EL PROBLEMA NO ÉS EL CAMÍ...

Dimarts, 1 d’octubre de 2013

Santa Teresa de l’Infant Jesús, verge i doctora de l’Església

Za 8, 20-23/Sl 86/Lc 9, 51-56

El problema no és el camí, el problema són els obstacles. Això ho saben, sens dubte, tant els excursionistes ocasionals com els alpinistes o escaladors professionals. Un mira el mapa, veu el recorregut que vol fer, des d’on sortir i a on arribar... tot molt clar, les fites ben marcades... però l’aventura no és el mapa, ni el recorregut ben marcat, sinó el posar-se en camí i veure què es trobarà un pel camí. Perquè només quan un arriba al lloc de sortida i comença a caminar és quan experimenta si el camí costa de fer, si té pujades fortes o no, si el terreny és segur o és lliscós perquè el dia abans va ploure inesperadament. Caminant és quan un troba els obstacles, i només superant-los és quan un pot arribar al final del recorregut, a la fita marcada, i celebrar-ho.

M’ha fet pensar en això justament les primeres paraules de l’Evangeli d’avui: Quan s’acostaven els dies en què Jesús havia de ser endut al cel, ell resolgué decididament d’encaminar-se a Jerusalem. Certament, l’Evangeli de Lluc acaba amb l’Ascensió, aquesta és la fita, però aquí tenim justament l’inici del camí i Lluc ens fa veure dues coses: que és un camí escollit per Jesús i que és ple d’obstacles de bon principi.

Jesús resolgué decididament d’encaminar-se a Jerusalem. Sempre m’han sorprès aquestes paraules, perquè és la resolució d’un home que poc abans havia comentat amb els seus que no hi ha profeta que no mori a Jerusalem. Jesús és aquell que assumeix aquest rol de profeta, de ser la Paraula del Déu viu per al poble, i intueix que la seva fi serà tràgica com ho fou la de molts profetes de l’antigor; Jesús és aquell que estimant-nos fins a la fi, fa el seu darrer itinerari, el que el durà a la mort per cadascun de nosaltres. Però també em sorprèn que tot just començar ja apareguin els obstacles. Han de passar per Samaria i la rivalitat entre jueus i samaritans, més quan Jesús i els seus fan fila d’encaminar-se vers el Temple de Jerusalem, es fa notar en allò de més necessari: res d’hospitalitat, res d’acollida, com si fossin estranys i indesitjables. Però més sorprèn encara la reacció de Jaume i Joan, d’aquells que ja porten vora tres anys amb el Mestre i que sembla els ha fet poc profit: Voleu que manem que baixi foc del cel i els consumeixi? Davant d’aquesta obsessió per fer servir la força, el poder i encara més el poder sobrenatural, el miracle que no vol construir, sinó anorrear, Jesús es gira i renya els seus i segueixen fent camí. No pot ser d’una altra manera: Jesús ha de superar la primera temptació en aquest camí de despreniment que ha optat de fer. És el primer obstacle: destrueixo l’enemic o el deixo viure? Em deixo portar d’una fúria visceral o assumeixo el que significa estimar? Però tindria sentit fer camí vers Jerusalem per oferir la vida per molts si Jesús comencés destruint els que no pensen com Ell?

Els cristians comencem la vida acompanyats. El nostre itinerari, que comença amb el Baptisme, ve  marcat per aquest nou naixement per l’aigua i l’Esperit i que és nou començament, com un nou mapa dibuixat davant nostre on la fita és la comunió ja encetada amb Déu a on arribarem passant per mil viaranys. Però en el camí hi hauran obstacles de tota mena. Reconforta saber que Aquell que ens acompanya, Jesús, també ha fet aquest camí per nosaltres. Santa Teresa de l’Infant Jesús, que avui celebrem, féu també la seva opció, el seu itinerari, el seu camí. Ja molt jove tastà els obstacles en aquest camí, no sols els derivats de la seva personalitat, potser un xic infantil al començament, sinó també la malaltia i fins i tot la nit fosca de la fe que la féu exclamar una volta: Déu sap molt bé que, si bé sense l’alegria de la fe, procuro almenys fer les seves obres. En els obstacles, Jesús esdevé EL FULL DE RUTA, més, EL CAMÍ segur per on anar, fins i tot a les fosques.

Avui, però, en el nostre itinerari hi trobem un lloc de repòs, un lloc on agafar forces per tirar endavant: és Jesús que se’ns dóna un cop més en l’Eucaristia, també ho fa decididament per donar-nos la seva vida que mai no mor.