Fa pocs dies llegíem la notícia que els peixos podran
remuntar el Ter més enllà de Camprodon gràcies a unes escales. 86 anys després,
impossibilitats per una central hidroelèctrica, els peixos, sobretot les
truites, tornaran a pujar riu amunt a posar els ous.
Lliguem aquesta notícia amb el lema “Nedar contracorrent” d’una recent jornada de formació de catequistes cristians que viuen a l’estat d’Israel. Junt amb el lema apareixia el dibuix d’un peix nedant riu amunt. Una imatge i un lema molt expressius per a expressar la dificultat de les famílies cristianes per educar la seva fe enmig d’una societat on les festes, l’educació i els costums tenen el judaisme com a principal referent. Per això viure la fe cristiana allí és “anar a contracorrent”. El mateix succeeix en països de cultura islàmica. Igualment els passa als residents de casa nostra musulmans, hinduistes o jueus: han d’anar contracorrent per viure la seva religiositat.
Aquestes dificultats no són noves i s’esdevenen també dins la pròpia tradició religiosa. Les lectures que hem escoltat ho reflecteixen: el profeta Ezequiel ha de parlar als israelites de Déu en un moment d’especial enduriment i rebel·lia religiosa. Però Ezequiel no calla, va contracorrent a fi que el poble, tan si l’escolta com si no, reconegui que ell és un home de Déu. Anar contracorrent és el tret més característic d’un profeta bíblic, i el rebuig, les persecucions i els exilis són sovint el fruit de les seves prèdiques.
L’evangeli ens explica l’episodi de Jesús a la sinagoga del seu poble de Natzaret, d’on surt la frase popular “que ningú no és profeta en la seva terra”. Jesús va contracorrent fins i tot escandalitzant els seus veïns i amics. La incredulitat i la desconfiança que rep Jesús són un advertiment pels qui el seguim i gosem anunciar als altres la fe cristiana, descoratjant-nos i desanimant-nos pel poc èxit que assoleixen les nostres prèdiques.
Jesús anà contracorrent, seguint les petjades dels profetes bíblics. Aquesta és la realitat del seguidor de Jesús, fins i tot de qualsevol home o dona de qualsevol tradició religiosa que vol viure la seva religiositat de manera sincera.
La feblesa interior i exterior que palpem quan anem contracorrent ens ha de recordar els mots de sant Pau: “Estic content de gloriar-me de les meves febleses. Gràcies a elles tinc dintre meu la força de Crist. És quan sóc feble que sóc realment fort”.
Lliguem aquesta notícia amb el lema “Nedar contracorrent” d’una recent jornada de formació de catequistes cristians que viuen a l’estat d’Israel. Junt amb el lema apareixia el dibuix d’un peix nedant riu amunt. Una imatge i un lema molt expressius per a expressar la dificultat de les famílies cristianes per educar la seva fe enmig d’una societat on les festes, l’educació i els costums tenen el judaisme com a principal referent. Per això viure la fe cristiana allí és “anar a contracorrent”. El mateix succeeix en països de cultura islàmica. Igualment els passa als residents de casa nostra musulmans, hinduistes o jueus: han d’anar contracorrent per viure la seva religiositat.
Aquestes dificultats no són noves i s’esdevenen també dins la pròpia tradició religiosa. Les lectures que hem escoltat ho reflecteixen: el profeta Ezequiel ha de parlar als israelites de Déu en un moment d’especial enduriment i rebel·lia religiosa. Però Ezequiel no calla, va contracorrent a fi que el poble, tan si l’escolta com si no, reconegui que ell és un home de Déu. Anar contracorrent és el tret més característic d’un profeta bíblic, i el rebuig, les persecucions i els exilis són sovint el fruit de les seves prèdiques.
L’evangeli ens explica l’episodi de Jesús a la sinagoga del seu poble de Natzaret, d’on surt la frase popular “que ningú no és profeta en la seva terra”. Jesús va contracorrent fins i tot escandalitzant els seus veïns i amics. La incredulitat i la desconfiança que rep Jesús són un advertiment pels qui el seguim i gosem anunciar als altres la fe cristiana, descoratjant-nos i desanimant-nos pel poc èxit que assoleixen les nostres prèdiques.
Jesús anà contracorrent, seguint les petjades dels profetes bíblics. Aquesta és la realitat del seguidor de Jesús, fins i tot de qualsevol home o dona de qualsevol tradició religiosa que vol viure la seva religiositat de manera sincera.
La feblesa interior i exterior que palpem quan anem contracorrent ens ha de recordar els mots de sant Pau: “Estic content de gloriar-me de les meves febleses. Gràcies a elles tinc dintre meu la força de Crist. És quan sóc feble que sóc realment fort”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada