Entrem a la ciutat
emmurallada per la porta Nova. El laberint estret i irregular de carrers que
travessen el barri cristià són un formigueig de nois i noies de diferents edats
que, silenciosos, caminen a les seves escoles.
Baixem per
l’ample carrer esglaonat que desembocarà a l’alberg franciscà Casa Nova i,
d’allí, per un estret passatge, als patriarcats greco-catòlic i greco-ortodox.
Travessem el cor cristià de la ciutat vella abans d’arribar al Sant Sepulcre.
Dos nois adolescents
surten d’un portal uniformats amb pantalon gris i camisa blau cel, però
estudiadament despentinats i engominats, i lleugerament descamisats per exhibir
l’inconformisme propi de l’edat. Tancada la porta i, abans d’iniciar el camí,
fan el senyal de la creu amb desenfadada naturalitat, talment com un gest
rutinari i assumidíssim. Bocabadats pel que acabem de contemplar, responem al
devessall de pensaments que l’escena ens ha provocat dient-nos: -Són adolescents...,
però d’Orient.
Una preadolescent carregada amb una pesada motxilla i també uniformada apareix per un carreró. El cap descobert i unes llargues trenes mostren que és cristiana. Sense deixar de caminar es desplaça al costat d’un portal i, allargant la mà a la creu de pedra gravada al damunt, la toca respectuosament i fa el senyal de la creu amb una simplicitat que desconcerta de nou la nostra sensibilitat europea. –Som en latituds distintes, però la diferència és més que geogràfica...- sentenciem.
Ens admira la fidel desimboltura amb que els cristians del pròxim Orient han integrat la seva identitat, expressant-la sense arrogància però sense vergonya, amb una envejable senzillesa. Malgrat patir una constant repressió, esclats de violència, i ser molt minoritaris -a Jerusalem són 14.500 d’una població de 772.900-, no amaguen o dissimulen el que són. Definitivament som ben diferents!
Una preadolescent carregada amb una pesada motxilla i també uniformada apareix per un carreró. El cap descobert i unes llargues trenes mostren que és cristiana. Sense deixar de caminar es desplaça al costat d’un portal i, allargant la mà a la creu de pedra gravada al damunt, la toca respectuosament i fa el senyal de la creu amb una simplicitat que desconcerta de nou la nostra sensibilitat europea. –Som en latituds distintes, però la diferència és més que geogràfica...- sentenciem.
Ens admira la fidel desimboltura amb que els cristians del pròxim Orient han integrat la seva identitat, expressant-la sense arrogància però sense vergonya, amb una envejable senzillesa. Malgrat patir una constant repressió, esclats de violència, i ser molt minoritaris -a Jerusalem són 14.500 d’una població de 772.900-, no amaguen o dissimulen el que són. Definitivament som ben diferents!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada