PREGAR I ESTIMAR

Dimarts, 4 d’agost de 2015

Sant Joan Maria Vianney

Nm 12, 1-3/Sl 50/Mt 14, 22-36

Avui que celebrem la memòria de Sant Joan Maria Vianney la Litúrgia de les Hores, en la lectura pròpia per al Ofici de Lectura, ens regala la porció d’una catequesi del sant sobre la pregària: Penseu-ho, fillets meus, comença dient, el tresor de l’home cristià no és aquí a la terra, sinó que és en el cel. Per tant el nostre pensament ha d’adreçar-se cap al lloc on hi ha el nostre tresor. És aquest un deure i una feina bonica de l’home: pregar i estimar. Pregueu i estimeu: mireu, en això hi ha la felicitat de l’home sobre la terra. L’oració no és altra cosa que la unió amb Déu... I la resta del discurs va desenvolupant el que per al nostre sant representa la pregària, la seva mateixa experiència de pregària i d’estimació.

Avui també la litúrgia podríem interpretar-la com una catequesi sobre la pregària, sobre aquesta densa unitat entre pregar i estimar que ens proposa sant Joan Maria Vianney. I allò que primer ens mostren les lectures d’avui sobre la pregària és que aquesta no cal que sigui un bell discurs, saturat de paraules altisonants i ben estructurat, cal només que sigui quelcom que surt del fons del cor, un cor que cerca.

No, Senyor no! Cureu-la, si us plau! És la curta però clara pregària d’intercessió de Moisès per la seva germana Maria. És la pregària que demostra allò que ja ens havia dit el narrador d’aquesta primera lectura un xic abans: Moisès era l’home més senzill que mai s’hagi vist a la terra. És la pregària d’aquell que davant la crítica corrosiva dels germans (la que fa més mal i de la que nosaltres mateixos a l’interior de l’Església no n’estem pas lliures) intercedeix, prega i, tot pregant, estima. Tant de bo que aprenguéssim de Moisès a ser veritables intercessors que cerquen el bé de l’altre i que, malgrat les diferències o les crítiques, poden encara elevar una pregària a favor de l’acusador, del crític, fins de l’enemic.

L’escena de l’Evangeli mateixa està avui saturada també de pregària. Ho està en el mateix Jesús qui, després de la multiplicació dels pans i els peixos, encara es pren temps per acomiadar la gent i, tot seguit, puja a la muntanya i prega fins avançada la nit. Em puc imaginar el Mestre presentant pel seu nom cadascuna de les persones que havia trobat durant la jornada, que d’una en una Ell mateix havia acomiadat, presentant-les al Pare. Però si la pregària és unió amb Déu i aquesta unió es basa també en aquest diàleg tu a tu entre la criatura i el seu Senyor, això és el que trobem també entre Jesús i Pere enmig de la tempesta. Des del No tingueu por, que sóc jo que, amb aquestes paraules o unes de semblants, sovint Jesús es presenta també enmig nostre per portar-nos un xic de pau al nostre cor atribolat; passant pel Senyor, si sou vós, maneu-me que vingui caminant sobre l’aigua, que també amb altres paraules sovint nosaltres hem intentant de demanar a Déu una resposta, la que sigui, però ja, ara i aquí, i que revela el dubte; a la pregària curta i plena d’angoixa que és ràpidament escoltada i atesa: Senyor, salveu-me! Com la d’aquells que, arribats a l’altra riba, pregaven que els deixés tocar tan sols la borla del seu mantell i els que ho feien eren guarits.

Revisem amb sant Joan Maria Vianney i amb la Paraula que avui hem sentit proclamar la nostra vida de pregària: és una pregària tancada i que gira només al voltant de les meves necessitats (ni que siguin justificades) o és una pregària que em porta a estimar?     

QUÈ ÉS AIXÒ?

 El llibre de l’ Èxode ens diu que els israelites en el desert quan veuen aquella estranya rosada granulosa que els Senyor ha fet caure de bon matí es deien l’un a l’altre:”Manhu”, que vol dir : “Que és això?”. Aquesta és la pregunta dels nens: Què és això?  Moltes vegades a Sant Martí del Montnegre m’he trobat famílies que han entrat a l’església a visitar-la i els nens ho assenyalen tot i pregunten: “Què és això?”. Els pares cada vegada els costa més de contestar. I això ja passa quan el nen assenyala la imatge de Jesús o de Maria, però on ja els pares es queden muts és quan el nen assenyala el sagrari. Llavors, en molts casos, s’emboliquen de mala manera i no s’entén res del que diuen, o simplement confessen que no ho saben. 

I això passa encara més clarament en moltes celebracions de la Primera Comunió. Els pares i adults que hi assisteixen estan molt despistats, bona gent, molt bona gent, però la majoria d’adults es passen la Missa o xerrant o fent fotos, o les dues coses a l’hora. De fet, els qui estan més atents, malgrat tot, són els nens. Els catequistes havien fet el que podien, però els adults ja no tenen res a transmetre, perquè simplement no ho entenen. I fins als nens, si els haguéssim preguntat per què feien la Primera Comunió, estic bastant segur que molts ens haurien dit que pels regals, per la festa, pel fet de ser el “seu” dia, perquè ells eren el centre. De fet, molts recordatoris no porten cap referència a la Primera Comunió, ni tant sols cap referència religiosa, és una fotografia del nen simplement amb la data.

Això m’ha vingut al cap per l’afirmació que avui fa Jesús a l’Evangeli: “Us ho dic amb tota veritat: vosaltres no em busqueu pels miracles que heu vist, sinó perquè heu menjat tant de pa com heu volgut”. Aquells que cercaven Jesús no sabien veure ni escoltar ni palpar que darrera del pa de cada dia (Déu ja ho sap prou que en tenim necessitat, d’aquest pa!), n’hi ha un altre. No sabien entendre que “l’home no sols viu de pa”. Jesús vol donar-nos un altre pa que sacia i dóna vida a desdir: “Un pa que baixa del cel per donar vida al món”.

Segurament que moltes famílies no vénen a fer la Primera Comunió pel miracle que aquí succeeix sobre l’altar, Déu fet home s’ofereix com a pa, simplement volen fer una festa per al fill. I Jesús això no ho recrimina, com tants d’altres vegades en què s’apropaven a Ell per trobar la salut o el consol. Però Jesús vol que havent retornat la vista als cecs s’ obrim a una altra realitat, que els seus ulls vegin i creguin el que aquí succeeix. Llavors comprendran i experimentaran la veritat de les paraules de Jesús quan diu: “Jo sóc el pa que dóna la vida; els qui vénen a mi no passaran fam, els qui creuen en mi no tindran mai més set”; “Els homes van menjar el pa dels àngels”.

Què difícil és transmetre la fe!  Què difícil de fer és el que diu el salm: “El que vam sentir i aprendre, el que els pares ens van contar, no podem amagar-ho als nostres fills, i que ho contin als qui vindran. Són les gestes glorioses del Senyor”. Sembla que no es vol escoltar. I, a més, aquests pares, aquests adults, no poden transmetre allò que ells mateixos no veuen ni entenen. És com si s’hagués trencat el fil de la transmissió de l’experiència de la fe, el fil de la  transmissió que obra els ulls de la fe.

El problema bàsic no és que els no creients no creguin, el problema és que els creients no creiem suficientment, per això no contagiem. Cal que “ens anem revestint de la nova naturalesa”, com diu Pau, “que Déu ha creat a imatge seva”. Cal creure, cal pregar, cal parlar de Déu, ja que només ensenyem a creure tot confiant en Déu; ensenyem a pregar tot pregant; ensenyem a compartir tot compartint el que hi ha a la família, a casa, fins i tot el necessari. Això ho hauria de fer la família, però moltes vegades no ens hi poden refiar; per això ens toca a nosaltres els creients de fer-ho. I, malgrat tot, cal estar convençut que abans que nosaltres hi anem el Senyor ja hi és. Cal acollir el que el Senyor ha sembrat en el cor de cada persona. La fe és, alhora, l’obertura a la novetat absoluta i la dolçor de tornar a casa.

EL PODER

“L’Administració fa la seva feina i la fa bé. Però hi ha moltes coses a fer. De necessitats n’hi ha moltes i els nostres voluntaris posen amor allà on en fa falta. Tots ens necessitem”. Aquestes són les paraules de sor Genoveva Masip que morí el 17 de juliol passat. Una monja Filla de la Caritat que ho va donar tot pels necessitats i que en els moments difícils dels malalts de la SIDA va sortir amb gran entrega a ajudar i organitzar tota una xarxa d’acollida i atenció, sense oblidar, ans tot el contrari, posant molt l’accent en la relació i l’acollida personalitzada de cada malalt.

Que algú, que no és de l’Administració, digui que l’Administració fa la seva feina i la fa bé sona estrany. Estem acostumats a malparlar i a sentir malparlar de l’Administració Pública i, sobretot, darrerament. Però que algú de la categoria de sor Genoveva ho digui fa pensar. Estic segur que en la seva experiència també ella s’hi va trobar amb més d’un incompetent, però no va esperar de l’Administració allò que només podia esperar d’una monja o d’un voluntari.

De l’Administració cal esperar justícia, no pots esperar que els funcionaris estimin. No pots esperar d’un funcionari que no cobri o que t’atengui fora del seu horari laboral. Un funcionari treballa i ha de tenir un horari just i ha de cobrar allò que és just. Esperar massa dels funcionaris i dels polítics és abocar-se a la frustració. El paper del funcionari i del polític és temporal, no cal esperar d’ell que ens porti la felicitat, ni ho solucioni tot, ni tant sols el més important de la meva vida. Té el seu lloc en la comunitat humana, però no el lloc més important. El Paradís mai no hi serà a la terra. Qualsevol paradís a la terra és una presó, una dictadura. El que hem d’evitar és que el món sigui un infern i per tant tot poder ha de saber-se i actuar com el que és: temporal, caduc. El poder cal que es pugui canviar. Ha de tenir data de caducitat. S’ha de desmitificar el poder. Se l’ha de controlar. Les coses realment importants no estan a les seves mans. Mirat des d’aquesta relativitat, sense tants atributs, podem valorar-lo més humanament. I com diu sor Genoveva: “Tots ens necessitem”.

Una cosa molt diferent són per a sor Genoveva els voluntaris que comparteixen la seva mateixa vocació: “Els nostres voluntaris posen amor allà on en falta”. Sor Genoveva i els qui col·laboraven amb ella no cobraven, no cobren. Els seus horaris no es comptabilitzen. Estem en el món de la gratuïtat. En aquest món tampoc no podem exigir uns mitjans que sols té l’Administració. És un món amb pocs recursos però que malgrat tot, a través dels segles, s’ha anat complint el que deia sant Pau: “No tenim res, però enriquim a molts”.

L’Evangeli de Joan ens diu: “Quan la gent s’adonà del prodigi que Jesús havia fet, començà a dir: “Segur que aquest és el Profeta que havia de venir al món”. Jesús, sabent que anaven a apoderar-se d’ell per fer-lo rei, es retirà tot sol a la muntanya”. “Qui vulgui ser el primer que sigui el darrer i el servidor de tots, com el Fill de l’home que no ha vingut a fer-se servir sinó a servir”. Aquest sí que és un canvi copernicà, un canvi radical de valoració del món, de la vida i d’allò què val.

Per això sant Pau dirà als cristians d’Efes que segueixin aquest mateix camí: “Us prego que visqueu com ho demana la vocació que heu rebut, amb tota humilitat, mansuetud, amb paciència, suportant-vos els uns als altres, no escatimant cap esforç per estrènyer la unitat de l’esperit amb els lligams de la pau”. Viure amb l’esperit de les Benaurances, del Sermó de la Muntanya. Llavors quan compartim el pa, el temps i les preocupacions, mostrarem que no sols de pa viu l’home i que li cal “l’esperança que neix de la vocació rebuda” del “Déu i Pare de tots, que està per damunt de tot, actua a través de tot i és present en tot”.

EL CONVIDAT

Dimecres, 29 de juliol de 2015

Santa Marta

Ex 34, 29-35/Sl 98/Jn 11, 19-27

Normalment tots coneixem la història de Marta i Maria tal i com ens l’explica l’Evangeli segons Lluc (10, 38-42), que és l’altra proposta que la litúrgia dóna per a la memòria que avui celebrem. És aquell relat que ens deixa la imatge d’una Marta atrafegada, preocupada i neguitosa per obsequiar Jesús, mentre Maria, la seva germana, seu als peus del Mestre escoltant-lo. És aquella imatge on l’Església ha vist dues maneres de servir Déu: la vida activa i la vida contemplativa.

Però l’Evangelista Joan sembla haver rebut una tradició sobre Marta i Maria un xic diferent. No massa, perquè en el capítol 12 del mateix Evangeli de Joan es diu que sis dies abans de Pasqua, la que seria la darrera Pasqua viscuda per Jesús a la terra, el Mestre anà a Betània, a casa de Llàtzer, i trobem a Marta servint-lo tot oferint-li un sopar. Mentre que Maria és qui ungirà els peus de Jesús amb perfum. Per tant Marta segueix amb aquest paper de serventa del Senyor que no deixa d’obsequiar Jesús de la millor manera que sap fer-ho: acollint-lo i tenint cura de les coses que semblen més senzilles, però bàsiques, com ara el donar de menjar i de beure a qui en té necessitat.

Però en el tros de l’Evangeli d’avui és curiós que es digui: Marta, quan va saber que Jesús arribava, sortí a rebre’l. Maria es quedà a casa. Així que Marta apareix amb aquesta atenta disposició a ser capaç de sortir de si mateixa i anar corrents a rebre Jesús que per a l'evangelista té el seu valor.

M’agrada veure en aquesta disposició de Marta la disposició del deixeble, del creient que cerca Jesús una i una altra vegada, sense perdre l’esma. I no justament quan les coses van bé, sinó especialment quan les coses no pinten gens bé, com ara, en el cas de Marta i Maria que experimenten la mort del germà estimat. M’agrada veure-hi la disposició del deixeble, del creient, que també en aquests moments és capaç d’entrar en diàleg amb un Jesús que, com sempre, se’ns avança, ens surt a l’encontre i es fa trobadís de mil i una maneres.

M’agrada veure la confiança de Marta en Jesús en aquesta frase tot i que soni un xic a retret: Senyor, si haguéssiu estat aquí, el meu germà no s’hauria mort. Confiança-retret que ens fa propera Marta, perquè també nosaltres sovint vivim confrontats entre la fe teòrica d’allò que diem creure i la fe pràctica que ha d’encarar les circumstàncies, potser dures, de la vida. Però una frase de Marta que porta a la beneïda sentència de Jesús: Jo sóc la resurrecció i la vida. Els qui creuen en mi, encara que morin, viuran, i tots el qui viuen i creuen en mi, no moriran mai més. Que a oïdes de Marta ha de sonar a goig acomplert, a goig superlatiu, la promesa de gaudir de la presència del Mestre no sols en les fugisseres escapades que Ell feia a Betània, sinó la promesa d’una presència i una comunió amb Jesús que ja mai no es trencaran, que ni la mort podrà trencar. Marta convida a sopar Jesús a casa... Jesús convida Marta i a nosaltres al banquet del Regne.

A ella i a nosaltres se’ns fa la mateixa pregunta: Ho creus això? Que dels nostres llavis surti la mateixa confessió de fe: Sí, Senyor: Jo crec que vós sou el Messies, el Fill de Déu que havia de venir al món.

LA FORÇA DE L'AMOR

Santa Maria Magdalena - Murillo

Dimecres, 22 de juliol de 2015

Santa Maria Magdalena

Ex 16, 1-5.9-15/Sl 77/Ev Jn 20, 1.11-18

No tinc ni idea, si us sóc sincer, de què és patrona santa Maria Magdalena. Sé que, normalment, la imatgeria tradicional sol pintar-la com una dona penitent, imagino que identificant-la amb certs aspectes del seu passat (remarcat potser per aquella famosa dita, que trobem al mateix Evangeli, que diu de Maria que fou alliberada de set dimonis per Jesús mateix), com si tota la seva vida fos justament això: un penedir-se continu del seu passat. Si bé cal saber que la paraula original poenitentia fa referència no tant a una vida plena de mortificacions com a una vida de conversió.

Però si tenim en compte allò que els evangelis ens deixen entendre de la vida de Maria de Magadala i, més en concret, allò que l’Evangeli d’avui ens diu, jo diria que la imatge més bonica que podem tenir d’aquesta santa és la de la seva perseverança en cercar Jesús. Així jo la faria patrona dels cercadors i, per tant, penso, la nostra patrona, la patrona de qualsevol creient que aspira a progressar en la vida espiritual.

A Maria Magdalena no la trobem davant del sepulcre com les altres dones que també ens ha portat la Tradició i que diuen que havien anat al sepulcre a ungir Jesús per acabar la feina d’embalsamar el cos del Mestre impedida per aquella festa solemníssima de la Pasqua jueva. No. Aquí trobem Maria que va al sepulcre sense portar res. Quan arriba i veu que la pedra havia estat treta del sepulcre corre a dir-ho a Pere i al deixeble estimat. D’aquest darrer és de qui es diu que, quan arribà, ho veié i cregué. Però l’episodi acaba amb tots dos deixebles tornant a casa, com esperant que els esdeveniments es vagin desenvolupant per si mateixos. Maria Magdalena, com Maria mare de Jesús qui restà al peu de la creu, resta al costat del sepulcre. Plora. I el seu plor és alimentat pel desig de trobar Jesús, ni que sigui, com ella encara pensa, només el seu cos per tornar-lo a restituir al seu lloc de repòs. És ben bé el que amb unes boniques paraules digué sant Gregori el Gran, papa, comentant aquest mateix Evangeli: Aquí cal considerar com la força de l’amor havia encès l’enteniment d’aquesta dona, que no s’allunyà del sepulcre del Senyor ni quan els deixebles se n’havien allunyat. Cercava aquell que no havia trobat, tot cercant-lo, plorava i, encesa en el foc del seu amor, desitjava ardentment Crist, que creia robat.

La força de l’amor alimenta el desig de trobada amb el Mestre. I aquest desig serà contestat per Jesús mateix: Dona, per què plores? Qui busques? Maria ha de contestar la pregunta: Exactament, qui busca? Jesús, l’home de Natzaret que feia miracles mort salvatgement o el Mestre, el Senyor, que ressuscitat, viu per sempre, ho capgirarà tot. La força de l’amor quan és genuïna, quan cerca la Veritat, quan es demana per allò essencial, quan no es conforma amb succedanis, troba la seva resposta. Maria!, dirà Jesús, cridant-la pel seu nom. I ella el reconeixerà i esdevindrà la primera dels Apòstols, més encara, un àngel, un missatger de la Bona Notícia de l’Evangeli per a ells, els primers deixebles porucs i per a nosaltres. Maria Magdalena és la prova que qui cerca Jesús, el troba. 

NO TORNAR-HI

Diuen que l’home és l’únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra. Em sembla, però, que hi ha altres animals que ens acompanyen en aquesta “virtut”. A vegades quan no fa tanta calor i m’estic a la meva habitació, amb la finestra tancada, alguna mosca es proposa travessar-la i, al picar contra el vidre, enlloc de deixar-ho córrer, ho repeteix una i altra vegada sense parar, frenèticament. Ensopega amb el mateix obstacle una i mil vegades. No aprenen del seu error, el repeteixen. És el que moltes vegades ens passa a nosaltres: no aprenem dels nostres errors. Els repetim i del fracàs en donem culpa als altres o a l’entorn. I si no anem en compte, la nostra vida pot ser una continua repetició del mateix.

Les Completes, aquesta pregària que fa tota l’Església cada dia a l’acabar la jornada, sempre comencen fent una revisió del dia que deixem enrere. Un examen de consciència. Un repàs del dia per donar gràcies del que hem rebut, per veure on hem fallat i així preparar-nos per a l’endemà. I això els cristians ho fem perquè tenim clar cap a on anem i quin camí hi porta. La nostra vida no ha de ser l’eterna repetició de sempre el mateix, sinó un camí que desemboca en la vida. La vida i el camí que és Crist.

Nosaltres tots junts només fem les completes una vegada a l’any i ho fem en clau de festa. De festa major. Seria bo saber fer una bona revisió de l’any i fer-la en clau de festa. Podem fer festa per repetir, podem fer festa per oblidar, podem fer festa per celebrar. Podem fer festa per oblidar, per evadir-nos, per simplement desconnectar. Podem fer festa per repetir. Però crec que hi ha una altra manera de fer festa que és per celebrar, per agrair el que hem rebut i, també si és necessari, és un bon moment per reconciliar-se. Una oportunitat per apropar-se a aquell de qui les circumstàncies, els malentesos o les discussions  ens han separat. És també una trobada festiva gratuïta que és el fonament sòlid per construir futur, per construir comunitat. Perquè sigui festa de debò ningú ha de quedar exclòs, hem de mirar de ser-hi tots.

Per això, cal no repetir simplement i, menys encara, les nostres equivocacions. Cal ser-ne conscients, aprendre dels nostres errors. Cal no anar ensopegant sempre amb la mateixa pedra. Cal no ser l’eterna repetició. Cal celebrar, agrair i per això cal tenir un nord i un camí.

CADASCÚ A CASA SEVA?

Hi ha una frase feta en què diem: “Cadascú a casa seva i Déu a la de tots”. I el que volem dir és que un en té prou amb els seus problemes i no s’ha de ficar amb els dels altres. Cadascú el que li toca. Els problemes dels altres són això, dels altres. I certament que hi ha persones, i a vegades som nosaltres mateixos, que es fiquen allí on no se’ls demana i sense saber de què va intervenen complicant encara més el problema que hi havia.

Tot i reconeixent això, cal dir que l’Evangeli ens posa en una dinàmica a la inversa. Per començar, Déu ja no es queda a casa seva, en el cel, sinó que entra a casa nostra i es fa un de nosaltres. Està plantat a la nostra porta i truca, com diu l’Apocalipsi i ens promet que si obrim Ell estarà amb nosaltres i nosaltres amb Ell. I és aquesta mateixa dinàmica de sortir d’un mateix la que ens vol transmetre. Els problemes dels altres són els meus problemes. Com diu sant Pau: “Déu ha volgut unir en el Crist tot el món, tant el del cel com el de la terra”. I això ens enviar a convocar, a reunir, a crear fraternitat, a sentir-nos trasbalsats pel dolor i la misèria dels altres, a sortir-los a l’encontre i congregar-los.

Cal veure com actua Jesús a l’hora d’enviar els seus apòstols. No els diu què han de dir. Però sí que els dóna força instruccions de què han de fer. No els envia sols, sinó de dos en dos. De fet, el mateix Jesús sempre va acompanyat i va elegir els dotze no sols per enviar-los a predicar, sinó perquè estiguessin amb Ell. Estar amb Jesús comportava estar en el grup, en la família de Jesús. Era allí on Jesús els ensenyava a perdonar, a confiar, a pregar, i això no sols de paraula sinó sobretot en la seva manera de fer. Per això havien d’anar de dos en dos per poder pregar com Jesús els havia ensenyat, per poder servir-se l’un a l’altre, per perdonar-se. No transmetien una doctrina simplement, sinó una forma de viure i veure el món diferent, molt diferent. Ells havien de ser el que predicaven.

També en companyia de Jesús havien après a confiar en la Providència: “Mireu els ocells del cel: no sembren ni cullen i el vostre Pare els alimenta. No valeu més vosaltres que tots els ocells plegats?” Per això van sense res per al camí: “ni pa, ni sarró, ni diners, ni un altre vestit...” Seran una imatge de Jesús que truca a la porta demanant com un pobre, creant així el trobament en la confiança. L’altre no és sols algú que rep, sinó algú que dóna i així s’esdevé aquell misteri que Jesús ens promet: “Qui us acull a vosaltres, a mi m’acull, i qui m’acull a mi acull aquell que m’ha enviat”. El Regne és aquí. Per això es guareixen les ferides, la mort .

El creient és com el profeta Amós, que va fer cas omís de la frase “cadascú a casa seva i Déu en la de tots”. Amós és el primer profeta que ha deixat escrita la seva predicació. Ell era del regne del sud i fou enviat a predicar al regne del nord, a casa d’altri. I això no per voluntat pròpia. “Jo no sóc profeta...n sóc pastor i sé fer madurar el fruit dels sicòmors, però el mateix Senyor m’ha pres de darrera els ramats i m’ha dit: Vés a profetitzar a Israel”. En una altra part del seu llibre parlarà així de la seva vocació: “Quan el lleó rugeix, qui no s’esglaia? Quan parla el Senyor, Déu sobirà, qui no transmetrà el seu missatge?” Era el segle VIII abans de Crist. Tot era prosperitat a Israel... per a uns quants. Amós, amb paraules tallants i austeres, denuncia la injustícia.

El deixeble de Crist, com Amós, sent amb força la crida del Senyor i fa de la seva vida un èxode d’ell mateix per portar l’esperança, per convocar, per ser reflex de Jesús.

FRUSTRACIÓ

Moltes vegades m’he trobat en informes mèdics amb la frase que diu del pacient: “baixa tolerància a la frustració”. La primera vegada que ho vaig llegir era en l’informe d’un xicot que amb el seu germà havia estat abandonat per la seva mare i que, en aquell moment, vam acollir al convent. Posteriorment, quan ja vivia en un pis amb el seu germà i, després d’una baralla per una raó ridícula en què va resultar ferit, el vam portar a l’hospital. El xicot no pogué suportar les cures i va fugir de l’hospital. En l’informe que va emetre l’hospital, vaig llegir-hi per primera vegada la frase que he anat trobant en casos semblants: “baixa tolerància a la frustració”.

La pregunta que em feia és: ¿com podia ser que una persona que ha passat per tantes tribulacions no pogués suportar la frustració que signifiquen unes cures, quan tota la seva vida era una immensa frustració? I segurament és per això mateix. Quan hom pateix una frustració en aspectes importants de la vida, s’arrapa a allò que és secundari i la seva pèrdua és viscuda d’una manera desproporcionada. És l’únic que li queda.

D’una manera no tant evident això mateix és el que ens passa a nosaltres. També nosaltres tenim “una baixa tolerància a la frustració” i segurament per la mateixa raó. Si no, mirem la importància desmesurada que donem a petiteses del que ens han dit o deixat de dir, del que no ha pogut ser o ha estat i no volíem. Com ens arrapem a coses o costums amb una avidesa que mostra una set desproporcionada. Segurament que això posa de manifest que hi ha aspectes fonamentals de la nostra vida que han quedat frustrats i llavors ens aferrem a detalls secundaris deixant la nostra vida buida de contingut. Frustrada en allò fonamental.

En el prefaci de la missa per a màrtirs, l’Església  prega: “En el martiri, la força es manifesta en la feblesa i el dèbil és fort a donar testimoni”. El màrtir, que és el paradigma del creient, ens mostra el que Pau ens diu a la carta als Corintis: “quan sóc feble és quan sóc realment fort”. El màrtir és fort a donar testimoni, és fort davant la frustració, del dolor i de la mort. I ho és perquè ha trobat al Senyor. Molt millor encara: ha confiat en Ell. No és frustrat en l’essencial, per això pot ser-ho en allò secundari.

Davant de Jesús, els de Nazaret es trobaven amb dues alternatives. Una era arrapar-se a les seves expectatives, a les seves il·lusions messiàniques i, per tant, refusar “al fuster”. Llavors, Jesús, com diu l’evangeli, no pot fer miracles, no pot obrar i no ho farà mai en contra de la nostra voluntat. O la segona alternativa: els de Nazaret podien assumir la frustració d’haver de renunciar a les seves expectatives i il·lusions i acceptar i confiar en el fuster, en Jesús. I llavors, sí, Jesús pot obrar prodigis, pot començar a guarir la frustració fonamental del nostre cor i omplir-lo amb la seva amistat. És el que Pau diu: “Els jueus demanen miracles, els grecs saviesa i nosaltres prediquem un Messies crucificat. Escàndol per a uns i niciesa per als altres. En canvi, és poder de Déu per a aquell qui creu”.

A qui opta per Jesús, a qui confia en Ell, el farà no sols tolerar les frustracions, sinó que li ensenyarà a prescindir de tot allò que no és necessari, en una vida senzilla que faci possible ser-per-als-altres. Que faci possible esdevenir instruments a les seves mans, que guarim i acollim. Que Ell curi aquella frustració profunda que ens impossibilita ser amics, germans i ens fa arrapar a tot allò que no pot donar vida, perquè no té vida. Ell és qui ens fa forts en la nostra feblesa perquè ens guareix de la set fonamental.

EL SENYAL ÉS JESÚS

Dilluns, 20 de juliol de 2015

Ex 14, 5-18/Ex 15/Mt 12, 38-42

Mestre, voldríem veure com, amb un senyal prodigiós, demostreu que veniu de Déu... una petició que m’és familiar... i m’és familiar perquè, potser formulada de formes diferents, és també una petició, quasi una exigència, que reconec sortida sovint dels meus propis llavis, del meu propi cor... de fet, ¿qui mai no s’ha trobat demanant un senyal, una prova, una evidència clara enmig de la foscor, del dubte, de les proves que esdevingui com una llum en el camí de la vida... tant de la vida de cada dia amb els seus afanys i maldecaps, com de la vida més pregona de l’esperit amb les seves inquietuds més existencials?

Sí, no puc deixar d’identificar-me en certa mesura amb aquests fariseus i mestres de la Llei que es dirigeixen a Jesús. Com si la seva pregunta fos una mena de crit com ara: Sí, tu, Jesús, digues clarament qui ets! Dóna’m aquest senyal que faci miques les meves resistències, que esborri per sempre els meus dubtes, que em mostri de forma irrefutable si val la pena deixar-ho tot i seguir-te o no!

Però l’Evangeli és bona notícia i la Bona Notícia d’avui és que Déu no ens deixa mai sense resposta... No va deixar sense resposta als espantats jueus (ho hem escoltat a la primera lectura) que, tot acabant de tastar l’alliberament d’Egipte, han de passar encara per la prova de la persecució. Per què aquests crits d’auxili? Demana Déu a Moisès... És la mostra que Déu ha escoltat el clam del seu poble i actuarà amb fidelitat per alliberar-los del tot canviant la seva por en un cant de lloança i victòria.

Ara bé, estem preparats per la resposta que Déu ens dóna? Jesús respon als fariseus i als mestres de la Llei amb brusquedat, com si reconegués en ells dobles intencions en allò que demanen i, a la vegada, com fent-los veure que no es troben en condicions d’exigir-ne res... però Jesús els respon... els dóna el senyal que demanen: Déu no els donarà cap altre senyal que el del profeta Jonàs: així com Jonàs va passar tres dies i tres nits dintre el monstre marí, també el Fill de l’home passarà tres dies i tres nits en el cor de la terra.

El senyal és Jesús mateix. Aquesta és la resposta inesperada per als fariseus i mestres de la Llei. És també la resposta inesperada per a nosaltres avui com ho ha estat també per a tants sants i santes de la història del cristianisme: Jesús, el que visqué, la manera com visqué, el que explicava, el que ensenyava però, sobretot, la seva mort i la seva resurrecció que han esdevingut la prova que Déu veritablement ens ha visitat; que Déu veritablement ha escoltat el clam de la humanitat per un sentit i una vida plenes... Mirem-lo un cop més en aquesta Eucaristia, Ell es fa present, torna a cercar-nos i se’ns torna a donar i ens ensenya el que és una vida oberta al do i a l’esperança. Mirem-lo és algú més Jonàs, és algú més que Salomó, és l’Emmanuel: Déu-amb-nosaltres. 

QUÈ ÉS UN SAVI?

Dimecres, 15 de juliol de 2015

Sant Bonaventura, bisbe i doctor de l’Església

Sv 8, 2-7.16-18/Sl 15, 5-6.7-8.9.11/Mt 5, 13-19

Què és un savi? Si atenem al que ens diu el Diccionari Manual de la Llengua Catalana un savi és qui té molts coneixements sobre certes ciències o disciplines. Però, és realment això, un savi? És només un “acumulador de dades”? Per desgràcia la definició que ens dóna el diccionari és la més comuna.

Ara bé, hem escoltat a la primera lectura aquesta forta afirmació: Estic enamorat de la Saviesa... D’aquest tipus de saviesa que proposa el Diccionari Manual hom pot estar enamorat? Sí, suposo que si el que volem és guanyar en aparença davant els altres, si el que volem és figurar i ser reconeguts en un món com el nostre que valora, certament, aquest tipus de saviesa basada únicament en coneixements... sí, hom pot estar enamorar d’aquest tipus de saviesa, cercar a qualsevol preu ser-ne deixeble. Però, de quin tipus de Saviesa s’enamora l’autor de la nostra primera lectura? Per a l’autor del llibre de la Saviesa aquesta té nom propi: és la Torah, la Instrucció (això és el que vol dir la paraula “torah”), el Pentateuc tal i com ara el coneixem. I s’enamora perquè la Saviesa és aquella paraula escrita que revela com ninguna altra la voluntat de Déu per a cada moment i situació de la vida del fidel. Mireu si n’és d’important aquesta Paraula, aquesta Instrucció, aquesta Llei, que el mateix Jesús diu (ho hem escoltat a l’Evangeli): No us penseu que vinc a desautoritzar els llibres de la Llei i dels Profetes. No vinc a desautoritzar-los, sinó a completar-los.

Un pas més, però, si Jesús ve a completar-los vol dir que Ell té una autoritat que el fa especial. És per això que l’Església tradicionalment ha vist en Jesús mateix la veritable Saviesa, perquè és Ell qui revela no la lletra, sinó l’Esperit de tots i cadascun dels manaments de Déu; qui ens interpreta fidelment el cor del Pare del cel.

D’aquesta mena de Saviesa, la Saviesa que és i representa Jesús, el Crist, és de qui Sant Bonaventura, que avui celebrem, s’enamorà bojament. Els seus estudis de Teologia no cercaven saber-ne més, sinó aprofundir en la Veritat que és Déu, en el misteri del seu amor per la humanitat sencera i això per donar-lo a conèixer més i més, i per estimar-lo més a mida que més hi aprofundia.

De quina mena de savis volem ser? Savis de cap o savis de cor? La primera mena de savis ens portarà a una cursa sense fi, perquè sempre hi haurà algú més savi en coneixements que nosaltres; la segona mena de savis, els savis de cor, en canvi farà que ens convertim en sal i llum per al nostre món. Ens convertirà en eines a les mans de Déu que Ell podrà fer servir per revelar-se als qui el busquen amb un cor sincer i, a més, no serem coneguts del món, potser serem menystinguts... però serem tinguts per grans en el Regne del Cel.

JESÚS EN EL CAP, PERÒ LLUNY DEL COR

Dimecres, 8 de juliol de 2015

Gn 41, 55-57;42, 5-7a.17-24a/Sl 32/Mt 10, 1-7

Una de les coses més avorrides que hom pot trobar quan llegeix la Bíblia són les llistes. Ja siguin les genealogies (que miren de situar el lector o l’oient en l’origen d’algun personatge famós) o les llistes de ciutats (siguin les conquerides abans d’entrar a la terra promesa o les repartides entre les dotze tribus), per només citar els dos exemples més abundants. Sempre hi ha la temptació quan hom arriba aquí de donar un salt i passar a un altre punt de lectura.

Què fer, però, quan hom arriba a l’Església, com avui, i es troba que no pot escapar davant de l’Evangeli que acabem de proclamar? Vull dir, què fem amb un text que sembla un senzill recordar-nos la llista dels Dotze (per si encara no la coneixíem prou) o la feina que aquests tenien encarregada de part de Jesús? No tenim escapatòria, no podem passar de llarg d’aquest breu text, perquè ens aniríem a casa sense Evangeli! I, en canvi, justament té el seu sentit que la litúrgia ens el proposi per a la nostra meditació.

Jesús cridà els seu dotze deixebles i els donà poder de treure els esperits malignes i de guarir tota malaltia, comença dient-nos el text. No n’escull deu ni vint, n’escull dotze. I ja intuïm que el número dotze té alguna cosa a veure amb les Dotze Tribus d’Israel. Déu torna a cridar el seu poble (sempre és Ell que crida, que ens crida una i una altra vegada), no l’abandona, i ho fa com ho ha fet sempre: no servint-se de models llampants (ni de la moda, ni de la política, ni de l’esport, d’aquests que surten a les fotos...), sinó de models senzills del poble: profetes, pescadors, com avui ho fa cridant homes i dones de tot estrat social, però especialment aquells més senzills, perquè són els senzills, els cristians d’espardenya podríem dir, els que arriben a tothom amb una fe neta, simple, transparent, coherent. I Jesús crida i ens crida amb tota llibertat. És per això que en la llista dels Dotze hi caben tota mena de personatges: pescadors, cobradors d’impostos, zelotes (els terroristes de l’època) i un traïdor (ja ens ho avança l’Evangelista). Sí, un traïdor, algú que haurà conviscut amb Jesús en les mateixes situacions i condicions que els altres companys de grup, però que al final no haurà entès Jesús. I això també és un advertiment de l’Evangelista per a nosaltres avui: entenc Jesús o crec que l’entenc? Perquè a mi també, si em distrec, em pot passar com a Judes: conèixer tots els llibres d’espiritualitat del món, haver-me llegit la Bíblia sencera un munt de vegades, no faltar a missa cap Diumenge, però no conèixer Jesús més que com qui coneix un personatge de la Història. Jesús en el cap, però lluny del cor. Perquè tenir-lo al cap, em fa savi; però tenir-lo al cor em molesta, em demana compromís. I encara: els Dotze només seran alguna cosa de profit, si em permeteu dir-ho així, en la mesura que són deixebles, que tenen clar que els mestres, els savis i els entesos no són ells, sinó Jesús i que el que viuen i són està totalment vinculat a Jesús, el que Ell va viure i ensenyar. En paraules de sant Pau: Ja no sóc jo, és Crist que viu en mi. Viure amb Crist, en Crist, per Crist, per a Crist i de Crist per treure els esperits malignes (l’odi, la venjança, la violència...), per guarir tota malaltia, per anunciar que el Regne de Déu és, definitivament, ben a prop. 

Anar contracorrent (Diumenge 14)

Fa pocs dies llegíem la notícia que els peixos podran remuntar el Ter més enllà de Camprodon gràcies a unes escales. 86 anys després, impossibilitats per una central hidroelèctrica, els peixos, sobretot les truites, tornaran a pujar riu amunt a posar els ous.

Lliguem aquesta notícia amb el lema “Nedar contracorrent” d’una recent jornada de formació de  catequistes cristians que viuen a l’estat d’Israel. Junt amb el lema apareixia el dibuix d’un peix nedant riu amunt. Una imatge i un lema molt expressius per a expressar la dificultat de les famílies cristianes per educar la seva fe enmig d’una societat on les festes, l’educació i els costums tenen el judaisme com a principal referent. Per això viure la fe cristiana allí és “anar a contracorrent”. El mateix succeeix en països de cultura islàmica. Igualment els passa als residents de casa nostra musulmans, hinduistes o jueus: han d’anar contracorrent per viure la seva religiositat.

Aquestes dificultats no són noves i s’esdevenen també dins la pròpia tradició religiosa. Les lectures que hem escoltat ho reflecteixen: el profeta Ezequiel ha de parlar als israelites de Déu en un moment d’especial enduriment i rebel·lia religiosa. Però Ezequiel no calla, va contracorrent a fi que el poble, tan si l’escolta com si no, reconegui que ell és un home de Déu. Anar contracorrent és el tret més característic d’un profeta bíblic, i el rebuig, les persecucions i els exilis són sovint el fruit de les seves prèdiques.

L’evangeli ens explica l’episodi de Jesús a la sinagoga del seu poble de Natzaret, d’on surt la frase popular “que ningú no és profeta en la seva terra”. Jesús va contracorrent fins i tot escandalitzant els seus veïns i amics. La incredulitat i la desconfiança que rep Jesús són un advertiment pels qui el seguim i gosem anunciar als altres la fe cristiana, descoratjant-nos i desanimant-nos pel poc èxit que assoleixen les nostres prèdiques.

Jesús anà contracorrent, seguint les petjades dels profetes bíblics. Aquesta és la realitat del seguidor de Jesús, fins i tot de qualsevol home o dona de qualsevol tradició religiosa que vol viure la seva religiositat de manera sincera.

La feblesa interior i exterior que palpem quan anem contracorrent ens ha de recordar els mots de sant Pau: “Estic content de gloriar-me de les meves febleses. Gràcies a elles tinc dintre meu la força de Crist. És quan sóc feble que sóc realment fort”.

Miracles i miracles (Diumenge 13)

En les banderoles d’anuncis que pengen verticalment dels fanals dels carrers, aquest matí llegíem en unes d’elles el lema “Imparables” i en lletra petita: “No pararem fins que la vencerem”. Es tracta d’una campanya per combatre la leucèmia infantil que mostra l’esforç públic i privat per combatre malalties greus que, de vegades, aconsegueixen resultats extraordinaris en els pacients que les pateixen.

Però més extraordinàries són les dues guaricions que hem escoltat en l’evangeli. Es tracta de dos miracles: la guarició d’una dona amb pèrdues de sang i la resurrecció d’una nena.

La nostra mentalitat contemporània esguarda amb recel els miracles de Jesús qualificant-los sovint de simbòlics. Sí que podem entendre com a simbòlics o, millor dit, al·legòrics els miracles relacionats amb les forces de la natura i els aliments: la multiplicació dels pans i dels peixos, convertir l’aigua en vi, caminar sobre les aigües, calmar la tempesta.

Però les guaricions de malalts i les resurreccions són un tema a part i que podem argumentar de manera minimalista dient: Si la ciència mèdica avui dia fa guaricions extraordinàries, perquè no Jesús, que és el fill de Déu?

Jesús com a fill de Déu i la fe en ell, és el tema fonamental dels relats de miracle com el d’avui, que mostren la fe dels personatges en la seva capacitat guaridora i el seu poder sobre la malaltia i sobre la mort.

Si llegim els Fets dels Apòstols constatarem que els deixebles de Jesús, en concret Pere i Pau, guareixen en nom de Jesús. També les cartes del Nou Testament mencionen els qui de la comunitat tenen el poder de guarir.

La tradició de l’Església catòlica assenyala la realització d’un miracle com a prova de santedat.

Davant l’escepticisme que provoquen els miracles de Jesús, fins i tot en creients, siguem humils i deixem a Déu Pare ser Déu, a Jesucrist ser Jesucrist, i a l’Esperit Sant fer d’Esperit Sant, capaços d’obrar prodigis encara avui, i capgirar el que sembla impossible de capgirar, com les malalties i la mort.

TOT CELEBRANT SANT JOAN BAPTISTA

Dimecres, 24 de juny de 2015

Naixement de Sant Joan Baptista

Is 49, 1-6/Sl 138/Ac 13, 22-26/Lc 1, 57-66.80

El cant d’entrada per a la missa d’avui diu: Déu envià un home que es deia Joan. Vingué a donar testimoni de la Llum, i a preparar un poble per acollir el Senyor. I les lectures d’avui ens donen un marc ampli per entendre la vida i ministeri del Baptista en el seu paper com a Precursor de Jesús. Per captar tot això podríem prendre un text de sant Agustí en un dels seus “Discursos” (el mateix que proposa com a segona lectura d’avui la Litúrgia de les Hores), que fa un bell resum d’aquesta vida quan diu: A Joan, qui anunciava per endavant el Senyor, li fou demanat: “Qui ets tu?”. I ell respongué: “Jo sóc la veu d’un que crida en el desert”. Joan és la veu, mentre que del Senyor es diu: “En el principi era la Paraula”. Joan és veu per un poc de temps; Crist, en canvi, és la Paraula eterna des del principi.” Què bonic esdevenir la veu que articula, que dóna forma, que expressa aquesta Paraula de Vida!

Si ens quedéssim aturats aquí, però, les lectures només ens deixarien el dolç record d’una vida exemplar del Precursor i poca cosa més. Passaríem com de puntetes per la Solemnitat d’avui. En canvi el cant d’entrada d’avui, tot i que fa referència al Baptista directament, té, com totes les lectures proclamades avui com a Paraula de Déu, la possibilitat d’aplicar-nos-ho tot de la forma següent: Déu envià un home... una dona... que es deia... i aquí podem posar el teu nom i el meu. Perquè també tu i jo som, segons les nostres diverses capacitats, enviats per Déu per acomplir una missió concreta; també tu i jo som, vivim i actuem enmig del nostre poble, de la nostra ciutat, del nostre ambient de feina o d’esbarjo (doncs som cristians tant en la feina com en el lleure) per donar testimoni de la Llum que és Crist. Com? Confessant que Ell és la Llum veritable capaç d’il·luminar i omplir de sentit tota l’existència humana; confessant-lo amb paraules i amb obres. I perquè també tu i jo hem estat enviats enmig d’aquesta nostra societat per preparar un poble per acollir el Senyor, tot fent-nos sensibles a les seves necessitats, als seus crits d’angoixa, als seus clams de justícia que s’alcen arreu. I, per què no?, amb el nostre testimoniatge pacient, continuat i seré anar desfent prejudicis de segles.

Amb aquesta lectura, amb aquesta intuïció, podem estar segurs que tu i jo també hem estat cridats pel nostre propi nom des del si de la mare; que tu i jo també hem estat objectes de l’amor de Déu des del principi i cridats també a escoltar dels propis llavis de Jesús al final de les nostres respectives vides: Ets el meu servent, estic orgullós de tu!

Amb aquest amor que Déu ens mostra a tu i a mi, amb aquest encàrrec que de part Seva hem rebut tant tu com jo... ¿qui no esclatarà de goig i celebrarà amb devoció la festa de Sant Joan?

UN SILENCI QUE FA COMPANYIA

Mossèn Ballarín, capellà i escriptor, que va ser molts anys al santuari de Santa Maria de Queralt, ara ja passa dels 90, i malgrat la seva edat, encara escriu. Fa poc li han fet una entrevista. Jo no l’he sentida, però pel que m’han dit, l’entrevistador no era especialment profund. Amb tot, en un moment de l’entrevista, li va fer aquesta pregunta: “ Vostè com definiria Déu?” Mn. Ballarín va respondre dient que Déu és un silenci que fa companyia. Crec que és una bella descripció. Immergits en tant de soroll, amb tantes afirmacions tan incoherents com contundents que ens aboquen a la soledat, que creen distància, hi ha un silenci que fa companyia. Hi ha una Companyia silenciosa. Silenci d’ Algú.

Fa anys que Mn. Ballarín va escriure un llibre que per a mi va ser una mica inquietant. Potser perquè en aquell moment m’hi sentia identificat. Parlo de “Mossèn Tronxo”. En un moment determinat, el llibre parla de Déu com d’una pedra clavada al pit del sacerdot. Una pedra pesada i dura. Impossible de negar-la, però callada i freda. A voltes així jo he sentit Déu. Però, també, Déu és un silenci que fa companyia. I així és com el viu, ara, Mn. Ballarín i així connecta amb un dels seus primers escrits: Francesco, en què recrea la figura de Sant Francesc. Recolzat en les biografies antigues, ens parla com a Francesco li agradava d’estar-se en les esglésies pobres i abandonades on experimentava aquesta companyia silenciosa. Aquest silenci que fa companyia. Silenci d’Algú.

És així que són les esglésies: no són simples locals on s’hi fan activitats, sinó espais habitats. Abans que hi arribis, Ell hi és. Tot ho envolta aquella presència marcada per una llumeta que t’invita a callar, a parlar baix, a parar-te, a reposar. Hi ha coses que només es veuen si les creus, no perquè depenguin de tu. Elles hi són abans, de sempre. Només les veus, però, si calles. Si confies. Hem perdut molt aquesta capacitat de fer silenci. Fins en les esglésies. Hem suplert el sagrari per la TV i l’ordinador. El rector d’Ars deia que passava hores i més hores davant el Santíssim. Deia: “Ell em mira i jo el miro”. “Dues són les coses”, deia, “que l’home ha de fer sobre la terra: Pregar i estimar”. De fet, són la mateixa cosa.

Jesús, el dijous sant, va donar sentit a aquest silenci. El silenci que cobreix el divendres sant i dissabte sant està cobert per les paraules del sant Sopar quan Jesús diu “Per a vosaltres” i que està ple de la llum de Pasqua: “Jo serè amb vosaltres cada dia fins a la fi del món”. Per això el nostre dissabte sant continuat en què vivim és ple.

Quan hom es deixa envair pel silenci que fa companyia, per la companyia silenciosa, aprèn a escoltar. No té pressa a parlar. Calla. Acull. Escolta. Quan hom es deixa envair per aquest silenci que fa companyia, no utilitza els altres, perquè una Presència el salva de la freda solitud. Ell esdevé com una petita església habitada, silenciosa, acollidora.

Un volcà sempre en erupció

Sant Pius de Pietrelcina va escriure: “Jesús s’ha instal·lat en el meu cor com un volcà sempre en erupció. Déu meu, fes-te present en el meu pobre cor, perfecciona en mi l’obra que has començat. En el més íntim de la meva ànima sento una veu que repeteix: Santifica’t i santifica!”

Jesús és un volcà en erupció que serà amb nosaltres “cada dia fins a la fi del món”. Ha vingut per quedar-se, per encendre un foc com ell mateix diu: “He vingut a calar foc a la terra, com voldria veure-la cremar”. Aquest foc abrandat que davallà sobre els apòstols el matí de Pentecosta i els donà força per donar testimoni d’una realitat nova amb poder i autoritat ja que Jesús “ha rebut plena autoritat al cel i a la terra”. Ell és l’autor de la nova creació.

Cal poder experimentar en nosaltres “el poder immens que obra en nosaltres”, com diu Pau. Aquest poder que és l’Esperit i que s’uneix al nostre esperit i ens fa fills i ens fa dir Abbà, Pare.

Però per poder experimentar el poder de Jesús cal “que sofrim amb ell, per tal de ser amb ell glorificats”.

El creient és aquell que sap, i sent, que la Bíblia està escrita per a ell. Que és com una carta dirigida a ell. I això des del Gènesi fins a l’Apocalipsi. Quan obre la primera pàgina del llibre sagrat sap que ell és el qui passa per la Paraula del no-res al ser, del caos al cosmos, a l’ordre, que és la bellesa. Sap que és ell qui passa  al setè dia, on ens crida el Senyor tot dient: “Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats i trobareu el repòs que tant desitjàveu”. El creient és, amb Abraham, qui surt de la seva terra, de la seva casa, fiant-se de la paraula que li fa de guia i protecció. El creient és el qui es descalça davant l’esbarzer incandescent i acull la veu de Déu que li fa escoltar la veu dels seus germans oprimits. El creient és aquell que surt amb els seus germans pel desert cercant la terra promesa seguint el núvol lluminós. El creient és el qui sent la crida de Déu a guarir el seu poble. És el qui camina a l’exili. I, sobretot,el creient és el qui segueix Jesús, el Crist, el Déu amb nosaltres, des de Galilea fins a Jerusalem. Des del divendres Sant al matí de Pasqua. Esdevenim una sola cosa amb ell. “Hereus amb Crist, ja que sofrim amb ell per arribar a ser glorificats amb ell”. Hem de ser una sola cosa amb ell.

Ell que és el rostre del Pare: “Qui em veu a mi veu el Pare. El Pare i jo som una sola cosa”. Ell qui ens enviarà el seu Esperit, “que ens recordarà les seves paraules i ens les farà entendre”. Ell que ens introdueix en el misteri de Déu tri que sobrepassa tot el que podem pensar i entendre, però que malgrat tot, i potser per això omple de llum i serenor la nostra vida.

“Jesús s’ha instal·lat en el meu cor com un volcà” deia sant Pius. No apaguem aquest foc. No el vulguem controlar, no l’empetitim. Ens envolta el Misteri, no visquem en la trivialitat. La Santa Trinitat desafia els nostres prejudicis i la petitesa en la que ens movem i malgrat tot respon a allò més profund de nosaltres mateixos ja que nosaltres som una gran esquerda, una ferida, una porta, una estatge i sojorn de Déu u i tri, com diu sant Francesc. I, només així, troba repòs la nostra ànima: santificant-se, santificant.

Taci, calmati! (Diumenge 12)

Avanti ieri, venerdì pomeriggio, sono andato alla Prima Stazione –qui vicino-, a celebrare il Kabalat Shabat, un benvenuto dal sabato che si fa a l'aperto, tra la gente, molto popolare.

La rabina che comandava la celebrazione cominciò ricordando che era il primo Shabat dal mese di Ramadan, ponendo l’accento che i musulmani cominciavano un tempo speciale per avvicinarsi di più a Dio. Anche si lamentò dall'incendio provocato nella chiesa di Tabgha, e le nove morti nella chiesa di Charleston. Questo discorso della rabina non si ascolterà mai nelle notizie, ma è anche veridico, come gli altri successi.

 

Questi commenti interreligiosi, sinceri, fatti con sensibilità, ma anche con autorità, diventarono per me come un balsamo guaritore da tante ferite che portano le religioni tra loro; diventarono una grande bonaccia che calma le tempeste che agitano la nostra identità religiosa, specialmente effervescente a Gerusalemme.

 

Le parole convinte della rabina avevano autorità e la stessa intenzione che le parole di Gesù nel vangelo di oggi: "Taci, calmati". Per questo, quando le tempeste esteriori e interiori chi assediano, noi dobbiamo ricordare le parole di Gesù nella barca agitata: "Taci, calmati".

 

E seguendo l'esempio di questa dona rabina, diciamo che oggi è la prima domenica durante il tempo di Ramadan. È lamentiamo i morti recenti in diversi mosquee e di una sinagoga a Gerusalemme.

 

Cosi diventeremo come Gesù, che invece di agitare più le acque con i nostri lamenti come fanno i discepoli nel vangelo, diventeremo strumenti di bonaccia con la nostra preghiera, la nostra testimonianza, anche con il nostro silenzio.

 

Taci, calmati! Questa frase di Gesù serve per tutto!

ABRUSATS DE DÉU

Dimarts, 9 de juny de 2014

Sant Efrem de Nísibis, diaca i doctor de l’Església

2 Co 1, 18-22/Sl 118/Mt 5, 13-16

On és la sal dels creients? On hi ha creients capaços de contagiar el seu entusiasme als demés? No se’ns ha tornat insípida la nostra fe? Necessitem redescobrir que la fe és sal que pot fer-nos viure tot de manera nova: la convivència i la solitud, l’alegria i la tristesa, el treball i la festa.

No són paraules meves, són les preguntes que es fa el teòleg catòlic José Antonio Pagola en recollir la crítica que un altre teòleg, aquest cop de l’Església Ortodoxa, Paul Evdokimov, fa al cristianisme d’occident: Els cristians han fet tots els possibles per esterilitzar l’Evangeli; hom diria que l’han submergit en un líquid neutralitzador. S’esmorteeix tot el que impressiona, supera o inverteix. Convertida així en quelcom inofensiu, aquesta religió aplanada, prudent i raonable, l’home no pot fer més que vomitar-la.

Són, sens dubtes, paraules dures que potser precisarien algun matís... però, com l’Evangeli d’avui, són paraules escrites per suscitar en nosaltres la pregunta, o millor dit, per qüestionar-nos profundament, com al principi hem vist que ha fet en Pagola.

Deia que semblen les paraules de l’Evangeli d’avui perquè, quantes vegades no hem sentit aquest Evangeli i això que diu que som la sal de la terra i que som la llum del món... i no hem fet més que donar voltes a veure què vol dir Jesús amb les paraules “sal” i “llum”, per exemple (que no està malament), quan em sembla que el que Mateu vol recordar-nos tot dient-nos aquestes paraules de Jesús és que “sal i llum” ja ho som i que això ha de provocar en nosaltres que ens qüestionem, que verifiquem en les nostres vides si de veritat ho som o no ho som, de sal i de llum.

Demanem-nos, doncs, si som Cristòfors, és a dir, “portadors de Crist”, encarnant-lo en la nostra manera de ser, d’acollir, d’apropar-nos a la gent...; si som Teòfors, és a dir, “portadors de Déu” arreu on vivim, ens movem i som, parlant sense embuts d’aquest Déu que és Algú que estima, no mera imaginació, abstracció o entelèquia...; si som fòsfors, és a dir, “portadors de llum”, si és que la llum del Crist il·lumina les nostres vides ni que sigui una mica, per fer com exactament fan els fòsfors, com fan els llumins: vides que abrusin per l’amor de Déu i del proïsme, vides que capaces de gastar-se del tot il·luminant i donant gust amb aquestes bones obres que no apunten a la meva persona, sinó que apunten directament Déu par donar-li glòria, com hem escoltat: Llavors, en veure el bé que heu obrat, glorificaran el vostre Pare del cel.

Sant Efrem ho féu en el segle IV posant tots els dons que havia rebut al servei de Déu i del proïsme, ell que era diaca però també poeta i teòleg. Ell va entendre bé què era això de ser sal i llum, que el seu exemple ens guiï perquè no retinguem per a nosaltres tot allò que de Déu hem rebut.

UN DÉU DE VIUS

Dimecres, 3 de juny de 2015

Sant Carles Luanga i companys, màrtirs

Tb 3, 1-11.24-25/Sl 24/Mc 12, 18-27

Aquests dies estem llegint de forma contínua el llibre de Tobit. És un llibre que el tenim, potser, un xic oblidat, perquè pertany a aquell grup de llibres anomenats deuterocanònics com ara el de la Saviesa o el Siràcida, que tampoc no apareixen massa en la litúrgia. Però jo us recomano de seguir-lo durant aquests dies perquè ens presenta una història com molt naïf, molt rica en detalls quan parla del que els passa als protagonistes, però que vol ser a la vegada molt profunda. Avui podríem quedar-nos amb les paraules finals que hem escoltat: Aquell mateix dia foren escoltades les dues pregàries, la de Tobit i la de Sara, en presència del Déu altíssim, i Déu envià Rafael, l’àngel sant del Senyor, a consolar (guarir) aquells dos que havien fet alhora el seu prec davant d’ell.

Que hi ha al rerefons de l’obra? El dibuix de la situació en què es trobaven en plena diàspora mils i mils de jueus: la situació de trobar-se sense un lloc de culte cabdal com era el Temple, el trobar-se en minoria davant de la religió pagana imperant que també era una religió d’estat, el trobar-se lluny dels llocs coneguts, lluny de tot allò que fa que hom se senti a casa. Dins d’aquesta situació (com passa a mils de cristians perseguits arreu o com ens passa a nosaltres en les nostres situacions de dificultat o de prova que podem estar passant) les grans preguntes: On és el Déu d’Israel, on és aquest Déu d’amor i misericòrdia? Escolta o no escolta el nostre clam com a poble seu? Fa oïdes sordes a tanta injustícia i tanta violència gratuïtes? Podem esperar quelcom de Déu o no?

El llibre, mai no ho podrem deixar de banda, tot i que sigui una novel·la que tingui poques possibilitats d’estar narrant una història real, és una història escrita per un creient, per algú per a qui Déu no és un ésser llunyà i abstracte, sinó una Persona amb qui s’ha viscut una experiència concreta de poble i personal i que amara tota l’obra. L’autor de Tobit ens respon: Primer, el culpable, el pecador, el qui fa les coses malament o no tant bé con voldria... som tot el poble i jo mateix, per això trobem aquestes llargues pregàries tan sentides que són una confessió general: comencem reconeixent on som; segon: sí, Déu, perquè justament és Déu, no és el Déu del petit territori d’Israel, és el Déu de l’univers, el creador que ha fet cels i terra, per tant és assequible en qualsevol lloc, és proper en tot moment i situació, fins i tot especialment proper quan hom es troba tocant fons: contestat i menystingut pels de la pròpia casa; tercer: Déu escolta la pregària tan bon punt és dita i envia el seu àngel per consolar-nos, per guarir-nos... i és important aquest detall de l’autor: l’àngel ve a donar vida a canviar la vida dels protagonistes des de dins.

Correspondència avui, de forma especial, amb la resposta que Jesús dóna a aquells que vénen, com sempre, no a escoltar-lo, no a aprendre d’Ell... sinó a posar-lo a prova. Déu no és déu de morts, sinó de vius... No limitem aquestes paraules de Jesús a l’esperança en la resurrecció futura només... sinó obrim-nos a la vida plena que Déu ens proposa ARA i AQUÍ per a viure. Perquè és Ell que segueix enviant el seu àngel Rafael (“medecina de Déu”) per guarir-nos a tu i a mi dels nostres egoismes més pregons, de la nostra dura ceguesa per reconèixer que el Regne ja és aquí, de la nostra sordesa a la seva Paraula de vida. En l’Eucaristia d’avui podem trobar la medecina que Ell mateix ens ve a donar.