Dimarts, 2 de
setembre de 2014
1 Co 2, 10b-16/Sl
144/Lc 4, 31-37
Què vol dir tot això? O millor, com diu literalment l’original: Quina paraula és aquesta? Totes dues
versions posen de relleu un interrogant.
Primer, l’interrogant
d’aquells que es troben davant de Jesús i contemplen no tant el miracle, sinó
el seu significat; és a dir: el que implica que Jesús hagi pogut, només amb la
seva Paraula, alliberar un home de la seva profunda divisió interior (recordeu
el plural: Per què et fiques amb nosaltres, Jesús de Natzaret?)
i tornar-lo a la realitat, a fer-lo un ésser humà sencer, sense divisions
interiors, d’una peça: Llavors el dimoni el llançà al mig i en
sortí sense fer-li cap mal.
Jo també sóc convidat aquest vespre a posar-me davant d’aquesta escena
i, vist el miracle, interrogar-me: Quina
paraula és aquesta? Qui és aquest home que pot canviar la vida d’un endimoniat (el
pitjor que li podia passar a una persona: esdevenir algú completament allunyat de Déu i dels homes) només amb una ordre? És posar-me davant de Jesús i demanar-me amb
valentia: I Jesús... podrà canviar la
meva vida? O encara la més important: Vull
que Ell digui aquesta paraula per a mi? Vull que Jesús em canviï la vida? En
resum: Què vol dir tot això... per a mi?
Segon, l’interrogant
que també posa en envidència una altra cosa: la meva ignorància o la meva
incapacitat d’entendre les coses de Déu i
segons Déu. És el que ens recorda
Pau a la seva carta als cristians de Corint (experts, d’altra banda, en
experiències místiques i carismàtiques, però plens de divisions internes, de
capelletes, de manca de comunió concreta amb el germà): El que té mires purament humanes no admet res que vingui de l’Esperit
de Déu; li sembla un absurd i no ho entén, perquè només ho podria penetrar amb
els ulls de l’Esperit. Ens cal pregar incessantment com hem fet al principi
per rebre aquests ulls de l’Esperit: Sembreu
en els nostres cors l’amor del vostre nom, aviveu-lo amb l’esperit de pietat i
guardeu-lo sol·lícitament... perquè sols, tancats en nosaltres mateixos, ni
que parlem en mil llengües, ni que profetitzem... si no tenim amor, si no tenim
el SEU ESPERIT, els SEUS SENTIMENTS... no hem après encara res de res. Sant
Pau, però, no ens deixa desesperats, ens anima dient: Però nosaltres tenim el sentit de Crist. Ens toca, certament,
aprofundir-lo, actualitzar-lo cada dia com si fos el nostre personal antivirus.
Tercer, l’interrogant
encara em porta un xic més enllà: a fer-me la pregunta si jo mateix sóc un interrogant en el món que m’envolta.
Si jo, revestit del Crist des del dia del meu baptisme, sóc també algú (en la
meva vida, en la meva forma de reaccionar davant els problemes, els dolors, les
mil contrarietats que ens porta la vida) que provoca en els demés un interrogant.
Aquest vespre, doncs, deixem-nos interrogar per l’Evangeli i
demanem-nos també, ben de cor: Què vol
dir tot això?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada