ESTRANGERS I FORASTERS ÉS EL QUE SOM

Diumenge XIX, 11 d’agost de 2013

Sv 18, 6-9/Sl 32/He 11, 1-2.8-19/Lc 12, 32-48

Tenim por. No en som massa conscients, normalment, però tenim por i reaccionem de moltes maneres davant la por. Una reacció pot ser la fugida, córrer cames ajudeu-me per allunyar-nos el màxim possible del perill. Una altra reacció és l’enfrontament i aquest pot tenir diverses formes, depèn del gruix d’allò que ens amenaça. Però la por no sempre ve d’allò que és un perill imminent o una amenaça manifesta (p.e. un piano de cua que està a uns quants metres damunt els nostres caps i que amenaça de caure)... sinó d’allò que pensem que és una amenaça a les nostres vides, a la nostra manera d’actuar, a les nostres seguretats... I per mantenir aquest ordre, això que entenem que és la nostra vida, per sentir-nos segurs, podem fer qualsevol cosa: enganyar, trair, calumniar, eliminar el que ens fa nosa; o cercar seguretats, quelcom que ens faci valdre davant els altres o ens ajudi a tenir les espatlles cobertes: des d’aparentar el que no som ni en somnis a posar els estalvis en un paradís fiscal. Tinc por i cerco seguretats que endormisquin tant com es pugui aquest meu neguit.

Davant d’aquest sentiment nostre, tan visceral, tan arrelat en el nostre interior, quasi sonen a broma (i de mal gust!) les paraules de Jesús avui: No tingueu por, petit ramat: el vostre Pare es complau en donar-vos el Regne. Jesús, però, no és un utòpic. El ramat és petit, la comunitat a la que Ell s’adreça està feta de pocs i porucs; encara més: la comunitat a la qual Lluc escriu recordant-los aquestes paraules de Jesús és una comunitat petita i ben segur perseguida. La proposta de Jesús sona a broma, a més, perquè a la dèria de posseir seguretats hi posa el despreniment radical: Veneu el vostres béns i distribuïu els diners als qui ho necessiten. Qui res no té, res no ha de témer. Qui no te diners, ni palaus, ni possessions immenses no els haurà de defensar. Així ho van entendre un home i una dona d’Assís, ara fa uns 800 anys. Ell un ric i prometedor comerciant, la gran esperança del seu pare; ella una dona noble a qui la família volia ben casar per mantenir riqueses i poder. Així ho van entendre, ja ho podeu imaginar, sant Francesc i santa Clara d’Assís canviant radicalment de vida.

L’un i l’altra es prengueren seriosament una manera de viure, que no té tant a veure amb el no posseir res materialment parlant (que també, perquè no podem oblidar que santa Clara fins i tot va demanar al Papa que li concedís la pobresa com a privilegi per a ella i les seves germanes), sinó amb un estil de viure on la preocupació, el centre, és Déu i el seu Regne. Van entendre profundament el que la carta als Hebreus ens recorda d’Abraham i els primers patriarques: Tots aquests moriren en la fe, sense haver posseït allò que Déu els prometia, sinó contemplant-ho de lluny i saludant-ho, i confessant que eren estrangers i forasters en el país.

La nostra por més visceral, la que ve de les nostres inseguretats més profundes, només té cura prenent aquesta imatge, paint-la i assumint-la: som estrangers i forasters en aquest món nostre. Estem de pas i aquesta no és la nostra pàtria. La nostra heretat, si em permeteu dir-ho així, la nostra Suïssa, és Déu. El nostre únic i veritable tresor és Ell. De fet, si rellegim les lectures, veurem que és Ell qui ens ha escollit per heretat seva i és Ell qui ens vol donar desinteressadament el Regne. Ell ens ha fet totalment seus, abans que nosaltres aprenguem a fer-lo totalment nostre. Ens cal només creure-ho, saber que això és veritat. Una veritat que ningú no pot fer trontollar. És saber també que això no significa dormir sota la figuera i desentendre’ns del que passa al nostre voltant, sinó que el Regne que hem rebut és una y responsabilitat i el Nostre Senyor ens diu: Estigueu a punt... Vigileu... perquè Tothom exigeix molt d’aquells a qui ha donat molt, tothom reclama més d’aquells a qui ha prestat més. I Déu ens ha donat tant! Que Déu, doncs, ens doni un cor vigilant i ens trobi sempre treballant pel seu Regne a favor de tothom.