MEMÒRIA I OBLIT

DUES GERMANES - Pablo Picasso

Dimecres, 7 d’agost de 2013

Beats Agatàngel i Cassià, màrtirs

Nm 13, 1-2.25-14, 1.26-29.34-35/Sl 105/Mt 15, 21-28

Que n’és d’important la memòria! Aquesta és una companya de camí en la nostra vida que gairebé no tenim en compte llevat de quan comença a faltar-nos. La necessitem per les coses que poden semblar més corrents i banals: saber a quin dia som, saber on són les claus o el llibre que acabem de deixar, recordar el nom o la data de l’aniversari de les persones que estimem... Però la memòria, crec, té una funció més fonda: és quelcom que vertebra el nostre ser persona. De ben petits hem anat acumulant records (bons o dolents), més o menys nítids, més o menys conscients, teixits de respostes fetes d’acolliments o de rebuigs que van donant forma a la nostra personalitat, a la nostra identitat, per bé o per mal.

La primera lectura ens deixaria un regust agredolç pel seu final abrupte i dur, d’un Déu que respon aïrat i amb certa desmesura a la rebel·lió del poble, si no fos que el salmista, poèticament, ens recorda que, tot plegat, el càstig ha vingut per un problema greu de memòria: Els nostres pares a Egipte no van comprendre els vostres prodigis... Per què? Perquè Aviat van oblidar les obres del Senyor, no van fiar-se dels plans que ell tenia... Van oblidar Déu, que els havia salvats.

Li donava voltes a tot això sense treure’n massa l’entrellat quan, tot comentant-lo amb fra Jacint, aquest m’ha citat una frase del beat Ramon Llull: L’amor neix de la memòria, creix amb l’intel·lecte i mor amb l’oblit. En les coses de Déu, amb la nostra relació amb Ell, és fatal no tenir memòria. En la nostra lectura l’oblit dels fets prodigiosos de Déu, l’oblit de la intervenció alliberadora de Déu a favor del seu poble portarà a la malfiança i a la murmuració, a pensar malament de Déu, a veure-hi fins i tot segones intencions en aquell alliberament. Ras i curt: el poble arriba a pensar que Déu els ha parat un parany al desert, els ha portat a un carreró sense sortida. Déu ja no és l’alliberador, és un enemic, és un sàdic que els ha portat a les portes d’una terra que els està esperant per engolir-los i anorrear-los. Si el qui és la Vida és vist com si fos la Mort, és impossible seguir endavant, no pot haver esperança, només desesperació.

El nostre amor, tan si és vers Déu com si és vers el proïsme, neix de la memòria, bé de reconèixer el que Déu ens regala cada dia, l’amor que ens ha demostrat en Jesucrist, la seva paciència en les nostres marrades, el munt de segones oportunitats que Ell ens dóna per començar de bell nou... bé de recordar com som per veure que el nostre proïsme no és un alienígena, algú totalment altre i estrany amb qui no hi ha cap punt de trobada, sinó algú pastat del mateix fang que nosaltres, amb els mateixos sentiments, febleses o virtuts. Ens cal recordar això, fer-ne memòria, perquè aquesta flama d’amor no mori sinó que sigui revifada. Si no ajudem a què es desenvolupi, que aquest amor prengui cos, si no posem en pràctica aquesta estimació vers Déu i el proïsme, si el nostre amor no s’acaba traduint en una caritat pràctica, en una relació oberta a deixar-nos sorprendre per Déu i pel germà, el caliu s’anirà refredant i l’oblit convertirà el nostre cor en un cor de pedra. Déu serà un intrús, el proïsme un infern.

Els cristians, però, tenim un model en Jesús per fer memòria, per a què l’amor no sigui un mer sentiment, la fe mera credulitat i l’esperança una droga que ens alieni de la realitat. De fet, durant segles, els cristians amb la Paraula de Déu i amb els sagraments fem memòria una i altra vegada de Jesús. No sols de la seva passió, mort i resurrecció (que són la clau de la nostra nova vida en Ell), sinó del que va viure, del que va fer, del que va ensenyar. Com avui, capaç de deixar-se sorprendre per una cananea, per una pagana, fins al punt de dir-li: DONA, QUINA FE QUE TENS! I amb aquestes paraules obrir l’accés a Déu a tothom.