El dia s’ha aixecat
atípicament cobert, velant-nos la contemplació habitual del sol eixint rere les muntanyes de Moab.
Els núvols baixos, com cotó fluix grisós, cobreixen el cel i deixen caure una
pluja fina i amable, potser la darrera després de la pasqua jueva. Però el sol,
amo i senyor d’aquestes latituds, no renuncia a la seva potestat, obrint
escletxes entre la nuvolada i filtrant amb decisió els seus raigs.Caminem amb cautela, fixant la mirada en l’empedrat mullat i lluent de la voravia, imprevisible i perillosament relliscós quan plou. L’atenció que prodiguem al paviment ens permet captar una simpàtica estampa urbana: un digne exemplar de cargol bover de notable volum, amb la parsimònia que el caracteritza, les banyes enlairadíssimes i lleugerament inclinades endavant, travessa la vorera en direcció al parterre que li servirà de refugi. Aturats uns instants per contemplar-lo, reprenem el camí confiant que cap vianant despistat l’esclafi sense voler.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada