Is 1, 10.16-20/Sl 49/Mt 23, 1-12
El text de
l’Evangeli d’avui m’ha recordat una anècdota que sovint es repetia a classe
d’un cert professor de Bíblia a la Facultat. Quan hom li volia preguntar una
cosa i es dirigia a ell formalment i li deia Pare Fulano... ell sempre contestava amb un dels versets d’avui: no doneu a ningú el nom de pare aquí a la
terra, perquè, de pare, només en teniu un, que és el del cel. I el que
preguntava quedava ben escorregut perquè l’havien fet sentir quasi que havia
blasfemat i sense excusa possible, perquè ho deia la Bíblia!!!
Exagero una
mica per posar en evidència com és de fàcil quedar-nos amb una lectura literal de la Bíblia oblidant-nos del
seu esperit, d’allò que ha inspirat
el mateix text tal i com ens ha arribat. De fet, conten que el mateix sant
Francesc es deixava dir “mare” justament per reverència a aquest nom de “pare”
que considerava li venia massa gran i que sols li esqueia a Déu en el seu
significat més pregon. Però sabem que qualsevol podria dir-li que mare també
només en tenim una en el cel i es diu Maria de la mateixa manera que al
professor a qui abans al·ludia li podríem demanar si pel mateix verset havia
deixat de dir “pare” al pare que el va engendrar. Què ens vol dir
l’Evangelista, doncs?
Primer de
tot hem de reconèixer que Jesús té una curiosa manera d’ensenyar, sovint portant
a l’extrem allò que vol subratllar. Penso que, sense trair el text, nosaltres
avui podríem dir que el veritable problema en qüestió no és el fer-nos dir “mestre”, “pare” o “guia”... sinó
el ser-ho de veritat. El problema que
vol posar en evidència Jesús en mestres de la Llei i fariseus és la seva
hipocresia: que diuen i no fan. Jesús, notem-ho bé, no diu que no se’ls faci cas,
al contrari: Compliu i observeu tot el
que us manen..., no es carrega els seus ensenyaments que veu correctes i
instructius pel que fa a guiar el poble vers la voluntat de Déu... sinó que no se’ls
imiti en allò que fan: però no feu com
ells, perquè diuen i no fan.
El problema
de mestres de la Llei i de fariseus és que s’han posat per damunt del poble. Ja
no són aquells que guien, fan d’exemple i tenen cura (la veritable tasca del guia,
del mestre, del pare que ho són de debò), ja no són aquells que estan al servei
de Déu per fer entenedora la Seva voluntat entre la gent, sinó aquells que han
convertit la responsabilitat en autoritat i volen ser servits segons el seu
estatus. I per això ja sabem que no cal fer-se anomenar pare, ni guia, ni
senyor, perquè es pot ser molt autoritari, manipulador i cínic essent un beat
de capelleta o un frare caputxí. El qui vulgui fer realment de “pare”, de
“mestre” i de “guia”, dirà Jesús, ha de ser aquell que construeix ponts entre
els homes i dones d’avui fent-ne fraternitat; ha de ser aquell que imita l’únic
Pare del cel, que fa sortir el sol sobre justos i injustos sense distincions, que
assenyala el pecat, però no es carrega el pecador; ha de ser aquell que
condueix tothom pels camins del Regne, que és el Regne dels petits, aquell serà
aleshores l’important, perquè s’ha
fet abans que tot el servidor de tothom.
És el camí de la humilitat, el camí quaresmal d’anar-se fent petit a què Jesús
ens convida, d’anar morint al propi jo, d’anar-nos buidant perquè es manifesti
en tot el Pare de Nostre Senyor Jesucrist.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada