POR I SUBORN

Dilluns dins l’Octava de Pasqua, 1 d’abril de 2013

Ac 2, 14.22b-33/Sl 15/Mt 28, 8-15

Tot i que no sóc psicòleg, ni tinc massa psicologia, jo diria que en tot ésser humà hi ha una por instintiva. Diuen que és necessària, que pertany a la part més fonda de l’ésser humà, la més “animal” o “irracional” (per dir-ho d’alguna manera) i que és aquella que més d’un cop ens pot lliurar d’un parany, d’un accident, d’un imprevist. Sense aquesta reacció instintiva, diguem-ne d’autoprotecció, no reaccionaríem com cal davant d’un possible o d’un cert perill.

Em sembla, però, que hi ha una por que, fonamentada en aquesta més instintiva, passa per la part més humana nostra, més “racional” o més “civilitzada” (per dir-ho així) i que és aquella que està barrejada amb els nostres interessos, amb els nostres sentiments (sovint tant volubles), amb els nostres egoismes. Sol traduir-se en por al què diran, por al que se sàpiga allò amagat que he fet, por a què descobreixin com sóc realment de feble i poruc... i a vegades és una por tan pregona dins nosaltres mateixos que també apareix com a instintiva, surt com espontània davant situacions concretes i ens costa molt de controlar.

Jo diria que l’Evangeli d’avui descobreix aquestes pors. La primera és la por que tenen les dones. És una por instintiva, quasi de supervivència. El text immediatament anterior al d’avui (vv. 1-7) parla de l’aparició d’un àngel i clar, davant d’un gran terratrèmol que fa rodolar la pedra del sepulcre i l’aparició d’un àngel dins d’un gran esclat de llum no sols elles, sinó també els guardes experimenten por. Segur que fins i tot nosaltres tremolaríem de por davant una cosa com aquesta!! És la por a prendre mal, la por de ser esclafats per aquest estrany esdeveniment... però el curiós és que aquesta por muda en una gran alegria quan la veu de l’àngel esdevé no judici, sinó consol; no amenaça, sinó bona notícia: JESÚS HA RESSUSCITAT, EL SEPULCRE ÉS BUIT, ELL ÉS VIU!!! Aquesta alegria queda confirmada quan Jesús mateix els surt al pas: Déu vos guard! (en la traducció, salutació molt nostrada) Shalom! No tingueu por! L’alegria es contagia i elles no poden parar fins que comparteixen allò que se’ls ha dit.

La segona por, en canvi, és la més terrible. És la por a perdre anomenada o prestigi. És la por a saber-se descoberts culpables del crim d’un innocent que estranyament ja no hi és a la tomba i, per tant –potser pensen– pot prendre represàlies de pròpia mà. Davant d’aquesta por qualsevol precaució és poca: cal subornar, cal silenciar, cal destruir les proves, amagar els fets, tergiversar la veritat que ens poden posar en evidència. És una por que esclavitza i fa víctimes i botxins.

Tot d’una, davant d’aquest text que és Paraula de Déu per a nosaltres després del matí de Pasqua un es demana: de quina mena són les meves pors? Siguin del tipus que siguin, Crist ha ressuscitat per mudar-les en alegria, l’alegria de saber-se estimat profundament, de saber-se valorat en el que un és, no en el que un aparenta o vol fer creure que és; Crist ha ressuscitat per a mudar-les en confiança i fe en Aquell que és viu i que vol fer-nos participar de la seva vida ara i aquí de manera que ja no calen més víctimes ni botxins, no calen més vides a mitges, podem viure plenament i amb sentit. Ara bé, la qüestió és: ens deixarem transformar per Ell?