OVELLES VESTIDES DE LLOP, O EL CONTRARI?

Sovint sentim parlar de blanqueig de diners. Blanquejar diners és ocultar l’origen delictiu d’uns diners fent-los aparèixer com adquirits legalment. El nom de blanquejar li ve dels seus orígens. Els anys vint a Chicago amb la llei seca és quan es començà aquesta pràctica. El famós Al Capone va fer-se una gran fortuna amb el contraban d’alcohol, i per aparentar un origen legal d’aquests diners va muntar una gran xarxa de bugaderies que li van servir per ocultar l’origen mafiós dels seus ingressos. D’aquestes bugaderies ve el nom de blanquejar els diners. Les bugaderies ocultaven el delicte. Apareixia una cosa, però en realitat n’era una altra.

Avui aquesta pràctica està a l’ordre del dia. Jesús ens avisa sobre aquesta pràctica no sols en l’àmbit econòmic, sinó en tots els ordres de la vida quan acusa els fariseus de sepulcres blanquejats que per fora tenen bon aspecte però per dins tot és brutícia i podridura. O també quan ens adverteix sobre aquells que van vestits d’ovella i són llops rapaços. Molts es volen fer passar per bons i oculten males intencions i amaguen malifetes i enganys.

Però també passa al contrari: que hom s’avergonyeix del bé que fa o se sent avergonyit per por de quedar massa tou o políticament poc correcte. Per exemple, quan a França es fa una enquesta sobre la pràctica religiosa, surten uns índexs de pràctica dominical molt baixos que no coincideixen amb els obtinguts quan es compta el nombre real de fidels església per església. El nombre real surt més elevat. La gent té vergonya de comunicar els seus sentiments religiosos. El mateix passa quan parles de tu a tu amb alguns que es presenten vestits de cuiro, plens de pírcings i amb paraules grolleres. Moltes vegades tot és pura aparença per amagar la por o un fort sentiment de solitud. I la beguda o les drogues no són més que estimulants per no sentir-se sol i descol·locat. De fet, quan es prenen alguna droga en diuen “col·locar-se”, això vol dir que abans se senten descol·locats, fora de lloc, sense lloc. Això passa també amb molts de nosaltres que amaguem els nostres veritables sentiments per por de ser ferits.

A aquests els pot passar el contrari dels fariseus, però enlloc d’aparentar ser bons, aparenten ser dolents i amaguen els sentiments que els farien vulnerables. Jesús és capaç d’adonar-se d’aquesta vulnerabilitat i, enlloc de fixar-se en el que es diu, es fixa en el que es fa. Hi ha molts que, com el primer fill del text de l’Evangeli, diuen “no hi vull anar”, però el que cal no es fixar-se en el que es diu sinó en el que es fa: “però hi anà”. És la vida la veritat del que som, no el que diem. El que fem potser no correspon amb el que diem, però sí amb el que sentim.  Ens fa vergonya de dir el que sentim perquè ens fa vulnerables.

Cal reconèixer en nosaltres aquells sentiments que ens fan vulnerables i no avergonyir-nos-en. Perquè certament que hi ha molts sentiments destructius i durs en nosaltres, però també hi ha en nosaltres la capacitat d’obrir-nos als sentiments del Crist. Com diu sant Pau: “tingueu els mateixos sentiments que heu vist en Jesucrist: fortalesa d’ànima, d’amor que consola...d’afecte entranyable i de compassió”, els quals, com diu Pau, són els dons de l’Esperit Sant per excel·lència, millor dit, són l’Esperit Sant en nosaltres.

Perquè el “Senyor ensenya el bon camí al pecador, encamina els humils per sendes de justícia, els ensenya el seu camí”, però cal escoltar-lo i, malgrat totes les nostres pors, creure que els seus camins estan ben encaminats i que som nosaltres que hem de canviar i deixar-nos guiar per Ell. Cal obrir-se als sentiments de Crist, cal deixar-se portar per ells. La vida ens jutjarà no pel que hem dit sinó pel que hem fet. I els sentiments són el motor. Acollim els sentiments de Crist.

Una ciutat atenta (Mare de Déu de la Mercè 2014)

Els barcelonins podem estar cofois d’haver estat amfitrions d’una manifestació tan significativa com la del passat onze de setembre. Són esdeveniments que posen a prova la capacitat de resposta de la ciutat que, un cop finalitzats, deixen una gran satisfacció. Fent memòria recent, recordem la visita del papa Benet XVI per consagrar la basílica de la Sagrada Família l’any 2010. També podem parlar de macro-esdeveniments que transformaren la ciutat com el Parlament de les religions celebrat l’any 2004 en el context del Fòrum de les cultures, i sobretot els memorables Jocs Olímpics de l’any 1992.

Podem tirar més enrere i mencionar el Congrés Eucarístic de l’any 1952 o l’Exposició Universal de l’any 1929 que evocava l’anterior de l’any 1888, i fent salts en la història de la ciutat, arribem a principis del segle XIII, quan uns barcelonins s’organitzaren per respondre a les necessitats socials del moment fundant l’orde de la Mare de Déu de la Mercè a redós de la veneració de Maria com a mare dels captius. La devoció a Maria empenyia aquell grup de ciutadans encapçalats per Pere Nolasc a rescatar les víctimes de les ràtzies sarraïnes pel litoral mediterrani que, dit en llenguatge actual, segrestaven persones com a modus vivendi.

L’any 2018 es compliran 800 anys d’aquest esdeveniment que no ha quedat arraconat en els annals de la història de la ciutat, sinó que continua viu i actiu a través d’un santuari on es venera la marededéu de la Mercè que ha esdevingut la patrona de la ciutat des de l’any 1687; també a través dels frares mercedaris que continuen, sota l’empara de Maria, apropant-se als empresonats d’arreu del món i, en la nostra ciutat, tenint cura dels seus dos centres penitenciaris: el de dones de Wad-Ras i el d’homes de la Model.

La constatació que fa Maria en l’evangeli de les noces de Canà: “No tenen vi”, és la frase més contundent i expressiva del relat que descriu el rol de Maria no només en l’escenari del casament sinó també en la tradició cristiana. Maria és la mare a qui no se li escapa cap detall, vetllant perquè tots els seus fills tirin endavant. Maria empeny el seu fill Jesucrist a obrar el miracle de transformar la nostra realitat aigualida en un vi de qualitat.

La contundència mariana del “No tenen vi”, seguida del “Feu el que ell us digui” esdevé el detonant perquè Jesús reaccioni convertint l’aigua en vi. Maria fou també el detonant perquè Pere Nolasc i els altres barcelonins reaccionessin encetant aquell esbojarrat projecte de mediació i de rescat. Qui sap si li sentirien dir la frase: “Hi ha captius a rescatar!”.

La marededéu de la Mercè és la digníssima patrona d’una ciutat atenta que, quan cal, sap mobilitzar-se, no només per macro-esdeveniments, sinó també per micro-esdeveniments que dignifiquen les vides de moltes persones, també de les privades de llibertat. Mantinguem ben viva aquesta tradició.

UNA REALITAT MÉS GRAN...

Diumenge XXV, 21 de setembre de 2014

Is 55, 6-9/Sl 144/Fl 1, 20c-24.27a/Mt 20, 1-16a

INJUSTÍCIA! Més aviat aquest seria (i és molt sovint) el clam espontani davant les paraules que acabem d’escoltar a l’Evangeli d’avui davant aquesta actitud estranya de l’amo de la vinya que dóna el sou complet d’un dia (un denari) tant als nouvinguts que sols han treballat una hora com als qui han treballat suportant totes les inclemències del dia, oblidant així el mínim sentit d’equitat laboral que pagaria més a qui treballa més i menys a qui porta menys temps treballant. INJUSTÍCIA!

Però, què vol dir-nos l’Evangeli explicant-nos una història tan estranya capaç de fer-nos reaccionar així? Quina mena d’amo és aquest? Quin amo seria capaç d’actuar d’aquesta manera que no tingués un problema greu amb tota la plantilla dels seus treballadors?

En posar-nos davant d’aquest text no podem fer-ho sense oblidar les paraules que Jesús posa com a introductòries del relat, que són la clau: Amb el Regne del cel passa com... El que Jesús vol dir-nos, vol explicar-nos per mitjà d’unes realitats que són preses del dia a dia del seu temps (els homes que asseguts a les places esperaven ser llogats per alguna feina) és la realitat del Regne. Però, en fer-ho, tot i que mira d’expressar-les amb un llenguatge o una comparació entenedors, hi ha un moment en què la comparació queda curta, perquè ha d’expressar quelcom que depassa el nostre raonament. És a dir, hi ha un moment, fins i tot quan és Jesús qui vol compartir com funciona el Regne del cel, que s’acompleixen les paraules del profeta Isaïes que hem escoltat avui: Els meus camins i els meus pensaments estan per damunt dels vostres tant com la distància del cel a la terra. Jesús ens vol parlar del Pare i del Regne i les paraules queden curtes. I per poder-ho entendre ens cal la conversió, un canvi de sentit, un canvi de mentalitat, de la manera de veure les coses.

Sant Pius de Pietrelcina (1887-1968) ho suggeria tot aconsellant: Perquè pugui donar-se la imitació (de Jesús), són necessàries la meditació diària i la reflexió freqüent sobre la vida de Jesús; de la meditació i de la reflexió, brolla l’estimació de les seves obres; i de l’estimació, el desig i el consol de la imitació. Ens cal un cor nou i ens cal tota una nova dinàmica. Quan hom va entrant en aquesta dinàmica no està vivint el cristianisme com una moral ni com un dogma, està vivint immers en una relació de tu a tu amb Déu. Hi ha un intercanvi entre amants que porta a la comunió. Aleshores un pot posar-se davant aquest text i veure’l no com un atemptat contra els drets del treballador, sinó com una oportunitat per a l’acció de gràcies.

Sant Gregori el Gran, papa (ca. 540-604) per exemple interpreta aquest text d’una manera original: l’amo de la vinya és Déu; la vinya és l’Església o fins i tot el món com a àmbit del qui Déu en té cura; els obrers de la primera hora i de les hores següents són, respectivament, patriarques, jutges, profetes, tots creients jueus de l’Antiga Aliança... i els obrers cridats a la darrera hora som nosaltres, els pagans que no havíem escoltat mai d’un Déu que ens estimés desinteressadament, que vivíem sota la por i la superstició. És a nosaltres, doncs, que Déu s’atansa, perquè vol que tothom se salvi, i tot i que som cridats a la darrera hora, dirà Sant Gregori, som participants de la mateixa gràcia i les mateixes promeses que els altres.

Demanem al Senyor, en aquesta Eucaristia que, com un infant, no deixem de sorprendre’ns per aquest Déu que ens estima, que cada dia renova amb nosaltres la seva aliança i la seva comunió cridant-nos a la conversió i a la vida plena amb ell. Venim agraïts davant la seva presència pel do de la fe que ens enforteix, per l’esperança que omple de sentit la nostra vida, per la caritat que ens edifica i ens fa germans els uns dels altres. Celebrem que n’és de bo el Senyor!

LA CREU O L’ABSURD

Hi ha un escriptor gironí que diu: “No pensis que és insensat allò que no entens”. Cal saber escoltar i posar-se en el lloc de l’altre per no fer tants judicis precipitats i radicalment injustos. Però fer aquest esforç de no jutjar i saber-se’n distanciar és molt més difícil quan ets tu qui hi estàs involucrat. Quan ets tu que no t’entens, quan és la teva vida la que esdevé incomprensible. O, i encara més, quan el sofriment i la mort truquen a la porta de la teva vida i dolorosament esdevens estrany a tu mateix. Esdevens “allò que no entens”. La teva vida esdevé opaca i sense sentit.

Aquí hi ha la gran alternativa: o pensar que és insensat allò que no entens; o sigui tu, la vida, la mort, tot. Per tant que tot és absurd, que la vida no té sentit... perquè no l’entenc. És el que llegim a l’Escriptura, en el llibre dels Nombres: “Tot fent camí el poble acabà la paciència i malparlava contra Déu i contra Moisès”. Com nosaltres quan en el camí de la vida no sabem on anem i cansats i desorientats malparlem de Déu i acabem perdent la fe o, simplement, no comptant amb ella en la nostra vida real. O també tenim una altra opció: pensar que, malgrat que no ho entengui, que no m’entengui, que no entengui la vida i la mort, malgrat tot és profundament humà pensar que pel fet de no entendre-ho no ha de ser insensat, faltat de sentit, absurd. És assumir la meva humanitat, el no saber-ho tot, més encara, el no poder-ho saber tot. Saber que no sé, que no ho sabré mai tot. En el misteri de la vida s’hi entra per la confiança, per la tendresa, per l’amor, no pel coneixement.

Viure sòlidament que allò que no entenc no és insensat és assumir que sóc home, que no sóc Déu. Que he de viure, conviure amb i en el misteri i que sols la confiança, la fe, em fa viure, m’asserena, em dóna forces per caminar, que és el més pròpiament humà.

I és Jesús mateix qui construeix aquest camí i el duu a terme. Ell mateix el recorre i ens acompanya: “Ell que era de condició divina, no es volgué guardar gelosament la seva igualtat amb Déu, sinó que es va fer no-res, fins a prendre la condició d’esclau... i s’abaixà... fins a acceptar la mort i una mort de creu”. Aquest abaixament de Déu fins acceptar i viure el nostre desconcert, la temptació de l’absurd, de l’ateisme: “Déu meu, Déu meu, per què m’heu abandonat?”. I tot “perquè Déu estima tant el món que ha donat al seu Fill únic, perquè no es perdi ningú dels qui creuen en Ell, sinó tinguin vida eterna. Déu va enviar el seu Fill al món no perquè el condemnés, sinó per salvar el món gràcies a ell”.

Sant Pau ens diu que “així Déu ha mostrat el seu poder”. Costa d’entendre. I també diu que ell “viu con-crucificat amb Jesús”... costa d’entendre. I Pau també diu: “Que ja no sóc jo que visc, sinó que és Crist que viu en mi”, “Per a mi viure és Crist”. Què està dient? Potser caldria recordar les paraules de l’inici: “No pensis que és insensat allò que no comprens”. Potser estan assenyalant una porta que mai has obert. Potser aquestes paraules les han enteses molts perquè s’han atrevit a viure-les. Aquells que han sentit l’atracció de Crist a la creu i no s’hi han resistit. “Quan seré alçat damunt de la terra atrauré tothom cap a mi”, digué Jesús. Això ho entén qui ho viu. Les respostes a les grans preguntes són raonables, certament, però només s’entenen quan es viuen. El misteri de la vida és una Persona i una persona no s’entén simplement pensant i raonant sobre ella sinó relacionant-t’hi. El Misteri del món, de la nostra vida, de la meva vida és en Crist crucificat. Parlem-li, seguim-lo i ho entendrem.

SER MEMBRES DEL CRIST

Dimarts, 16 de setembre de 2014

Sant Corneli, papa i sant Cebrià, bisbe, màrtirs

1 Co 12, 12-14.27-31a/Sl 99/Lc 7, 11-17

L’Evangeli de la vídua de Naín fa de mal llegir i, segons com, de mal meditar. Especialment per aquells que poden estar passant per una situació semblant a la de la protagonista: una dona vídua, a qui la vida se li ha endut el fill únic que, val a dir-ho, en aquells temps era la única seguretat de pervivència d’aquella pobra dona lluny com estava la societat d’aquells moments de la nostra situació de benestar en pensions i assegurances. La dona de l’Evangeli, morint el seu fill únic, queda sola i desemparada. Tota persona que perd un ésser estimat avui també, com sempre, sent un buit en el seu interior, que quelcom es trenca... i pot sentir com una ferida fonda que Déu no hagi intervingut com hem llegit que passà a Naín, que no hàgim tingut la mateixa sort, la mateixa coincidència del pas oportú de Jesús i de la seva mirada compassiva que fes ressuscitar l’ésser estimat perdut.

Però filant més prim, deixant-nos amarar pel text, podem descobrir que l’Evangelista vol parlar-nos, no de la vídua, sinó de Jesús, el veritable protagonista del relat. I parlant-nos de Jesús ens transmet esperança i una esperança ferma.

Destaca en el text el fet que ningú crida Jesús a actuar. No hi ha una petició, un prec, com podem trobar en altres llocs d’aquest mateix Evangeli. Es diria que Jesús actua altruistament. És la mirada de Jesús que tot ho canvia. L’Evangelista subratlla la immediatesa de l’acció: Així que el Senyor la veié, se’n compadí i li digué: “No ploris”. Ara, quin atreviment dir “no ploris” quan la malaltia o un accident t’ha llevat aquell que més estimes. Quina altra cosa podrem fer, sinó plorar? Però Jesús no ha acabat la feina: El Senyor s’acostà al fèretre i li posà la mà al damunt. Un gest que fa de Jesús aquell que es compromet a fons amb la humanitat. Un jueu sabia que tocar un fèretre, tocar un mort, era fer-lo ritualment impur i capaç, fins que no es purifiqués, de fer impura qualsevol cosa o persona que toqués. Jesús, el Fill de Déu, no té por de tocar i atansar-se a les nostres misèries i que el titllin d’impur o d’alguna cosa pitjor. Encara més, Ell és l’únic capaç de tocar-nos en les nostres misèries i de guarir-nos. De canviar la mort en vida. La seva és la única veu amb autoritat per fer-nos aixecar definitivament del llot i de les ombres de la mort on ens podem trobar: Jove, aixeca’t! Escoltem aquesta veu que avui ens arriba en la nostra situació de dolor, de pèrdua, de limitació, d’incomprensió, d’oblit, de dependència, d’angoixa. Agafem-nos com un clau roent a aquesta Paraula seva: Aixeca’t, que des del nostre baptisme ja fou pronunciada, participant de la seva Resurrecció; que en cada Eucaristia ens arriba renovada quan mengem el Seu Cos i bevem la Seva Sang, promesa de vida, de vida a desdir, no de mort ni d’esclavatge; que en cada Sagrament ens arriba com a perdó i salut, com a reconciliació i comunió íntimes amb el Déu que és vida i vol que vivim.

Quan hom sent una veu així reconeix, com és ben cert, que Déu ha visitat el seu poble, que mai no és Ell qui ens abandona i que, per pura gràcia seva, ens associa amb Ell per esdevenir nosaltres mateixos sagrament per al nostre germà, per al nostre veí, per al nostre món. Com diu Pau: Doncs bé, vosaltres sou cos de Crist i cadascun formeu els seus membres. Que siguem els seus braços, les seves mans, la seva presència arreu!

SIGNATS AMB LA SEVA CREU

Diumenge, 14 de setembre de 2014

Festa de l’Exaltació de la Santa Creu

Nm 21, 4b-9/Sl 77/Fl 2, 6-11/Jn 3, 13-17

A l’Imperi Romà (la creu) era considerada com la forma més ignominiosa d’execució. No és estrany, doncs, que als inicis de la predicació apostòlica, com relata sant Pau, molts es resistissin a creure en Jesucrist justament per la manera com havia mort (Prof. David Amado Fernández, ABAT OLIVA CEU).

Què ha passat, doncs? Com és que un instrument de tortura i, a més, pedra d’escàndol per a jueus i per a grecs en temps de sant Pau ha canviat tant de significat que ara ha esdevingut un objecte de veneració per als cristians?

El que ha passat és que en aquesta Creu hi ha mort Jesús. I això ho ha canviat tot. En cert sentit Jesús no va morir de forma diferent dels altres condemnats a la mateixa pena, com ho testimonien els Evangelis en parlar dels dos lladres ajusticiats a un costat i a l’altre de Jesús. Però la tradició cristiana ha meditat profundament sobre la mort de Jesús i el seu significat.

Avui la litúrgia ens proposa justament alguns d’aquests textos per a la nostra meditació. D’una banda, el text de la Carta als Filipencs on Pau recull un himne (i un himne, com un poema, és sempre el recull de la fe d’un poble feta sentiment). El text que hem escoltat és tot just l’himne, però ens manca l’exhortació que fa Pau als de Filips a què tinguin els mateixos sentiments de Jesús. Jesús s’abaixà i es féu obedient fins acceptar la mort i una mort de creu. De manera que, per a sant Pau, la creu ja no és un mer instrument de tortura, sinó el lloc on Jesús expressa la seva obediència al Pare. Però, permeteu-me que faci aquesta reflexió: l’obediència de Jesús al Pare no és morir en creu. Quin pare vol veure la mort del seu fill i d’una manera sagnant com aquesta? Més aviat la fidelitat de Jesús al Pare, el seu parlar clar i català, és a dir, no callar sinó condemnar o fer evidents la hipocresia i l’ús banal del nom de Déu que feien alguns dels líders religiosos del seu temps; el seu posar per endavant no la norma d’una llei morta, sinó descobrir la nova llei de l’amor que supera tota norma, perquè l’amor sempre és donar-se més i més, sense reserves a l’Estimat, cosa que fa de Jesús el qui acull no els lletrats i poderosos, sinó els publicans, les prostitutes, els pecadors com tu i com jo. Totes aquestes coses són les que porten Jesús a la creu. Com avui senzillament ser cristià en alguns llocs del món significa la creu en forma de mort, de persecució, d’expropiació de béns.

L’altre text són les paraules de Jesús a Nicodem: Déu envià el seu Fill al món no perquè el condemnés, sinó per salvar el món gràcies a ell. I això és important, perquè revela que Jesús assumeix la creu també com la mostra més forta d’amor per a TOT EL MÓN, no per a uns quants. Amb aquesta mort és com si Déu digués: NO VULL NINGÚ MÉS CLAVAT EN CREU, ja ha mort un, l’Innocent per antonomàsia. Qui viu a l’ombra d’aquesta Creu viurà per sempre més, i ja no cal que, per viure jo, un altre hagi de ser sacrificat; que per tenir més i aparentar hagi de fer-ho a expenses dels més febles. Tots podem viure sota l’Arbre de la Creu. Per això, ho hem de recordar també, la vida del cristià comença amb el senyal de la creu i aquesta l’acompanya durant tota la vida. És el senyal que el sacerdot, pares i padrins fan al front de l’infantó que és presentat al bateig, com a senyal de benvinguda a l’Església de Déu. És record també de què serà batejat per compartir la mort i la resurrecció de Jesús. És igualment el signe amb el que obrim qualsevol acte litúrgic, com ho hem fet en començar aquesta Eucaristia i, sobretot, com hem fet abans d’escoltar l’Evangeli, d’escoltar les paraules i fets de Jesús, el Senyor. És el signe prefigurat ja en la profecia d’Ezequiel: Passa pel mig de la ciutat, pel mig de Jerusalem, i marca amb una creu al front els homes que gemeguen i es dolen de totes les abominacions que es fan enmig d’ella (Ez 9, 4) i que sant Francesc adoptà per a signar els seus documents esdevenint la TAU franciscana, el signe dels qui estimen Déu i són estimats per Ell. I cada cop que fem sobre el nostre cos el senyal de la creu, d’alguna manera, aspergim la sang de Crist damunt del nostre cos com la sang que era passada per damunt dels dos muntants i de la llinda de les cases on els jueus menjaven la seva primera Pasqua, abans de ser alliberats del poder de Faraó (Ex 12, 7), per recordar-nos que som seus i que ningú no ens podrà separar de l’amor de Déu.

Si això és així, venerem amb devoció aquesta Creu on ha mort el Salvador del Món, recordem que som seus i visquem com Ell va viure: completament donats, en la mesura de les nostres possibilitats, a Déu i al proïsme.  

ENVIAT EN MISSIÓ

Dimarts, 9 de setembre de 2014

Sant Pere Claver, prevere

1 Co 6, 1-11/Sl 149/Lc 6, 12-19

L’apòstol Pau és l’home que no té pèls a la llengua. Per això, fins i tot avui en dia, hi ha persones que o bé els agrada o bé no el poden veure. Sens dubte: és l’apòstol que no deixa indiferent quan hom llegeix els texts que ens han arribat com a seus.

Avui és un d’aquests dies, dins d’aquestes setmanes en què estem fent una lectura semi contínua de la seva Primera Carta als Cristians de Corint, on es despatxa a gust amb el seu auditori fins i tot fent servir el recurs de la ironia. Però és que sant Pau és l’home que predica la gràcia, que entén la dificultat del creient que vol viure com a tal en un ambient majoritàriament contrari, però que clama per una cada cop més gran coherència en la vida dels seus feligresos, dels homes i dones que formen el nucli de les primeres comunitats per ell fundades.

No sabeu que el poble de Déu un dia haurà de judicar el món? No sabeu que haurem de judicar fins i tot els àngels? I davant d’aquesta revelació d’una tan gran responsabilitat en un futur escatològic, la trista realitat quotidiana de les baralles i els plets ENTRE GERMANS. Ja és del tot un descrèdit que pledegeu entre vosaltres. Abans d’arribar a aquí, ¿per què no deixeu que us perjudiquin i us desposseeixin? Però no: sou vosaltres qui perjudiqueu i desposseïu els vostres mateixos germans. El clam de sant Pau és que tu i jo tornem a mirar la nostra història com a història de salvació, com a història que té un principi en Déu i una fi gloriosa també en Déu. Sant Pau fa una llarga llista de les conductes que allunyen de Déu per acabar afirmant: Alguns de vosaltres éreu així, però ara, en el nom de Jesús, el Senyor, i per l’Esperit del nostre Déu, ja heu estat rentats, santificats, fets justos. És aquí on ens cal mirar: el que som i també la nostra missió.

L’Evangeli ens presenta un dels moments cabdals en el ministeri de Jesús: l’elecció dels Dotze. No és una elecció fàcil. Jesús la farà només després d’haver passat tota la nit en pregària. N’escull Dotze, que ja sabem que no són ben bé una meravella, i els dóna el nom d’apòstols, que vol dir enviats: gent amb un encàrrec, amb una missió concreta, que Déu mateix els dóna i que han de fer en el seu Nom. Ja sabem que el paper dels Dotze és únic en la història de l’Església però, com sant Pau, sabem que l’encàrrec d’apòstol no estarà limitat només a ells. Feta la meva vida una història de salvació, una trobada amb Jesús, puc adonar-me que Ell també em crida i m’envia a mi en missió. Conscient d’aquest enviament, contemplant l’exemple d’un sant Pere Claver, que avui celebrem, qui acabarà entenent que Déu mateix el fa apòstol i esclau dels esclaus; contemplant aquesta Eucaristia on és Jesús mateix qui se’ns dóna i es fa model de donació, farem bé de posar-nos a l’escolta i demanar-li: Senyor, què vols de mi? Senyor, on em vols enviar? No per fer de jutge dels altres, sinó, més aviat, per poder ser jutjat per tothom com a digne de portar el nom de cristià.

DESVELAR EL ROSTRE DE DÉU

Un feligrès va anar a veure el rector de la seva església i li va comunicar la situació extrema en què vivia. La seva dona era alcohòlica i la situació que es creava a la família era insostenible, sobretot de cara als fills. Ell, malgrat que ho sentia molt perquè l’estimava, estava pensant molt seriosament en trencar el matrimoni. El rector, després d’escoltar-lo, va convenir que no hi havia cap més camí que la separació. Però una dona de la comunitat parroquial que coneixia el matrimoni s’hi oposà: “Hem de cercar una solució!”, digué. Va reunir els membres del grup de la parròquia a què pertanyia la parella, juntament amb el matrimoni, i van començar a sospesar entre tots la situació i a cercar camins de solució. Es va trobar un centre de desintoxicació seriós i on la dona acceptava d’anar-hi. El problema, és clar, era l’econòmic. Entre la comunitat es van reunir els diners per poder-la enviar. L’altra dificultat era què fer amb els fills mentrestant i les famílies de la comunitat van acceptar de fer-se càrrec dels nens fins que la mare acabés el tractament.

Una comunitat cristiana és això: una comunitat on hom és sentinella, responsable de l’altre. “L’únic deute vostre ha de ser el d’estimar-vos els uns als altres”, diu sant Pau. Però un amor compromès, real, concret. “No fet de frases i paraules, sinó de fets”.  I un amor obert. Cal ser sentinella, també, del món que ens volta; cal tenir els ulls oberts, les orelles atentes, les mans disponibles: “Tant de bo que avui sentíssiu la seva veu”. Una comunitat així desvela el rostre de Déu. L’amor real i concret mostra la cara del Senyor. I és així que el cristianisme es va propagar per Europa i més enllà. Això donava credibilitat a les seves paraules. I encara avui la fe en Crist es va propagant d’aquesta manera a molts llocs del món. Quan l’Església ha escollit altres mitjans ha traït el seu Mestre i Senyor.

En canvi, l’odi vela el rostre de Déu. “La guerra ha matat també Déu”. Aquesta frase la diu un dels personatges del llibre La por, escrit el 1928 per Gabriel Chevallier, una obra fruit de l’impacte causat per la terrible guerra del 1914.

Certament que l’odi i la violència amaguen el rostre de Déu i que l’amor el desvela. Però Crist es revela com Aquell que es manté en l’amor enmig de la violència i l’odi, aquest és el misteri de Crist a la creu: Déu hi és, malgrat l’odi, la violència i fins si el maten. Ell hi és. I això sota la llum de la seva resurrecció. I aquí hi ha el fonament de la comunitat cristiana i la seva missió: comunicar amb el fer i el dir que Déu no ha mort, que l’odi i la violència dels homes no tenen la darrera paraula. Que “quan hi ha dos o tres reunits en el meu nom, jo sóc enmig d’ells”.

Hem de fer visible aquesta Presència a través de tenir cura de l’altre, de la reconciliació, de l’estimar-se, no sols en paraules sinó amb fets i de veritat, com diu sant Joan. I per això l’hem d’escoltar, acollir: “Tant de bo que avui sentíssiu la seva veu, no enduriu els vostres cors”. La Paraula de Jesús sempre pressuposa un entorn de dificultat, de confrontació i fins de persecució. És aquí on cal ser el seu testimoni i actuar com Ell, en coherència amb les seves paraules i exemples.

QUÈ ÉS UN CRISTIÀ?

Diumenge XXIII, 7 de setembre de 2014

Ez 33, 7-9/Sl 94/Rm 13, 8-10/Mt 18, 15-20

Què és un cristià? Com el definiríem? Què el caracteritza que el faci diferent als altres? És, potser, el fet que llegeix la Bíblia amb certa assiduïtat? És, potser, que resa amb certa freqüència? És, potser, les vegades que va a missa a més dels Diumenges? Sens dubte que el cristià farà tot això, però és ben bé això el que el distingeix com a cristià? No ho fan, en certa mesura, els practicants d’altres religions també?

La litúrgia ens proposa avui per a la nostra meditació tres lectures que podrien tenir un comú denominador: l’essència del que és ser cristià. Trobo en aquestes lectures la proposta que un cristià és aquell que és a la vegada excèntric i responsable.

T’he fet sentinella perquè vetllis sobre el poble d’Israel, hem escoltat que Déu li diu al profeta Ezequiel. El profeta no és un assalariat o un contractat pel rei de torn (a l’estil de molts profetes cortesans que hi havia en temps d’Ezequiel), és algú responsable. Responsable no de la seva seguretat (el profeta de Déu se la juga cada cop que obra la boca pronunciant l’oracle de Déu), sinó de la seguretat, del benestar, de la salvació del seu poble. Fustiga, potser, amb dures paraules, però la seva crítica vol portar el remei a la malaltia. Per això la figura del sentinella li escau: adverteix del perill per salvar.

Qui estima els altres ha complert la Llei. Estimar és tota la Llei, ens diu Pau. I ho diu un jueu de tradició farisea, que sabia molt bé què era allò de pagar el delme de la ruda i el comí; de fer les purificacions que tocaven sobretot quan tornava a casa, per si de cas s’havia contaminat fregant el seu vestit amb algú impur; que sabia fil per randa tot els manaments de la Llei sobre el que era pur i el que no ho era. Aquest home arriba a la plena maduresa de la seva fe quan s’adona que estimar és tota la Llei, que no cometre adulteri, no robar, no envejar tenen el seu acompliment quan cerquem visceralment i entranyablement el bé de l’altre. No és un amor sentimental, és un amor compromès.

Si el teu germà peca, vés a trobar-lo, i parleu-ne vosaltres dos sols, diu Jesús. Mirem que Jesús no diu, com fem tan fàcilment: Si el teu germà peca, vés i tanca’t a la teva cambra i remuga donant-li mil voltes al que t’ha fet, justificant una volta i una altra que ets tu qui té raó i l’altra qui està errat. No, Jesús sap que pequem, Jesús no viu penjant en un núvol, toca de peus a terra, perquè el pecat hi és i divideix l’home contra l’home; el fill contra el pare; la filla contra la mare i així fins a l’infinit. Si el teu germà peca... vés a trobar-lo! Perquè el cristià és aquell que és, primer de tot, l’excèntric: no està centrat en ell mateix, mira cap en fora. I mira cap en fora perquè ha descobert fora d’ell mateix un amor molt gran, el de Déu. Un amor entranyable, un amor que no jutja amb prejudicis, un amor desinteressat que no està basat amb el si fas això... et donaré això altre. I en viure fora de si, centrat en Déu, va aprenent (perquè no és quelcom que un assoleix d’un dia per un altre) a donar-se i a ser, aleshores, responsable. Però no responsable de l’acompliment d’unes normes tancades i estrictes, sinó responsable dels altres, perquè ressonen dins d’ell les paraules que ja en el Gènesi Déu adreçava al primer homicida de la història, a Caín: On és el teu germà? I això em converteix en responsable del progrés i del benestar de l’altre, de la mateixa manera que una mare o un pare, moguts per l’amor entranyable que tenen al seu fillet, deixen de pensar en les seves comoditats i pensen només en el benestar del petit infantó.

Que el Senyor vulgui donar-nos en aquesta Eucaristia, on recordem aquest mateix amor de Déu per nosaltres tot fent memorial de la passió, mort i resurrecció de Jesús, de ser cada cop més excèntrics i responsables.

LA FE FA NOSA

El 24 d’agost el president de la Conferència dels Bisbes de l’Irak va escriure una carta a la Conferència Episcopal Europea. En ella exposava la terrible situació en què es troben els cristians d’aquell país. Descriu com, pel sol fet de ser cristians, han estat espoliats dels seus béns (a vegades pels seus propis veïns) i desplaçats dels seus llocs de residència. Molts d’ells han estat assassinats amb crueltat. Sabem per altres fonts que famílies senceres han estat deixades al mig del desert, d’altres decapitats i d’altres fins crucificats. El bisbe ha quedat decebut de les quasi inexistents i aigualides condemnes del món musulmà, però també de la indiferència d’Europa, que no vol adonar-se de la tragèdia humanitària que té a les portes i de la qual és, en bona part, responsable. Recordem el trio de les Açores. Desapareix la presència cristiana a l’Orient Mitjà que té les seves arrels allí des dels inicis i sembla que a ningú no l’interessa. 

A més dels cristians són també perseguides altres comunitats religioses i ètniques. Vull subratllar el fet de la tragèdia de les comunitats cristianes, perquè és una constant en d’altres parts, tant d’Orient Mitjà com d’altres parts del món, i que entre nosaltres està silenciat perquè no queda bé parlar-ne. És com si en el fons ens estigués bé que desaparegués el cristianisme, com deia un articulista l’altra dia en un diari. Entre nosaltres hem neutralitzat el cristianisme i fins l’hem criminalitzat reduint-lo a quatre tòpics negatius. Ens està bé que desaparegui? Ens hauríem de preguntar si no estaríem millor sense Església? Sense fe? Cadascú amb les seves creences, sense comunitat ni llocs de culte? És això el que volem? És cert que Europa no s’entén sense el cristianisme, però també és cert que no tot, ni la majoria, de la cultura d’Europa és cristiana. En moltes ocasions és voluntàriament i explícitament anticristiana. Aquí ha nascut l’ateisme més militant i ferotge. La fe en Crist fa nosa.

Però aquest és, sobretot, el nostre problema, el meu problema: Jo voldria que la fe no existís, em fa nosa, m’és una ferida enutjosa? De fet així ho manifesta un dels creients més paradigmàtics: el profeta Jeremies. “M’has seduït Senyor i m’he deixat seduir, us heu apoderat de mi i m’heu dominat... tot el dia la paraula del Senyor m’és motiu d’escarni i de burles”. Per això continua dient el profeta: “No en vull parlar més, no diré res més en nom d’ell, però llavors sentia entre els meus ossos un foc devorador. He mirat de contenir-lo i no he pogut”. El creient és algú que no encaixa amb el seu entorn, ni ha d’encaixar. Per això Pau diu: “No us emmotlleu al món present; transformeu-vos renovellant la vostra manera de veure les coses”. I és una peça fora de lloc perquè té una manera de veure i viure diferent. Tota la vida d’un seguidor de Jesús és un constant caminar per transformar-se a imatge de Crist que diu: “Si algú vol seguir-me, que prengui la seva creu i m’acompanyi. Qui vulgui salvar la vida la perdrà, però qui la perdi per mi la retrobarà”. Si la fe en Crist no fa nosa no és fe.

El contingut de la nostra fe és l’anunci de la més gran esperança, però es deixa reduir a un simple feix de frases dolces per penjar al facebook. Jesús és una alternativa, no un pedaç. Per això moltes vegades ens neguem a deixar-nos atreure per Ell, tenim por de les conseqüències. I malgrat tot podem dir amb el salmista: “Tot jo tinc set de Vós, per Vós es desviu el meu cor, com terra eixuta sense una gota d’aigua”. “La meva ànima s’ha enamorat de vós”, però el salmista sap perfectament el que diu: “L’amor que em teniu val més que la vida”. Déu és més que jo, per això pot salvar-me, per això el cerco amb tot el cor, sense Ell no sóc.

Que els cristians siguin perseguits i no els perseguidors és bo, està en la línea del seu Mestre. Que els cristians siguin perseguits i criticats és bo, perquè vol dir que no encaixen amb el seu entorn. Que els cristians siguin perseguits i criticats també ens ha de fer preguntar si ho som per  ser coherents amb Jesús o per altres raons per les quals ens cal canviar.

En aquest sentit el bisbe de l’Irak acaba dient: “Estem orgullosos del destí dels nostres fills i filles i de la seva fermesa i coratge davant la tragèdia per raó del seu credo”. I ens diu que no necessiten “declaracions esgotadores, sinó comunió real”, com ho ha fet la Conferència Episcopal Francesa i el mateix papa Francesc.

Aquests cristians demanen sobretot la solidaritat dels altres cristians i ens mostren el rostre de Crist, Aquell que ens crida a seguir-lo.

QUINA PARAULA ÉS AQUESTA?

Dimarts, 2 de setembre de 2014

1 Co 2, 10b-16/Sl 144/Lc 4, 31-37

Què vol dir tot això? O millor, com diu literalment l’original: Quina paraula és aquesta? Totes dues versions posen de relleu un interrogant.

Primer, l’interrogant d’aquells que es troben davant de Jesús i contemplen no tant el miracle, sinó el seu significat; és a dir: el que implica que Jesús hagi pogut, només amb la seva Paraula, alliberar un home de la seva profunda divisió interior (recordeu el plural: Per què et fiques amb nosaltres, Jesús de Natzaret?) i tornar-lo a la realitat, a fer-lo un ésser humà sencer, sense divisions interiors, d’una peça: Llavors el dimoni el llançà al mig i en sortí sense fer-li cap mal.

Jo també sóc convidat aquest vespre a posar-me davant d’aquesta escena i, vist el miracle, interrogar-me: Quina paraula és aquesta? Qui és aquest home que pot canviar la vida d’un endimoniat (el pitjor que li podia passar a una persona: esdevenir algú  completament allunyat de Déu i dels homes) només amb una ordre?  És posar-me davant de Jesús i demanar-me amb valentia: I Jesús... podrà canviar la meva vida? O encara la més important: Vull que Ell digui aquesta paraula per a mi? Vull que Jesús em canviï la vida? En resum: Què vol dir tot això... per a mi?

Segon, l’interrogant que també posa en envidència una altra cosa: la meva ignorància o la meva incapacitat d’entendre les coses de Déu i segons Déu. És el que ens recorda Pau a la seva carta als cristians de Corint (experts, d’altra banda, en experiències místiques i carismàtiques, però plens de divisions internes, de capelletes, de manca de comunió concreta amb el germà): El que té mires purament humanes no admet res que vingui de l’Esperit de Déu; li sembla un absurd i no ho entén, perquè només ho podria penetrar amb els ulls de l’Esperit. Ens cal pregar incessantment com hem fet al principi per rebre aquests ulls de l’Esperit: Sembreu en els nostres cors l’amor del vostre nom, aviveu-lo amb l’esperit de pietat i guardeu-lo sol·lícitament... perquè sols, tancats en nosaltres mateixos, ni que parlem en mil llengües, ni que profetitzem... si no tenim amor, si no tenim el SEU ESPERIT, els SEUS SENTIMENTS... no hem après encara res de res. Sant Pau, però, no ens deixa desesperats, ens anima dient: Però nosaltres tenim el sentit de Crist. Ens toca, certament, aprofundir-lo, actualitzar-lo cada dia com si fos el nostre personal antivirus.

Tercer, l’interrogant encara em porta un xic més enllà: a fer-me la pregunta si jo mateix sóc un interrogant en el món que m’envolta. Si jo, revestit del Crist des del dia del meu baptisme, sóc també algú (en la meva vida, en la meva forma de reaccionar davant els problemes, els dolors, les mil contrarietats que ens porta la vida) que provoca en els demés un interrogant.

Aquest vespre, doncs, deixem-nos interrogar per l’Evangeli i demanem-nos també, ben de cor: Què vol dir tot això?

AIXÒ ÉS EL QUE HAVÍEU DE COMPLIR...

Dimarts, 26 d’agost de 2014

Santa Teresa de Jesús Jornet i Ibars

2 Te 2, 13a.14-17/Sl 95/Mt 23, 23-26

Ara entendràs, bona filla meva, per què l’ànima que ha escollit l’amor diví no pot restar egoistament en el Cor de Jesús, sinó que se sent abrusada també per la caritat vers els germans, que amb freqüència fa que l’ànima es fongui d’amor.

Però, com pot passar això? Filla, no és difícil d’entendre-ho, ja que l’ànima, al no viure ja de la seva pròpia vida i viure de Jesús, que viu en ella, deu sentir, voler i viure dels mateixos sentiments, desigs i vida que Ell viu en ella. I tu saps... de quins sentiments i de quins desigs, vers Déu i vers la humanitat, estava i està animat el Cor d’aquest diví Mestre.

Aquest fragment d’una carta de sant Pius de Pietrelcina a les germanes Campanile (31 de maig de 1918) penso que pot ajudar-nos a veure el que hi ha darrera de les invectives contra els fariseus i els mestres de la Llei, que tant ahir com avui, potser avui de forma més especial, sentim de llavis del Senyor Jesús.

És terriblement fàcil acomodar-nos en mil i una seguretats. Estem pastats de tal manera que cercar i aferrar-nos a allò que ens dóna la sensació de “lliçó apresa”, de “camí assolit”, de “feina feta”, i si pot ser amb poc esforç, és connatural a nosaltres. És la nostra tendència natural. Per això una “fe de manual”, que em digui quants cops haig de resar al dia, quantes vegades haig de dejunar, quantes vegades haig de fer almoina o haig de perdonar el meu proïsme és el que cerquem. Per això: Deixa’m resar cinc cops al dia i no em demanis que t’hagi d’aguantar els teus canvis d’humor; deixa’m dejunar tots els divendres, però no em demanis que accepti que haig d’estimar aquell que em fa la guitza... Els fariseus i els mestres de la Llei del nostre Evangeli d’avui també eren experts en comptar, apamar i limitar què havien de donar com a delme de tot el que tenien... convençuts com estaven (i la Llei, presa literalment els emparava) que feien el correcte. Però Jesús els sorprèn, com també a nosaltres. Ens demana d’obrir el camp de la nostra visió, no permetre que l’arbre ens espatlli la contemplació de tot el paisatge, i veure les coses des d’una altra perspectiva: la de Déu. Ai de vosaltres, que pagueu a Déu el delme fins i tot de la menta, del fonoll i del comí, però no us preocupeu de les exigències més importants de la Llei, com són la justícia, la misericòrdia i la lleialtat. Això és el que havíeu de complir, sense deixar allò altre.

I tot perquè, per a Jesús, la Llei no és la revelació d’un mer manual d’urbanitat o de conducta, és reveladora de la voluntat de Déu, del que el Pare vol veure viure en el si del seu poble: justícia, misericòrdia i lleialtat. Això, tant les germanes Campanile, per mitjà dels consells del Pare Pius, com santa Teresa de Jesús Jornet que avui celebrem, ho varen descobrir amb escreix. Fou a través de llur relació amb el Crist, a través de l’amor de Jesús, que descobriren quins eren i són els seus sentiments; quina era i és la seva voluntat; quina mena d’amor i sol·licitud era i és la que porta Jesús a estimar-nos bojament i a ensenyar-nos l’amor del Pare. Un amor que no es tanca en si mateix, un amor que sempre s’aboca vers fora, vers l’altre, vers el germà, especialment quan més pobre i més necessitat és aquest. Que puguem acomplir això sense deixar allò altre.

ENMIG DE LES COSES INESTABLES

Suposo que més d’una vegada us heu cabussat dins d’una piscina i heu nedat dintre de l’aigua. Quan hom es cabussa a la piscina tot l’enrenou que hi ha a l’entorn de crits, de rialles... desapareix! Es fa un gran silenci, un silenci quasi absolut. I, amb el silenci, un aïllament quasi total. No sents ningú i l’aigua et fa com d’una muralla que t’aïlla. És com una bombolla de silenci i solitud.

Aquesta és la metàfora que fa servir Joaquín Pérez Azaústre en una novel·la que titula “Los nadadores” per descriure com se sent i es viu la persona avui. Ell diu que és una sensació d’aïllament i solitud, com aquests nedadors que es cabussen dins l’aigua. S’han trencat els lligams sòlids amb els altres, que han passat a ser efímers i trencadissos. I això bàsicament perquè, com ell diu: “vivim en un temps en què res no és creïble. Sempre sospitem que ens enganyen” i, lògicament, això fa que no reaccionem davant de res ni ningú, i els altres tampoc amb nosaltres. I és cert que vivim immergits en la desconfiança, tant si el que ens diuen ens ho diu la TV, com els polítics, com les xarxes socials... sigui qui sigui! I on no hi ha confiança, no hi ha relació; i on la relació no és sòlida, hi ha solitud, aïllament. Com quan estem cabussats dins l’aigua, aïllats i en silenci.

La pregària amb què hem començat l’Eucaristia demanava: “Oh Déu... enmig de les coses inestables d’aquest món feu que els nostres cors es mantinguin ferms allí on es troba l’alegria veritable”. Però, és possible trobar aquest lloc? Si el que ens submergeix en l’aïllament és la desconfiança, el que ens en farà sortir ha de ser la confiança. I aquesta confiança sòlida només pot venir de Déu. Però, quan hom s’obre a Déu el problema s’augmenta a l’infinit, perquè ja no es tracta, com diu el novel·lista, d’estar submergit en el silenci i l’aïllament d’una piscina, ni tant sols d’un mar, sinó que es tracta de submergir-te en l’Infinit. Com diu Pau als romans: “Quina profunditat i riquesa en la saviesa i en el coneixement de Déu! Que en són d’incomprensibles els seus judicis i d’impenetrables els seus camins! Qui pot conèixer el pensament de Déu?”. Per tant, el Misteri encara es fa més gran, infinit. Les coses d’aquest món són inestables, per això no ens en fiem, però les de Déu són infinites, inabastables, incomprensibles. Quedem superats!

És el rostre de Jesús, és la persona de Jesús, on l’àncora de la nostra confiança pot mantenir-se ferma. Per això és tant important respondre a la seva pregunta: “I vosaltres, qui dieu que sóc jo?”. En Ell qui està enmig de les coses inestables d’aquest món i es manté ferm i així pot ser allí on es troba l’alegria veritable. I també essent el Messies, el Fill del Déu vivent, la Paraula per la qual van ser fetes totes les coses i que ha penetrat més enllà dels cels. En Ell qui, com diu Pau, habita la plenitud de la Divinitat. Ell és el camí d’accés, la porta oberta al Misteri de Déu. Jesús és la roca enmig de les coses inestables d’aquest món i és el Déu amb nosaltres. La fe en Ell ens fa present el Pare. La fe en Ell ens fa obrir camins de confiança cap els altres.

“Vivim en un temps en que res és creïble, sempre sospitem que ens enganyen” deia aquest escriptor. Hem de poder trencar aquesta trama. Hem de poder accedir a la realitat  i això només ho podrem fer si ens confiem. I només tindrem confiança si tenim raons que la recolzen. I aquesta raó és el que passa en nosaltres quan fem l’aposta per Jesús, el que passa quan vivim com si Jesús realment tingués raó, quan vivim com si realment fos ressuscitat, viu amb nosaltres, i ens fiem de la seva paraula. Aquesta és la raó que avala la nostra confiança. Quan ara i aquí “immediatament” deixem que el Senyor ressuscitat sigui el nostre Senyor.

  

    

ELS MISSIONERS

En ocasió de la mort del missioner Miguel Pajares, religiós de sant Joan de Déu, s’han fet molts articles, tant sobre la malaltia, l’èbola, com també sobre la personalitat d’aquest missioner i dels missioners en general. En aquest darrer sentit, en un diari d’ampla difusió entre nosaltres, un periodista titulava el seu article sobre els missioners d’aquesta manera: “Déu, l’excusa d’homes bons”. Malgrat dir que els missioners no són mai els primers a abandonar el vaixell, ni ara, amb l’èbola, tampoc no ho faran, i que els missioners es juguen la vida i molts la perden, com Miguel Pajares, l’articulista, en un dels subratllats de l’escrit, diu que, per als missioners, “la fe els empeny a l’Africa i els sosté als mals moments, però no dirigeix els seus actes”. Així, per a aquest periodista, Déu és una simple excusa i, per tant, no el motor real de la decisió de ser missioners. La fe no dirigeix els seus actes. Però aquesta afirmació gratuïta contradiu el que tant aquest missioner com tots els altres diuen. És la fe, i la fe en Jesús de Natzaret, el perquè de la seva opció, i és l’oració el fonament on es recolzen, i és la pertinença a un orde religiós (i a l’Església) el que ha possibilitat i sostingut la seva dedicació als més pobres. “El bon pastor és el que dona la vida per les seves ovelles. I aquest és l’amor que vaig aprendre de Jesús de Natzaret”, diu un missioner.

Ha passat més inadvertida la mort d’una altra missionera, sor Chantal. En un comunicat de les monges Missioneres de la Immaculada, a les quals ella pertanyia, es notifica la seva mort, com el missioner M. Pajares, per estar a prop i servint els malalts. Aquesta monja era africana nascuda al Congo. Després de sortir del seu país va servir de formes diverses, fins que el 2006 va arribar a Libèria i col·laborava en el mateix hospital dels germans de Sant Joan de Déu. I allí, com el missioner, va contreure la malaltia.

Chantal és un gran exemple de com serveixen els missioners a l’Àfrica (a tot arreu): no simplement donant peix, sinó ensenyant a pescar. Abans de ser monja, sor Chantal va rebre els estudis de les monges Missioneres de la Immaculada, com altres noies africanes. I, atreta per la forma de vida d’aquestes monges, va demanar l’ingrés a la congregació. Va rebre la formació i també va aprendre infermeria, i es va preparar en tot el que cal per fer bé les coses. Però, sobretot, va acollir el perquè de la seva opció: la vocació, la crida de Déu, que no era una excusa, sinó la raó real de la seva opció; i també va aprendre a pregar, que és l’autèntica base. Va formar part d’una fraternitat, la seva congregació (i l’Església) que la formà, però sobretot li donà germanes concretes amb qui viure l’ideal evangèlic.

Certament que, com diu el periodista, i també el papa Francesc, no van fent proselitisme, però sí que anuncien i proposen amb la vida i la paraula l’autèntica raó i el soteniment de tota la seva vida: Jesús ressuscitat i vivent. Com diu el papa Francesc: “Els cristians tenen el deure d’anunciar l’Evangeli, no com qui imposa una nova obligació, sinó com qui comparteix una alegria, assenyala un bell horitzó, ofereix un banquet desitjable. L’Església no creix pel proselitisme sinó per atracció”.

És l’atracció que exerceix Crist, atracció que s’ha de transparentar a través dels creients, de l’Església, i que concreta, fa visible, per què val la pena de donar la vida com ho fan tants missioners, tants creients que s’ho juguen tot a una carta. I no sols és una teoria sinó l’experiència d’una relació personal amb Jesús, que no és una excusa sinó la raó. I la pregària és on es concreta aquesta relació. I la comunitat de creients és el lloc on la trobo i on creix.

Pius XII, quan declarà dogma l’asumpció de Maria, va dir: “Així tal com la gloriosa resurrecció de Crist fou part essencial i trofeu suprem de la victòria absoluta sobre la mort, també aquesta lluita comuna de la Verge i el seu Fill acabaria amb la glorificació del cos virginal, tal com diu el mateix apòstol: ‘Quan això que es consumeix es revestirà d’allò que ja no es consumeix, quan aquesta existència mortal es revestirà d’aquella que és immortal, es complirà allò que diu l’Escriptura: la victoria ha engolit la mort’”.Maria n’és la realització i la prefiguració. Nosaltres estem cridats a compartir aquesta mateixa glòria, que ja ara fem present en la misericòrdia, ja que a través de la pregària li hem obert les portes i en la vida fraterna dels creients atreu cap a Crist aquells que s’hi apropen. Aquesta és la raó de la vida dels missioners, aquesta és la seva força, i ha de ser la nostra.                                                 

UN DÉU PARADOXAL

Dimarts, 12 d’agost de 2014

Ez 2, 8-3, 4/Sl 118/Mt 18, 1-5.10.12-14

Una de les coses que personalment m’atrauen més de la Bíblia és la forma en què els relats, alguns d’ells molt antics i que formen part d’aquesta Paraula de Déu que els cristians hem de mirar d’anar coneixent, d’anar llegint, d’anar meditant tot fent-la nostra, miren d’explicar-nos com és Déu.

Aquest vespre la Litúrgia ens proposa dues lectures que sorprenen pel seu caràcter paradoxal. En la primera, dins la vocació que rep el profeta Ezequiel, trobem aquest episodi estrany de la paraula que és donada al profeta per ser devorada. És un gran contrast que sigui aquest rotlle escrit per dins i per fora amb complantes, amenaces i gemecs ofert al profeta per a ser devorat allò que el faci dir: Jo me’l vaig menjar i el vaig trobar dolç com la mel... quan un esperaria tot el contrari. I més quan, en el nostre dia a dia, sovint experimentem la Paraula de Déu fent tot just el contrari: la llegim, preguem amb ella... però, quan la prenem seriosament, sovint ens regira l’estómac, la trobem amarga o dura de pair, perquè trobem que ens parla clar, que no ens amaga els defectes i això, diguem-ho ras i curt, no ens agrada gens ni mica. Crec que l’autor bíblic, que era creient, tot explicant-nos el cas d’Ezequiel devia estar compartint amb nosaltres la seva pròpia experiència profundament espiritual. Com en el cas d’Ezequiel, qui haurà de predicar paraules dures per un poble que ha abandonat el seu Déu, la Paraula és mel perquè tot i ser dura és una paraula adreçada a la nostra guarició. Mala comparació és com aquell xarop horrible que potser ens donaven de petits, però que era la nostra salvació, la nostra salut. Per al creient, a voltes la Paraula de Déu pot ser dura d’encaixar, però ens hi va la vida menjar-la, devorar-la, fer-la nostra... sols així esdevindrà mel per a nosaltres també.

L’Evangeli encara ho complica més. Perquè Jesús, amb les seves paràboles i comparacions, sovint també ens mostra un Pare que és tot paradoxa. Qui és el més important en el Regne del cel? Demanen els deixebles. A Mateu no sembla que sigui una pregunta semblant a: Sóc jo, Senyor, el qui seuré a la teva dreta? Sinó com si els deixebles volguessin saber de veritat quina mena de jerarquització hi haurà en aquest Regne que tothom espera, quins valors hi regiran. I la resposta de Jesús sorprèn, perquè tothom esperaria un: Serà Moisès, el meu gran legislador a qui heu d’obeir... Seran Samuel i Elies, els grans profetes de l’antigor que us van dir què m’agradava... però no, Jesús diu: Us ho dic amb tota veritat: Si no us torneu com els nens, no entrareu al Regne del cel. La preocupació del Pare no sembla ser allò d’anar despatxant cartes ministerials després d’aprovades les oposicions corresponents, sinó que tu i que jo canviem del tot el nostre cor, siguem com els nens, no en la malícia (que en tenen i molta), sinó en aquest dependre completament de l’amor del Pare, esperar-ho tot d’Ell i només d’Ell. Perquè el més important en el Regne del Cel som tu i jo... que som, en tant que som tu i jo, únics i insubstituïbles, estimats personalment per Déu, el Pare, fins el punt de donar-nos el Seu Fill estimat Jesús. El Pare, a més, no mira els grans d’aquest món, sinó els petits; per això Jesús encara reblarà: Sobretot no menyspreeu cap d’aquests petits, perquè acollir-ne un sol d’ells, és acollir Déu mateix.

Apropem-nos confiadament en aquesta Eucaristia a aquest Déu que trenca esquemes tot estimant-nos entranyablement. I avui, que Jesús també se’ns dóna del tot a través del Seu Cos i la Seva Sang, mengem-lo perquè la seva dolçor canviï radicalment el nostre cor i el faci més com el Seu.

HI HAGUÉ UN HOME, POTSER COM TU I COM JO...

Diumenge XIX, 10 d’agost de 2014

1 Re 19, 9a.11-13a/Sl 84/Rm 9, 1-5/Mt 14, 22-33

Hi hagué un home, potser com tu i com jo, zelós de Déu fins a l’extrem.

Hi hagué un home, potser com tu i com jo, capaç de fer qualsevol cosa pel seu Déu, fins al punt de convertir-se en jutge implacable dels altres i, probablement, amb tota la raó.

Hi hagué un home, potser com tu i com jo, amb una confiança tan forta en sí mateix que fou capaç d’enfrontar-se, ell tot sol, a quatre-cents altres homes que reclamaven, com ell, la professió de profeta, de comunicadors únics de la paraula de Déu.

Hi hagué un home, potser com tu i com jo, que arrauxat per les seves profundes conviccions, sortí vencedor dels seus enemics i tothom va haver de reconèixer que ell tenia raó, que ell era el veritable profeta.

Hi hagué un home, potser com tu i com jo, que malgrat tot el seu poder, totes les seves conviccions, tota la seva fermesa... tingué por.

Hi hagué un home, potser com tu i com jo, que quan tingué por, fugí i s’amagà de tothom, perquè temia per la seva vida i havia descobert que estava sol en la seva lluita...

Però davant de la por i del dubte, davant de la seva fragilitat, és cert que va buscar un lloc on amagar-se de la gent... però ho féu cercant Déu en la solitud d’una cova amagada en la muntanya de l’Horeb, la Santa Muntanya on Déu un cop va parlar a Moisès i al seu poble.

Hi hagué un home, potser com tu i com jo, que davant el dubte i la por, encara buscava Déu i que aquest li parlés.

Hi hagué un home, potser com tu i com jo. Aquest home es deia Elies.

Aquest home que havia estat temut per reis i servents, ara tenia por, ara havia tastat la solitud, el sentir-se sol i desemparat, perseguit a mort per les autoritats del país. Davant d’aquesta experiència esborronadora, Elies cerca Déu al desert, cerca que Déu li parli, cerca, com tu i com jo, que Déu es faci present a les nostres vides i de la manera que més ens agradaria: amb llamps i trons, demostrant el seu poder i esborrant de la faç de la terra tots els nostres enemics, tots els nostres problemes, tot allò que ens limita, que ens fa dubtar, que ens enterboleix l’ànim, que no ens deixa caminar amb pas segur...  Llavors vingué una ventada, tan forta que esberlava les muntanyes i esmicolava les roques davant el Senyor, però el Senyor no hi era. Tot seguit vingué un terratrèmol, però el Senyor tampoc no hi era. Després vingué foc, i el Senyor tampoc no hi era en el foc.

Decebuts? Segurament tu i jo hem pensat tantes vegades en un Déu que hauria de castigar els nostres enemics o corregir els qui nosaltres creiem tan equivocats d’una forma clara i evident, que servís d’escarment per a tothom. I Déu no hi és, Déu no ho fa, on és Déu? És real o és un fantasma? Finalment vingué el so d’un aire suau. Així que Elies el sentí, es cobrí la cara amb el mantell, sortí fora i es quedà a l’entrada de la cova. És aquí on Déu hi era!

Demanem-li al Senyor en aquesta Eucaristia que vulgui parlar-nos com ho féu amb Elies, no amb la violència dels elements, sinó en la intimitat d’una conversa entre amics. Demanem-li al Senyor la finor d’oïda del profeta, que no es va deixar entabanar per les sorolloses manifestacions de poder i violència manifestades en les forces desencadenades de la natura... sinó que va saber entendre que Déu no parla a través del soroll, sinó a través del silenci... només així, podrem entendre i fer nostres les paraules de Jesús escoltades avui enmig de la tempesta: No tingueu por, que sóc jo!

EL LLIBRE DE LA VIDA

Dimecres, 6 d’agost de 2014

La Transfiguració de Nostre Senyor Jesucrist

2 Pe 1, 16-19/Sl 96/Mt 17, 1-9

Des que vaig assistir a la xerrada que es va fer sobre Santa Àngela de Foligno, Terciària Franciscana, al Monestir de Pedralbes amb motiu de les Jornades d’Estudis Franciscans del juny passat, que m’he dedicat a llegir tant el Llibre de la Vida com les Instruccions segons l’edició preparada per Teodoro H. Martín a Ediciones Sígueme (Salamanca). És justament a les Instruccions que la nostra santa parla sovint de comparar tot el que vivim o de revisar tot el que fem, pensem i preguem segons el que ella anomena EL LLIBRE DE LA VIDA. El curiós del cas és que per a Àngela de Foligno EL LLIBRE DE LA VIDA no és el relat de les seves visions i experiències místiques, com podria fer-nos-ho pensar el fet que ella tingui un Llibre de la Vida com a recull de tot això, sinó que per a la nostra santa aquest LLIBRE DE LA VIDA és JESUCRIST, DÉU-HOME, una persona viva, el que Ell va viure, com Ell va viure, què va dir, què va ensenyar... ras i curt: TOT L’EVANGELI.

Avui celebrem la festa de la Transfiguració del Senyor i la iconografia més clàssica se’n fa ressò de les imatges que ens proposa l’Evangeli que avui hem sentit proclamar: Jesús a la muntanya del Tabor amb Pere, Jaume i Joan i la inefable experiència del núvol amb la presència de Moisès i Elies parlant amb Jesús. En aquesta iconografia Moisès i Elies (els quals per a la majoria dels Pares de l’Església són símbol de l’Antic Testament compendiat amb la Llei i els Profetes que aquests dos personatges representen) estan parlant amb Jesús, però en la imatge pictòrica, que és estàtica, aquest parlar esdevé a la vegada un assenyalar Jesús, un fer-se ressò d’aquestes paraules que l’Evangeli d’avui posa en boca de Déu Pare: Aquest és el meu Fill, el meu estimat, en qui m’he complagut; ESCOLTEU-LO!

És contemplant avui aquesta icona que les paraules EL LLIBRE DE LA VIDA, que santa Àngela de Foligno refereix a Jesús, esdevenen una intuïció del que avui celebrem. Amb Moisès i Elies, simbolitzant tot l’Antic Testament, girats vers Jesús, ens parlen d’Ell no sols com Aquell en qui tota l’Escriptura té el seu acompliment, sinó que transforma Jesús mateix, la seva vida, paraules i gestos, en un llibre per a ser llegit i meditat més que per a ser simplement contemplat... Un llibre per fer-lo nostre, per menjar-lo i transformar-lo en realitat fonamental de la nostra vida diària, capaç de transformar-nos i de transformar el nostre voltant.

Hi ha també una forma de pujar-hi a aquest Tabor per deixar-se transfigurar per Jesús mateix. Per assolir aquesta fita la nostra santa estableix una mena de mètode o d’itinerari quan diu el següent: Quant més preguis, més seràs il·luminat; quant més siguis il·luminat, més profundament i noblement veuràs el bé suprem i les coses summament bones. Quant més profundament i excel·lentment vegis, més les estimaràs i, quant més les estimis, més et delectaran. Quant més et delectin, millor les comprendràs i et faràs capaç de comprendre-les. Després vindràs a la plena llum, doncs comprendràs que no pots comprendre.

Avui també pugem a la Muntanya Santa per trobar-nos amb Jesús i ho fem amb la pregària de l’Església, amb la nostra Eucaristia. Que sapiguem entrar-hi i deixar-nos transfigurar en la Seva Llum ara i sempre.