Alegria esquizofrènica (Advent 3)

M’encanta escoltar la meva cunyada posant-me al dia dels progressos de les seves netes. “Són tan divertides!” era la feliç conclusió que compartia fa un parell de dies. Deixant a part la vinculació familiar, el infants  estableixen una cadena d’alegria que comença per ells mateixos i que comuniquen espontàniament als seus pares, als seus avis, i aquests l’estenen al seu voltant amb tota mena d’explicacions.

 

Però adonem-nos que la irradiació d’aquesta alegria no és ni regalada ni fugaç, sinó que és una alegria provada perquè va acompanyada de renys i plors en el cas dels infants, i de patiments i grans dosis de dedicació i paciència en els adults. Es tracta, en definitiva, d’una alegria veritable, treballada, humanitzadora que ens permet entendre el que escriu sant Pau als filipencs: “Viviu sempre contents en el Senyor; ho repeteixo, viviu contents”.

 

Viure content en el Senyor no és anar donant saltirons pel carrer, ni somriure sempre i en tot lloc proclamant les grandeses de ser creient. Això sí que és una alegria forçada, fingida. L’alegria creient és la que ha estat provada per les dificultats, el compromís, els sofriment i la perseverança. Aleshores no cal forçar somriures, perquè una serenor interior et dóna la confiança i l’equilibri necessaris per contemplar la vida de manera positiva, malgrat les dificultats.

 

Però el nostre món ens convida a una alegria esquizofrènica. Per una banda se’ns estimula a gaudir de mil i una maneres, i com més intenses i originals millor. Unes són més legals i altres ho són menys, unes són més morals i altres ho són menys, però la qüestió és gaudir, peti qui peti, costi el que costi, i ara que s’acosten les festes de Nadal encara més. Però de sobte, se’ns fa sentir immensament culpables d’aquest gaudi perquè contaminem massa, perquè no reciclem bé les deixalles que generem, perquè utilitzem el cotxe només amb un passatger, o d’engreixar-nos massa, de llençar menjar, de no seguir les modes, de no ajudar els pobres perquè gastin com nosaltres.... En definitiva, anem compulsivament d’Herodes a Pilat, del gaudi a la culpabilitat en un obrir i tancar d’ulls, fent tentines i alimentant una roda que ens proposa una alegria esquizofrènica, malaltissa, buida que ningú no gosa criticar per no quedar fora del sistema.

 

Joan Baptista anunciava la bona nova posant els punts sobre les is, dient les coses pel seu nom. La resposta que donava als inquiets que li preguntaven per un estil de vida més genuí era ben senzilla: ser sensibles a les necessitats dels altres i actuar amb honestedat. Dues màximes que trenquen esquizofrènies interiors i que condueixen a una alegria esforçada i discreta, àdhuc soferta, però amarada de sentit, i per tant amarada de Déu.