que el toc d’atenció és la paraula humilitat, que és una actitud interior, no un mer formulisme, una convenció social. Per això crec que Jesús parla de l’estil de convidar de Déu. Quin és aquest estil? Ho entenem quan captem que és Ell mateix qui ha sortit al camí de les nostres vides i ens ha convidat a la taula del seu Regne del qui és penyora i pregustació aquesta Eucaristia. És Ell qui ens ha convidat quan nosaltres no tenim res veritablement nostre per retornar-li (perquè, com deia sant Francesc, tot ho hem rebut, nostre nostre només ho són els nostres pecats, les nostres marrades, els nostres oblits, els nostres interessos...), que som pobres, els invàlids, els cecs i els coixos. És Ell qui s’ha abaixat i s’ha fet proper a nosaltres, criatures que sovint només el recordem com diu aquella dita: Recodar-se de Santa Bàrbara quan trona.

Això és el que li demanàvem al principi: sembreu en els nostres cors l’amor del vostre nom, aviveu-lo amb l’esperit de pietat i guardeu-lo sol·lícitament. Així, guarits per Ell mateix i amb els nostres sentits restaurats, potser ens sentirem a dir Feliç de tu... sí, feliços nosaltres si tenim l’orella guarida per a captar la longitud d’ona del Seu cor i allò que hem rebut d’Ell, el seu exemple, esdevé el nostre obrar de cada dia amb els nostres germans i germanes avui.

DEL PROGRÉS I LA LUCIDESA

Divendres, 30 d’agost de 2013

1 Te 4, 1-8/Sl 96/Mt 25, 1-13

Jo sóc de Barcelona. I un dels molts defectes que tenim els de Barcelona és la velocitat. Jo ho vaig descobrir un dia, quan vaig quedar amb un amic per fer una passejada. Vam començar a caminar i al cap de poca estona vaig haver de sentir una veu que, de lluny estant, em dia: Ho recordes, oi, que hem sortit a passejar? La veritat és que ho recordava perfectament, no volia fer una altra cosa... però a la mínima començava a gambar com si estigués en una cursa. Un barceloní no se n’adona, però porta la velocitat a la sang. Anem corrents a la feina, a comprar, a quedar amb els amics... tot el dia amunt i avall a una velocitat de creuer que espanta. Necessitava que el meu amic m’ho fes notar, que havia d’adequar el ritme al que estava fent. De fet, havia perdut el sentit del que és passejar de veritat: anar xino-xano tot xerrant amb algú al costat, sense presses, gaudint més de la conversa i del que m’envolta que del frenesí d’arribar al lloc proposat en el menys temps possible. Si bé és cert que la vida cristiana també és comparada amb una cursa, és veritat que és del tot diferent, ja que en la cursa de la vida espiritual l’important, crec, no és qui arriba abans, sinó arribar a la meta, que és Crist.

Crec que és el que intenta de fer sant Pau quan escriu als germans de Tessalònica tot exhortant-los com un pare: Vosaltres vau rebre el nostre ensenyament sobre la manera de comportar-vos i d’agradar Déu; ja ho feu, però us demano que avanceu encara més. Perquè en la nostra vida corrent, tot i que potser sigui vàlid en alguns camps, sovint es confon la velocitat per assolir les fites amb el progrés, mentre que a la vida espiritual més aviat és el silenci, la calma, el prendre’s temps, coses que semblen més passives, les que porten al veritable progrés. Com segueix dient el mateix apòstol: Déu vol que mantingueu la vostra santedat. Més que aconseguir quelcom nou sant Pau sembla suggerir-nos que fem una gimnàstica de manteniment i no a base de fer un munt d’exercicis gimnàstics ajudats per qui-sap-quines ajudes estranyes (com els esportistes que, per aconseguir més rècords, no paren de dopar-se per portar el cos al màxim rendiment o els culturistes que porten el múscul a l’absurd), sinó a base de rutines senzilles, de les petites coses de cada dia, les que ja sabem i les que són segurament al nostre abast per fer i mantenir en actiu.

Què demana l’apòstol als Tessalonicencs? Absteniu-vos de fornicar, o sia, que no facin del sexe el centre de les seves relacions com feien en la societat grega i romana del temps. Que cadascú sàpiga tractar la seva esposa santament i amb honor, no amb un desig egoista, és a dir, que estimin la seva esposa, no que la tractin com una esclava o un objecte més de la casa que avui es compra i demà es ven, com era costum aleshores i que aquest amor fins i tot no sigui egoista, ans que procuri el bé de l’altre. I que ningú no sigui injust amb els germans ni s’aprofiti d’ells en els negocis, o sia, que les relacions amb els germans, és a dir amb els de la pròpia comunitat cristiana primer, però també amb tothom, no siguin injustes ni interessades.  

Aquesta gimnàstica de manteniment de la fe, aquesta pràctica quotidiana de la santedat, serà possible si no feu com jo amb el meu amic en sortir de passeig, si recuperem el gust de les coses fetes amb temps i calma, prenent espais i moments per assaborir el que Déu ens vol dir. Potser es tractarà de ser lúcids, és a dir, de tenir llum, com les verges prudents de l’Evangeli?

SI VOLS CONÈIXER UNA PERSONA...

Dimecres, 28 d’agost de 2013

Sant Agustí, bisbe i doctor de l’Església

1Te 2, 9-13/Sl 138/Mt 23, 27-32

Si vols conèixer una persona, no li demanis pel que pensa, sinó pel que estima! Aquesta frase no és meva, naturalment, és una frase de Sant Agustí que avui he trobat per internet.

A mi, us ho confesso, m’agrada molt Sant Agustí, tot i que haig de reconèixer que hi ha escrits seus que me’ls haig de llegir més d’un cop per arribar a capir mínimament què vol dir. Aquesta frase, però, la trobo genial, perquè condensa en ella una gran realitat: la dimensió dels afectes que es dóna en tot ésser humà. Es podria dir d’una altra manera, potser: en bona mesura som el que estimem. I d’afectes Sant Agustí en sabia un munt, com no podia ser una altra cosa en una persona de tarannà tan apassionat, una vida sempre en recerca sincera de la veritat que el portà a provar de tot fins que el seu cor va trobar el doll d’aigua que podia calmar la seva set inesgotable de coneixement, de saviesa, d’afecte: JESÚS... La frase és genial perquè posa el dit a la nafra ben dins el nostre cor. El cor en el sentit bíblic del terme, el lloc on es couen les nostres decisions, el que veritablement cerquem i estimem, res a veure amb el va sentimentalisme de novel·la rosa de mitja tarda televisiva. No debades Jesús ja havia advertit als seus seguidors que de dins del cor és d’on surt allò que fa impur l’home i la dona.

I, de retruc, aquesta frase ens fa entenedores aquestes paraules dures de Jesús als fariseus i mestres de la Llei en l’Evangeli d’avui: Vosaltres, vistos de fora, sembleu gent de bé, però per dintre sou plens d’hipocresia i de maldat. És una crida a no deixar-nos enganyar per les nostres paraules que poden tenir la seva pàtina lluent de pietat, que ens poden fer respectuosos davant els altres, però que sovint són paraules apreses, paraules fruit d’una convenció (com quan a un li presenten algú que no coneix i ja sap que toca dir: Jo em dic tal, encantat... perquè és norma de bona educació). I parlant de Déu ben cert que les paraules poden tenir el seu lloc, però massa sovint, en un o altre moment, experimentem en nosaltres com una divisió, com un tall entre allò que pensem, allò que diem o confessem i allò que acabem fent espontàniament en un moment donat i que tant parla de nosaltres.

La frase de Sant Agustí, com les paraules dures de Jesús (que són dures perquè ben cert que en el seu moment es dirigeixen a un auditori que acabarà jutjant-lo i portant-lo a la creu) no són per a una antologia de dites cèlebres, ni per prendre-les a broma, són per meditar-les i fer-les ben nostres, jo diria que són com una mena de dieta depurativa del nostre cor, un advertiment a viure la nostra fe amb coherència tot deixant-nos instruir per Déu a través de la seva Paraula, que és Jesús. Només així podrem estar en guàrdia i ser conscients, cada cop una mica més, d’aquesta divisió que es dóna en nosaltres de forma sovint inconscient però ben real. Només així podrem arribar a experimentar el mateix que Sant Agustí escrivia en les seves Confessions quan deia: Vós estàveu amb mi, però jo no estava amb vós. Perquè el que ell estimava arrauxadament el portava lluny d’Aquell que justament era més a la vora del que es pensava. Déu el cridava (i ens crida) a la unificació del nostre cor, mentre que sovint nosaltres el tenim en la dispersió.

L’Eucaristia és el lloc on podem beure de la mateixa Font Viva, que és Jesús, Aquell on seran calmades totes les nostres sets. El punt on focalitzar desitjos i neguits i veure què tenen de reals, de consistència, davant d’Aquell que és la Roca ferma que ningú no pot fer trontollar. Tant de bo que aquest vespre puguem fer la mateixa experiència que segles ha féu el bisbe d’Hipona: M’heu tocat, Senyor, i m’ha arborat la vostra pau!

LA PORTA ESTRETA

Porta de la Humilitat (Basílica de la Nativitat-Betlem)

Diumenge XXI, 25 d’agost de 2013

Is 66, 18-21/Sl 116/He 12, 5-7.11-13/Lc 13, 22-30

No sé a vosaltres, però a mi, així d’entrada, no m’agrada massa sentir parlar de “porta estreta”. Quan un sent aquestes paraules de Jesús a l’Evangeli, com avui, normalment se sent incòmode perquè “porta estreta” sona a obligacions: fes això, no facis allò altre, això no està bé... I sovint és així, ho hem de confessar, com entenem el cristianisme: un munt de normes, un munt de deures i obligacions... una murga... i per això ens inquieta i ho defugim.

Però, la veritat és que de “portes estretes” a la vida n’hi ha un munt, hi hauríem d’estar acostumats. N’hi ha de totes mides i colors. Hi ha la porta estreta que imposa la moda, la societat o la política: hem de vestir així i no aixà, hem de comprar-nos aquest cotxe i no un altre, hem de pensar d’una forma global i única, ens hem de fer valdre... És una porta estreta per la qual sovint tots hi passem de gust. Hi ha la porta estreta del dolor: quan un plora la mort d’un fill o una filla, d’un germà o una germana, d’un ésser estimat... És una altra porta estreta per la qual tots hem de passar, ho porta la vida mateixa. I una de semblant és la porta estreta de la malaltia o la vellesa. Una altra porta per la qual tots hem de passar tard o d´hora. Tots hi passem per aquestes portes.

Quina és la diferència entre aquestes portes estretes, doncs, i la porta estreta de què parla Jesús? Primer, i crec que molt important, que no és una porta imposada, sinó una porta oferta. Oblidem que Jesús parla d’ella quan algú li demana: Són pocs els qui se salven? Jesús no respon pas: sí, són pocs; sí, només els fariseus; sí, només els jueus; sí, només els qui van a missa... Jesús comença dient: CORREU, mireu d’entrar per la porta estreta... un imperatiu plural: hem de córrer tots! Això ens porta a una segona consideració: la porta estreta de Jesús és una porta oferta a tothom. Gent de tota raça, llengua i nació són els destinataris d’aquesta oferta. Tothom és convidat a passar per aquesta porta, porta de salvació, porta de comunió, porta del Regne. Encara, però, hi ha una altra consideració a tenir en compte, que penso no és poca cosa: és l’evangelista Joan qui recorda les paraules de Jesús dient: JO SÓC LA PORTA. L’evangelista Lluc ho suggereix parlant del Senyor que s’alça per tancar la porta i la gent, que vol entrar, reclama: Menjàvem i bevíem amb vós i ensenyàveu pels nostres carrers... Jesús els respon: No sé d’on sou! El rebuig a la porta, és el rebuig a Jesús.

Ara bé, quin és el desig del Senyor? Amargar-nos? Fer-nos-ho passar malament? No, el seu desig és el que recull l’Evangeli i la profecia d’Isaïes que hem llegit al començament: I vindrà gent d’orient i d’occident, del nord i del sud, i s’asseuran a taula en el Regne de Déu.

En aquesta Eucaristia avui fem un tast d’aquest Regne que esperem i que com Església estem cridats a construir: ens apropem i mengem de la taula de la seva Paraula; ens apropem i mengem el seu Cos i la seva Sang. Confiats, doncs, demanem-li com hem fet al principi amb l’oració col·lecta: que enmig de les coses inestables d’aquest món els nostres cors es mantinguin ferms allí on es troba l’alegria veritable: en Jesús, el nostre Senyor.

LA NOSA QUE SALVA

L’altre dia vaig anar a Barcelona a comprar un llibre. La llibreria és en la part vella de la ciutat, prop d’ allí es veu un bon tros de la muralla romana. Recolzada a la muralla, em va sorprendre veure una noia vestida amb un vestit vermell. Molta roba, però que tapava poc. Portava unes sabates de sola molt alta. Era una model. Li estaven fent fotos, suposo que per una revista de modes. Ella s’esforçava a fer poses “molt naturals”,“trencadores” i “alliberades”. La noia amb prou feines s’aguantava sobre aquelles sabates, va estar a punt de caure més d’una vegada i tot plegat es veia que li feia vergonya.

El fotògraf li anava donant indicacions d’ on i com s’havia de posar i ell mateix feia equilibris per poder fer les fotos des de l’angle adequat. Quan tot estava a punt el fotògraf va prema el botó de la màquina de fer fotos i en aquell precís moment, entre la càmera i la model, passà una senyora que venia de comprar a la plaça, tota carregada de verdures i altres paquets. Suada, somrient, amb un vestit a quadres senzill, o sigui una dona real. Anava per feina i no es fixà massa en la desesperació del pobre fotògraf que començà a donar cops de peu a terra i rebotí un quadern que portava a les mans. Segur que aquesta fotografia quedarà esborrada. La realitat no interessa.

 Es diu que actualment hi ha culte al cos, però no és cert , el que hi ha és una idealització del cos i per tant una no acceptació del cos real. Com aquell fotògraf que no mirava la dona real sinó la que ell estava modelant. Un cos idealitzat al que es fan tota classe de “sacrificis”, en el menjar, en el veure, en els exercicis. Hi ha molt poca gent que se senti a gust amb el seu cos i els qui ho estant ho estant per un temps, perquè el temps s’encarrega de fer boterut el cos i fer-lo entrar en l’àrea del“el si no fos”.

Maria seria com aquella dona que s’interposa entre el fotògraf i la model. S’interposa entre la nostra mirada i l’ ideal, o sigui Maria  és la realitat. Maria té el gruix de la realitat, del dia a dia. Ens desvia la mirada del que voldríem que fos i ens encara en l’ara, l’ aquí.

Aquesta no acceptació del cos real, de la realitat concreta, és més accentuada quan avui parlem d’espiritualitat. Encara que en aquests ambients es parli molt de la Natura, en realitat el cos real, la realitat concreta és vista com un simple embolcall d’una realitat espiritual o absorbida o dissolta en un tot; el món no té entitat. En aquesta visió, amb molt bona intenció però és simplement l’ànima, l’ interior, que es relaciona amb el sagrat, o amb Déu. Molts cristians han caigut moltes vegades en aquestes abstraccions, però quan entre el “contemplatiu” i “el Contemplat” s’hi interposa el germà concret amb la seva dificultat de convivència, tot cau. Pel cristià és tota la realitat que està que està en relació amb Déu i està essent divinitzada, transfigurada, cristificada. Sobretot la relació amb l’altre, la misericordia.

Maria ha estat assumpte no sols en la seva ànima, sinó el seu cos, la seva materialitat, la seva història, en la seva concretesa, els seus sentiments, els seus records, els seus sofriments, la seva joia. El com ho ha estat ,no ho sabem, però ella, tota ella, està amb Déu. Déu ho ha assumit tot i ho ha impregnat tot en ella. En Crist Déu ha participat de la naturalesa humana, en Maria , la humanitat ha començat a participar de la natura divina.

No hi ha res tant material com la fe. Hi queda implicat el cos, l’economia, la família, la política, tot, tot. No sols el que anomenem religió, o pitjor aspecte religiós. Per això posava tant nerviós al dictador Xilè, A. Pinnochet,(i a tots els dictadors) el cant del magnificat perquè no deixa la religió a la sagristia i la fe en l’afer de l’ànima , sinó que parla de derrocar els poderosos del soli i exalçar els humils, de fer que els rics se’n tornin sense res i ompli de bens els pobres.

Déu no parla només en l’ànima, en la interioritat sinó amb tota la realitat  i vol transformar-la a la seva imatge i semblança. Déu es quedaria amb la foto d’aquella dona real perquè és partint de la realitat que podem caminar i transformar-la i no sols l’ individu sinó també la societat. Déu té un projecte que és Jesús, a ell ho vol sotmetre tot, fins la mort. Maria n’és el primer fruit. Déu es quedaria amb aquella foto de la dona real, és la foto de Maria, dels petits, dels humiliats, d’ells és la terra...i el cel.

  

MARIA: MODEL D'ESPERANÇA

Dijous, 15 d’agost de 2013

L’Assumpció de la Mare de Déu

Ap 11, 19a; 12, 1.3-6a.10ab/Sl 44/1Co 15, 20-27a/Lc 1, 39-56

El dia 12 vaig fer 48 anys. No sé si us passa a vosaltres, però a mi em passa de tant en tant que, la nit que faig anys m’agrada fer com una mena de repàs mental del que ha estat l’any passat i la meva vida en general, si fa no fa com allò dels propòsits que la gent acostuma a fer per Any Nou.

Aquest cop, amb la tranquil·litat i la fresca de la nit, la meva ment ho tenia fàcil per poder donar voltes entorn d’algunes preguntes que apareixien com una mena de teló de fons. Mirava enrere en el temps i pensava què havia volgut ser? I a la meva ment venien tots els somnis de nen o d’adolescent, projectes o il·lusions que s’havien esvaït com la boira, bones intencions que havien quedat justament en això només, intencions. Què quedava de tot allò? Immediatament una altra pregunta venia a la meva ment, com un complement a la primera, potser més realista: al final, què he aconseguit ser? I em mirava en el meu estat actual, com a frare, com a prevere, dues coses que fa només 10 o 12 anys enrere ni hagués pensat d’arribar a ser. Tot seguit, encara una altra pregunta surava entre totes aquestes: i ara, què sóc? Una pregunta molt difícil de respondre, perquè no es tracta només de mirar de respondre el que sóc ara (la meva, diguem-ne, “professió”; la meva edat...), sinó més existencial i profunda (què em mou, què em defineix, fins i tot què veu la gent en mi i, clar, com em deu veure Déu a mi, què espera Ell de mi?). Per acabar amb una pregunta també molt seriosa: en acabat, què vull ser? Una pregunta que em demana no quedar-me aturat, sinó estar contínuament en marxa, en moviment, en tensió cap endavant.

Pensava en tot això en llegir l’Evangeli que avui hem escoltat on dues idees em criden especialment l’atenció. Una, i és també el que queda com a teló de fons de l’Evangeli d’avui, aquest “sí” de Maria que ha estat obertura a Déu, confiança en aquest Déu de les promeses, de l’Aliança i que, mai millor dit, en Maria prendrà cos amb carn i ossos. El Déu que Ella mateixa reconeix com Aquell que ha fet en mi meravelles. Aquest “sí” que canvia radicalment la vida de Maria qui passa de dona desconeguda a Natzaret a ser la Mare dels creients, el model de l’Església que vol escoltar i meditar la Paraula del seu Senyor. Estic disposat a dir jo també un “sí” a Déu? A fer-li confiança com Maria? Perquè un “sí” meu a Déu pot fer donar un gir total a la meva existència, omplir-la de llum i de sentit. Convertir-me, com deia Sant Francesc en la seva Carta als Fidels: en fill, en espòs, en germà i en mare del Crist per als meus germans i germanes.

L’altra idea en ve de la imatge d’aquest nen en les entranyes d’Elisabet que saltà d’entusiasme, ple de l’Esperit Sant, en sentir la salutació de Maria. En una societat que ens fa creure que quan més joves millor, com més ens tornem com a nens millor (cercant una suposada innocència, una suposada llibertat de fer el que un vol, com els nens); l’Evangeli em recorda que necessito que el nen que hi pugui haver en el meu interior, o el que em vulguin imposar, no es quedi petit i tancat com una còpia matussera de Peter Pan (seria ridícul i antinatural) sinó que, apropant-me a la Paraula de Déu, escoltant la seva veu, ple de l’Esperit de Jesús aquest nen també salti, es mogui, avanci fins, com deia Pau, arribar a l’alçada del Crist, esdevenir testimonis i transparència d’aquest Crist arreu. En tot això Maria és una bona mestra, doncs és Ella la primera que guardava totes aquestes coses (els fets i les paraules de Jesús) i les meditava. I model d’esperança, doncs el que d’Ella avui celebrem, és el que esperem amb deler aquells que confessem el Nom del seu Fill.

De piràmides, d’ocells i altres coses interessants

Sabeu que és l’ornitologia? Suposo que sí. És la ciència que estudia els ocells, el seu comportament, les classes d’ocells que hi ha, on són, les seves migracions. Tot el que fa referència als ocells. És  una carrera universitària. I si mireu a Internet veureu que hi ha una multitud de pàgines dedicades als ocells. No sols webs de particulars sinó d’ajuntaments, diputacions i altres organitzacions oficials i no oficials. És un tema apassionant que hi ha molta gent que estudia i recerca. Hi ha, també,  molts projectes per conèixer noves especies i preservar les que estan en perill d’extinció.

En aquests context voldria recordar el que diu el salm 49 del  Senyor: “ Conec un a un els ocells que van pel cel” I unes paraules de Jesús que estan en la mateixa línea, on ens mostra que  el Pare del cel està interessat pel tema: “no venen dos pardals per pocs diners? Doncs, ni un d’ells no cau a terra si no ho permet el vostre Pare..” Però malgrat això Jesús afegeix “No tingueu por: vosaltres valeu més que tots els ocells plegats”.   Segons Jesús, el Pare pensa que cadascú de nosaltres val més que tots els ocells junts. I aquí no parla de la humanitat en general, cosa obvia, sinó de cadascú en concret: de tu, de mi, de cadascú. Podríem dir que Jesús trobaria lògic que per cadascú de nosaltres s’obrissin mils d’entrades a Internet i que fins cadascú de nosaltres donaria per una carrera universitària, i més. Molt més que per tots els ocells junts. Que cadascú de nosaltres és més interessant que tots els ocells junts, els estudis que s’hi fan i tot el que s’hi estudia. Parlem de que son infinites les classes d’ocells que hi ha, però això és una forma de dir que ens és impossible de comptar-ho, com ens és impossible de comptar el nombre d’ocells, però no són infinits, són incomptables, que és diferent. En canvi sí que podem dir que el nostre cor té un horitzó infinit, com el nostre coneixement. Som habitats per l’ infinit, som habitants de l’ infinit.

És el mateix que si comparéssim cadascú de nosaltres amb la cultura egípcia, europea, o etrusca, qualsevol de nosaltres que ara estem asseguts aquí val més que tot això. Tot això caducarà, desapareixerà en canvi un dels més petits esclaus que va treballar en les piràmides és etern. Nosaltres som eterns. Quan parlem o ens relacionem amb una persona estem davant de l’eternitat, del que serà per sempre. Per sempre. Estem davant de l’eternitat i de l’ infinit. I tant ho veu així el nostre Pare que no s’hi ha pensat gens a l’hora d’enviar-nos al seu Fill, a Jesús. I sant Pau no té vergonya en dir en la carta als gàlates “Per mi”.

Santa Clara tenia consciència d’aquesta grandesa infinita de la persona humana. Deia a Santa Agnès de Praga:”l’ànima humana és més gran que totes les coses creades, ja que totes les coses creades no poden contenir al seu creador mentre l’ànima humana n’és estatge i sojorn. Com la verge de les verges el portà en el seu si, així tu el pots portar  per la caritat”.  I d’aquesta manera tractava a les germanes amb tota naturalitat i proximitat i a la vegada amb gran respecte, així ho demostra les vegades que els hi rentava els peus en senyal d’agraïment, amor i respecte. Però també era conscient de la pròpia grandesa. L’autor de la seva primera biografia, que alguns atribueixen a Celano, diu que la santa en el darrer dia de la seva vida “parlà fluixet a la seva ànima:”ves-te’n segura, que portes bona escorta en el viatge; ves, perquè Aquell que et va crear, també t’ha santificat; sempre t’ha guardat com una mare a la seva filleta; t’ha estimat amb tendra amor. I Vós Senyor, sigueu beneït perquè m’heu creat”. Clara ha experimentat el que serà definitiu.

Clara és un exemple del que diu la carta als Hebreus: “creure és posseir anticipadament el que esperem” i viu en la joia de sentir com el Senyor l’acompanya i la serveix com ho farà en el darrer dia quan “ens farà seure i ell mateix se cenyirà i ens servirà a taula d’un a un” a cadascú de nosaltres que valem més que tots els ocells plegats i totes les cultures i descobriments.  

Els Pares de l’Església sovint exhorten a ser conscients de la nostra dignitat que és incomparable a cap altre cosa de la creació, ni a la creació globalment presa. I això en cadascú, per petit que sigui. Interessem a Déu. Ens vol atreure, com diu Oseas. “Mira l’atrauré al desert i li parlaré al cor”.  Vol estar amb nosaltres: “Manteniu-vos en mi i jo en vosaltres”. Vol parlar amb nosaltres: L’únic interlocutor a l’alçada de la persona humana és el seu Creador. Per a Ell hem estat fets i sense Ell som un desig sense objecte proporcionat.

Podrem passar hores i més hores cercant a Internet o llegit sobre el tema més imbricat i interessant possible, siguin ocells, dinosaures o cultures mil·lenàries, però Déu, nostre Pare té un interès infinit i totalment evocat en cadascú de nosaltres. Per a Ell no hi ha res més important, més interessant, que estimi més.

ESTRANGERS I FORASTERS ÉS EL QUE SOM

Diumenge XIX, 11 d’agost de 2013

Sv 18, 6-9/Sl 32/He 11, 1-2.8-19/Lc 12, 32-48

Tenim por. No en som massa conscients, normalment, però tenim por i reaccionem de moltes maneres davant la por. Una reacció pot ser la fugida, córrer cames ajudeu-me per allunyar-nos el màxim possible del perill. Una altra reacció és l’enfrontament i aquest pot tenir diverses formes, depèn del gruix d’allò que ens amenaça. Però la por no sempre ve d’allò que és un perill imminent o una amenaça manifesta (p.e. un piano de cua que està a uns quants metres damunt els nostres caps i que amenaça de caure)... sinó d’allò que pensem que és una amenaça a les nostres vides, a la nostra manera d’actuar, a les nostres seguretats... I per mantenir aquest ordre, això que entenem que és la nostra vida, per sentir-nos segurs, podem fer qualsevol cosa: enganyar, trair, calumniar, eliminar el que ens fa nosa; o cercar seguretats, quelcom que ens faci valdre davant els altres o ens ajudi a tenir les espatlles cobertes: des d’aparentar el que no som ni en somnis a posar els estalvis en un paradís fiscal. Tinc por i cerco seguretats que endormisquin tant com es pugui aquest meu neguit.

Davant d’aquest sentiment nostre, tan visceral, tan arrelat en el nostre interior, quasi sonen a broma (i de mal gust!) les paraules de Jesús avui: No tingueu por, petit ramat: el vostre Pare es complau en donar-vos el Regne. Jesús, però, no és un utòpic. El ramat és petit, la comunitat a la que Ell s’adreça està feta de pocs i porucs; encara més: la comunitat a la qual Lluc escriu recordant-los aquestes paraules de Jesús és una comunitat petita i ben segur perseguida. La proposta de Jesús sona a broma, a més, perquè a la dèria de posseir seguretats hi posa el despreniment radical: Veneu el vostres béns i distribuïu els diners als qui ho necessiten. Qui res no té, res no ha de témer. Qui no te diners, ni palaus, ni possessions immenses no els haurà de defensar. Així ho van entendre un home i una dona d’Assís, ara fa uns 800 anys. Ell un ric i prometedor comerciant, la gran esperança del seu pare; ella una dona noble a qui la família volia ben casar per mantenir riqueses i poder. Així ho van entendre, ja ho podeu imaginar, sant Francesc i santa Clara d’Assís canviant radicalment de vida.

L’un i l’altra es prengueren seriosament una manera de viure, que no té tant a veure amb el no posseir res materialment parlant (que també, perquè no podem oblidar que santa Clara fins i tot va demanar al Papa que li concedís la pobresa com a privilegi per a ella i les seves germanes), sinó amb un estil de viure on la preocupació, el centre, és Déu i el seu Regne. Van entendre profundament el que la carta als Hebreus ens recorda d’Abraham i els primers patriarques: Tots aquests moriren en la fe, sense haver posseït allò que Déu els prometia, sinó contemplant-ho de lluny i saludant-ho, i confessant que eren estrangers i forasters en el país.

La nostra por més visceral, la que ve de les nostres inseguretats més profundes, només té cura prenent aquesta imatge, paint-la i assumint-la: som estrangers i forasters en aquest món nostre. Estem de pas i aquesta no és la nostra pàtria. La nostra heretat, si em permeteu dir-ho així, la nostra Suïssa, és Déu. El nostre únic i veritable tresor és Ell. De fet, si rellegim les lectures, veurem que és Ell qui ens ha escollit per heretat seva i és Ell qui ens vol donar desinteressadament el Regne. Ell ens ha fet totalment seus, abans que nosaltres aprenguem a fer-lo totalment nostre. Ens cal només creure-ho, saber que això és veritat. Una veritat que ningú no pot fer trontollar. És saber també que això no significa dormir sota la figuera i desentendre’ns del que passa al nostre voltant, sinó que el Regne que hem rebut és una y responsabilitat i el Nostre Senyor ens diu: Estigueu a punt... Vigileu... perquè Tothom exigeix molt d’aquells a qui ha donat molt, tothom reclama més d’aquells a qui ha prestat més. I Déu ens ha donat tant! Que Déu, doncs, ens doni un cor vigilant i ens trobi sempre treballant pel seu Regne a favor de tothom.