FER CAURE ELS MURS

Diumenge XXVI, 

29 de setembre de 2013

Am 6, 1a.4-7/Sl 145/1 Tm 6, 11-16/Lc 16, 19-31

Una de les coses que recordo amb més tristor dels mesos en què vaig estar estudiant a Jerusalem és el mur que posa la separació entre els territoris palestins i els israelians. Dos són veritablement impactants: el que separa Jerusalem de Betlem (ciutat que només es troba a 8 km de Jerusalem) o el que separa Jerusalem de Betània (ciutat aquesta a l’altra banda de la Muntanya de les Oliveres) perquè és com si ara ens posessin un mur entre Arenys de Mar i de Munt o entre Arenys de Munt i Sant Iscle. Veïns i separats com a estranys per metros de formigó. Us ho imagineu? La veritat és que un no s’ho pot imaginar fins que no ho veu amb els seus propis ulls. Però hi ha altres murs, a part dels físics, que poden ser tant alts i tant inexpugnables: són els murs que podríem anomenar morals, els que fan diferència entre bons i dolents, els que pensen com jo o no, els que creuen el mateix que jo o no; o els estructurals, els que fan diferència entre pobres i rics, entre els qui treballen o els aturats o entre els que sols són un número i els que hi compten...

L’Evangeli d’avui, em sembla, ens vol ser un antídot per no caure fàcilment en aquestes separacions que poden ser més fondes i dramàtiques que la d’un mur de pedra o la d’una barrera electrificada i vigilada per dissuadir del seu traspàs.

Per començar un cosa curiosa: el nom dels protagonistes. El ric, malgrat que la Tradició sovint ens l’ha fet arribar com la “paràbola del ric Epuló”, aquest no és un nom propi, és un qualificatiu (“epuló” és el que feia convits o banquets sagrats a l’antiga Roma), el ric no té nom. Qui té nom, i significatiu, és el pobre que es diu Llàtzer, derivat de l’hebreu Elièzer [lit. “El meu Déu és (un) ajut”]. Que el ric no tingui nom, amb l’important que és tenir un nom i el significatiu que és un canvi de nom en el món semita (p.ex. quan Jacob passa a ser Israel), vol dir que el ric ha perdut la seva personalitat que, de fet, no existeix, no té consistència, és efímer, condemnat a desaparèixer. En canvi el pobre té un nom teòfor (que porta Déu) i, per tant, és Déu mateix qui és al darrera d’aquell que està a la porta del ric i de qui ningú no fa cas. Déu és el seu aval, el seu protector. Des de la perspectiva de Déu qui val i qui compta és aquell que ni és mirat ni tingut en compte: el marginat, el descastat. Amb només el nom la paràbola ens diu que Déu capgira el nostre sistema de valors. I la pregunta sorgeix per a nosaltres avui: com a cristià, quin és el meu sistema de valors? Encara compten els que estan al cap de munt de la llista de famosos o compten els darrers, els marginats?

En la paràbola es parla del cel en la figura del si d’Abraham i de l’infern en la figura del lloc dels morts o Hades. Però no hi ha judici de cap mena. És més: el ric no és condemnat per ser ric (això no seria just, perquè, en principi, no és pecat ser ric com tampoc no és pecat o necessariament causa d’un pecat personal el que un sigui pobre), més aviat el ric es condemna ell mateix per ser miserable: per no haver tingut ulls per aquell que demanava engrunes a la seva porta mentre ell banquetejava a cor-què-vols. Us ho asseguro: tot allò que fèieu a un d’aquests germans meus més petits, a mi m’ho fèieu són les paraules de Jesús a Mateu (25, 40), que ens ajuden ha entendre què ha passat a la paràbola: el que jo faig, de bé o de mal, té repercussions en aquesta vida i en l’altra. Com a cristià puc optar per començar a donar vida i sentit al meu voltant per retrobar que aquesta vida i sentit no tenen fi, són la recompensa de Jesús mateix als qui han fet el que Ell feia. Ho crec, això i ho vull, això?

El nostre gran problema és, però, que no tenim ulls que hi vegin (com el ric, que era un cec per a les necessitats del pobre Llàtzer) ni orelles que sàpiguen escoltar bé; per això la preocupació del ric que demana la salvació pels seus cinc germans. La resposta d’Abraham al ric és contundent: Si no fan cas de Moisès i dels profetes (tota la Paraula de Déu), ni que ressuscités algú d’entre els morts no es deixarien convèncer. No ens calen ni més revelacions ni més clares. Escoltar la Paraula de Déu que per a nosaltres cristians és una Persona ben concreta i que és Aquell que il·lumina tota la Sagrada Escriptura, és posar-nos en disposició de ser ensenyats, de ser guarits i de veure les coses segons Déu. Ens deixarem convèncer finalment per Jesús, Aquell que celebrem avui com a viu i que ens parla?