El Papa i el Patriarca de Moscou han tingut una
trobada històrica a Cuba. Després de dues hores de conversa han redactat un
document amb 30 punts, en què parlen de realitats de forta actualitat, on s’han posat d’acord i no sols comparteixen
preocupació sinó línies comunes. Es parla de la persecució dels cristians,
màrtirs de totes les confessions cristianes i d’altres credos, de les guerres
del Pròxim Orient, dels emigrants i de les dificultats que troben a ser
acollits. El document parla també d’ecologia, de la necessitat del diàleg
interreligiós, del laïcisme, de la família. Exhorta també a la col·laboració
entre els creients catòlics i ortodoxes i no s’està de parlar de l’espinós tema
d’Ucraïna.
En el document que han firmat el Papa i el patriarca de
Moscou es diu: “La nostra atenció està sobre les persones que es troben en
situació desesperada, viuen en la pobresa extrema en el moment en què la
riquesa de la humanitat està creixent”. Dient això toquen una de les
injustícies més grans de l’actualitat: el creixement de masses, cada vegada més
grans, que viuen en la pobresa i el creixement, cada vegada més gran, de la
riquesa. És la societat que descarta milions de persones que considera no necessàries.
Càritas fa poc afirmava que va creixent la gent que vénen
a demanar ajuda i que tenen treball. Actualment el treball no assegura una vida
mínimament digna. Els sous no sols no creixen, sinó que tendeixen a baixar. I
per altre costat van sent menys les elits més riques que acumulen a les seves
mans cada vegada més riquesa i que acaben movent els fils de la política i dels
mitjans de comunicació per els seus interessos.
Pot semblar que és un document purament pràctic que no
afronta els problemes teològics que ens separen. Però no és així. El text està,
tot ell, emmarcat en la confessió de la Santa Trinitat i en la confessió de
l’encarnació de Jesús, Déu home. I és aquest fonament comú el que fa possible la
resta, no només donant-li fonament sinó com a concreció necessària d’aquesta fe.
La fe es confessa en la vida. La vida manifesta el que creus. O millor és la
vida qui creu, no simplement el que penses que creus.
De fet aquesta és la fe que proclama Israel: “Els
egipcis ens oprimiren... Llavors vam clamar al Senyor, al Déu dels nostres
pares....El Senyor ens va fer sortir d’Egipte.” Déu escolta el clam de l’oprimit.
Déu escolta i allibera. Déu escolta i s’encarna. Crist “és Senyor”. Crist és
Déu. És el ressuscitat que amb ell ens ressuscita a tots. Déu, el Pare, va escoltar el clam de Jesús, el Fill, a la creu i el va ressuscitar d’ entre els
morts per la força de l’Esperit Sant. Des de llavors, tota la humanitat ha
estat assumida en el si de la Trinitat Santa.
La temptació és fer una religió per a mi, individualista,
que em doni pa a mi, pa material, pa espiritual, però centrat solament en mi.
Sense sentit de pertinència. Aïllat en mi mateix. Aquesta és la temptació
actual de la religió. Cercar la meva pau.
Aquesta és l’actitud contrària que mostra el document
del Papa i del Patriarca Ciril. La seva fe , la confessió de la seva fe, com la
del poble d’Israel, està preocupada pel món. L’Església és el signe eficaç de
la presència de Crist Ressuscitat i ho és, sobretot, mostrant que, malgrat tot,
el somni de Déu, que és el d’una humanitat unida a Ell pel lligam de l’amor, és
possible: Ell ho fa possible. És un ideal real. Cal docilitat perquè Ell pugui
obrar. Sense Ell no podem res.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada