diumenge, 7 de febrer del 2016

Posar-nos en el nostre lloc perquè Déu en disposi (Diumenge 5)

“Senyor, allunyeu-vos de mi que sóc un pecador.” Així és com respon Pere a Jesús, llançant-se-li als peus després de contemplar atònit la pesca miraculosa.
 
La reacció del profeta Isaïes és pràcticament la mateixa quan contempla una espectacular litúrgia terrenal i celestial: “Ai de mi, jo que sóc un home de llavis impurs i visc enmig d’un poble de llavis impurs, he vist amb els meus ulls el rei, el Senyor de l’Univers”.
 
L’escena del llac de Tiberíades i l’escena del temple de Jerusalem tenen un denominador comú: que experimentar amb claredat la grandesa divina desvetlla en Pere i en Isaïes el sentiment d’indignitat, de petitesa, d’impuresa, de ser pecador.
 
Això és el que en major o menor mesura experimenta un creient davant la presència real de Déu. És més, aquesta consciència d’indignitat és la garantia que la vivència no ha estat imaginària, sinó que ha estat autèntica. Però atenció, no pensem que aquest sentiment d’impuresa significa rebaixar-nos, que implica desqualificar-nos; al contrari, és assumir que no estàvem en el nostre lloc i que Déu ens hi ha col·locat en un instant.
 
Els humans, per un costat evitem l’experiència de Déu perquè sabem que ens posarà en evidència, destapant les nostres vergonyes; però per un altre costat la busquem perquè necessitem algú que ens centri, algú que ens posi en el nostre lloc en la vida. Perquè el que ens fa infeliços i ens fa dolents és envejar el lloc dels altres en lloc de cuidar el nostre.
 
Perquè quan estem en el nostre lloc és quan ens mostrem tal i com som, abaixant totes les barreres que construïm per defensar-nos de tantes coses, fins i tot de Déu. Aleshores, amb les barreres abaixades, conscients de les nostres febleses, facilitem la relació directe, neta, honesta amb Déu. I de retruc amb els altres.
 
És aleshores quan Déu, veient-nos centrats, aprofita per interpel·lar-nos directament com va fer amb Pere i amb Isaïes: “No tinguis por, des d’ara seràs pescador d’homes” li diu a Pere. “Qui enviaré? Qui ens hi anirà?”, diu a Isaïes. Les respostes no es fan esperar: “Ho deixaren tot i se n’anaren amb ell”; “Aquí em teniu, envieu-me”.