Aquests dies a Londres hi ha una gran exposició sobre Pompeia que és a
la vegada interessant i esfereïdora. Com sabeu l’any 79 d de C el volcà Vesuvi
va fer una fortíssima erupció que va sepultar literalment dues poblacions:
Pompeia i una més petita però més pròspera
Hercula, 1700 anys després es van descobrir les restes, on encara avui
es van trobant coses noves.
La riuada de lava va permetre congelar els últims dies de les dues
poblacions. Ara, doncs, es pot veure la vida quotidiana d’aquelles ciutats,
però, a la vegada, no hi ha objecte, resta arqueològica, per petita que sigui
que no recordi l’explosió del volcà. L’erupció del Vesuvi és omnipresent i
explica i dóna raó de l’estat actual i el perquè d’aquelles restes. Són
testimoni incontrovertible de l’erupció del volcà.
El mateix ens trobem en el Nou Testament. Tot el Nou Testament és
també, tot ell, i no s’ entén d’una altra manera, que com a fruit d’una
explosió. Com a Pompeia cada pedra és testimoni de l’erupció del volcà així cada
lletra del Nou Testament, en la seva enorme diversitat, és testimoni de la gran
explosió que és la resurrecció de Jesús. Des de l’Evangeli de Mateu fins l’ Apocalipsi
tot és un sol crit: Crist ha Ressuscitat!!
En el Nou Testament no trobem ruïnes sinó tot el contrari l’ impacte
joiós d’una bona nova: Jesús és viu!! A Pompeia un dia normal i quotidià es
convertí en fosca i destrucció, en el Nou Testament ens trobem en tot el
contrari en dies foscos i dolorosos, de traïció i mort la fosca s’omplí de
llum. La ciutat destruïda es reconstruir.
El Nou Testament és el testimoni directa d’homes i dones que passaren
del plor a la joia, de la por a la valentia, d’estar amagats a proclamar als
quatre vents la nova de Jesús, del fanatisme excloent a l’amor que tot ho suporta.
De negar al mestre i de fugir a formar fraternitat, construir una ciutat no amb
pedres sinó amb persones a formar l’Església que a través dels segles manté el
testimoni d’aquella nit lluminosa.
Sant Hilari de Poitiers, pensador cristià del segle IV, diu que
Jesucrist, per damunt de tot, volgué fer de la persona humana un estatge digne
de Déu. Sant Francesc també ho afirma dient que nosaltres hem de fer de
nosaltres mateixos un estatge i sojorn de Déu.
És el que ens diu l ’Apocalipsi:”Sóc a la porta i truco si obres jo
estaré amb tu i tu amb mi”.
Aquesta és la nostra vocació com a fraternitat, comunitat, com a Església
ser un estatge un sojorn de Crist Ressuscitat, ser el seu tabernacle a la terra. Però el papa Francesc ens diu que Crist
ressuscitat no sols truca des de fora per entrar a dins nostre sinó que també
truca de dins nostre per sortir cap a fora, cap els altres, juntament amb els
altres.
Aquesta gran explosió de vida que és la resurrecció de Crist ens necessita
per ensorrar el món vell, el cor vell, i
edificar la nova Jerusalem. Fer un cor nou, una ciutat nova on els pobres, els
empresonats, els malalts seuran a taula servits pel mateix Senyor de la Glòria. I
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada