EL DEJUNI CRISTIÀ

Divendres després de Cendra, 

12 de febrer de 2016

Commemoració de Santa Eulàlia de Barcelona

Is 58, 1-9a/Sl 50/Mt 9, 14-15

Prou ho sabem: hi ha dejunis i dejunis, tant avui dia com a l’antigor. Hi ha el dejuni recomanat per motius de salut o d’estètica (dictat pel metge, per la moda o per nosaltres mateixos que volem veure’ns més guapos, més saludables); hi ha el dejuni regulat per motius religiosos i que es dóna a l’islam, al budisme, al judaisme, a moltes cultures i que externament superen el dejuni cristià o el fan molt semblant.

Dins del dejuni practicat en una determinada creença també ho sabem: hi ha qui el practica pietosament i qui ho fa quedant-se només amb la forma externa prescrita. Isaïes, rebent una Paraula que entén de Déu mateix, es revolta contra aquells que són formalment impecables a l’hora de fer els seus dejunis desemmascarant, però, les intencions que hi ha al darrera. Per això, quan en temps del profeta la gent s’exclama dient: Per què no feu cas dels nostres dejunis, i us passen per alt les nostres súpliques? Reben de Déu una resposta clara i contundent: És perquè els dies de dejuni només us preocupeu dels vostres interessos, i feu treballar més durament els vostres obrers; perquè passeu el dejuni pledejant i barallant-vos i donant injustament cops de puny. Han perdut el nord i Déu els crida a un dejuni que tingui present l’altre (el presoner, l’afamat, el pobre...) i aquest com a germà.

Però en l’Evangeli tenim una novetat. A la pregunta dels deixebles de Joan de Per què els vostres deixebles no dejunen, com ho fem nosaltres i els fariseus? Jesús no respon carregant-se aquest dejuni (per a nosaltres avui és massa fàcil carregar-nos sempre allò que fan els altres perquè és diferent del que jo faig), sinó posant com a fonament del dejuni cristià no una norma, no un imperatiu, sinó una persona: ELL MATEIX.

La resposta de Jesús sona enigmàtica: Estaria bé que els convidats a un casament dejunessin mentre tenen el nuvi amb ells? Ja vindrà el dia que els serà pres, i llavors sí que dejunaran. Jesús pren una imatge clàssica del judaisme per referir-se a Déu, la de l’Espòs, tot aplicant-se-la a Ell mateix. Mentre físicament hi és present entre els seus el dejuni no té sentit. Hom es demana què van veure aquests primers deixebles en Jesús perquè algunes d’aquestes pràctiques, com el dejuni, les deixessin de practicar. Però Jesús anuncia per endavant que arribarà un dia en què físicament l’Espòs no hi serà, el temps de l’Església. El temps de viure en Crist per la fe, en la fe i des de la fe. El temps de saber Jesús present, però esperant-ne la plenitud. Des d’aleshores els cristians dejunen, però el dejuni té Jesús en el centre, és Ell la fita i qui l’omple de sentit. Així l’Església, cos de Crist, practicant-lo es fa solidària dels patiments de Crist, els assumeix i, tot assumint-los, intenta assumir els patiments de la humanitat sencera per portar l’amor i la tendresa de Déu a la humanitat sencera. Però també el dejuni té la fita d’anar fent morir en nosaltres tot allò que ens esclavitza, tot allò que ens obstaculitza, en el nostre camí per ser com Jesús, per tenir els seus sentiments, perquè la nostra voluntat s’assembli cada cop més a la Seva, una voluntat tota sotmesa a la voluntat del Pare.

Hi ha dejunis i dejunis. En la Quaresma em quedo amb el dejuni cristià.