DESVELAR EL ROSTRE DE DÉU

Un feligrès va anar a veure el rector de la seva església i li va comunicar la situació extrema en què vivia. La seva dona era alcohòlica i la situació que es creava a la família era insostenible, sobretot de cara als fills. Ell, malgrat que ho sentia molt perquè l’estimava, estava pensant molt seriosament en trencar el matrimoni. El rector, després d’escoltar-lo, va convenir que no hi havia cap més camí que la separació. Però una dona de la comunitat parroquial que coneixia el matrimoni s’hi oposà: “Hem de cercar una solució!”, digué. Va reunir els membres del grup de la parròquia a què pertanyia la parella, juntament amb el matrimoni, i van començar a sospesar entre tots la situació i a cercar camins de solució. Es va trobar un centre de desintoxicació seriós i on la dona acceptava d’anar-hi. El problema, és clar, era l’econòmic. Entre la comunitat es van reunir els diners per poder-la enviar. L’altra dificultat era què fer amb els fills mentrestant i les famílies de la comunitat van acceptar de fer-se càrrec dels nens fins que la mare acabés el tractament.

Una comunitat cristiana és això: una comunitat on hom és sentinella, responsable de l’altre. “L’únic deute vostre ha de ser el d’estimar-vos els uns als altres”, diu sant Pau. Però un amor compromès, real, concret. “No fet de frases i paraules, sinó de fets”.  I un amor obert. Cal ser sentinella, també, del món que ens volta; cal tenir els ulls oberts, les orelles atentes, les mans disponibles: “Tant de bo que avui sentíssiu la seva veu”. Una comunitat així desvela el rostre de Déu. L’amor real i concret mostra la cara del Senyor. I és així que el cristianisme es va propagar per Europa i més enllà. Això donava credibilitat a les seves paraules. I encara avui la fe en Crist es va propagant d’aquesta manera a molts llocs del món. Quan l’Església ha escollit altres mitjans ha traït el seu Mestre i Senyor.

En canvi, l’odi vela el rostre de Déu. “La guerra ha matat també Déu”. Aquesta frase la diu un dels personatges del llibre La por, escrit el 1928 per Gabriel Chevallier, una obra fruit de l’impacte causat per la terrible guerra del 1914.

Certament que l’odi i la violència amaguen el rostre de Déu i que l’amor el desvela. Però Crist es revela com Aquell que es manté en l’amor enmig de la violència i l’odi, aquest és el misteri de Crist a la creu: Déu hi és, malgrat l’odi, la violència i fins si el maten. Ell hi és. I això sota la llum de la seva resurrecció. I aquí hi ha el fonament de la comunitat cristiana i la seva missió: comunicar amb el fer i el dir que Déu no ha mort, que l’odi i la violència dels homes no tenen la darrera paraula. Que “quan hi ha dos o tres reunits en el meu nom, jo sóc enmig d’ells”.

Hem de fer visible aquesta Presència a través de tenir cura de l’altre, de la reconciliació, de l’estimar-se, no sols en paraules sinó amb fets i de veritat, com diu sant Joan. I per això l’hem d’escoltar, acollir: “Tant de bo que avui sentíssiu la seva veu, no enduriu els vostres cors”. La Paraula de Jesús sempre pressuposa un entorn de dificultat, de confrontació i fins de persecució. És aquí on cal ser el seu testimoni i actuar com Ell, en coherència amb les seves paraules i exemples.