PER A QUÈ ENS AFANYEM?

Dimecres IV de Pasqua, 24 d’abril de 2013

Sant Fidel de Sigmaringen, màrtir

Ap 3, 7-8.10-12/Sl 118/Jn 10, 11-16

Avui tocava parlar d’art a taula. No tocava parlar gaire del Barça perquè va perdre, com ja sabeu. Avui tocava parlar d’art a taula, perquè ens ha arribat a casa una d’aquelles reproduccions, a vegades força ben fetes, d’una pintura clàssica, El Crist de Velázquez que actualment acaben a les escombraries o directament a la Deixalleria. Tocava parlar d’art a taula, perquè ens demanàvem com era possible que obres religioses, força boniques, de certa qualitat, podien acabar llençades a les escombraries. Això ens ha portat a pensar amb la persona que potser, en el seu dia, havia comprat aquella obra amb tota la il·lusió, per a ella mateixa o com a regal per a una altra. I d’aquest pensament de seguida hem començat a parlar d’art i d’artistes. De com, molt sovint, la història de l’art venia plena de casos en què l’artista en qüestió havia estat un incomprès i havia acabat mort de gana, sense que ningú li fes cas i la seva obra perduda o malmesa fins aquell dia, normalment anys i panys després de la mort d’aquell artista, en què l’obra era descoberta, entesa, revaloritzada i esdevenia objecte de col·lecció privada, peça de museu, d’aquelles que si un ara volia adquirir-les havia de pagar xifres astronòmiques.

A mi, d’aquesta discussió sobre l’art i l’artista, m’ha fet pensar també en les persones en general. En com les cataloguem. Un exemple és el sant d’avui, un sant caputxí, fra Fidel de Sigmaringen. Un llegeix el resum de la seva vida i diu: ah, molt bé, un gran predicador que va morir màrtir, assassinat per uns fanàtics calvinistes. I clar, comencem a pensar en aquells temps, en com estaven d’enceses les passions a Suïssa entre catòlics i protestants i acabem dient: vés a saber què va dir o com ho va dir per a què acabessin amb ell. Ja l’hem classificat. Així ho fem amb tot. Però a l’Ofici de Lectura d’avui hi ha un text que parla una mica de la seva vida i això és el que m’ha cridat l’atenció, que no parla tant de les seves dots de predicació, de si era arrauxat o no contra els protestants, sinó de la caritat que tenia vers els altres. Ja abans de frare, com a advocat, l’anomenaven “l’advocat dels pobres”, perquè sovint els defensava sense cobrar. En el text que us deia podem llegir: Va estendre la plenitud de la seva caritat per tal d’ajudar i auxiliar materialment el proïsme; abraçava paternalment tots els qui sofrien calamitats, i mantenia nombrosos grups de pobres amb almoines que aplegava pertot arreu. Demanava ajuda als poderosos i als prínceps i socorria així la solitud dels orfes i les viudes; no deixava mai d’ajudar, amb consols corporals i espirituals, tots els empresonats que podia; visitava amb afany els malalts, els alleujava i els reconciliava amb Déu perquè estiguessin armats per a la lluita suprema. No una vida de mèrits, doncs, sinó una vida lliurada als altres.

Amb l’exemple d’aquesta vida un arriba a la lectura de l’Apocalipsi que acabem d’escoltar i un es demana aleshores: Per a què s’afanya l’ésser humà? Què el fa digne de record? Les seves obres d’art o literàries, les seves grans empreses? De què han aprofitat aquestes obres a genis que han mort en la indigència? Les seves dots d’eloqüència o de saber convèncer les masses? O, com sant Fidel, aquell amor traduït en obres que és el que de veritat l’han donat el títol de sant? A la llum de l’Apocalipsi, a la llum de com veu Déu les coses, són aquestes les obres que importen, sense menystenir les altres: Conec les teves obres –diu el Sant, el Veraç, el qui té la clau de David, és a dir, Jesús mateix–,... no ets gaire fort, però has guardat la meva paraula i no has negat el meu nom... jo et guardaré a l’hora de la prova... I a tots els qui fan igual: Jo els faré columnes en el temple del meu Déu, i ja no se’n mouran mai més. Gravaré en ells el nom del meu Déu i el nom de la ciutat del meu Déu... i també el meu nom nou. A la fi, el que importa no és ser petit o gran als ulls dels altres; fer grans coses per a què perduri la nostra memòria entre els homes i dones del nostre segle: és ser recordats pel mateix Déu, reconeguts pel Bon Pastor, per Aquell que aprecia la nostra petitesa i sap recompensar la fe que obra per amor.