LA FORÇA DE L'AMOR

Santa Maria Magdalena - Murillo

Dimecres, 22 de juliol de 2015

Santa Maria Magdalena

Ex 16, 1-5.9-15/Sl 77/Ev Jn 20, 1.11-18

No tinc ni idea, si us sóc sincer, de què és patrona santa Maria Magdalena. Sé que, normalment, la imatgeria tradicional sol pintar-la com una dona penitent, imagino que identificant-la amb certs aspectes del seu passat (remarcat potser per aquella famosa dita, que trobem al mateix Evangeli, que diu de Maria que fou alliberada de set dimonis per Jesús mateix), com si tota la seva vida fos justament això: un penedir-se continu del seu passat. Si bé cal saber que la paraula original poenitentia fa referència no tant a una vida plena de mortificacions com a una vida de conversió.

Però si tenim en compte allò que els evangelis ens deixen entendre de la vida de Maria de Magadala i, més en concret, allò que l’Evangeli d’avui ens diu, jo diria que la imatge més bonica que podem tenir d’aquesta santa és la de la seva perseverança en cercar Jesús. Així jo la faria patrona dels cercadors i, per tant, penso, la nostra patrona, la patrona de qualsevol creient que aspira a progressar en la vida espiritual.

A Maria Magdalena no la trobem davant del sepulcre com les altres dones que també ens ha portat la Tradició i que diuen que havien anat al sepulcre a ungir Jesús per acabar la feina d’embalsamar el cos del Mestre impedida per aquella festa solemníssima de la Pasqua jueva. No. Aquí trobem Maria que va al sepulcre sense portar res. Quan arriba i veu que la pedra havia estat treta del sepulcre corre a dir-ho a Pere i al deixeble estimat. D’aquest darrer és de qui es diu que, quan arribà, ho veié i cregué. Però l’episodi acaba amb tots dos deixebles tornant a casa, com esperant que els esdeveniments es vagin desenvolupant per si mateixos. Maria Magdalena, com Maria mare de Jesús qui restà al peu de la creu, resta al costat del sepulcre. Plora. I el seu plor és alimentat pel desig de trobar Jesús, ni que sigui, com ella encara pensa, només el seu cos per tornar-lo a restituir al seu lloc de repòs. És ben bé el que amb unes boniques paraules digué sant Gregori el Gran, papa, comentant aquest mateix Evangeli: Aquí cal considerar com la força de l’amor havia encès l’enteniment d’aquesta dona, que no s’allunyà del sepulcre del Senyor ni quan els deixebles se n’havien allunyat. Cercava aquell que no havia trobat, tot cercant-lo, plorava i, encesa en el foc del seu amor, desitjava ardentment Crist, que creia robat.

La força de l’amor alimenta el desig de trobada amb el Mestre. I aquest desig serà contestat per Jesús mateix: Dona, per què plores? Qui busques? Maria ha de contestar la pregunta: Exactament, qui busca? Jesús, l’home de Natzaret que feia miracles mort salvatgement o el Mestre, el Senyor, que ressuscitat, viu per sempre, ho capgirarà tot. La força de l’amor quan és genuïna, quan cerca la Veritat, quan es demana per allò essencial, quan no es conforma amb succedanis, troba la seva resposta. Maria!, dirà Jesús, cridant-la pel seu nom. I ella el reconeixerà i esdevindrà la primera dels Apòstols, més encara, un àngel, un missatger de la Bona Notícia de l’Evangeli per a ells, els primers deixebles porucs i per a nosaltres. Maria Magdalena és la prova que qui cerca Jesús, el troba.