ENS MANCA MEMÒRIA

Dimarts, 10 de setembre de 2013

Col 2, 6-15/Sl 144/Lc 6, 12-19

Diuen que l’ésser humà és l’únic animal que és capaç d’ensopegar dos cops amb la mateixa pedra. Jo penso que no només dos cops, sinó tres i si cal quaranta. No aprenem. És com si tinguéssim un problema de memòria existencial. Ja podem veure-les venir, les pedres (del “color” que siguin: històriques, socials, econòmiques...), que ens hi donem de cap, de morros i si cal fent doble salt mortal cap enrere. No aprenem.

Això demostra, molt a desgrat nostre, que la nostra memòria és limitada i, potser precisament perquè és limitada, sol ser parcial. Si posem per exemple una qüestió que encara aixeca passions, com la memòria històrica, veurem que és així. Ens costa d’entaular totes les parts en litigi i mirar de dialogar per treure l’entrellat de tot plegat. Per què? Perquè durant anys una part s’ha sentit silenciada, menystinguda i aquesta injustícia provoca el normal contrapès: ara és aquesta part la que vol parlar i parlar clar, si pot ser fent callar tothom que pensi una altra cosa; però fer memòria d’aquesta manera provoca problemes. És, o acaba sent, una memòria que no cerca la veritat, que no cerca la guarició, sinó que cerca ser una arma llençada contra l’altra part. És una memòria destructiva.

A nivell espiritual també ens passa el mateix: ens manca memòria. Ho pensava en llegir el text de Pau d’avui. Mirant-nos només a nosaltres mateixos, especialment quan podem passar per hores baixes provocades per circumstàncies diverses, és fàcil caure en el desànim, la depressió, la desesperació. I farem bé de cercar l’ajuda pertinent, perquè hi ha camins que no es poden fer en solitari, moments en què cal recordar que el cristià no ho és mai sol, que necessitem de la comunitat, de l’Església. Pau m’agrada en aquesta lectura perquè ens convida també a donar un altre pas que potser no fem massa sovint quan estem en aquestes hores baixes: mirar cap amunt, posar els nostres ulls en Jesús i recordar què ha fet per nosaltres. Pau avui ens dóna una llista de coses que Déu ha fet per nosaltres en la persona del seu Fill: Vosaltres heu arribat en ell a la plenitud; en ell heu estat circumcidats (ens ha fet fills de l’aliança); pel baptisme fóreu sepultats amb Crist, i amb ell també vau ressuscitar; Déu us donà la vida juntament amb el Crist, després de perdonar-vos generosament i de cancel·lar el compte desfavorable on constava el nostre deute; Déu retirà aquest document i el clavà a la creu... Ens cal fer memòria d’aquestes coses, perquè aquestes són coses serioses i ben reals que Déu ha fet a favor nostre en la persona de Jesús. Aquella gent de la plana, que narra l’evangeli d’avui i que venia de tots els indrets de la terra d’Israel i més enllà encara ho intuïen: Tota la gent el volia tocar, perquè sortia d’ell un poder que curava tothom.

Demà, la Diada, també és un dia per fer memòria. I els cristians, penso, també per fer-la a la cristiana: per recordar les nostres arrels cristianes, recordar que fou la fe en Jesús que va anar amarant el nostre poble durant segles la que li donà aquest tarannà que encara conserva de diàleg, de feina feta entre tots que cerca construir. La mateixa fe que va donar fills i filles que han estat, i encara ho són, models en diversos camps: un Ramon Llull, un Francesc Eiximenis, un Cinto Verdaguer, un Joaquim Ruyra, un Pere Claver, una Joaquima Vedruna, una Paula Montal, un Pere Casaldàliga, per citar-ne uns quants i no sols sants o santes, sinó gent que es preocupava de diversos camps: les arts, les lletres, l’educació, la preocupació dels més desfavorits... tot allò que construeix un país, una pàtria. Homes i dones que tenien en comú un fonament: Jesús! I la seva fe en Ell va moure muntanyes i construir ponts.

Que el Senyor il·lumini la nostra memòria per recordar les paraules de l’apòstol i fer-les nostres: Heu cregut en Jesucrist: viviu, doncs en ell. Manteniu-vos arrelats en ell, edificats sobre aquest fonament, sòlids en la fe que us van ensenyar. L’única manera de construir sòlidament.