La professió en que
ha repercutit més l’atur ha estat entre
els treballadors de la construcció. La raó ha estat que en bona part la causa
de la crisi que estem patint ha estat
fruit de l’anomenada “bombolla immobiliària” . Es va construir edificis i més
edificis que ara no es poden vendre.
Però si preguntem
quina és la segona professió que més aturats acumula veureu que, segons les
estadístiques, es tracta dels periodistes. I podríem dir que també en aquesta
professió hi ha hagut una bombolla, una “bombolla informativa”, que ha edificat
unes immenses construccions de paraules, fotos i vídeos que han acabat omplint
tots els nostres sentits creant una visió del món bàsicament caòtica. I, a més,
dels periodistes han entrat, fent-los la competència, les xarxes social.
I aquesta visió negativa del món no ha estat
creada per mala voluntat. Una vegada s’han dit totes les males notícies no
queda espai ni temps per parlar de res més donant la sensació que tot és
negatiu. A més no es diferencia entre notícies
importants i notícies secundaries, no es diferencia entre el gra i la palla.
Tant espai ocupa un terratrèmol al Pakistan com la lesió insignificant que s’ha
fet un jugador de futbol ( o potser
més), ocupa el mateix lloc la darrera anècdota d’una actriu a la vida d’una
Premi Nobel.
No podem esperar
del periodisme que doni bones notícies, simplement perquè no li queda espai i
encara més perquè no es venen. Es venen més les xafarderies que els temes de
fons. El mercat marca el contingut.
Si hom es deixa
portar per la “bombolla periodística” acaba tenint una visió totalment negativa
de la realitat i lineal, sense volums.
Des d’aquesta postura és molt difícil ser agraït, és molt difícil viure
la vida com un do de Déu.
Si mirem el Nou
Testament comprovem que la seva manera de veure el món és tant o més negra que
la que avui ens donen els mitjans de comunicació. La visió del món del Nou
Testament no és pas optimista, ni de color de rosa. Però malgrat això tot el
Nou Testament es una explosió d’esperança i d’acció de gràcies. I la causa és
ben clara, com avui ens diu sant Pau:” Pensa
que Jesucrist del llinatge de David, ha ressuscitat d’ entre els morts.
Aquesta és la bona nova que predico”. És una Bona nova que depèn totalment de
Déu, no de les nostres bones obres, perquè”Ell continua fidel si nosaltres no
li som fidels”.
Si Crist realment ha ressuscitat el món queda
submergit en l’esperança i l’horitzó de llom impregna tota la realitat i es fa
descobrir els criteris d’allò que val del que és simplement palla. Et dona el
motiu segur i bàsic de donar gràcies: Jesucrist. I així tenir criteris i punts de referència
fonamentats que facin trobar raons i fets per, no sols per orientar-se, sinó encara més per saber
aprendre a ser agraïts. I motiu per continuar lluitant i treballant.
Una de les finalitats més importants de la
vida cristiana és aprendre a ser agraïts. Ens hi va molt. Fixeu-vos que en començar la Pregària Eucarística
És la diferència
que veiem en l’Evangeli d’avui. Els deu leprosos són tots curats, però només al
samarità, aquell que ha tornat enrere per donar gràcies, se li diu “la teva fe t’ha salvat”. Hi ha una
diferència essencial entre ser curat i ser salvat. És passar del pla simplement
nostre al de Déu. Passar del terrestre a l’ Etern. Del precari al definitiu. Però per fer això
ens cal saber agrair i per saber agrair ens cal una raó que ens obri els ulls
que enmig de paraules, fotos, vídeos i pel·lícules ens faci trobar les petjades
del Senyor. I ningú com Ell mateix ens pot fer de guia. Per això hem de fer com
el samarità i una i altra vegada tornar enrere per agrair o perquè ens
orienti enmig de tanta desorientació,
perquè ens digui a cau d’orella que Ell, el vivent, el ressuscitat, es manté fidel encara que nosaltres no li
siguem fidels.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada