Avui, als caputxins de Sarrià, sense fer soroll però amb
afecte, hem celebrat les noces de diamant de vida religiosa del pare Sebastià:
92 anys d’edat i 75 anys de frare caputxí. Tot un esdeveniment mereixedor de
ser celebrat en fraternitat, com hem fet.
Amb la desinhibició que donen els anys, i la influència de
40 anys de missioner per terres mexicanes, ahir resumia els avatars de la seva
vida amb el refrany castellà: “La vida es un fandango y el que no lo baila es
un tonto”. Es tracta d’una frase simpàtica i ocurrent, que resumeix amb saviesa
que hem d’agafar la vida com vingui i de manera possibilista, aprofitant-la i
assaborint-la, acomodant-nos a les circumstàncies siguin quines siguin; perquè
els anys passen i la vida s’esmuny sense adonar-nos-en.
Imaginem que un adolescent o un jove dirien que és una frase
conformista, que no sempre s’ha de ballar al so de la música que t’imposen, que
cal canviar les coses i, si és necessari, fer revolucions. Però quan la frase
la diu algú que ha crescut rodejat d’una guerra civil i que ha passat la vida obrint
nous camins amb les religioses caputxines mexicanes, el refrany assoleix una
elegància i una genuïnitat incontestables.
L’Advent en el qual estem immersos ens aporta un missatge
semblant al del refrany, que no podem viure negats a la realitat que ens toca
viure, sovint difícil i fins i tot dura. Perquè és enmig d’aquesta realitat on
Déu ens parla, ni que sigui amb veu baixa; o se’ns mostra amb signes insignificants,
com apreciem en l’evangeli d’avui quan descriu la Judea del temps de Jesús: conquerida
per l’imperi romà, amb un procurador encarregat de mantenir aquest domini amb
edictes opressors, amb tres reietons locals que eren una joguina dels romans i
que no tenien cap sintonia amb el poble.
Enmig d’aquest fandango, en el desert, hi havia un home, Joan
fill de Zacaries, allunyat dels condicionaments mediàtics del moment, que “predicava
un baptisme de conversió per obtenir el perdó dels pecats”. Calia ser
fidels a les profecies dels antics, calia que algú les recordés, calia obrir rutes
al Senyor perquè tothom pogués veure la salvació de Déu.
Semblantment ens deia
la primera lectura, adreçada a un poble ensorrat física, anímica i
religiosament per la destrucció de Jerusalem i del seu temple, i per l’exili
del poble. Baruc exhorta els seus compatriotes: “Jerusalem, treu-te el
vestit de dol i d’aflicció, i engalanat per sempre amb la glòria de Déu”.
Dimarts, festa de la
Immaculada, s’inaugurarà l’any jubilar de la misericòrdia amb la mateixa
intenció de les lectures i del refrany: aprofitem el present per apropar-nos
més a Déu, malgrat l’entorn no ho afavoreixi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada