ESTIGMATITZATS

ESTIGMATITZACIÓ DE SANT FRANCESC
Giotto di Bondone (Louvre-París)

Dimarts, 17 de setembre de 2013

Festa de la impressió dels Estigmes del Nostre Pare Sant Francesc

Ga 6, 14-18/Ga 2, 16.19.20; Fl 1, 20-21/Lc 9, 23-26

Si ara us preguntés quin fou el primer sant estigmatitzat de la història, qui em diríeu que és? Sant Francesc, clar! No és això el que avui celebrem? Al menys és de qui primer ens va arribar la notícia. Algú que va rebre, com una gràcia, els senyals de la passió de Crist en les seves mans, els seus peus i el seu costat identificant-se plenament amb Ell. Però, amb la Bíblia a la mà, podríem donar una altra resposta. Ho acabem d’escoltar de boca del mateix sant Pau en la primera lectura: A part d’això, que ningú no m’amoïni, perquè jo porto en el meu cos les marques distintives de Jesús. On la nostra traducció diu “marques distintives”, l’original grec diu stígmata (estigmes). Vés per on: ara resulta que el primer estigmatitzat fou Pau!

Per acabar-ho d’embolicar he cercat al Diccionari de l’IEC què vol dir estigma i estigmatitzar. Resulta que estigmatitzar vol dir, primer de tot, marcar (algú) amb un ferro roent normalment com a pena infamant o com a signe d’esclavitud, que Déu n’hi do! D’aquí que, figurativament (i és com l’emprem normalment) estigmatitzar vulgui dir infamar, blasmar fortament algú. Tot plegat això ens és familiar. És el que fem quan algú proper no ens cau bé perquè ens l’ha feta ben grossa o quan a nivell públic algú també n’ha fetes de l’alçada d’un campanar: el marquem de per vida, fem allò que normalment diem: CREU I RATLLA. Queda exclòs del nostre cercle, esdevé persona non grata, li retirem la salutació i, si podem, encara l’humiliem més.

Pensava en tot això tenint en compte que la festa que avui celebrem es troba a l’ombra d’una festa encara major: la de l’Exaltació de la Santa Creu que celebràrem dissabte passat. I pensava que, si bé en el cas de Sant Francesc els estigmes són una gràcia donada per Déu a una persona real i concreta, no n’hem de tenir sana enveja, doncs també nosaltres som, en certa mesura, homes i dones estigmatitzats. Ho som tots i cadascun de nosaltres des del dia mateix del nostre baptisme. Homes i dones marcats pel senyal de la creu. Així comença el ritu del baptisme quan, a les portes de l’Església, demanats els pares pel nom de l’infant i què és el que demanen a l’Església per al candidat, el ministre, els pares i els padrins fan el senyal de la creu sobre el front de la criatura. Una de les fórmules en ús diu: La comunitat cristiana t’acull amb gran alegria! En nom d’ella jo et faig el senyal de la creu en el front, perquè la portis sempre en el teu cor... I així és, en efecte, que portem sempre aquests estigmes, aquest senyal, en el nostre cor, en els nostres membres, doncs fins i tot morim i som sepultats en Crist i ressuscitem en Ell quan som batejats; i som marcats també, per si encara fos poc, pel Seu Sant Esperit, l’únic capaç de fer d’un instrument de tortura l’Arbre de la Vida; l’únic que pot fer de nosaltres, com ho féu amb sant Pau i amb sant Francesc, sagrament de vida pels qui estan a prop i pels qui estan lluny, sagrament de vida per al món sencer. Perquè sant Pau, parlant als Gàlates, dient que ell també portava les marques distintives de Jesús, esdevenia signe i transparència de la llibertat i la vida a la qual Déu cridava els gàlates que s’havien desviat de la gràcia; i sant Francesc, rebent els estigmes dos anys abans del seu traspàs, esdevé un altre Crist enmig dels seus germans, aprèn encara més a ser pobre i humil per ser germà de tots.

Som homes i dones marcats pel senyal de la creu, no per amagar-nos, ni per avergonyir-nos; sinó perquè allà on Déu ens ha posat, en el nostre treball, en el nostre país, puguem portar el perdó, la reconciliació, la pau que vénen d’una vida empeltada en Crist, crucificada en Crist, seguint-lo només a Ell. Donem gràcies a Déu que vol abrusar els nostres cors en el foc del seu amor (pregària col·lecta de la festa d’avui) per mitjà d’aquesta comunió amb el seu Fill.