Furgant el nostre interior (Dijous 2 Quaresma)

"Maleït l'home que es refia de l'ajut humà". "Beneït l'home que es refia de l'ajut del Senyor" 

El llenguatge profètic tendeix a ser de paradoxes i volgudament desconcertant. Utilitza frases punyents, gairebé intimidadores, perquè no vol deixar indiferents els destinataris. 

Jeremies expressa l'ambigüitat interior del qui se sent i es proclama religiós: per una banda anunciem amb convicció les grandeses divines i per l'altra cerquem amb convicció les grandeses humanes; per això anhelem més l'escalfor humana que la divina, i estem més pendents de les aprovacions humanes que de l'aprovació divina.

Posar a prova (Diumenge 2n Quaresma)

"Déu  posà a prova Abraham" és un mal començament d'una lectura per a un cristià occidental del nostre temps. Si a més escoltem que la prova consisteix en sacrificar el propi fill el rebuig és immediat: ¿Qui s'ha cregut Déu que és per jugar amb nosaltres d'aquesta manera? ‒ens diem interiorment. De fet, si el protagonista del relat hagués estat un de nosaltres l'episodi no hagués passat de la primera línia; haguéssim rebutjat sense contemplacions aquest d'abús de poder diví. Nosaltres no transigiríem a la prova com el beneit d'Abraham.

Però, orgullosos de posar límits a les proves divines, acceptem sense cap dificultat que els humans ens posem constantment a prova: quan aspirem a un lloc de treball ens posen a prova, quan una parella es vol casar es posen a prova, quan es truca a la porta d'un convent per fer-se frare o monja et posen a prova, quan acudeixes al seminari a ser prevere et posen a prova, quan vols accedir a segons quins col·legis o universitats et posen a prova, quan vols ser esportista de nivell et posen a prova, etc... Tampoc no oblidem que aquestes proves van agafades de la mà de fer tota mena de sacrificis. A tot això, hi afegim que les circumstàncies de la nostra vida també ens posen a prova, especialment quan els nostres pares, o la parella, o un germà, o els fills, o nosaltres mateixos patim un accident o una malaltia important que impliquen també grans sacrificis.

Però adonem-nos que aquestes proves humanes i proves de la vida fan sortir de nosaltres el millor que tenim: aptituds, qualitats, virtuts, força interior. També ens fan tocar de peus a terra i constatar les nostres limitacions i febleses. ¿Per què aleshores hem de molestar-nos que Déu posés Abraham a prova i que també ho faci amb nosaltres? La intenció és la mateixa: sacsejar la nostra fe per apreciar la seva qualitat: admirant la rellevància que ella té en les nostres vides i reconeixent les pors i els dubtes que la limiten. Igualment, com en els altres casos, l'opció de fe també demana sacrificis; no és res extraordinari.

El temps quaresmal és un temps perquè ens posem a prova voluntàriament, no per tirar-nos pedres al propi teulat, sinó per desvetllar el bo que tenim, per fer-li la prova del cotó a la nostra fe i reconèixer sense excuses barates els pecats que la dilueixen. És també un moment de contemplar esbatanats les grandeses que Déu obra enmig dels humans, de gaudir de la presència de Jesucrist, avui transfigurat i resplendent a la muntanya per fer-nos assaborir la seva divinitat. Jesucrist segueix present i transfigurat en tantes propostes eclesials del temps de Quaresma, sobretot en els sagraments; només hem de fer l'esforç de participar-hi amb un cor ben disposat. Ja han passat 12 dies de Quaresma, només en queden 28. Aprofitem-los!

Posar-se en quarantena (Diumenge 1r Quaresma)

"Posar en quarantena" una persona, un animal o una mercaderia és aïllar-lo temporalment de forma preventiva per evitar riscos d'infeccions. Antigament era una pràctica molt estesa que avui dia es segueix practicant amb terminis molt menors, gràcies als avenços mèdics.

Això també passa amb l'anti-virus que instal·lem en els ordinadors: quan detecta algun virus perillós o que no pot identificar, immediatament el "posa el quarantena"; és a dir, el situa en un espai virtual on el virus resta inactiu i no pot fer cap mal. Fixem-nos que en ambdós casos, tan si es tracta de virus informàtics com de virus infecciosos, "posar en quarantena" significa aïllar per evitar la contaminació, el contagi o la destrucció dels elements; significa també guarir allò infectat i restituir-ho a la normalitat. En definitiva, "posar en quarantena" és beneficiós. Utilitzant el llenguatge religiós, es tracta d'un temps de purificació que detecta les anomalies i les guareix, recuperant així la normalitat. 

Jesús, en l'evangeli, també "es posà en quarantena": "Jesús anà cap el desert, on passà quaranta dies, temptat per Satanàs. Vivia entre els animals feréstecs i l'alimentaven els àngels". L'evangeli ens presenta un contrast molt real on simultàniament participen Satanàs, animals feréstecs que conviuen amb Jesús, i àngels que l'alimenten. Semblantment ens passa a nosaltres quan ens posem en quarantena: detectem els dimonis que assetgen la nostra ànima, els animals feréstecs interiors i exteriors amb qui hem de lidiar, i sobretot detectem els àngels, la presència divina, que està tothora pendent de nosaltres. I així com Jesús, que passada aquesta quarantena surt reforçat i comença a predicar la Bona Nova amb empenta, també nosaltres, hem d'aprofitar aquesta Quaresma per "posar-nos en quarentena", per purificar-nos i reforçar-nos adequadament, per guanyar en empenta interior un cop guarits i netejats temporalment de virus malèfics que ens anul·laven.

 

Per això hem de considerar la Quaresma com un regal beneficiós per a la nostra  religiositat. Dimecres de Cendra començàvem aquest temps litúrgic que ens prepara per celebrar la Pasqua. És tracta "posar-nos en quarantena" amb tots els ets i uts: d'aïllar-nos temporalment per desintoxicar-nos, per purificar-nos, per detectar el que ens infecta l'ànima, per detectar com els nostres pecats contagien els altres, per detectar les nostres capacitats i aprendre a utilitzar-les com Déu vol. Aprofitem i gaudim d'aquesta quarantena que l'Església ens proposa de celebrar de manera personal i comunitària.

"Sí que ho vull, queda pur" (Diumenge 6)

"Sí que ho vull, queda pur" és la resposta que Jesús dóna al leprós que li demana de ser purificat. Jesús no només es compadeix d'ell, sinó que fa un gest important: toca amb la mà aquell home que ningú gosaria tocar per risc de contagi.

Amb aquests dos detalls en tindríem suficient per fer una homilia ben bonica que destaqués la sensibilitat humana i social de Jesús, i sobretot el seu poder guaridor. Però l'evangeli ens aporta més informació: ens explica que Jesús envià el leprós a fer-se examinar pel sacerdot i oferir el sacrifici pertinent que mostrés la seva guarició. És a dir, Jesús l'empeny a fer els gestos religiosos i socials pertinents per reincorporar-se a la comunitat de la qual havia quedat allunyat per la seva infermetat infecciosa. Per tant, Jesús no només es compadeix, toca, i guareix el leprós, Jesús l'empeny a reincorporar-se a la comunitat, a reincorporar-se a la societat, a deixar de ser un exclòs o un estigmatitzat per esdevenir un de més.

En la primera lectura hem escoltat quatre versets, dos del principi i dos del final del capítol tretzè del llibre del Levític. Però si llegíssim tot el capítol ens admiraríem de la cura que el sacerdot havia de prodigar a tothom que patís símptomes de lepra. Talment com un metge, acollia setmanalment el pacient per comprovar l'evolució de les erupcions. Es tractava d'acompanyar humana i religiosament els membres malalts de la comunitat, procurant que no quedessin exclosos. Fins i tot quan la lepra esdevenia crònica, obligant-los  a viure apartats per raó del contagi, el sacerdot havia de visitar-los i ajudar-los.

Són exemples rellevants que mostren la sensibilitat social del judaisme, que els cristians no només ometem per ignorància o criteris litúrgics, sinó que desqualifiquem atrevidament per subratllar la grandesa de Jesucrist, que en el cas del leprós ell assumia fil per randa el que la seva tradició jueva proclamava: no deixar abandonat ni exclòs cap membre de la comunitat. Un missatge que travessa l'Antic Testament i que Jesús encarna en el Nou Testament.

Però tornant a l'evangeli, el relat no concreta si el leprós guarit complí el que Jesús li digué d'anar al sacerdot i oferir el sacrifici prescrit per la Llei: es dóna per assumit. L'evangeli es centra en explicar que aquell home proclamava arreu el que li havia passat, provocant que Jesús evités esdevenir un home mediàtic i s'amagués en llocs despoblats. Paradoxalment, ara era ell qui es convertia en un marginal, però això són figues d'un altre paner.

"Aquesta és la meva missió" (Diumenge 5)

Restes sinagoga de Magdala

"Aquesta és la meva missió" anunciava Jesús amb lúcida convicció als seus deixebles. El final de l'evangeli sintetitzava amb claredat aquesta missió: "Jesús anà per tot Galilea, predicant a les sinagogues de cada lloc i traient els dimonis".

Això és el que es dedicà a fer Jesús de manera convençuda durant el que anomenem la seva vida pública: predicar en els llocs de reunió i de pregària de les comunitats, i treure els dimonis a través de guaricions, exorcismes i confrontacions dialèctiques. Però no podem oblidar que darrera aquesta vida pública, breu i conegudíssima gràcies als evangelis, hi ha 30 anys de discreta quotidianitat, també a la Galilea, treballant, observant i madurant fins al moment oportú. No es tracta d'anys irrellevants ni perduts, sinó d'anys de gestació que sostindran la missió, talment com la part amagada sota l'aigua d'un iceberg, que sosté la part visible que admirem.

"Aquesta és la meva missió" és la resposta que volem donar a la nostra vida quan som joves, quan ens sentim plens d'energies i de capacitats però inquiets per trobar la direcció adequada on canalitzar aquest potencial.

"Aquesta és la meva missió", hauria de ser la nostra resposta perseverant i fidel, quan en moments de crisi personal o d'aclaparament per les dificultats que engendra aquesta missió, tenim la temptació de tirar-ho tot per la borda i recomençar de nou perquè encara ens sentim amb forces.

"Aquesta és la meva missió", voldríem també que fos la nostra resposta en moments socials i polítics agitats, quan un fort sentiment d'impotència ens empeny a no quedar-nos creuats de braços i combregant amb rodes de molí. Desitgem trobar una missió personal, per petita que sigui, que faci sentir-nos útils aportant el nostre granet de sorra. Potser la missió de Jesús de predicar a les sinagogues de cada lloc i treure dimonis, convenientment adaptada, ens pot servir per trobar la nostra missió personal en la quotidianitat que estem vivint.

Predicar en les sinagogues no implica dedicar-nos a fer discursos abrandats i eloqüents, perquè no tots en sabem ni en tenim la capacitat. Però sí podem predicar amb l'exemple: irradiant serenor i confiança, comptant fins a deu abans de parlar, evitant que la freixura domini el nostre pensament i accions, esquivant la confrontació, no respondre a les males maneres; fins i tot la  millor prèdica pot ser un silenci atent i crític.

Treure dimonis implica fonamentalment ser humils, que no és el mateix que ser badocs: implica no caure en les provocacions de menyspreus sistemàtics, bandejar la violència ni que sigui verbal; implica fer oïdes sordes a discursos incendiàris i excloents. Tot això prové del maligne, que es frega les mans amb fruïció veient com acompleix la seva missió fent-nos caure en els seus paranys.

Setmana de pregària per la unitat dels cristians (Dijous 2)

La primera lectura expressava l'enveja del rei Saúl per David, fins al punt de voler-lo matar. La intercessió de Jonatan apaivagarà la situació. Malgrat tots formessin part del poble d'Israel, les aspiracions i els afanys de domini malmetien la unitat del poble.

Aquest episodi ens serveix per explicar la història de les esglésies a traves dels segles: malgrat tots en formem part, les aspiracions i els afanys de domini malmeten la unitat eclesial.

No obstant, i gràcies a Déu, avui dia la imatge i el tarannà de les esglésies ha deixat de ser la de poderosos vaixells cuirassats o destructors, per assemblar-se més a una flota de velers, a mercè dels vents, que naveguem plegats vers l'horitzó escatològic proposat per Jesucrist.

Escoltar campanes i no saber d'on venen (Diumenge 2)

"Haver sentit tocar campanes i no saber on" és un refrany que ens ve com anell al dit per expressar la situació que viu el noi Samuel en la primera lectura. El qui serà un profeta i referent destacadíssim pel poble d'Israel, fa el seu aprenentatge religiós en el santuari del Senyor, on hi havia guardada l'arca de l'aliança, custodiada pel sacerdot Elí, que fa de mestre al noi. 

Samuel escolta la veu de Déu que li parla, però la confon amb la del sacerdot. "Samuel encara no sabia reconèixer el Senyor", ens deia la lectura: el noi sentia tocar campanes però encara no sabia prou ve d'on venien. Malgrat Samuel sigui el protagonista humà de l'escena, el sacerdot Elí esdevé el referent que orienta de manera magnífica el noi perquè sàpiga posar-se en disposició de reconèixer la veu de l'Altíssim. Li ensenya a dir: "Parleu, que el vostre servent us escolta". 

Tal com Elí en la primera lectura, així mateix fa Joan Baptista en l'escena de l'evangeli amb dos dels seus deixebles. Els senyala on és Jesús: "Mireu l'Anyell de Déu". Seguidament el seguiran, sojornaran amb ell i esdevindran deixebles seus, eixamplant a altres la seva experiència. El Baptista esdevé el referent que orienta; i en aquesta orientació, perd dos deixebles, cosa que a ningú no agrada: veure com els teus seguidors et deixen per anar amb un altre, aquell que tu precisament has senyalat com a més digne que tu. Doble mèrit doncs per Joan Baptista: primer, per saber captar que Jesús és l'Anyell de Déu;  segon, per saber reconèixer la seva petitesa davant Jesús.

Tots els personatges de les lectures d'avui senyalen les capacitats humanes de relacionar-nos amb Déu i de saber-lo reconèixer. Uns ho fan com a referents: Eli i Joan Baptista; altres ho fan com a aprenents: Samuel i els dos deixebles de Joan (i un d'ells, Andreu, que a més arrossega al seu germà Pere). Els aprenents també esdevindran referents en el futur, i orientaran a nous aprenents, i així successivament fins arribar als nostres dies.

Avui dia sembla que en l'experiència religiosa general ens conformem a escoltar campanes llunyanes, batecs que ens recorden antigues vivències però que els donem escassa rellevància. Fins i tot ens queixem quan les campanes no ens deixen dormir durant la nit, pertorbant el nostre  son, com succeeix amb Samuel. Però malgrat silenciem les campanes dels campanars, Déu segueix tocant campanes, Déu segueix parlant-nos perquè malgrat els fums que gastem presumint que podem viure sense escoltar-lo, la realitat és ben diferent. També, i mig amagats, seguim tenint referents que ens orienten vers Déu de manera clara. Només hem de preocupar-nos de buscar-los. Ells ens ensenyaran a dir: "Parleu, que el vostre servent us escolta".

Acompanyant Jesús en la missió (Baptisme del Senyor 2018)

Ambientats pel protagonisme de la pluja i la neu, que avui ha dominat tants indrets de la nostra geografia, recordem el final de la primera lectura, on el profeta Isaïes anunciava un missatge diví molt convençut: "Així com la pluja i la neu cauen del cel i no tornen, sinó que amaren la terra, la fecunden i la fan germinar..., així serà la paraula que surt dels meus llavis; no tornarà infecunda sense haver fet el que jo volia i haver complert la missió que jo li havia confiat." 

Hem de reconèixer que Isaïes ens dóna un missatge captivador i alhora desconcertant. És captivador per la metàfora ecològica i tan entenedora dels efectes de l'aigua i la neu sobre la terra. Però també és desconcertant perquè ens explica la misteriosa manera d'actuar de Déu entre els humans: sempre quotidiana, sempre discreta; i també sempre eficaç encara que creients no creients no acabem de pair ni d'entendre aquesta eficàcia perquè no acostuma a ser segons el nostre voler humà. Sabent aquesta dificultat, el profeta Isaïes ens advertia en els versets anteriors que els pensaments i els camins divins no són els nostres, i que uns i altres estan tan allunyats com la distància del cel a la terra.

Però més que frustrar-nos o desanimar-nos per aquesta constatació del profeta, hem d'alegrar-nos de saber que les mires divines són immensament superiors que les nostres, i que ens obren horitzons impensats de progrés espiritual, de progrés moral, de progrés intel·lectual, de progrés eclesial i de progrés social. Però també hem d'alegrar-nos que la paraula que surt dels llavis de Déu té una missió específica en els humans; és a dir, que no restem abandonats al nostre destí, sinó que Déu reescriu recte amb les nostres ratlles sovint tortes, i ens condueix misteriosament i enigmàticament vers els seu projecte diví de plenitud; un projecte que, com a creients, hi hem de creure, hem d'estar atents a percebre'l, i hem de saber col·laborar-hi a la mesura de les nostres capacitats.

 

Unes capacitats que esdevenen plenes en Jesús de Natzaret, avui ja adult. Ell rep plenes facultats del Pare per concretar la missió divina. Aquest és el missatge específic de l'escena del riu Jordà amb Joan Baptista, el cel que s'esquinça, l'Esperit que baixa com un colom, i la veu divina que proclama amb solemnitat: "Ets el meu Fill, el meu estimat, en tu m'he complagut". És aquí quan Jesús constata la seva identitat, quan descobreix la seva missió. A partir d'aleshores es posarà en acció; i nosaltres l'acompanyarem a través dels evangelis de cada diumenge. Estarem atents, intentant aprendre coses noves malgrat els textos puguin ser vells i coneguts, perquè Déu seguirà parlant-nos com fa sempre: en la quotidianitat i amb discreció. Però seguirà actuant com fa sempre: amb eficàcia, malgrat no ens ho sembli.

Els Reis segueixen vius (Epifania 2018)

"El rei Herodes i tota la ciutat de Jerusalem s'inquietaren en sentir aquestes noves", ens explicava l'evangeli. Nosaltres, que som lectors cristians molt distants d'aquests esdeveniments, que fa anys que venim a missa i escoltem aquests textos, si ens deixem portar per la devoció ‒ i per certa candorositat‒, haurem d'estranyar-nos de la reacció, inquieta, d'Herodes i la seva cort, en saber la noticia del naixement de Jesús. ¿Com pot ser que el naixement del fill de Déu, el messies d'Israel i el redemptor de tots els pobles provoqués inquietud? Hauria de ser tot al contrari!

De fet, l'evangeli de l'Epifania que hem proclamat presenta un contrast molt alliçonador sobre el tancament i l'obertura a la manifestació de Déu: per una banda apareix Herodes i la seva cort, que amb l'anunci dels mags veuen amenaçat el seu estatus de poder; per això ordeixen una estratègia orientant els mags i reclamant notícies. Sentint-se enganyat pels mags, la reacció d'Herodes esdevindrà contundent: seguint els relats evangèlics, ordenarà una neteja ètnica dels nadons jueus de la contrada. Ho recordàvem fa pocs dies en la diada dels Sants Innocents. Com diu la dita: morta la cuca, mort el verí. Conclusió: no provoquis als qui ostenten el poder perquè acabaràs rebent tu i els altres.

Herodes i la seva cort, instal·lada a la capital, contrasta amb els altres personatges del relat: els mags, uns savis que venen d'orient (és a dir, de l'est), uns homes receptius, confiats, atents als esdeveniments, que es deixen guiar per un estel que els portarà més enllà de la capital, més enllà del tetrarca i de la cort que l'aplaudeix. L'estel, que no entrarem a discutir quin color tindria, conduirà aquests homes fins a Betlem, una zona rural. Allí, i no en l'audiència d'on sortien, contemplaran la meravella de les meravelles i constataran que el seu llarg viatge ha merescut la pena: «Entraren a la casa i veieren el nen amb Maria». Així és com és manifesta Déu, sense eixordar, sense fer espectacle, sense retòriques, sense aclaparar, sense fer exhibicions de cap mena.

Els segles han passat, i el nostre món continua escenificant el mateix evangeli. Jesucrist segueix manifestant-se en la discreció i el descobreixen els qui creuen en els estels i les altures. Alguns continuen fent d'Herodes, dominant i manipulant al seu interès. Altres segueixen fent discretament i convençudament de mags, iniciant viatges que poden semblar utòpics o quimeres, obrint nous horitzons de convivència i solidaritat, esquivant els paranys dels poderosos, assumint amb dignitat les humiliacions, fixant la mirada en l'horitzó i no en l'immediat, encoratjant-nos i animant-nos tothora des de llocs foscos on mai ningú no hi voldria ser.

Maresdedéu (Maria, mare de Déu 2018)

Si busquem "marededéu" escrit tot junt en els diccionaris, trobarem la següent definició: "Imatge de Maria com a mare de Déu, generalment escultòrica i sovint venerada". Escoltant aquesta explicació ens venen ràpidament a la memòria les imatges de Maria asseguda, sostenint el Nen damunt la falda com a signe de la seva maternitat. 

Expliquem això per constatar com la nostra tradició cristiana (i la dels altres pobles de matriu cristiana) ha assimilat en la cultura popular el que avui commemorem en la litúrgia: a Maria com a mare de Déu. Per nosaltres es tracta de quelcom obvi, però en els primers segles del cristianisme no era pas així malgrat la reverència que de bell principi s'ha tingut per Maria. No va ser fins el Concili d'Efes, l'any 431, quan es declarà solemnement a Maria com a "Theotokos", com a mare de Déu. L'argument era que si Jesús era plenament humà i plenament diví, la seva mare Maria mereixia el títol de "mare de Déu". D'aleshores ençà aquesta declaració teològica s'ha integrat paulatinament en la religiositat cristiana i s'ha popularitzat en totes les cultures de matriu cristiana com la nostra.

En aquesta església conventual també tenim una marededéu, però primer la contemplem de petita a redós de la seva mare Anna, que és la titular de l'església; la trobarem en un altar lateral com a Dolorosa i en un altre altar com a Immaculada Concepció; al costat la contemplem com a marededéu de Montserrat: asseguda i sostenint l'Infant a la seva falda; també apareix al costat com a mare del diví Pastor, asseguda i amb l'Infant més crescut al seu costat. 

Els evangelis ens descriuen l'Infant posat en una menjadora i la tradició pessebrística ens permet imaginar l'escena amb facilitat; però la nostra tradició eclesial acostuma a mostrar-nos l'Infant damunt la falda de la mare, com tenim en tants santuaris marians i esglésies. Es tracta d'una escena amb significat teològic i també humà. El significat teològic l'hem explicat breument i el significat humà és prou eloqüent: l'entranyable tendresa i emoció que desvetlla Maria bressolant el seu fill Jesús a la falda. Així mateix ho feien les nostres mares amb nosaltres quan érem petits. Així mateix ho heu fet o ho feu les mares amb els vostres fills. Així mateix ho fan les vostres filles amb els seus fills. Així mateix ho faran les vostres netes.

Per això avui, celebrant Maria com a mare de Déu, admirem no només la seva maternitat terrenal i celestial, sinó amb ella ens admirem de la grandesa i de la meravella de tota maternitat, que ens permet apreciar tot engendrament com un acte transcendent, i valorar tot infantament com un regal diví.

Famílies refugiades (Sagrada Família 2017)

A la Unió Europea hi ha un estat que dedica fervorosament grans energies humanes i diners públics a "qüestions internes" com humiliar de manera sistemàtica un col·lectiu important de ciutadans que reivindiquen uns drets nacionals. Un altre estat europeu, Alemanya, dedica les energies humanes i els diners públics a acollir refugiats: des de l'any 2015 la població alemanya ha augmentat en més d'un milió d'habitants. És una quantitat molt significativa.

Una jove professora de llengua alemanya, procedent de Berlin, ens explicava recentment el procés d'assimilació d'aquest gran col·lectiu de refugiats. Ella dóna classes d'alemany en cursos d'inserció, i al tractar el tema habitual de la família descobria els drames que acompanyen bona part d'aquest col·lectiu: familiars morts en la guerra o els seus fills i dona han quedat en el lloc d'origen, germans que el procés migratori els ha portat a països diferents, o si són a Alemanya els han distribuït en diferents "lands". 

Aquesta migració tan trista la volem relacionar expressament amb el patriarca Abraham, el protagonista de la primera i la segona lectura. Ell també va ser un migrant d'Ur de Caldea cap a unes terres més occidentals que prometien ser millors: "Sortí del seu país sense saber on aniria" ens explicava la carta als Hebreus. Ell també confiava en un futur millor. Ell també, com bona part d'aquests refugiats, confiava en l'ajut diví. "No tinguis por, Abraham, jo sóc el teu protector" deia el llibre del Gènesi.

Hi ha, no obstant, una diferència abismal en els motius de la migració: Abraham, ho feia motivat per les promeses divines, i els refugiats ho fan atemorits pel caos social i polític que els ha tocat viure. Però la coincidència és, tanmateix, rellevant: el desig de pau i de progrés d'uns pobles del Pròxim Orient que a més viuen la fe i la religiositat amb una gran naturalitat i honestedat. Aquestes i altres famílies de refugiats campen i acampen silenciosament i semi ignorades en tants llocs no només d'Europa, també d'Àfrica i Àsia. Les recordem amb tendresa i les encomanem a la protecció de la Sagrada Família ‒a Josep, Maria i el Nen‒, de qui avui en celebrem la festa, Com expliquen els evangelis ells també experimentaren la migració, en el seu cas a Egipte, també per motius polítics: fugint de la persecució del rei Herodes.

Avui, dia de la família, encomanem les famílies migrades i refugiades, estiguin juntes o separades; encomanem les famílies separades per empresonaments, per trencaments, per qualsevol altre motiu; encomanem també les nostres famílies. Que l'ombra intercessora i benefactora de la Sagrada Família de Natzaret s'estengui sobre totes les famílies del món. Amén!

10è aniversari del bloc

A la caputxina 

iniciava el seu periple

la nit de Nadal

de fa 10 anys. 

Amb alts i baixos, 

com tot a la vida,

anem fent camí.

Jesús no intimida ningú (Nadal 2017)

"Trobareu un nen en bolquers, posat en una menjadora" escoltàvem en l'evangeli de la missa del gall. "El qui és la Paraula es va fer carn i plantà entre nosaltres la seva tenda" hem proclamat avui en l'evangeli de sant Joan.

Un any més, tenim el goig de celebrar religiosament el misteri de Nadal. Ens admirem de nou de les formes tan delicades que Déu utilitzà per fer-se visible al món: "un nen en bolquers, posat en una menjadora." Déu optava per mostrar-se a través de la tendresa commovedora d'un nadó; però això no aigualia la grandesa de l'esdeveniment sinó al contrari: Déu evidenciava la seva absoluta manca de por al fracàs; la seva confiança absoluta en la bona disposició dels humans; la seva convicció absoluta que la millor manera de crear lligams és deixar que l'altre respongui de manera alliberada. Déu desestimava els cops d'efecte i la intimidació per fer-se escoltar i per desplegar els seus plans. No en tenia cap necessitat, perquè  la seva acció no anava contra ningú sinó a favor de tots.

Amb Jesús de Natzaret, nascut de Josep i Maria a Betlem, Déu seguia l'estratègia de sempre per fer-se escoltar: utilitzant homes i dones transparents i receptius, persones amb capacitat d'esguardar les altures i alhora de tocar de peus a terra, creients disposats a no callar quan s'obliga a callar, o disposats a parlar quan domina el desconcert: parlem dels patriarques i les matriarques, dels jutges i les jutgesses, dels bons reis i dels profetes, que assenyalaven periòdicament el camí social i religiós del poble d'Israel. Es tracta de personatges ‒especialment els profetes‒ no exempts de rebuigs, de persecucions, d'empresonaments i d'exilis per part de les autoritats civils i religioses del moment.

Amb Jesús de Natzaret, Déu Pare seguia la mateixa tònica de revelació, però aquesta vegada afegint un plus determinant: es tractava d'enviar el Fill. Aquesta gran obra també la concretava sense intimidar ningú: sense atracar vaixells als ports de Cesarea i de Jaffa amb els seus exercits celestials, sense fer volar àngels estrepitosos a baixa altura, sense fer càrregues angelicals pels carrers de Betlem perquè els habitants no destorbessin el pas de Josep i Maria, sense empresonar els possibles rebels a l'esdeveniment, sense posar morrió al bou i a la mula del pessebre perquè no mosseguessin l'infant, sense amenaçar Josep i Maria de cuidar bé aquell nadó especial. Perquè la intimidació, tant si és ostentosa i prepotent com maquiavèl·lica i subtil, és l'arma del dominador per mantenir els altres atemorits i sota control. També és l'arma del dominat per defensar-se, però aquesta intimidació fa més riure que por. En canvi, Déu no té cap necessitat d'intimidar ningú. Per això se'ns revela extraordinàriament en forma d'infant: no vencent-nos sinó convencent-nos; no intimidant-nos sinó encoratjant-nos.

Amb aquesta delicadesa de formes, Déu desemmascara els qui intimiden de tantes maneres: amb amenaces i càstigs, amb represàlies i mà de ferro, amb usurpacions i destitucions, amb humiliacions  i menyspreus, amb boicots econòmics i controls exhaustius, promovent la confrontació i forçant silencis, buscant connivències de governants, monarques i prelats. Però encara que els intimidadors puguin ser els qui regeixen els destins del planeta,  els qui governen estats, els qui ocupen les portades dels diaris i dels telenotícies, els qui signen decrets, controlen butxaques i comanden exèrcits, l'infant de Betlem els posarà sempre en evidència; amb el seu somriure transparent els desautoritzarà moralment.

Els creients, que gràcies a Jesús de Natzaret no ens agrada combregar amb rodes de molí, no ens deixarem intimidar per forces humanes. Ens hi animava l'evangelista Joan: "La Llum resplendeix en la foscor, però la foscor no ha pogut ofegar-la." També seguirem proclamant amb convicció i amb el suport dels àngels celestials: "Glòria a Déu a dalt del cel i a la terra pau als homes que estima el Senyor".

El profeta Isaïes ens fa un retrat (Diumenge 3 Advent)

"El Senyor m'ha enviat a curar els cors adolorits, a proclamar als captius la llibertat, i als presos el retorn de la llum". Algú que entrés a l'església moments abans de proclamar aquestes frases es podria queixar dient que ni a missa podem estar tranquils de proclames electorals. Però de fet ens hem limitat a repetir un fragment de la primera lectura del profeta Isaïes, que tot sigui dit, ens fa un retrat incisiu del que estem vivint: cors adolorits, llibertats captives i presos que no tornen.

Llegint el nostre context amb el vocabulari de la primera lectura, som en la recta final on persones ungides pel seu partit polític proclamen que l'esperit del país reposa damunt d'ells; però no tots els ungits coincideixen amb el missatge bíblic de portar bones noves als desvalguts, de curar cors adolorits, de proclamar llibertats i alliberar presos, i encara menys de proclamar un any de gràcia pel poble. 

El profeta Isaïes és un mestre en crear expectació, per això l'escoltem tant per Advent, per això ens va bé escoltar-lo aquestes darreres setmanes on és imprescindible revertir situacions de manera positiva. Isaïes interpretava els desastres històrics que patia Israel com oportunitats per recomençar de nou amb ànim renovat, amb coratge i esperança, fins i tot amb entusiasme. Si prenguéssim el full dominical i llegíssim la citació bíblica d'aquesta primera lectura ens adonaríem que es salta uns versets. Ens permetem de llegir-ne algun per assaborir l'encoratjament del profeta al seu poble, on qualsevol semblança amb la nostra realitat serà pura coincidència:

«Havien sofert una doble humiliació, i la gent s'alegrava dels escarnis que rebien, però ara posseiran el doble de terra i seran feliços per sempre, perquè jo, el Senyor, estimo la justícia i detesto la injustícia i el pillatge. Els donaré fidelment la recompensa, pactaré amb ells una aliança eterna.» La seva posteritat serà cèlebre entre les nacions, serà famosa entre els pobles la seva nissaga. Tothom qui els vegi reconeixerà que són un poble beneït pel Senyor".

Isaïes, en la primera lectura, ens anima a confiar. Sant Pau, en la segona, ens exhorta a estar contents; que somriguem, com diu algú des de la presó. Joan Baptista, a l'evangeli, ens anuncia futurs millors que són a l'abast de la mà.