Glòria celestial i glòries terrenals (Dimarts 1)

 

“Déu volia portar molts fills a la glòria”, ens deia la carta als Hebreus. També explicava que Jesucrist ha esdevingut el perfecte mitjancer per aconseguir-ho.

Al mencionar “portar a la glòria”, la carta als Hebreus es refereix a la glòria celestial, que és inabastable als humans, però que esdevé accessible gràcies a Jesucrist, enlairat a les altures.

La glòria celestial és un regal diví que tendim a oblidar, capficats, i gairebé obsessionats, en aconseguir glòries terrenals, més visibles, més apetitoses, però més fugisseres.

L’Estimat (Baptisme del Senyor 2021)

“Això diu el Senyor: aquí teniu el meu estimat”. Ho diu el profeta Isaïes, posant en boca de Déu la presentació del seu servent, el seu enviat celestial, el seu messies. Es tracta d’algú que, trencant tota lògica humana, no exhibeix les seves qualitats en campanyes electorals, ni a través de les xarxes socials, ni fent publicitat en els mitjans de comunicació. El profeta explica que aquest enviat ple de poders i de facultats “no crida ni alça la veu, ni es fa sentir pels carrers”. També explica la seva delicadesa: “no trenca la canya que s’esberla, no apaga la flama del ble que vacil·la”; uns trets que no impliquen feblesa de caràcter, sinó al contrari: “porta el dret amb fermesa”. La missió d’aquest messies celestial és ben clara: “ser aliança del poble, llum de les nacions, tornar la vista als cecs, treure de la presó els encadenats, alliberar del calabós els qui vivien a la fosca”. El programa d’aquest servent estimat de Iahvè supera, i de llarg, el programa que els partits polítics de casa nostra ens presentaran en breu, tractant els mateixos temes: fer aliances, ser llum pels altres països, com alliberar els empresonats.

Pels cristians, Jesús esdevé la concreció d’aquest programa que explica el profeta Isaïes, però sobretot esdevé el fill estimat en majúscula. Així ho proclamava la veu celestial en l’escena evangèlica del baptisme de Jesús: “Ets el meu Fill, el meu estimat, en tu m’he complagut”. Si durant el temps litúrgic de Nadal celebràvem que Jesús era el fill de Maria i de Josep, la celebració d’avui proclama que Jesús és el fill de Déu, ple de l’Esperit Sant. Els cels baixen a la terra damunt la figura de Jesús de Natzaret. El Pare i l’Esperit Sant acompanyen el Fill en aquesta escena on Jesús pren consciència de la seva persona i de la seva missió.

Els Fets dels Apòstols, en boca de Pere, expliquen amb simplicitat aquesta missió: “passà per tot arreu fent el bé i donant la salut”. No és tan fàcil com sembla passar per tot arreu fent el bé, i menys encara donar la salut a qui ho necessita. Nosaltres mateixos experimentem sovint que, volent fer el bé, provoquem el contrari, i volent donar la salut, ens falten mans per repartir-la, com succeeix amb les vacunes. Però Pere també subratllava que “Déu el va consagrar ungint-lo amb l’Esperit Sant i amb poder”. De nou, es subratlla la seva grandesa amagada rere un tarannà humà gens ostentós, gens exhibicionista, gens presumit, perquè qui se sent estimat per Déu no necessita fer cap d’aquestes coses.

Clareja el Senyor i apareix la seva glòria (Epifania 2021)

“Alça’t radiant Jerusalem, que arriba la teva llum”. Així començava el fragment de la lectura del profeta Isaïes, que ens remet a l’actual capital d’Israel, l’estat que lidera la vacunació mundial contra la pandèmia amb més d’un milió de vacunats en pocs dies. La dita diu que les comparances són odioses, però molts pobles, inclòs el nostre, voldríem gaudir d’aquesta celeritat, voldríem gaudir d’aquesta llum de la vacuna, “mentre les tenebres embolcallen la terra i fosques nuvolades cobreixen les nacions”, utilitzant de nou el llenguatge d’Isaïes. El profeta parla de llum, de la claror d’albada que irradia la ciutat fins aleshores desolada. Però ara contempla joiosa l’arribada dels deportats de Babilònia, dels exiliats i dels fugits en diàspora. La ciutat recuperarà el seu esplendor perquè sobre d’ella “clareja el Senyor i apareix la seva glòria”. Aquesta serà la veritable llum de Jerusalem: la manifestació del Senyor, la seva epifania que dissiparà tenebres i foscors col·lectives.

En l’episodi evangèlic també apareix una llum celestial, una estrella que il·lumina el camí de tres savis, portant-los fins a Betlem. El seu itinerari no l’assenyala cap mapa, cap GPS, cap guia, sinó un senyal del cel que els permet esquivar reis malintencionats i arribar al seu destí. L’estrella els permet gaudir d’una altra epifania, més discreta però més rellevant: la manifestació del Senyor en la seva glòria en forma d’infant. Una escena que omple aquells homes de terres llunyanes d’una alegria immensa, perquè contemplen i participen de la glòria que irradia el Senyor enmig del poble d’Israel.

Sant Pau també ho explica escrivint als efesis: “que des d’ara, tots els pobles, en Jesucrist, tenen part en la mateixa herència, formen un mateix cos i comparteixen la mateixa promesa”. Beneïda epifania de Jesús a la terra, que a través de la figura dels tres savis prostrant-se a terra i fent-li homenatge, representen tots els pobles que anhelen la llum divinal i comparteixen la seva visió.

Enmig de noves restriccions i l’augment de contagis, quan els nostres esforços per dominar la pandèmia no assoleixen els  resultats desitjats,  l’epifania de Jesús, el fill de Déu, segueix il·luminant els destins humans, de manera discreta però efectiva.

“No hi ha cap fill de Déu que pequi” (4 de gener 2020)

“No hi ha cap fill de Déu que pequi”. Ho deia, entre altres coses, el fragment de la primera carta de Joan, que contraposava ser fill de Déu amb ser fill del diable, ser bo com Jesucrist amb ser pecador com el diable.

Es tracta d’un llenguatge declaratiu, clarament dualista, de blancs i de negres, però la realitat personal i col·lectiva sempre està plena de tons grisos. Pel baptisme, nosaltres hem esdevingut fills de Déu, però les nostres obres no sempre ho corroboren, perquè ens deixem seduir per les temptacions del pecat. Però això no significa que siguem fills del diable.

El desllorigador d’aquest llenguatge tan contrastat és la frase “Qui no estima el seu germà no és de Déu”. La carta insisteix en l’amor al proïsme com la mesura de la nostra filiació divina. Si no estimem el germà, la nostra filiació divina queda en entredit, ve a dir-nos la carta.

Plantar la tenda (Diumenge 2n de Nadal)

“El qui és la Paraula es va fer home i plantà entre nosaltres la seva tenda”. Aquesta frase coneguda, que sintetitza amb elegància i profunditat el misteri de Nadal, forma part del pròleg de Sant Joan, que hem escoltat per tercera vegada en la litúrgia nadalenca. El proclamàvem en la missa del dia de Nadal, en la missa del dia 31, i també avui. Es tracta d’un concentrat teològic que es serveix del llenguatge simbòlic per parlar-nos de Déu com a Paraula, com a Vida i com a Llum: però tot en majúscula! Tot aquest simbolisme religiós, que podria quedar com una bella entelèquia, es concreta de manera meravellosa encarnant-se enmig de la condició humana. Joan Baptista anuncia i dona testimoni que Jesús de Natzaret és la manifestació humana de la paraula, la vida i la llum divina. Es tracta d’un misteri en el qual només s’hi accedeix des de la fe: “Però tots els qui creuen en el seu nom, els concedeix poder ser fills de Déu”. Aquí no hi valen raonaments, ni estadístiques, ni anàlisis, ni enquestes, sinó senzillament creure que Jesús és el Fill de Déu que s’ha encarnat. Aquesta fe en Jesucrist ens introdueix en la família divina i ens converteix en fills de Déu. Així de fàcil!

Sant Pau, escrivint als cristians d’Èfes, també explica que gràcies a Jesucrist han esdevingut fills de Déu. Nosaltres, tants segles després, gràcies al baptisme i a la fe que hem anat madurant, continuem esdevenint fills de Déu. L’apòstol s’alegra que la fe en Jesucrist que manifesta aquella comunitat es tradueix en amor a tots els fidels que la constitueixen. La fe en Jesucrist ha de superar les ridiculeses quotidianes que sovint distorsionen el gran regal diví de viure i compartir la fe en comunitat.

Per últim, el llibre de Siràcida, o de Ben Sira, abans anomenat Eclesiàstic, explica que la proximitat divina ve de lluny, que Déu plantà la tenda de la seva saviesa en temps antics: “Acampa entre els fills de Jacob, fes d’Israel la teva heretat”. La saviesa divina també diu: “M’he establert a Sió”, “He tret brotada en un poble ple de glòria”. Gràcies a Jesucrist, la saviesa divina ha eixamplat la seva tenda perquè hi accedeixin tots els pobles. Gràcies a Jesucrist, tots els qui creiem en ell esdevenim fills de Déu i compartim una mateixa heretat per la gràcia i la veritat divina que ell encarna de manera extraordinària.

Que el Senyor ens beneeixi i ens guardi (Solemnitat Mare de Déu 2021)

“Que el Senyor et beneeixi i et guardi”, és el començament de la benedicció que els fills d’Aaron havien de dir al poble en nom de Déu. L’hem escoltada sencera en la primera lectura, del llibre dels Nombres. La tradició jueva s’ha mantingut fidel a aquesta benedicció, que formava part de la litúrgia del temple de Jerusalem, especialment per acomiadar els pelegrins que tornaven a casa, com succeiria en l’episodi de la Sagrada Família en el temple, quan Jesús s’hi va perdre. La tradició jueva segueix utilitzant aquesta benedicció en la litúrgia sinagogal, en festes assenyalades. La tradició cristiana també l’ha assumida i el nostre missal catòlic l’ha incorporada en l’apartat de benediccions solemnes. Sant Francesc d’Assís se la va fer seva, i la tradició franciscana l’anomena potser de manera inapropiada “benedicció de sant Francesc”. La litúrgia del primer dia de l’any ens ofereix sempre aquesta lectura i aquesta benedicció, que enguany pren un relleu especial a causa de la garrotades de la pandèmia. Hem de reconèixer que som més sensibles a les intervencions divines quan les coses van malament que quan van bé. Per això desitgem que Déu ens beneeixi, que ens guardi, que s’apiadi de nosaltres. També ho repetíem en la resposta del salm: “Que Déu s’apiadi de nosaltres i ens beneeixi”.

Aquesta benedicció i súpliques constants de la tradició jueva, per obtenir la intervenció divina i gaudir de la seva proximitat, tenen el seu punt àlgid en el naixement de Jesús: ell encarna la benedicció divina en la seva màxima expressió; ell encarna la pietat divina en la seva màxima concreció. Això és el que, segons l’evangeli, contemplaren els pastors, i el que Maria conservava en el seu cor i meditava. L’evangeli també explica que “li posaren el nom de Jesús: era el nom que havia indicat l’àngel”. El nom de Jesús expressa la realitat divina de la seva persona: Jesús significa “Déu salva”, una salvació tan concreta com una vacuna.

Sant Pau escrivia als cristians de Galàcia que eren fills, i per tant esdevenien hereus de les benediccions divines, de la seva pietat i de la seva salvació, oberta a tots els pobles gràcies a l’encarnació de Jesús en el si de Maria. Nosaltres, com els cristians gàlates, volem començar l’any sentint-nos fills de Déu, i per tant, gaudint de la seva empara. Volem començar l’any  acompanyats per Jesucrist, que ens apropa tota mena de benediccions i favors divins, que prou falta ens faran.