VULL SER PERSONA

Fotograma de la pel·lícula THE PASSION de Mel Gibson

Dimecres III de Pasqua, 

22 d’abril de 2015

Ac 8, 1b-8/Sl 65/Jn 6, 35-40

Aquest matí un llibre sobre dites de Sant Silvà del Mont Athos (monjo rus, 1866-1938) em llençava aquesta pregunta ben concreta: I tu, en la teva vida de tots els dies, què vols ser: un individu o una persona?

Perquè hi ha diferència, tot i que no ho sembli a cop de mot. La persona és un ésser en comunió; l’individu és una figura de separació. La persona està oberta a Déu i als altres; l’individu és egoista i està centrat en si mateix. La persona dóna gràcies a Déu per tot i converteix en sagrament cada gest, paraula i trobada; l’individu utilitza i mira tot –els altres i la creació sencera– com a mitjà per satisfer els seus desigs i necessitats. La persona dóna i comparteix; l’individu pren, acumula i consumeix. En llenguatge de la fe: la persona és aquella que morint a si mateixa retroba la vida, una vida nova, ressuscitada. Perquè ha conegut Aquell qui és el Pa que dóna Vida. L’individu és aquell qui, estant mort, creu que és viu, que és ric, que és important, que és imprescindible. Quan els altres li manquen o no li fan cas, però, s’adona que no té vida en si mateix. Necessita dels altres per viure. És, de fet, un vampir o un zombi, és un mort vivent.

No vull ser individu, vull ser persona. Però per ser-ho per força m’hi haig de retrobar amb aquest Jesús de l’Evangeli d’avui. Aquest Jesús ben viu, el Ressuscitat de Pasqua que aquests dies celebrem. El necessito. Sóc ben bé jo qui el necessito. Perquè si em miro a mi mateix, a les meves possibilitats, no les tinc totes. De fet experimento un cop i un altre que la meva tendència és a ser individu, a mirar-me el melic, pitjor, a aprofitar-me de l’altre, a utilitzar-lo egoistament en profit meu. Quan sóc mínimament conscient d’això no puc fer més que exclamar amb sant Pau: Qui em lliurarà d’aquest cos de mort? Però quan escolto Jesús, com avui, hi puc confiar.

Sí, el torno a escoltar AVUI: Jo sóc el pa que dóna la vida: els qui vénen a mi no passaran fam, els qui creuen en mi no tindran mai set. Puc confiar en Ell perquè només Ell ha estat persona en la plenitud del mot, perquè només Ell és Aquell que ha vingut a fer sense ambigüitats, sense defalliments, la voluntat del Pare, com hem escoltat: Perquè no he baixat del cel per fer la meva voluntat, sinó la del qui m’ha enviat. I la voluntat del qui m’ha enviat és que jo no perdi res d’allò que ell m’ha donat, sinó que ho ressusciti el darrer dia. Encara: abans ja havia dit allò de jo no trauré pas fora ningú que vingui a mi. Però allò que, en paraules de Jesús, és digne de confiança i esdevé esperança per al futur, és també penyora ben real per al nostre dia a dia: en Crist hem estat sepultats pel baptisme en la seva mort i en Ell hem estat ressuscitats pel mateix baptisme a una nova vida.

És aquesta nova vida la que inicia i possibilita en mi aquest pas d’individu a persona. I el que fem en cada Eucaristia, en cada pregària, en cada gest amable al germà, en cada gest solidari amb qui se’ns apropa fet en el seu Nom és alimentar més aquest pas, aquest canvi, aquesta transfiguració. No vull ser individu, vull ser persona... una persona com Jesús de Natzaret!

ARGUMENTA MOLT BÉ, PERÒ...

Sèneca va néixer a Còrdova 4 anys abans de Crist. Va ser un savi profundament humà que va tractar de molts i variats temes. I amb els seus escrits, a través dels segles, va ajudar també a molts cristians en el camí de la virtut. En una carta que va dirigir a un seu deixeble, Lucili, a qui vol introduir en la filosofia, a la saviesa, diu: “Ja sé el que inspira els teus escrits; no són paraules fingides ni envernissades”, però malgrat això li continua dient: “M’inspires esperança, però no encara confiança”. Sèneca sap que, malgrat que Lucili sap raonar i argumentar molt bé, li diu que la saviesa no és sols saber, assenyala: “No consisteix en paraules, sinó en obres”. I l’exhorta: “Examina’t tu mateix, estudia’t i observa’t... i, primer que res, mira si és en el coneixement, on has progressat, o en la pràctica de la vida”,  “ans ella (la filosofia) forma i afaiçona l’ànima, ordena la vida, governa les accions”.

Aquesta és una de les grans preguntes: avancem en coneixement i en ciència, però l’home avança també en una vida més recta, més humana? I no sols l’home, en general, sinó com ens exhorta Sèneca cal preguntar-m’ho a mi mateix: On progresses, en el coneixement o en la vida? No coneix més aquell que acumula dades, sinó que coneix més aquell que més viu. No aquell que transforma les seves dades, sinó aquell qui transforma la seva vida. Aquesta és la diferència entre ciència i saviesa.

Ara bé, en el coneixement cristià ens pot passar el mateix. A vegades ens pensem que hem d’acumular raonaments o saber tal o tal altra cosa. I certament que aprendre és necessari però, com diu Sèneca, només sabrem que ho hem entès si preguntem a la vida i no a la ciència, si la vida es transforma vol dir que ho he entès.

Però hi ha una diferència essencial amb el que ens diu Sèneca. En la fe cristiana es tracta sobretot no de dades i pensaments que cal interioritzar i passar-los a la pràctica, sinó d’obrir-se a una relació. La fe cristiana no és un saber que cal aprendre bàsicament, sinó un persona que cal acceptar, és una relació. Obrir-se a Crist. Com els deixebles tancats al cenacle són visitats, o com els d’Emmaús el reconeixen quan parteix el pa. La fe és una relació de confiança amb Crist. La fe no és simplement una acumulació de dates i dades en relació a Crist. La saviesa cristiana neix del meu parlar amb Crist , del meu comptar amb Ell , d’escoltar-lo, de viure sota la seva mirada.

Amb tot, la primera carta de sant Joan estarà d’acord amb Sèneca: “Per saber si coneixem Jesucrist, mirem si complim els seus manaments”. És ben clar. El coneixement real no és mai teòric. El coneixement és fruit de la vida o ens porta a la mort. És el que ens diu la primera carta de sant Joan una mica més abans: “Els qui diuen que coneixen Crist, però de fet no compleixen els seus manaments, són uns mentiders, no diuen pas la veritat”.

“Crist és qui ens obre el camí de la vida”, seguint-lo és com hi arribem. Ell ens omple d’alegria i de pau, Ell és la nostra força.

LA GRAN CONFIDÈNCIA

Dimecres II de Pasqua, 15 d’abril de 2015

Ac 5, 17-26/Sl 33/Jn 3, 16-21

El bonic d’un relat sovint no és sols allò que explica, sinó el com ho explica. És a dir, no només la història que ens conta, sinó també tot el marc que suggereix en nosaltres imatges vives, d’aquelles que sembla que ens posen dins del relat i que ens el fan viure gairebé en primera persona.

Un relat d’aquest tipus, per a mi, és justament el que la litúrgia d’aquests dies ens presenta per a la nostra meditació personal i comunitària: la conversa de Nicodem amb Jesús. Una conversa que, per a Nicodem, és primer de tot, trobada amb el Mestre; però que és també la culminació d’una recerca. Una recerca, aquesta, no feta sense pors, però que tot començant amb aquestes pors (doncs hi anà de nit a trobar Jesús), acabarà rebent, ell, un dels mestres d’Israel, el veritable ensenyament que el portarà a la vida. De fet, reprenent una intuïció de fra Lluís que digué ahir en el seu sermó: Nicodem ha de canviar la seva manera d’entendre Déu i és aquest l’ensenyament cabdal que rebrà de llavis de Jesús. I és aquest també l’ensenyament cabdal per a nosaltres avui, perquè la nostra conversió no sols passa pel canvi d’hàbits, sinó que aquests arriben normalment quan primer hi ha hagut un canvi de mentalitat, un canvi de cor; quan s’ha produït en nosaltres el pas de les realitats visibles a les realitats invisibles, fins i tot la conversió de la nostra idea de Déu. Quan hem estat capaços de demanar-nos profundament qui és Jesús per a nosaltres i respondre en conseqüència, amb sinceritat de cor.

La conversa de Nicodem amb Jesús, tal i com ens la descriu l’Evangelista Joan, esdevé una mena de viatge iniciàtic que va de les tenebres a la llum. És una conversa que comença com a clandestina (la por de Nicodem de ser descobert parlant amb Jesús pels altres fariseus) i que es desenvolupa com la conversa íntima i serena entre dos amics que es fan confidències. I la gran confidència de Jesús és revelar aquest amor immens, gratuït i desinteressat de Déu per la humanitat. Un amor desinteressat que passa pel filtre de l’amor mateix que Jesús demostrarà a la creu morint per nosaltres i que s’ho juga tot estimant o rebutjant aquest Jesús i no altre.

La gran confidència de Jesús és revelar que Déu, el Pare, no vol que es perdi ningú dels qui creuen en ell, en el Fill que Ell ha enviat: Jesús. Que és veritat tot el que al llarg de l’Antic Testament, durant generacions i generacions, Déu ha anat revelant a patriarques, jutges, profetes, homes i dones de diferent estrat social: que Déu no vol la mort del pecador, sinó que canviï la seva conducta i visqui, que no vol condemnar ningú, que vol salvar tothom. I que aquest amor ens dóna a la vegada una immensa llibertat: la possibilitat de respondre afirmativament o negativament a aquest amor. Però també que amb aquesta resposta (positiva o negativa) ens ho juguem tot. Perquè la vida no és un joc. Els cristians creiem que només en tenim una, de vida. Això fa de la vida quelcom seriós. Ho sabem de sobres cada cop que perdem algun ésser estimat. I que la negativa d’aquest amor no ve per saber de memòria el Catecisme o el Credo, ve de quelcom més concret: d’estimar més la fosca que la llum. Ve de voler quedar-nos, instal·lar-nos, acomodar-nos en la foscor i defugir la llum que posa en evidència que som uns mendicants d’afecte, de plenitud, de comunió, de sentit. No està de moda sentir-se dependent d’algú, la nostra societat promociona més aviat tot allò que ens fa creure, vana il·lusió, independents. Necessitem entendre la urgència que l’àngel del Senyor posà en els apòstols que tragué de la presó: Aneu-vos-en, presenteu-vos al temple i prediqueu al poble totes aquestes veritats de vida. Que el Senyor ressuscitat ens doni el seu Esperit per anar aprofundint en aquestes veritats de vida i arribar a tastar per nosaltres mateixos que n’és, de bo, el Senyor.

APRENDRE A PATIR

En diferents ocasions fa temps que una dona havia demanat al pare Pius de Pietrelcina que pregués per ella perquè fos alliberada de diferents sofriments i situacions difícils que passava i, com insistia, finalment, el pare Pius li va dir: “El sofriment forma part de la vida, cal aprendre a sofrir”. Cal aprendre a sofrir per aprendre a viure. Raimon, aquest cantautor valencià, deia ja en una de les seves cançons: “Ja el nàixer és un gran plor”. La carta als Hebreus ens parla de Jesús “que durant la seva vida mortal, s’adreçà a Déu, que el podia salvar de la mort, pregant-lo i suplicant-lo amb grans clams i llàgrimes. Déu l’escoltà... però tot i que era el Fill aprengué en els sofriments què és obeir”. Cal aprendre a sofrir i també podem dir que cal aprendre del sofriment i cal aprendre a lluitar contra el sofriment.

Aprendre a sofrir amb Jesús vol dir aprendre a créixer, a deixar enrere, una i altra vegada, l’autocentrament. Aprendre a acollir la realitat que no és com voldríem o imaginàvem. Sobretot la realitat de l’altre, dels altres. Aprendre a sofrir amb Jesús vol dir, en primer lloc, deixar de sofrir inautènticament. Quant sofriment innecessari provocat per viure en la mentida! Quantes llàgrimes per falses raons! Quant sofriment per mantenir-se inflexible, malgrat que veus que l’altre té raó! Quantes situacions ridícules que esdevenen tragèdies! Quants judicis que cremen al cor! Quants records alimentant ressentiments! En la Passió sofria certament Jesús, però també Pilat, també els fariseus, també la massa sense nord. També Pere sofria, i Judes! Tots sofrien, però només Jesús sofria autènticament, només Ell estava en la veritat d’Ell, del que realment estava passant, en la veritat del Pare.

En la Passió de Jesús el poble, la gent, apareix desorientada i manipulada. Com diu en un altre lloc dels evangelis “una gentada malmenada i desesperançada, com ovelles sense pastor”. És el dolor de ser manipulat, de no ser un mateix, de fer les coses perquè es diuen, sense personalitat ni conviccions. El dels subjectes que han perdut la capacitat de decidir i es mouen “pel que es fa”, “pel que es diu”. Jesús certament no sofreix aquest dolor. Ell sap de qui s’ha fiat i duu a terme el seu camí sabent on i perquè vol anar-hi. Jesús no pateix així, però se’n compadeix del qui així pateix, tot i que serà víctima d’aquestes masses desorientades i manipulades que no saben on van, ni per què fan les coses, portades pel vent dels tòpics, de les modes. Masses que no troben sentit a les seves vides.

En la Passió, els notables del poble i Pilat també pateixen. Però Jesús tampoc no pateix com ells. Ells estan patint per mantenir el seu poder i la seva influència. La mateixa presència de Jesús posa en qüestió tot allò que han aconseguit i que volen mantenir a qualsevol preu. Jesús no sofreix d’aquesta manera perquè té molt clar que només hi ha una cosa necessària. Jesús en la seva passió no sofreix aquest dolor i vol de totes passades alliberar-nos d’aquest patiment.

Jesús tampoc no pateix com Pere per haver negat el seu Senyor. Tampoc no pateix com Judes per haver-lo traït. De tots aquests sofriments ens ve a alliberar Jesús.  Deixant-nos atreure  per ell.

El seu sofriment guareix, em situa en la meva veritat. Jesús no es mira la vida estoicament, com si res no l’afectés. Diu la carta als Hebreus que ell “clamava amb grans crits i llàgrimes a Aquell que el podia salvar de la mort”. Jesús no és indiferent al seu sofriment ni a la seva mort. Diu als seus deixebles: “Sento a l’ànima una tristor de mort”. Però serà sobretot el dolor dels altres el que més el commourà. Quan mor Llàtzer, el seu amic, Jesús, ens diu l’evangeli de Joan, “es commogué i plorà”. Sent profunda compassió pels malalts, els pobres i els petits, que anomena els seus germans. El dolor de Jesús és produït per la mort i el sofriment de la vida i sobretot per la compassió.

I davant d’això no es queda impassible, sinó que la compassió no el porta al victimisme, ans a la comunió i a la confiança. Jesús obre el camí de la fe i el duu a terme. I d’aquí naixerà la creu.  Diu Jesús: “Quan sigui alçat damunt la terra atrauré tothom cap a mi”, perquè en la creu se’ns mostra, sobretot, fins a quin punt Déu ens estima. En la creu se’ns mostra fins a quin punt l’home és capaç de refusar Déu i d’escollir el dolor més inútil i infligir-lo als altres. En la creu se’ns mostra la seriositat infinita de la nostra resposta, fins a quin punt em puc tancar; fins a quin punt puc refusar Déu i escollir la mort i el buit que ens atreuen com un vertigen. I en la creu se’ns mostra el com es venç el dolor, la creu és la visibilització del Sermó de la Muntanya, de les Benaurances. És la creació del camí de la fe dut fins al final i ofert a nosaltres.

Vetlla pasqual amb les monges russes (Cròniques jerosolimitanes 8/2015)

Camí del monestir i ofici nocturn

¾La meva mare hi va sovint perquè li agraden les celebracions que fan¾ ens deia l’amic àrab cristià quan també li preguntàvem si es podia participar en la vetlla pasqual del monestir de monges russes de Santa Maria Magdalena. Després de trucar-la ens confirma que no hi ha cap problema per assistir.

Hi arribem minuts abans de 2/4 de 12 de la nit, baixant pels carrers de la Via Dolorosa, en alguns racons completament fosca. Sortim per la Porta de Sant Esteve i baixem fins al torrent de Cedró. Passem pel costat de la tomba de Maria i rodegem el recinte de Getsemaní fins arribar al cancell del monestir que té la porta entreoberta. Pugem pel camí esglaonat fins l’esplanada de l’església que, amb dues escales laterals accedeix a l’entrada. Entrem silenciosament. Encara hi ha poca gent i la nau està quasi a les fosques. Una monja jove llegeix amb la llum d’una candela i amb veu semi tonada un text molt llarg. Les altres monges estan feinejant amb mil i un detalls.

Enmig de la nau, davant l’iconostasi, encara hi ha l’altar amb el fèretre de Jesús. Els fidels el veneren agenollant-se i aixecant-se tres cops abans de besar l’evangeliari que reposa al damunt. Nosaltres també ho fem però a l’estil llatí, més auster però igual de devot, encomanant difunts molt propers i recentíssims.

Ens situem drets en un costat de la nau. Sota les arcades laterals i rere la nau central hi ha cadires on les persones més grans ja han ocupat un lloc per resistir la celebració. Sense saber-ho ens hem posat fregant el cor on canten les monges, un dels motius pels que volíem participar d’aquesta vetlla. Ni fet expressament.

L’església es va omplint, les monges que formen el cor van ocupant els seus llocs. Llegeixen alguns textos des del micròfon fins que surt qui presidirà la divina litúrgia revestit amb capa pluvial. Llegeix algunes coses que les monges responen amb les seves captivadores veus polifòniques. Ha començat l’ofici que precedirà la processó i la divina litúrgia. Perdem la noció del temps escoltant els cants tan propers dirigits amb lentes oscil·lacions de mans per una monja que fa de directora del cor.

Processó pasqual

¾S’ha acabat l’ofici i fem una pausa per preparar la processó¾ diu de sobte el president. Comença un notable moviment: uns retiren el fèretre i l’altar del mig de la nau, un diaca s’enfila a una llarga escala metàl·lica que ha col·locat al bell mig de la nau i encén cerimoniosament les nombrosíssimes llànties de l’immensa làmpada que penja del sostre. Les monges van amunt i avall canviant llibres, preparant candeles amb gots de plàstic i de cartró per la processó, repartint-se icones i tovalles brodades per sostenir-les. El president surt per un lateral amb una candela encesa i diu que encenguem les nostres amb la llum que ha repartit.

 

Amb l’església il·luminada per les candeles i llànties s’obre la porta principal de l’iconostasi i surt adelerada fora de l’església la processó encapçalada per dos diaques amb encensers, tres concelebrants i qui presideix. S’hi afegeixen les monges amb les icones enlairades i els fidels les seguim com podem mentre les campanes repiquen sense parar.

La processó rodeja l’església. Sortosament ha parat de ploure, però el vent apaga les candeles dels qui no portem gots que les protegeixen, alentint la nostra marxa perquè ens anem aturant a encendre-les o a ajudar a encendre-les. Arribem a la porta de l’església i no veiem la comitiva presidencial que havia baixat per la rampa al nivell inferior i segueix a un ritme quasi marcial donant voltes seguits pels fidels més espavilats.

Poc després pugen al nivell d’entrada a l’església i comencen les habituals proclames en rus “Crist ha ressuscitat!” i els fidels responem “Veritablement ha ressuscitat!” De nou aplegats dins la nau, i encara sonant les campanes, trobem les portes de l’iconostasi obertes de bat a bat. Els seus muntants i les icones apareixen guarnits amb flors blanques que algunes monges han col·locat durant la processó.

Divina litúrgia

Comença la divina litúrgia amb les sortides habituals dels diaques, un d’ell amb veu de tenor, aixecant l’estola abans de fer les invocacions que són immediatament respostes pel cor de monges amb una bella precisió. Tots els concelebrants ¾sempre precedits pel diaca brandant un cirial¾ encensen primer l’altar i l’interior de l’iconostasi, després encensen les icones de l’iconostasi per continuar encensant les icones de la nau mentre els fidels els deixen pas. Tot es fa molt ràpid i cal saber els moviments. Simultàniament, els concelebrants proclamen amb vehemència “Crist ha ressuscitat!” amb la resposta coral de “Veritablement ha ressuscitat!”. Un d’ells fa anar de corcoll el diaca que el precedeix, canviant l’ordre d’incensar les icones que llueixen en l’iconostasi. Intuïm que ho fa expressament a jutjar pel somriure que se li escapa sota el nas. Arrodoneix la seva jocositat proclamant més vegades que els altres “Crist ha ressuscitat!”

Són quarts de tres i comencem a estar cansats d’estar drets i quiets tantes hores. Com fan altres, sortim un moment de l’església amb l’excusa d’anar al servei que ens serveix per estirar lleument les cames. Tornem just per la processó de la litúrgia de la paraula on un diaca sosté un impressionant leccionari. Es llegeix l’inici de l’evangeli de sant Joan en rus, en alguna llengua eslava que no identifiquem, en hebreu i en anglès.

Segueix la processó d’ofrenes. Tot acompanyat per les proclames dels dos diaques que es van alternant, i les llarguíssimes respostes cantades de les monges que, també dretes tota l’estona, omplen la nau de sintonies beatífiques. Captem que els fidels abaixen el cap fent més silenci del compte. Suposem que és el moment de la consagració i els imitem.

S’acosta el moment de combregar. Surten el president i dos concelebrants a repartir la santa comunió. Els fidels s’acosten amb les mans creuades damunt el pit. Obrint bé la boca el prevere introdueix la cullera amb pa sucat en vi. Ho fa amb cura per deixar caure el pa i treure-la sense tocar res. El diaca i una monja que sostenen una tovalla de vellut vermella eixuguen els llavis del qui ha combregat, que besa devotament la base del calze daurat on hi ha el pa i el vi. Després, darrera la nau principal, les monges serveixen un petit got de quelcom calent semblant a ponx. També uns pastissets de pa per reanimar-se després del dejuni eucarístic que les esglésies ortodoxes encara mantenen.

Aquest moviment ajuda a desentumir les cames i el final de la celebració és a prop. Després de la benedicció final, ens acostem a venerar la creu platejada que sosté un prevere i anem a un altre prevere que ens ofereix un mos de pa beneit. Són les 4 tocades que sortim de l’església sabent que encara queda la benedicció dels cistells amb pastissos i embotits que les famílies menjaran per dinar, i les corresponents salutacions pasquals.

Final al Sant Sepulcre

Tornem al convent per la ciutat vella, fent de nou la Via Dolorosa. Ara sí que ja no veiem quasi ningú pel carrer. A prop del Sant Sepulcre se’ns acut donar-hi una ullada perquè l’imaginem solitari i amarat d’aquell silenci vibrant i olor a encens que deixen les celebracions solemnes. L’esplanada de l’entrada està buida i entrem pensant que l’interior estarà igual, però veiem els seminaristes, el patriarca i un bon nombre de preveres armenis en plena processó al voltant del sepulcre fins a situar-se al seu davant amb els cants potents que els caracteritzen. Darrera, esperant que acabin els armenis, hi ha la processó dels coptes, més desgavellada, però cantant ben fort per compensar la seva debilitat numèrica. L’escena ens sembla divertida i la vivim com la cirereta espiritual que culmina el pastis pasqual que hem assaborit aquesta nit amb els etíops i russos.

Tornem al convent feliços d’haver assaborit tantes celebracions. En totes ens hem sentit com si fóssim a casa. A 2/4 de 6 ens fiquem al llit. ¾Crist ha ressuscitat! Veritablement ha ressuscitat!¾ en diem en rus i emocionats.

La processó del foc dels etíops (Cròniques jerosolimitanes 7/2015)

Avui no fem el recorregut matinal per dins la ciutat vella visitant el Sant Sepulcre. La cerimònia del Foc Sant que començarà a la 1 de la tarda ho bloqueja tot. Rodegem les muralles passant pel costat de la Porta Nova i a prop de la Porta de Damasc. Hi ha força gent que es dirigeix al Sant Sepulcre, principalment etíops, elegantíssimament vestits. Ben dinat pregunto a un amic àrab cristià sobre la processó del foc que celebren els etíops a les vuit del capvespre al terrat del Sant Sepulcre. ¾Vaig anar-hi fa anys i en guardo bon record¾ ens respon.

 

Allí arribem just a l’hora. Hem vorejat el Sant Sepulcre i hem entrat al recinte del terrat per les escales que pugen a la novena estació del Via Crucis. Travessem el passadís deixant a mà dreta la capella copta de santa Helena i el monestir copte. Arreu hi ha tanques que separen l'accés de la sortida, i molta policia fent de servei d’ordre. L’ambient és impagable i ple de joves etíops embolicats amb el mantell blanc, o una cinta al cap molt fina feta amb tires de fulles verdes, alguns vestits com si fossin sacerdots, altres amb uns elegants davantals o lluint unes corones, altres impecablement vestits especialment les noies, i tothom somrient. Els nois es donen la mà i alhora es saluden fent xocar amb suavitat l’espatlla dreta tres cops.

Amb els etíops tot és entranyablement rústic. En un extrem del terrat hi ha muntada una gran tenda que cobreix un altar portàtil. És plena de fidels pregant amb silenci i escoltant el cor d’homes que amb uns instruments amb cascavells de llavors els dringuen acompassadament per acompanyar els incessants cants religiosos. A l’altra extrem se sosté un tendal on uns joves vestits de blanc i portant corones blanques canten i es balancegen al ritme serè d’un gran tambor que diferents persones fan sonar amb suavitat i movent-se amb una encisadora simplicitat. Amb els etíops fins la pluja constant que ens cau esdevé fina i amable, i el fred humit passa desapercebut pel caliu que desprèn l’ambient.

Enmig del terrat sobresurt el sostre de la cúpula de la capella armènia de santa Helena al voltant de la qual girarà la processó. Arriben els kawass etíops, aquests sense picar a terra amb els ceptres, sinó somrient a tothom. Segueixen uns estendards del Crist Ressuscitat i uns nois que ballen elegantment i canten quelcom repetitiu que deu ser “Crist ha ressuscitat”. Després segueix el patriarca revestit amb amable solemnitat, caminant rodejat de gent que s’acosta a saludar-lo amb delicadesa. Al costat i rere seu el segueixen com poden alguns acompanyants. El grup de joves que cantava sota el tendal obre la processó amb el gran tambor i també cantant i picant de mans. Alguns assistents completen el seguici que voreja lentament la cúpula mentre la resta els contemplem amb les candeles enceses que ens han repartit amb antelació. Ens crida l’atenció la seva llargada i rusticitat, embolicant bles i cobrint-los d’una fina capa de cera. Un cop enceses costa molt que s’apaguin per la consistència de la flama.

Després d’algunes voltes, el patriarca s’asseu sota el senzill tendal i amb un micròfon connectat a un vell altaveu portàtil fa un sermó. Simultàniament, en la tenda grossa segueixen els cants religiosos, i alhora tantíssims centenars i centenars de joves etíops van entrant i sortint, saludant-se, encenent candeles i fent-se fotografies amb els mòbils. Ningú no molesta a ningú. El que podria semblar un desori i una irreverència de no escoltar respectuosament el patriarca, amb els etíops esdevé una harmoniosa pluralitat on malgrat s’hi concentra tanta gent no hi ha cap enrenou, ni cap crit, ni cap empenta, ni cap gest brusc. Comencem a sospitar que Adam i Eva eren etíops.

Acabada l’homilia el patriarca, els estendards i els kawass surten com poden enmig de la multitud, que aprofita la proximitat per besar respectuosament la mà del patriarca i la creu que sosté. Però la festa segueix. Els joves vestits de blanc i altres joves fan una rotllana al voltant del tambor, balancejant-se,  cantant i picant suaument les mans. En la gran tenda continuen els cants més religiosos. Més joves entren i surten del recinte del terrat del Sant Sepulcre per encendre candeles i fotografiar-se plegats.

Embadalits per la processó i pel tarannà delicat, gràcil, serè dels etíops, a 3/4 d’onze marxem cap el monestir rus de santa Maria Magdalena, en la muntanya de les Oliveres. És el monestir que llueix amb unes resplendents cúpules daurades en forma de ceba. Allí compartirem la vetlla pasqual. Abans anem al Sant Sepulcre al servei. Passem enmig de tantíssims etíops que han vingut de tot Israel i d’altres llocs a celebrar la Pasqua. Les botigues més properes, obertes tota la nit, avui faran el seu agost, o millor dit, la seva Pasqua.

El funeral de Jesús (Cròniques jerosolimitanes 6/2015)

Tenim apuntat que, commemorant el Divendres Sant, els grecs-ortodoxos organitzen una processó amb el cos mort de Jesús davant el Sant Sepulcre. Serà a les vuit del vespre. Hem desestimat els altres actes perquè els intuïm massa massificats.

 

Com no ens queda clar si “davant el Sant Sepulcre” significa l’edifici de la basílica o l’edícula de la tomba, retornant al convent decidim desviar-nos al Sant Sepulcre a preguntar i a veure l’ambient. Arribem cap a les sis i veiem les tanques que continuen delimitant l’accés i la sortida de l’edifici. A l’interior hi ha el moviment habitual però sense cap particularitat. Veiem dos monjos greco-ortodoxos a qui preguntem per la processó. ¾A les 9¾ ens responen. Fent-nos el pagès a l’escoltar que els horaris no coincideixen i intentant obtenir més detalls de la celebració repetim diferentment la pregunta. ¾A les 9¾ diuen un cop més. Tornem al convent amb l’horari canviat i sense saber on serà ni en què consistirà la processó.

Preveient una assistència nombrosa volem arribar amb suficient anticipació. Anem travessant els controls amb tanques que la policia ja ha col·locat per accedir ordenadament a la ciutat vella, sobretot al Sant Sepulcre. L’endemà al migdia hi ha la solemne rebuda del Foc Sant i molts fidels ortodoxos ja hi van per ocupar un bon lloc.

El carreronet que baixa al recinte del Sant Sepulcre, “Saint Helen Street” està travessat per una tanca amb policies que diuen a la gent que no es pot passar. Aparentant dominar la situació, obrim lleument l’extrem d’una tanca i passem amb natural convicció. No ens diuen res. Dues persones més aprofiten per venir-nos al darrere i ells sí són increpats.

Instants després som a la plaça del Sant Sepulcre, molt plena. Encara no són 2/4 de 9. La processó ja ha començat i va donant voltes al voltant de l’esplanada d’accés al Sant Sepulcre. Els assistents són majoritàriament àrabs. La comitiva va precedida per uns estendards seguits del fèretre de Jesús sostingut per persones que es van rellevant. Davant i darrera el cos de Jesús hi ha dos homes que escampen pètals de flors entre la gent. Els assistents, inclosos els infants, s’acosten a tocar i venerar el fèretre.

Quasi a les 9 la comitiva es retira i les tanques s’obren immediatament per poder entrar al Sant Sepulcre. Sense saber com, empesos per un allau de russos acabats d’arribar pels dos accessos del recinte ens trobem dins l’edifici. Aprofitem per respirar l’ambient i veiem una gran quantitat de russos i grecs estratègicament situats entre les columnes que sostenen la cúpula de l’Anàstasi. Segurament passaran la nit allí per contemplar el Foc Sant l’endemà. Veiem entrar, precedida dels kawass amb els seus ceptres, la comitiva amb el patriarca greco-ortodox, acompanyat d’altres bisbes, preveres grecs i russos. Un cop revestits solemnement de negre, a les 10 encapçalen una altra processó dins el santuari que nosaltres només veiem començar. Volem anar aviat al llit perquè demà serà una llarguíssima jornada.

Vigília de Sàbat i final de Pèsah (Cròniques jerosolimitanes 5/2015)

Avui divendres també participarem d’algun acte del Divendres Sant segons el calendari de les esglésies orientals. Els actes que tenim ressenyats seran al capvespre i aprofitarem la primera hora del matí per seguir la tradició dels divendres: anirem al mercat hebreu de Mahané Yehuda a comprar la Khalah, el pa que es beneeix el divendres a la nit per celebrar el sopar del Sàbat. En el forn on anem el fan boníssim per dins i molt vistós per fora. A més, la coincidència de calendaris fa que avui sigui el darrer dia de Pèsah, la pasqua jueva, motivant encara més el llarg camí que hem de fer a peu.

 

És el primer dia que travessem la zona hebrea no turística de la ciutat i ens sorprèn la poca gent que veiem pel carrer i els escassos cotxes que circulen. Encara som en plena festivitat i pensem en el nostre avió a Tel-Aviv ple de turistes israelians tornant de vacances. Que totes les botigues estiguin tancades no ens estranya perquè encara és aviat.

No se’ns acut pensar que el mercat estarà tancat, però ho intuïm a mesura que ens hi acostem. Així és, tot tancat i barrat, i no només perquè és festa civil, sinó sobretot perquè Mahané Yehuda és un mercat religiós. Resignats per la pífia seguim el camí cap on estudiem cada dia. De fet, no és el primer cop que ens succeeixen aquestes badades que confirmen la dita “Qui molt abraça poc estreny”. Estar atent a tantes tradicions alhora té aquests inconvenients.

Arrodonim l’espifiada quan també recordem que avui no és menja el pa del Sàbat perquè porta llevat. Des de la vigília de Pèsah es menja Matzà, el pa àzim, complint la prescripció del llibre de l’Èxode.

Lavatori de peus amb els armenis (Cròniques jerosolimitanes 4/2015)

Un quart d’hora abans de les dues arribem a la catedral de sant Jaume. És la seu del patriarcat armeni i del seminari on estudien els futurs preveres. A redós i emmurallat, hi ha el barri armeni on habiten nombroses famílies. Hem vingut amb temps per cercar un lloc adequat que ens permeti assaborir la celebració on participarem per primer cop. Els frares del convent, coneixedors dels ambients cristians de la ciutat, ens han suggerit d’assistir amb hàbit per correspondre a la mentalitat de les esglésies orientals i participar més activament.

 

Així ha estat. Ens hem assegut en un lloc discret però el sagristà major ens crida i ens col·loca en la primera renglera de cadires per convidats, davant per davant de l’altar principal, avui cobert amb un immens cortinatge. Els cors laterals que ocupen els escassos deu metres que ens separen de l’altar principal estan ocupats per cadires que suposem per la comunitat armènia. L’espai del centre està lliure. Minuts després, el sagristà ens fa aixecar de nou i ens indica una cadira dins un cor lateral, al costat dels llocs reservats a l’École Biblique. ¾Magnífic!¾ ens diem il·lusionats. Som a escassos cinc metres d’on se celebrarà el rentament de peus.

Portem una bona estona esperant i els ulls se’ns acluquen mandrosament. De sobte els obrim i veiem davant nostre, talment com una aparició, el cor de seminaristes amb albes brodades ocupant l’espai central. La cortina que cobria l’altar principal és oberta. Enmig llueix la seu patriarcal amb el patriarca dret al davant. Porta un bàcul platejat, una mitra altíssima d’estil medieval i una majestuosa capa pluvial a conjunt. Als dos costats, hi ha dotze preveres, entre ells algun bisbe, també solemnement revestits amb capes pluvials.

La cerimònia és senzilla però vibrant. Els dos bisbes més propers al patriarca són els encarregats de llegir fragments del relat de la passió a jutjar pel to. Ho fan il·luminats per una candela perquè la catedral no té llum artificial. El sol, les llànties i les candeles són l’única il·luminació d’aquest espai del segle XIII. El cor de seminaristes, que passarà tota la cerimònia agenollat, està dirigit per un mestre amb una expressiva veu de baríton. Els cants tenen el vigor, sonoritat i agilitat característica de la litúrgia armènia. Però avui queden emocionadament combinats amb abaixaments sobtats de veu i alentiment del ritme, seguits d’un murmuri que agombola els llargs i magnífics solos del baríton.

Les intervencions musicals desvetllen una dolçor interior a l’ànima i precedeixen la lectura solemne del fragment joànnic del rentament de peus que proclama el patriarca. Seguidament, patriarca i concelebrants es retiren rere l’altar mentre els sagristans preparen el rentament: una estora, un gros coixí de vellut vermell perquè s’agenolli el patriarca, davant seu la bacina amb aigua que s’havia beneit, a un costat un altar baix guarnit de blanc que sosté un petit evangeliari platejat, a l’altre costat una tauleta baixa amb un recipient d’oli perfumat i una altra tauleta amb dotze tovalloletes per eixugar els peus dels concelebrants.

Entra la comitiva. El patriarca porta un davantal fins a mitja cintura i la corona arrodonida que substitueix la mitra. El rentament, llarg perquè són dotze, es fa en silenci. El concelebrant s’asseu i posa el peu nu davant la bacina, el patriarca agenollat al seu davant li mulla i li eixuga amb la tovalloleta, i hi fa el senyal de la creu amb l’oli. El concelebrant li besa àgilment la mà al patriarca, s’aixeca per besar l’evangeliari i deixa lloc al següent. És el moment àlgid de la celebració i els fidels assistents s’acosten tot el que poden per fer fotografies.

Ens adonem que rentar els peus a dotze persones, més que cansar, emociona, i solemniza enormement el gest que es va omplint progressivament de significat. Acabat el rentament, i revestits tots de nou, s’acomiada discretament la celebració.

A les 4 tornem a ser treballant, complagudíssims espiritualment perquè la cerimònia ha complert d’escreix les expectatives que hi teníem posades.

Dijous Sant ortodox (Cròniques jerosolimitanes 3/2015)

Avui arribem al Sant Sepulcre cap a 2/4 de 9 del matí i ja hi ha muntat l’entarimat enmig de la plaça. Allí es farà el rentament de peus. Hi ha dues fileres de seients pels dotze preveres que participaran del lavatori i enmig destaca un tron pel patriarca greco-ortodox que el presidirà. Una bacina i una elegant gerra platejada expressen silenciosament el que se celebrarà dintre d’unes hores. Unes llargues fileres de tanques metàl·liques i força policia ordenen l’entrada i sortida del Sant Sepulcre i delimiten el lloc on ja comencen a situar-se els assistents a la cerimònia.

Pugem lentament i amb respecte rere una monja anciana els costeruts esglaons del Calvari, admirant el seu coratge amarat de devoció. Ens submergim un moment en l’entorn avui més enfosquit del lloc de la crucifixió. Hi ha moviment de gent però es respira silenci i recolliment.

Baixant del Calvari i passant pel costat de la llosa de la Unció percebem la flaire de l’oli de les llànties que avui han posat més perfumat de l’habitual. Aspirem amb gust perquè Terra Santa ens han ensenyat que la religiositat també entra per l’olfacte. Avui aconseguim trobar un forat i venerar la llosa entre els pelegrins ortodoxos que li tenen molta devoció i agenollats al seu voltant passen objectes religiosos pel sobre la pedra banyada d’oli flairós.

Ens acostem al sepulcre, cobert per la gran cúpula de l’Anàstasi. Avui també hi ha una bona filera per entrar-hi. Fem una breu pregària al costat de la capella posterior cuidada pels coptes.

Sortits de l’edifici del Sant Sepulcre i de nou enmig del moviment de gent de la plaça se’ns acut entrar a la capella lateral on resen els etiòpics. Quin contrast! Expressant el seu tarannà discret i bonhomiós, homes i dones romanen callats, arraulits, tapats amb dignes i senzills mocadors blancs, escoltant algú que des de l’ambó llegeix en veu baixa suposem que l’evangeli del dia.

Ambientats en la diada del Dijous Sant, anem a treballar fins a les dues, que participarem del lavatori de peus que celebraran els armenis en la catedral de Sant Jaume. Travessada la Porta de Damsc i pujant pel carrer Profetes ens creuem amb la prevere amb qui compartiem ahir el mateix camí al Sant Sepulcre. Ens mira i ens somriu com volent dir: "Jo també et reconec".

Dimecres Sant ortodox (Cròniques jerosolimitanes 2/2015)

Són quasi les nou del matí quan entrem dins la ciutat vella per la Porta Nova, la més propera al Sant Sepulcre. En el pòrtic encara llueix un gran mural que escenifica l’entrada solemne de Jesús a Jerusalem. La raó és que enguany el Diumenge de Pasqua dels llatins coincideix amb el Diumenge de Rams de l’església ortodoxa i les esglésies orientals. Per tant, avui és Dimecres de Pasqua pel món catòlic i també Dimecres Sant per les esglésies orientals.

 

Comencem a assaborir la diversitat ecumènica coincidint amb una dona més aviat jove, amb cabell curt, vestida polidament de negre i amb clergyman. Deu ser una prevere anglicana o una pastora protestant. Ens precedeix travessant la Porta Nova, i un rere l’altre caminem en silenci acompanyats de música religiosa que surt d’alguns altaveus col·locats expressament amb algunes banderoles per ambientar el trajecte al Sant Sepulcre aquests dies de Setmana Santa segons el calendari ortodox.

Abans de travessar un carrer molt estret escoltem picar a terra els ceptres dels kawass, la tradicional escorta religiosa dels patriarques de Jerusalem que obre camí pels carrers estrets i sempre transitats de la ciutat vella. La prevere i un servidor ens aturem per deixar passar la comitiva del patriarca greco-ortodox acompanyat d’un bon grup de sacerdots que deuen dirigir-se a algun lloc.

Arribats al Sant Sepulcre, apareix més actiu de l’habitual en aquestes hores: està sortint un nombrós grup de pelegrins coptes provinents d'Egipte, un altre nombrós grup de russos celebra devotament la divina litúrgia en l’altar del Gòlgota, altres pelegrins russos i grecs rodegen completament la llosa de la unció, i força gent ja fa cua per entrar a venerar la tomba de Jesús.

Sortim del Sant Sepulcre vers la Porta de Damasc i aprofitem la coincidència del camí per saludar uns coptes. Un cop presentats encetem una conversa breu i intensa: ¾ He llegit en un diari egipci que més d’un miler de coptes han vingut a Jerusalem¾ li diem. ¾Un miler? Hem vingut uns deu mil! ¾ens respon efusivament. ¾Per a mi és una benedicció veure tants coptes a Jerusalem¾ li confessem. ¾ Mira, els cristians hauríem de ser una sola família, però els qui manen no volen deixar la cadira¾ sentencia el copte que havia estudiat amb els franciscans del Caire.

Passem per la setena estació de la Via Dolorosa on hi ha la capella que evoca la segona caiguda de Jesús. L’home que la custodia ens saluda cordialment.  Més enllà ens creuem amb un altre grup de pelegrins d’etíops abillats amb mantells blancs dirigint-se al Sant Sepulcre.

Travessem la Porta de Damasc i enfilem el carrer Profetes fins on acostumem a prendre un cafè àrab i una pasta industrial a un preu molt mòdic. No hi ha els qui coneixem i ens volen cobrar el preu de turista. Com a bon català sabem els números en àrab i li indiquem el preu habitual de cada cosa. Amb veu desmenjada, com si ens fes un tracte de favor ens diu: ¾ It’s okey!

Assaborim amb lentitud el cafè bullent i mengem la pasta asseguts en una cadira a l’aire lliure, sota uns para-sols, mirant vers la Porta de Damasc. Hem complert el ritual del primer matí d’estada a Jerusalem amb el complement especial de recomençar la Setmana Santa, ara com si fóssim un cristià oriental.

“Hag Sameah” (Cròniques jerosolimitanes 1/2015)

A punt d’entrar als accessos de “Sortides” de l’aeroport del Prat veiem un grup d’israelians baixant d’un autocar. Ens apressem per arribar primers als mostradors de la companyia El-Al on hi ha l’equip de seguretat fent els controls habituals. Ja hi ha força gent i ara entenem perquè volarem en un avió dels grans: som en plena vuitada de Pesah, la Pasqua jueva, i molts israelians aprofiten la festa religiosa, com nosaltres fem per Setmana Santa, per viatjar. Per la manera que vesteixen es veu que no són religiosos observants.

No sabem si devem ser l’únic català de l’avió, però gairebé. Tots els anuncis de megafonia són en hebreu i en anglès. Arribat el moment de dinar ens serveixen la safata on llueix un paper que certifica que tot compleix estrictament les regles alimentàries de Pasqua i que desitja una bona festa: Hag Sameah. A més, cadascun dels envasos precintats acredita la inspecció rabínica. El detall final és que hi ha dues petites porcions de Matzà, el pa sense llevat tradicional d’aquesta festa.

¾“Que em pot donar una mica de llet?”¾ pregunta algú del costat. ¾Ho sento, durant la festa no en servim¾ s’excusa l’hostessa.

¾Hag Sameah!¾ s’acomiaden els responsables del vol a l’arribar a l’aeroport de Tel Aviv. ¾Hag Sameah!¾ ens desitgem els qui sèiem plegats mentre sortim de l’avió. ¾Hag Sameah!¾ s’acomiaden les hostesses quan passem pel seu davant.

A l’aeroport prenem un pràctic i econòmic servei de taxi col·lectiu que et porta a l’adreça de Jerusalem que demanes. Aquesta vegada només hem esperat deu minuts per omplir les deu places de la furgoneta. Arribats a Jerusalem ja enfosquit, passant vora d’algun parc ens arriba la flaire de carn a la brasa que les famílies estan coent.

¾Hag Sameah!¾  s’acomiaden els més religiosos al sortir de la furgoneta.  ¾Hag Sameah!¾ diem estudiadament després de donar un bitllet per pagar i baixem adelerats a recollir la maleta. ¾Un moment, que et falta canvi!¾ ens diu el conductor sortint del seient. Les nostres ganes per arribar al convent no li ha donat temps de tornar-nos-el sencer.

FUÉ TANTO LO QUE SENTÍ...

Fa 500 anys del naixement de Santa Teresa de Jesús. Fou i és una gran mestra de pregària. Tot donant pautes per pregar, en un dels seus escrits aconsella mirar Jesús que et mira, com ella escriu: “Mira que te mira”. I hi afegeix dos adverbis per dir com mira Jesús: “amorosa y humildemente”. Aquests dos adverbis marquen allò específic cristià. Sentir-se mirat és una experiència profundament humana. Ens sentim davant d’algú, davant d’una mirada que ens pregunta, que ens demana raó del que fem i del per què ho fem. Que ens urgeix a donar resposta davant d’aquesta mirada que interroga. Aquesta mirada ens exigeix respondre dels nostres actes, o sigui, etimològicament parlant: a ser responsables, a respondre dels nostres actes. La dificultat és diferenciar les mirades, les veus que es confonen dins nostre.

Però, com hem dit, Santa Teresa, de la mirada de Jesús que “mira que te mira”, hi afegeix dos adverbis: “amorosa y humildemente”.  Aquests dos adverbis fan referència a una experiència cabdal per a la santa i, a la vegada, assenyalen Jesús, que és allò específic cristià. Quan Santa Teresa ja portava temps de vida religiosa però “andaba mi alma cansada y, aunque quería, no la dejaban descansar las ruínes costumbres que tenía”, un dia va entrar a l’oratori i va veure una imatge de Jesús molt nafrat. En veure-la, diu la santa: “Fué tanto lo que sentí... que el corazón se me partía, y arrojéme cabe Él con grandísimo derramamiento de lágrimas...”. És, doncs, aquesta mirada del Crist de la passió la que la va commoure i la portà al canvi de vida. Com l’Apòstol Sant Pere qui, després d’haver negat el Senyor per tercera vegada, diu l’Evangeli de Lluc: “A l’instant, mentre encara parlava, va cantar el gall. Llavors el Senyor va girar-se i mirà Pere; i Pere recordà les paraules del Senyor... I així que va ser fora, va plorar amargament”. I certament que aquesta mirada de Jesús ens fa responsables dels nostres actes. Ens demana una resposta. Però, a la vegada, ens mira “amorosa y humildemente”.

Mirada “amorosa” perquè Ell és allí per mi. Com diu l’Apòstol Pau: “Ja no sóc jo que visc, és Crist que viu en mi. La vida que ara visc la visc gràcies a la fe en el Fill de Déu, que em va estimar i es va entregar ell mateix per mi”. O com llegim a l’Evangeli de Joan: “Déu ha estimat tant el món que ha donat el seu Fill, no per condemnar-lo, sinó per salvar el món gràcies a Ell”. O Sant Pau als Romans: “Res no ens podrà separar de l’amor de Déu que s’ha manifestat en Jesucrist, Senyor nostre”.

“Nos mira amorosa”, diu Santa Teresa, i continua “y humildemente”. Aquesta mirada humil de Déu és el més sorprenent i remet a la mirada de Jesús en la passió. No és una mirada recriminadora, però sí que et demana una resposta. Et posa davant la teva responsabilitat. I això perquè és la mirada d’Algú que t’estima i vol que no et justifiquis, sinó que entris en la veritat. La mirada d’algú “que és de condició divina”, la mirada de Déu. Foc devorador, però humil. La d’un condemnat a mort. D’algú que “ha acceptat la mort i una mort de creu”.

La pregària que la litúrgia ens posa als llavis ens fa dir que Déu “per donar-nos un model d’humilitat, ha volgut que el nostre salvador es fes home i morís en la creu”. Les paraules humilitat i humà tenen la mateixa arrel. Les dues provenen d’humus: terra. L’home és terra, prové de la terra. Ser humil és tocar de peus a terra. Déu s’ha fet home per donar-nos el model del que és ser home, per tocar de peus a terra. Déu, en Jesús, ha recorregut tots els límits del que és ser humà perquè hi habitem. Fins ha assumit la por, el no saber, la impotència, la petitesa. I en aquests nius hi ha posat la seva divinitat. Perquè tant humà com és Jesús, només ho podia ser Déu. I l’home només pot ser humà si accepta que no essent Déu s’obre a Déu com la seva pàtria enyorada i desitjada.

“Mira que te mira amorosa y humildemente”. Fixem la nostra mirada en la seva i seguim-lo.

Per una Pasqua veritable (Pasqua 2015. Sant Martí de Montnegre)

Oriol Diví, un sant monjo de Montserrat, deia que el seu patró, sant Josep Oriol, era un sant quaresmal perquè la diada sempre cau en aquest temps litúrgic. I afegia somrient: “En canvi sant Francesc és un sant pasqual”.

Malgrat la festa de sant Francesc caigui fora de la cinquantena de Pasqua, no deixa de ser curiós que un sant tan penitent, auster, malalt, i estigmatitzat sigui un referent d’alegria evangèlica. L’explicació és que la seva identificació amb Jesús pobre, humil i sobretot crucificat li feren tastar més intensament l’alegria de la resurrecció. No obstant, aquesta joia no és un continu frenesí interior ni tampoc una inacabable exultació exterior. L’alegria de sant Francesc, que és l’alegria de la Pasqua, és un estat de pacificació i consolació interior que es converteixen en serenor exterior.

El sant ho expressa en el relat de la veritable alegria que manà de copiar al seu company fra Lleó. “Escriu quina és la veritable alegria” ¾li digué Francesc. I li explicà que no consistia que entressin a l’Orde tots els savis de Paris, ni els bisbes i arquebisbes, ni els reis principals; tampoc que els seus frares convertissin tos els infidels, ni que ell fes guaricions i miracles. La veritable alegria consistia que quan els seus propis frares el rebutgessin repetidament ell és mantingués seré: “Si hagués tingut paciència i no m’hagués irritat, en això està la veritable alegria i la virtut i la salvació de l’ànima».

Per Francesc, la veritable alegria no és superficial, ni vanitosa, ni ostentosa, ni estrident. La veritable alegria és soferta, humil, discreta, silenciosa. La veritable alegria no és un estat d’ànim sinó un estat de l’esperit.

Per això podem dir que la veritable celebració de la Pasqua no és que la nostra església estigui plena i amb personatges de renom; ni tampoc que vingui a presidir-la el carismàtic papa Francesc, o que vingués TV3 a transmetre-la en directe. La veritable celebració de la Pasqua és procurar llegir bé les lectures malgrat ens falli la vista, estar pendents dels cants en detriment de la concentració, estar en tensió perquè la celebració surti bé, aguantar el seu horari nocturn, àdhuc no assistir per fer de cangur o cuidar els pares.

Aquesta és la Pasqua de resurrecció que expressa l’evangeli de Marc, el més auster dels evangelistes a l’hora de narrar l’escena. L’àngel anuncia que Jesús és alhora el Crucificat i el Ressuscitat, i que són indivisibles: «Busqueu Jesús de Natzaret, el crucificat. Ha ressuscitat». Però el que més desconcerta és la reacció de les dones, que en lloc d’alegrar-se, «Tremolaven d’esglai i de por que tenien no s’atreviren a dir res a ningú». L’evangeli posa una curiosa sordina a l’esdeveniment perquè vol evitar lectures triomfalistes de Jesucrist.

Perquè la veritable Pasqua no és fer un foc amb encenalls o fer una foguerada amb paper i branquillons. La veritable Pasqua és fer un foc nou com el que hem fet: amb llenya d’un arbre tallat i deixada assecar, i que hem hagut d’esperar una bona estona perquè fes brasa.

La Pasqua veritable és la que ens aporta serenor i força interior per afrontar la nostra quotidianitat, a voltes difícil, dura, i sofrent. La veritable Pasqua és la que, incorporant-hi penes i fatigues, ens fa sortir de la celebració secretament emocionats i desitjant que arribi la propera.