LA LONGITUD D'ONA DE DÉU

Diumenge XXII, 1 de setembre de 2013

Sir 3, 17-18.20.28-29/Sl 67/He 12, 18-19.22-24a/Lc 14, 1-7-14

Quan un hi va posant anys a la vida hi ha una sèrie de sentits que es van endurint. La vista, per exemple, perd qualitat i un va necessitant d’anar-la revisant periòdicament. Jo mateix, que sóc un cas a part perquè porto olleres des dels 8 anys, ara fa poc ja em van trobar a més de la miopia vista cansada... ja no hi veig bé ni de lluny ni de prop. Un altre dels sentits que amb l’edat es va endurint és l’oïda, també ens anem fent una mica més sords, ja sigui perquè perdem interès per les coses, com perquè efectivament la nostra orella deixa de percebre sons que fins aleshores podia captar.

Pensava en tot això en meditar les lectures d’avui. Em sembla que a nivell espiritual també ens escau de tant en tant fer una revisió dels nostres sentits per a veure si captem, com l’orella, la longitud d’ona de Déu. Em sembla que és el que amb un llenguatge sapiencial ens diu Jesús fill de Sira en la primera lectura: El cor dels assenyats comprèn els proverbis dels assenyats, l’orella atenta s’alegra de sentir parlar amb seny. O com deia sant Pau: Els qui segueixen els desigs terrenals s’interessen per les coses terrenals; els qui segueixen els impulsos de l’Esperit s’interessen per les coses de l’Esperit (Rm 8, 5). Cal captar aquesta longitud d’ona.

I em sembla que també l’Evangeli d’avui el podríem prendre com una invitació a això mateix, a mirar de captar quina és la longitud d’ona a què Déu ens convida, a captar què el fa vibrar realment, perquè també el nostre cor pugui vibrar a l’uníson amb el Seu. Ja que em sembla que el text de l’Evangeli d’avui perdria molt si només ens quedéssim amb la idea que Jesús està criticant sols el fet de prendre possessió física dels primer llocs i ho agaféssim com una crítica als actes públics on els primers llocs són reservats a les autoritats civils, eclesiàstiques o polítiques del moment. ¿Nosaltres no som els primers que, quan convidem algú a casa, els volem ben atesos i prop nostre perquè se sentin especials? Em sembla que el toc d’atenció és la paraula humilitat, que és una actitud interior, no un mer formulisme, una convenció social. Per això crec que Jesús parla de l’estil de convidar de Déu. Quin és aquest estil? Ho entenem quan captem que és Ell mateix qui ha sortit al camí de les nostres vides i ens ha convidat a la taula del seu Regne del qui és penyora i pregustació aquesta Eucaristia. És Ell qui ens ha convidat quan nosaltres no tenim res veritablement nostre per retornar-li (perquè, com deia sant Francesc, tot ho hem rebut, nostre nostre només ho són els nostres pecats, les nostres marrades, els nostres oblits, els nostres interessos...), que som pobres, els invàlids, els cecs i els coixos. És Ell qui s’ha abaixat i s’ha fet proper a nosaltres, criatures que sovint només el recordem com diu aquella dita: Recodar-se de Santa Bàrbara quan trona.

Això és el que li demanàvem al principi: sembreu en els nostres cors l’amor del vostre nom, aviveu-lo amb l’esperit de pietat i guardeu-lo sol·lícitament. Així, guarits per Ell mateix i amb els nostres sentits restaurats, potser ens sentirem a dir Feliç de tu... sí, feliços nosaltres si tenim l’orella guarida per a captar la longitud d’ona del Seu cor i allò que hem rebut d’Ell, el seu exemple, esdevé el nostre obrar de cada dia amb els nostres germans i germanes avui.