Diumenge XXIII, 8 de setembre de 2013
Sv 9, 13-18/Sl 89/Flm 9b-10.12-17/Lc 14, 25-33
A pocs dies de sortir a les notícies la crida del Sant
Pare per fer un dia de dejuni i de pregària per la pau davant la situació
concreta de guerra a Síria i també en tot l’Orient Mitjà, aparegué una frase en
el facebook que penjà un amic meu.
Diu així: Dejuna de no dir res que faci
mal a un altre. Doncs, de què et serveix no menjar carn si devores el teu
germà? És una frase contundent de Sant Joan Crisòstom qui fou Patriarca de
Constantinoble del 398 al 404.
Una manera simplista d’entendre la frase seria pensar
que això de convocar un dia de dejuni i pregària està passat de moda i no només
ara (que és el que tothom podria esperar davant les coses rares que, diem, feien
els antics), sinó ja en temps del mateix patriarca si donem fe a la seva frase.
Però oblidaríem massa fàcilment que qui va dir això segurament va fer un munt
de dejunis al llarg de la seva vida, tant voluntaris com imposats (doncs els
seus sermons contra la cort no li van fer guanyar massa amics) que avui
pensaríem una exageració. No, certament Joan Crisòstom no faria com faríem
nosaltres: no dejunar pensant que és més important l’actitud interior que el
signe exterior. Però el Crisòstom ni critica ni anul·la el signe extern. El
signe ha de ser clar i eloqüent: no
menjar carn; però té el seu fonament, o més encara, troba la seva plenitud
quan el signe posa en evidència un desig profund de canvi d’actitud: eliminar tot allò que hi ha de violència en
mi, pacificar el meu cor i fer-me portador de pau, tot començant pels qui tinc
a prop.
Penso que aquesta frase de sant Joan Crisòstom té
ressonàncies amb l’Evangeli d’avui. Jesús va camí de Jerusalem i, en l’Evangeli
de Lluc, el camí vers Jerusalem és el camí de la Creu. És el camí que portarà
Jesús a morir per cadascú de nosaltres, allò que serà la demostració més
profunda de l’amor que Déu té per l’ésser humà, per la humanitat sencera: el qui és la Vida serà mort perquè la Vida , el sentit, l’alegria,
l’esperança, l’amor i la pau puguin arribar a tothom, sense privilegiats, sense
fer distincions entre les persones: el sexe, el color de la pell, la llengua,
la condició social... Però igual que estimar és patir, la vida és creu i
les paraules de Jesús són un convit (ara que Ell tot just està fent el mateix
amb el seu exemple), a viure, a donar-se a consumir-se per allò que de veritat
val la pena, per allò que dóna sentit: Déu
mateix. Abraçar aquest gran do té un preu: en les nostres mans no hi pot
haver res més, si volem retenir fort i per sempre aquest Tresor. Cap afecte pot
estar per damunt de Déu; cap possessió ha d’enterbolir el gaudi d’aquest tresor
que és Déu mateix. Qui no porta la seva
creu no pot venir amb mi, no pot ser deixeble meu. Ningú de vosaltres no pot
ser deixeble meu si no renuncia a tot el que té, diu Jesús. Les paraules sonen dures però, hi ha
algú altre que hagi donat la vida per nosaltres? Hi ha algú altre que ens
estimi desinteressadament fora d’Ell?
L’Evangeli d’avui, la frase de sant Joan Crisòstom, la
jornada de dejuni i de pregària per la pau a Síria i a tot l’Orient Mitjà
convocada pel Papa Francesc ens demanen el mateix: una conversió a fons del MEU COR on la qüestió no és menjar carn o
no, sinó no devorar el meu proïsme; tenir diners o no, sinó no portar el meu
germà al desnonament i la misèria; no caure en la propaganda o la demagògia,
sinó establir ponts de pau i diàleg veritables. Que en aquesta Eucaristia el
Senyor ens concedeixi LA PAU AL
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada