EL CONVIDAT

Dimecres, 29 de juliol de 2015

Santa Marta

Ex 34, 29-35/Sl 98/Jn 11, 19-27

Normalment tots coneixem la història de Marta i Maria tal i com ens l’explica l’Evangeli segons Lluc (10, 38-42), que és l’altra proposta que la litúrgia dóna per a la memòria que avui celebrem. És aquell relat que ens deixa la imatge d’una Marta atrafegada, preocupada i neguitosa per obsequiar Jesús, mentre Maria, la seva germana, seu als peus del Mestre escoltant-lo. És aquella imatge on l’Església ha vist dues maneres de servir Déu: la vida activa i la vida contemplativa.

Però l’Evangelista Joan sembla haver rebut una tradició sobre Marta i Maria un xic diferent. No massa, perquè en el capítol 12 del mateix Evangeli de Joan es diu que sis dies abans de Pasqua, la que seria la darrera Pasqua viscuda per Jesús a la terra, el Mestre anà a Betània, a casa de Llàtzer, i trobem a Marta servint-lo tot oferint-li un sopar. Mentre que Maria és qui ungirà els peus de Jesús amb perfum. Per tant Marta segueix amb aquest paper de serventa del Senyor que no deixa d’obsequiar Jesús de la millor manera que sap fer-ho: acollint-lo i tenint cura de les coses que semblen més senzilles, però bàsiques, com ara el donar de menjar i de beure a qui en té necessitat.

Però en el tros de l’Evangeli d’avui és curiós que es digui: Marta, quan va saber que Jesús arribava, sortí a rebre’l. Maria es quedà a casa. Així que Marta apareix amb aquesta atenta disposició a ser capaç de sortir de si mateixa i anar corrents a rebre Jesús que per a l'evangelista té el seu valor.

M’agrada veure en aquesta disposició de Marta la disposició del deixeble, del creient que cerca Jesús una i una altra vegada, sense perdre l’esma. I no justament quan les coses van bé, sinó especialment quan les coses no pinten gens bé, com ara, en el cas de Marta i Maria que experimenten la mort del germà estimat. M’agrada veure-hi la disposició del deixeble, del creient, que també en aquests moments és capaç d’entrar en diàleg amb un Jesús que, com sempre, se’ns avança, ens surt a l’encontre i es fa trobadís de mil i una maneres.

M’agrada veure la confiança de Marta en Jesús en aquesta frase tot i que soni un xic a retret: Senyor, si haguéssiu estat aquí, el meu germà no s’hauria mort. Confiança-retret que ens fa propera Marta, perquè també nosaltres sovint vivim confrontats entre la fe teòrica d’allò que diem creure i la fe pràctica que ha d’encarar les circumstàncies, potser dures, de la vida. Però una frase de Marta que porta a la beneïda sentència de Jesús: Jo sóc la resurrecció i la vida. Els qui creuen en mi, encara que morin, viuran, i tots el qui viuen i creuen en mi, no moriran mai més. Que a oïdes de Marta ha de sonar a goig acomplert, a goig superlatiu, la promesa de gaudir de la presència del Mestre no sols en les fugisseres escapades que Ell feia a Betània, sinó la promesa d’una presència i una comunió amb Jesús que ja mai no es trencaran, que ni la mort podrà trencar. Marta convida a sopar Jesús a casa... Jesús convida Marta i a nosaltres al banquet del Regne.

A ella i a nosaltres se’ns fa la mateixa pregunta: Ho creus això? Que dels nostres llavis surti la mateixa confessió de fe: Sí, Senyor: Jo crec que vós sou el Messies, el Fill de Déu que havia de venir al món.