diumenge, 6 de desembre del 2015

“La vida es un fandango...” (Advent 2)

Avui, als caputxins de Sarrià, sense fer soroll però amb afecte, hem celebrat les noces de diamant de vida religiosa del pare Sebastià: 92 anys d’edat i 75 anys de frare caputxí. Tot un esdeveniment mereixedor de ser celebrat en fraternitat, com hem fet.
 
Amb la desinhibició que donen els anys, i la influència de 40 anys de missioner per terres mexicanes, ahir resumia els avatars de la seva vida amb el refrany castellà: “La vida es un fandango y el que no lo baila es un tonto”. Es tracta d’una frase simpàtica i ocurrent, que resumeix amb saviesa que hem d’agafar la vida com vingui i de manera possibilista, aprofitant-la i assaborint-la, acomodant-nos a les circumstàncies siguin quines siguin; perquè els anys passen i la vida s’esmuny sense adonar-nos-en.
 
Imaginem que un adolescent o un jove dirien que és una frase conformista, que no sempre s’ha de ballar al so de la música que t’imposen, que cal canviar les coses i, si és necessari, fer revolucions. Però quan la frase la diu algú que ha crescut rodejat d’una guerra civil i que ha passat la vida obrint nous camins amb les religioses caputxines mexicanes, el refrany assoleix una elegància i una genuïnitat incontestables.
 
L’Advent en el qual estem immersos ens aporta un missatge semblant al del refrany, que no podem viure negats a la realitat que ens toca viure, sovint difícil i fins i tot dura. Perquè és enmig d’aquesta realitat on Déu ens parla, ni que sigui amb veu baixa; o se’ns mostra amb signes insignificants, com apreciem en l’evangeli d’avui quan descriu la Judea del temps de Jesús: conquerida per l’imperi romà, amb un procurador encarregat de mantenir aquest domini amb edictes opressors, amb tres reietons locals que eren una joguina dels romans i que no tenien cap sintonia amb el poble.
 
Enmig d’aquest fandango, en el desert, hi havia un home, Joan fill de Zacaries, allunyat dels condicionaments mediàtics del moment, que “predicava un baptisme de conversió per obtenir el perdó dels pecats”. Calia ser fidels a les profecies dels antics, calia que algú les recordés, calia obrir rutes al Senyor perquè tothom pogués veure la salvació de Déu.
 
Semblantment ens deia la primera lectura, adreçada a un poble ensorrat física, anímica i religiosament per la destrucció de Jerusalem i del seu temple, i per l’exili del poble. Baruc exhorta els seus compatriotes: “Jerusalem, treu-te el vestit de dol i d’aflicció, i engalanat per sempre amb la glòria de Déu”.
 
Dimarts, festa de la Immaculada, s’inaugurarà l’any jubilar de la misericòrdia amb la mateixa intenció de les lectures i del refrany: aprofitem el present per apropar-nos més a Déu, malgrat l’entorn no ho afavoreixi.