ALS MEUS ESTIMATS ALUMNES DE 3r D'ESO DE LES BORGES (3)

Tema 6. Qui és Jesús?

Vau començar el curs amb fra Gil i, amb ell, vau endinsar-vos en el primer anunci dels cristians: Jesús és viu! Calia però, anar veient qui era aquest Jesús que els primers cristians anunciaven com a el Messies i el seu Senyor (una forma de dir que reconeixien en Jesús a Déu mateix).

Però, com ha estat possible això? Què ha passat si, com havíem vist fins ara, Jesús acaba la seva vida a la terra amb una clara imatge de fracàs: abandonat pels seus deixebles i condemnat a mort com el pitjor dels criminals?

Els evangelis no fan servir grans discursos per a explicar-nos el que ha passat, més aviat fan servir poques paraules, però carregades de sentit.

A classe vam poder comparar dos texts que feien referència al sepulcre buit (Mc 15, 1-8 i Lc 24, 1-11). El que primer ens va sobtar foren algunes diferències entre ambdós relats que vam poder comentar a classe (p.ex. els noms de les protagonistes de la història, el fet que en un relat apareixia un jove i en l'altre dos homes...). Però tots dos relats tenien en comú un mateix missatge: quan, tot seguint els costums funeraris jueus de l'època, tres dones anaren a honrar les despulles de Jesús, es van trobar amb la sorpresa (tot un ensurt!!!), que la tomba era buida.

Però, hem de ser honestos, el fet de la tomba buida, per si mateix, no demostrava res d'especial. De fet, entre els jueus de l'època sembla que va córrer la versió que algú havia robat el cos de Jesús i l'havia amagat en un altre indret.

Amb tot, els mateixos evangelis no s'aturen en el fet del sepulcre buit, sinó que aniran més enllà. De fet (p.ex. Lc 24, 36-43, text que vam veure a classe), hi ha l'experiència de trobades amb Jesús (les anomenades "aparicions") que trasbalsen els primers deixebles (encara amagats per por dels jueus i del fracàs que representava la crucifixió del seu Mestre) però que, ben aviat, els ompliran d'alegria i valentia per a dir als quatre vents que Jesús ha ressuscitat (és a dir, que Déu l'ha tornat a la vida, però una "vida" que es mostra ben activa, però diferent, a com l'havien vist tot fent convivència abans amb ell).

No ens enganyem: ningú no va poder filmar un vídeo de la resurrecció de Jesús en el mateix moment que es va produir. Ningú no hi era present dins el sepulcre en el moment que succeí, però el sepulcre buit i les aparicions impactaran en la vida dels primers deixebles que, tot recordant les seves paraules, les coses que feia i deia, faran experiència de Jesús com a viu i present en les seves vides.

Ara bé, què és la resurrecció, com explicar-la? Com ningú va poder viure "en primera fila" aquest esdeveniment, els primers deixebles faran servir les paraules que els hi semblen més clares, tot i que quedaran curtes. Així, per parlar del que ha passat amb Jesús, de la seva mort, però de la seva tornada a la vida, recordaran el que passa amb el gra de blat que cau a terra, que mor (metafòricament parlant) i del qual neix una planta, quelcom ben diferent, però que és aquella llavor colgada a la terra. Vam poder veure aquesta imatge i comparar-la amb les paraules d'un dels apòstols (missatgers) de Jesús: Pau de Tars (cfr. 1 Cor 15, 42-44.47).

Aquest Pau (un fariseu nascut al sud de l'actual Turquia) fou un gran perseguidor dels primers cristians fins que una experiència personal amb Jesús el va convèncer que estava equivocat i, de perseguidor a mort, es convertir en el principal comunicador de la nova fe.

La clau de la seva predicació (del seu missatge cristià): "Sapigueu, doncs, germans, que gràcies a ell (Jesús) ara us és anunciat el perdó dels pecats, i que tothom qui creu en ell és alliberat de tot allò de què la Llei de Moisès no us ha pogut alliberar" (Ac 13, 38-39), pot explicar un xic el perquè de l'extensió tan ràpida del cristianisme dins l'Imperi Romà. Ara el perdó dels pecats (la comunió, la bona relació amb Déu) no s'aconseguia complint la Llei de Moisès, sinó creient en Jesús. Això volia dir que allò que estava tancat només als jueus (aquells que coneixien i practicaven la Llei de Moisès), ara estava obert a tothom, a jueus i a no jueus de tots els temps, de tots els paísos, sense excepció.

Ben aviat (penseu que Jesús morí pels volts de l'any 30 o 33 dC i que Pau es convertí en cristià pels volts del 36 dC, imagineu amb quina rapidesa s'extendrà el cristianisme pel món conegut!!!!), les primeres comunitats cristianes reconeixen en Jesús el Fill de Déu i entenen que la seva relació amb Déu ara és de filiació (conseqüència: tots tenim una relació de fills amb Déu, que és el nostre Pare, i tots som germans els uns dels altres).

Però, aquestes primeres comunitats cristianes... en què es distingiran dels jueus si, entre els cristians, també hi ha jueus que creuen en Jesús? En unes paraules de Pere pronunciades el dia de Pentecosta davant un auditori majoritàriament jueu (ho vam veure a classe) hi tenim la clau: ""Per tant, que sàpiga de cert to el poble d'Israel que Déu ha constituït Senyor i Messies aquest Jesús que vosaltres vau crucificar". Quan van sentir això, es van trasbalsar i digueren a Pere i als altres apòstols: "Germans, què hem de fer?". Pere els va respondre: "Convertiu-vos, i que cada un de vosaltres es faci batejar en el nom de Jesucrist per obtenir el perdó dels pecats, i així rebreu el do de l'Esperit Sant"." (Ac 2, 36-38).

La conversió a Déu (desig de canvi de vida en una vida segons la voluntat de Déu), el baptisme en el nom de Jesús i el do de l'Esperit Sant (per a tothom, mentre que pels jueus aquest do només era donat als profetes i als reis) marcaran l'inici de les primeres comunitats que, a més, viuran la seva identitat en la pràctica de quatre pilars: la comunió de béns (no hi havia pobres, en les primeres comunitats, perquè ho posaven tot en comú); l'ensenyament dels apòstols (que eren els qui havien conviscut amb Jesús, havien menjat amb Ell i havien estat testimonis de la seva resurrecció); la fracció del pa (el que avui anomenem Eucaristia, el record del sopar de comiat de Jesús amb els seus deixebles la nit abans del seu arrest i mort) i la pregària comuna.

Però, el primers cristians, no van tenir la vida fàcil. Ben aviat van ser perseguits, primer pels jueus, després pels romans... i això va significar també que alguns dels primers testimonis de la vida, la mort i la resurreció de Jesús van morir (o van ser executats). Això més la vida de cada comunitat (els seus problemes, les persecucions, o les divisions internes en la seva comprensió de Jesús) van fer sorgir la necessitat de posar per escrit la vida i els ensenyaments de Jesús. És així com naixeran els evangelis.

Els evangelis són els llibres que al llarg del curs hem anat llegint o treballat a classe. No sé si us heu arribat a adonar, però en tenim quatre (els posaré per ordre, de l'escrit més antic al més nou): Marc (65-70 dC aprox.), Mateu (70-90 dC, aprox.), Lluc (70-90 dC, aprox.) i Joan (90-110 dC, aprox.).

Tots quatre tenen una mateixa finalitat (i és una clau de lectura per a apropar-nos a ells): contestar a la pregunta Qui és Jesús? Cadascú d'ells és un creient que escriu dins de la seva comunitat i vol presentar Jesús, el que Ell va viure i ensenyar, per a què la comunitat destinatària pugui emmirallar-se en aquest Jesús, seguir-lo i fer front als seus problemes (sovint de persecució o de divisió interna).

L'inventor del gènere literari "Evangeli" fou Marc, qui aplegant històries i ensenyaments sobre Jesús que primer circulaven de forma oral (encara que també hi havia algunes fonts escrites, alguns reculls concrets o parcials d'històries sobre Jesús) les aplegà tot dotant-les d'un fil narratiu: començant amb la predicació pública de Jesús a Galilea i acabant amb la seva mort i resurrecció a Jerusalem.

Aquest esquema, ho podeu comprovar en el Nou Testament (la segona gran part de què es composen les vostres Bíblies), el repetiran tots quatre evangelis. La tria i diferent ús de les fonts orals i/o escrites, més els problemes de cada comunitat, més el geni propi de cada autor, donaran les diferències que podem copsar en una primera lectura superficial de cada evangeli.

Durant molts anys diferents històries sobre Jesús circularan i l'Església (ep! sense posar-se d'acord via Facebook!) arribaran a la conclusió (per l'ús que donaran en les seves reunions arreu del món conegut) que aquests quatre evangelis que ara coneixem, i sols aquests quatre, presenten de forma coherent el que fou la vida i l'ensenyament de Jesús, de manera que també AVUI ens fan demanar-nos qui és Jesús per a nosaltres.

L'opció de fe que comporta contestar seriosament, des del fons del nostre cor, a aquesta pregunta, pot fer canviar radicalment la nostra vida, pot dotar-la de sentit.

ALS MEUS ESTIMATS ALUMNES DE 3r D'ESO DE LES BORGES (2)

Tema 5. La mort de Jesús

Vam començar aquesta lliçó intentant de fer un ràpid recorregut per la vida de Jesús a través d'un seguit de texts que ens demostraven dues coses: la primera, l'èxit de la predicació de Jesús (un èxit, ben cert, que no deixava d'estar marcat per certs moments de perill davant les autoritats religioses del moment: fariseus i saduceus); la segona, una predicació de Jesús, en principi, molt local (per l'àrea de Galilea, al nord del país) i que acabarà a Jerusalem (el centre político-religiós).

Sembla que Jesús és conscient, després de la multiplicació dels pans i els peixos, que la gent està entenent malament això del seu messianisme. Jesús haurà de demostrar que és el Messies... però d'una forma ben diferent a la que tothom sembla esperar!

Tots els evangelis estan d'acord en dir-nos què Jesús decideix, tot i el perill que representava, anar a Jerusalem en el moment en què aquesta ciutat està més plena de gent vinguda d'arreu i en una ocasió propícia pels avalots i les rebel·lions: en els dies previs de la celebració de la Pasqua jueva.

Un gest poc comú en Jesús es donarà després de la seva entrada triomfal a Jerusalem (moment en què un gran grup de gent l'aclama com a Messies, com al rei polític esperat): anirà al Temple (el lloc més sagrat del judaisme del moment) i allà farà fora a fuetades els canvistes de moneda i els qui compraven i venien al crit de "El meu temple serà anomenat casa d'oració per a tots els pobles, però vosaltres n'heu fet una cova de lladres!" (Mc 11, 15-18). A partir d'aquest fet, públic i notori a la capital, es posarà preu a la seva persona.

Ens demanàvem també com era possible que una vida dedicada a parlar sobre Déu, a guarir la gent i a donar-los esperança i llibertat va acabar a la creu. Vam tenir l'oportunitat de llegir alguns texts que ens mostraven la qualitat i la profunditat dels ensenyaments de Jesús en comparar-los amb els costums de la seva època (p.ex. la seva postura sobre els descans del dissabte, sobre les normes de puresa, sobre els costums socials, sobre les "males companyies") i vam poder veure que un dels probles principals era que Jesús apareixia com aquell capaç d'interpretar la Llei de Moisès amb un solemne "Heu escoltat que fou dit als antics... però jo us dic...".

L'exemple més clar de la novetat del seu ensenyament és l'amor als enemics. Davant de la coneguda "llei del talió", que deia "ull per ull i dent per dent" (una llei que sortia al pas d'un costum antic, el del "venjador de la sang", és a dir, l'encarregat de venjar l'ofensa o la mort d'un familiar agreujat, i que solia provocar escalades de venjança i violència arreu), Jesús proposa el camí de l'amor, de l'entesa, del diàleg i, fins i tot, del no tornar-se, per a evitar la violència i poder convertir-nos en una baula dins una llarga cadena per la pau. No hi cabia dubte, a les oïdes dels seus correligionaris Jesús es posava per damunt dels antics, quan no per damunt del mateix Moisès. Jesús era perillós, feia nosa, calia treure'l del mig.

Però Jesús no era un innocent que no sabia d'on li venien els perills. Ja sabia com havia acabat Joan el Baptista per fer de profeta i parlar clar... i sabia també que els seus enemics s'hi jugaven molt deixant-lo amb vida. Amb tot, Jesús no es tornarà enrera: "Ningú no té un amor més gran que el qui dóna la vida pels seus amics" (Jn 15, 13). Fou coherent fins a les darreres conseqüències.

Jesús serà traït per un company de camí, Judes, qui potser vol fer que els esdeveniments (la captura del líder del nou moviment) provoqui la revolta tan esperada. Com sigui, les coses no aniran així. Jesús serà fet presoner i patirà dos processos ben diferents que perseguiran el mateix resultat: la seva condemna a mort.

D'una banda, patirà un procés religiós-jueu que l'acusarà de blasfem per fer-se fill de Déu (és a dir, igual a Déu, amb el seu mateix poder i autoritat). Però el tribunal jueu, posat sota domini romà, podia condemnar a mort... però no executar la sentència. El problema ara era com convèncer el tribunal romà presidit pel governador Ponç Pilat. Davant dels romans no servia de res acusar Jesús de "fill de Déu", perquè els romans tenien tants, de déus (i més tard fins i tot el mateix emperador se'n farà dir i adorar com a tal) que el procés no hauria arribat a bon terme... però acusar Jesús de sediciós i de rebel·lia contra el Cèsar... segur que donaria millor resultat. Aquesta serà, dins el procés político-romà, l'acusació que pesarà damunt Jesús i que, finalment el portarà a morir com el pitjor dels homes: la mort per crucifixió.

Amb la mort que es reservava als delinqüents de classe baixa, als estrangers o als esclaus, prèvia tortura i burla, amb l'abandó de tots els seus deixebles que es donaran a la fuga. Jesús lliurarà la seva vida a la creu en coherència al seu missatge. Les seves darreres paraules? "Déu meu, perdona'ls, que no saben el que fan". Haurà estat tot un fracàs?

Dons de l'Esperit (Pentacosta 2010)

En aquest temps de Pasqua, com cada any, em toca preparar infants per la Primera Comunió i adolescents per la Confirmació. Amb aquests darrers, experimento especialment la dificultat de fer entendre el sagrament, una cosa, al cap i a la fi, que no es veu ni es toca ni es pot identificar amb cap experiència sensible. El relat de la Pentacosta dels Fets dels Apòstols ens parla de vent i de foc, però si mirem de recordar la nostra pròpia confirmació, possiblement no vam percebre res de semblant. Potser sí que vam experimentar una emoció religiosa en aquella ocasió, però tampoc això no és el sagrament, que també és real sense emocions. Estem parlant d'una realitat de fe, que ve de Déu i toca el més profund del nostre interior, però que escapa a la nostra sensibilitat.

Tots nosaltres, batejats i confirmats, hem rebut el do de l'Esperit Sant. Però si aquest do no és sensible, com podem saber quan estem deixant-nos portar per Ell i quan ens estem deixant portar per altres coses? Les lectures de la Pentacosta ens donen algunes pistes, alguns efectes de l'Esperit que ens poden ajudar a saber si ens estem deixant guiar per Ell.

1. Tant l'evangeli com els fets ens presenten els apòstols reunits, i els fets especifica que estaven pregant. L'Esperit Sant es dóna en l'Església i condueix cap a l'Església, tendeix a crear comunió, a reunir una família al voltant de Jesucrist. Un itinerari que s'allunyi de l'Església, que porti a no valorar la pregària i la celebració amb els altres cristians, difícilment pot ser atribuible a l'acció de l'Esperit.

2. L'Evangeli ens presenta els apòstols amb les portes tancades per por. El contrast és evident amb el final de la lectura dels Fets, quan surten al carrer i anuncien amb valentia la Bona Nova, essent entesos per gent de totes les llengües. Possiblement també aquest és un senyal a considerar: si la nostra vivència cristiana està marcada per la por (o per la vergonya, la manca de decisió, la passivitat o la queixa constant, que en són fills), senyal que estem obeient altres veus, no la de l'Esperit.

3. Jesús diu als deixebles: "Com el Pare m'ha enviat a mi, jo us envio a vosaltres". El cristià és un enviat de Jesús per donar testimoni de la seva fe. Cadascú al lloc on és, des de la vocació a què Déu l'ha cridat, l'Esperit Sant ens mou a descobrir ocasions en què expressar allò que creiem i convidar els altres a participar-ne, començant pels qui tenim més a prop, especialment fills o néts que depenen de nosaltres per desvetllar la fe.

4. La lectura de sant Pau ens fa veure com d'un sol Esperit en surten diversos dons, cada un en bé de tots. Semblantment, els Fets ens presenten com totes les llengües i pobles s'uneixen en la confessió de la fe. Déu no fa fotocòpies, ni té motllos. L'Esperit Sant condueix les persones no a copiar models externs, sinó precisament a descobrir allò que tenen de més autèntic i a aportar-ho confiadament, aprofitant les complementarietats amb els dons dels altres i acceptants els propis límits.

Ben cert que l'Esperit Sant té altres efectes a més d'aquests. Però amb això ja tenim algunes pistes per poder discernir la seva veu. Si ens deixem portar per Ell, arribarem a aquell font d'alegria que brolla en el nostre interior, tan forta i pura, que esdevé la garantia de la vida eterna que se'ns ha promès.

Qui és lliure? (dimarts sisè de pasqua)

La lectura del capítol 16 dels Fets dels Apòstols ens presenta Pau i Siles encadenats en el racó més fosc i inaccessible de la presó. Apallissats prèviament per ordre dels magistrats de la ciutat, els dos apòstols malgrat tot, en un gest insòlit en aquestes circumstàncies, canten. De cop, les cadenes cauen i les portes de la presó s'obren, i aquest fet sorprenent sembla suggerir-nos la pregunta sobre què és en realitat la llibertat i qui és lliure de debò.

Podem tenir una impressió semblant en els relats de la Passió de Jesús. Detingut i condemnat, és l'únic personatge del relat que desprèn seguretat i confiança, que no sent la necessitat d'embrutar-se amb maniobres i manipulacions per imposar-se o per salvar la pell. Els apòstols cantant i Jesús afirmant la seva identitat davant dels jutges són imatges d'una llibertat diferent, que no consisteix en fer el primer que espontàniament ve, sinó en identificar-se profundament amb allò que cadascú està cridat a ser.

Com entenem la llibertat? Simplement com tenir el màxim d'opcions obertes? ¿O com un camí de descoberta de la pròpia vocació, d'allò que realment ens fa ser nosaltres mateixos, d'aquella crida en la qual descobrim realment la nostra pròpia identitat? El carceller de Pau i Siles s'adona de la llibertat dels seus presoners, posada de manifest prodigiosament, i els pregunta: "Què he de fer per salvar-me?" Què he de fer per ser autèntic, per ser lliure, per viure plenament? La resposta és clara: "Creure en Jesús". Perquè és en diàleg amb Ell que podem descobrir quin és realment el nostre camí, que emergeix allò a què cadascú està cridat, que se'ns obre el camí d'aquella llibertat que cap cadena ni cap presó no pot ofegar.

ALS MEUS ALUMNES DE 3rESO DE LES BORGES (1)

Les relacions amb Jesús

Jesús de Natzaret, tal i com ens el presenten tots quatre Evangelis (Mateu, Marc, Lluc i Joan), apareix com un rabí del seu temps però, a la vegada, com un personatge extraordinari.

És un rabí (mestre) del seu temps perquè, com d'altres entesos en la Llei de Moisès, en els manaments de Déu, apareix ensenyant a tothom que se li adreça quina és la voluntat de Déu, és a dir, què vol dir de veritat estimar Déu i el proïsme.

Però és un personatge extraordinari perquè, a diferència de molts mestres religiosos del seu temps (els saduceus i els fariseus) no feia diferència de tracte amb ningú que venia a ell.

Jesús es feia amb qualsevol persona del seu poble. El podem veure en barca, envoltat de pescadors com Pere o Andreu, Jaume o Joan (Lc 5, 4-11) gent del poble ras; acollia també els rics (com la trobada amb el jove ric a qui demana que el segueixi, sense èxit, a Mc 10, 17-22).

Però, per a escàndol de fariseus (a qui els importava exageradament la puresa ritual i l'acompliment escrupolós de tots els manaments, especialment el descans del dissabte) i de saduceus (l'elit de la societat, l'aristocràcia que volia mantenir el seu poder i riquesa), Jesús és capaç d'acollir en el seu grup a publicans com a Leví-Mateu (funcionari encarregat de cobrar els impostos dels romans opressors i de robar el poble inflant aquests impostos per al propi guany) i posar d'exemple a nens i vídues (cfr. Mc 10, 13-16 i Lc 21, 1-4), que representaven (juntament amb els malalts i pecadors) l'estrat més baix de la societat, els qui no comptaven per a res i a qui tothom podia menysprear.

Aquests darrers, potser per trobar en Jesús algú que els acull desinteressadament i que els mostra un Déu proper i que els estima, reaccionen favorablement al missatge de Jesús.

Però, com hem dit, Jesús acull tothom i també es troba amb fariseus (Mc 7, 1-9) i saduceus (Mt 21, 23-27). Millor dit: aquests cerquen Jesús perquè, en principi, el veuen com algú que ensenya els camins de Déu amb una autoritat especial i que desemmascara les seves falses interpretacions de Déu i la seva falta d'amor, la seva injustícia vers el poble. Aquestes trobades però, lluny de ser tranquil·les, van creixent en tensió fins que esdevindran un complot per "pescar" Jesús en alguna cosa que pugui ser emprada en contra seva i condemnar-lo a mort.

Pel que fa als pecadors i als malalts Jesús no té cap por d'apropar-se a ells. Tot i que, per a la mentalitat de l'època, qui s'ajuntava amb un pecador ràpidament era titllat com a tal i se'l deixava de banda o se li prohibia l'accés als llocs de culte (sinagoga o temple). D'aquesta manera la persona en qüestió quedava en entredit i assenyalada davant tothom. Tothom l'evitava o el rebutjava obertament. Encara més: moltes malalties es consideraven fruit del pecat personal, de manera que un cec, un leprós... eren gent condemnada a viure sols i apartats de tothom.

Jesús també era extraordinari trencant altres esquemes socials. Els jueus de la seva època excloïen de les seves relacions a les persones que tenien a veure amb el poder romà opressor (com ara els centurions, els "mossos" de l'època) i els samaritans (els consideraven una raça impura, perquè l'origen d'aquest poble es remuntava a moviments de població que els assiris, en el s. VIII aC, havien "importat" per la força a l'antic regne d'Israel amb l'objecte d'evitar així que la població autòctona, recuperant nombre i forces, s'alcés en revolta contra ells). Jesús, en canvi, els restitueix en la seva qualitat d'éssers humans que són estimats per Déu desinteressadament i entranyable (cfr. Jn 4, 4-5.7-9.27 i Mt 8, 5-13).

Jesús té clar, doncs, que el Regne que anuncia és per a tothom, sense discriminacions, no sols per a Israel (per més que pensin ser el poble escollit) i així, amb les seves accions i paraules, presenta un Déu que és veritablement Pare de tots.

Gesù, volto di Dio (dimecres quart de pasqua)

Aquesta vegada m'ha corregit l'homilia fra Pierluigi.

Nel salmo che abbiamo ascoltato, il salmista esprime il suo desiderio che Dio faccia splendere il suo volto su di noi. Così questo antico poeta diventa la voce dell'intera unamità e del suo più intimo e lacerante anelito. Siamo stati creati per la comunione con Dio e con la sua infinita felicità. Questo desiderio di vederlo, di sentire chiaramente la sua presenza, non può essere cancellato da nessun cuore umano.

La risposta a tale desiderio ci è arrivata in Gesù. Ce l'ha detto nel vangelo di oggi: Chi vede me, vede colui che mi ha mandato. E proprio questo il motivo della gioia di questo tempo pasquale. Alla luce della risurrezione, scopriamo nel volto di Gesù quel volto che il salmista desiderava, e impariamo nelle sue piaghe la profondità di quell'amore che ci ha creato.

I racconti degli Atti degli Apostoli che leggiamo durante questo tempo ci mostrano gli effetti di questa scoperta all'inizio della Chiesa. La Parola di Dio cresceva e si diffondeva e buttava giù le barriere tra popoli, culture e lingue. In Gesù il volto di Dio risplende per tutti, perchè tutti abbiamo nel nostro cuore lo stesso anelito di vederlo.

Se guardiamo con gli occhi della fede questa eucaristia che adesso celebriamo, anche noi saremo sorpresi da questo splendore divino, anche noi saremo invitati alla felicità della comunione con Dio e con tutti.

Capire Gesù (Dimarts quart de Pasqua)

Des de la ciutat sarda d'Iglesias, on estic fent una substitucio, i perquè el blog no quedi inactiu mentre fra Jordi és de viatge, envio aquesta homilia. A Catalunya mentrestant esteu celebrant la Mare de Déu de Montserrat. Quina sort! En fi, espero que el meu italià (degudament corregit per fra Fabrizio) sigui entenedor...

Alla domanda dei giudei che vogliono sapere chiaramente se Lui è il Cristo, Gesù risponde facendo riferimento alle sue opere. E questo il suo linguaggio, quello che ci fa capire che cosa significa essere el Cristo ed essere, come dice Gesù, uno con il Padre.

Quali sono queste opere? Gesù guarisce, perdona i peccati, resuscita i morti e soprattutto dà la sua vita sulla croce per tutti noi. Queste sono le opere che ci fanno capire bene il suo mistero.

Tutti hanno saputo che Lui era il Cristo. Ma non tutti hanno capito che cosa significava essere il Cristo per Lui. Non l'hanno capito i potenti che hanno visto in Lui uno che voleva sostituirli. Non l'hanno capito quelli che volevano farlo re dopo la moltiplicazione dei pani. L'ha capito il ladro che gli ha detto "Ricordati di me nel tuo Regno". L'ha capito la donna che gli asciugava i piedi con i suoi capelli. L'ha capito il cieco che gridava "abbi pietà di me" e il soldato che innanzi alla croce ha detto che era il Figlio di Dio.

Non lo capiamo noi quando speriamo da Lui il nostro successo, la nostra fama o la nostra comodità. Lo capiamo quando apriamo i nostri cuori con umiltà al suo perdono, quando ci riconosciamo deboli e malati e gli chiediamo la salute e la salvezza. Così possiamo ancora oggi sentire la sua voce che ci ripete: "Voi siete le mie pecore. Vi do la vita eterna. Non andrete perduti in eterno. Nessuno vi strapperà dalla mia mano".

Això és el meu cos (Dimarts tercer de Pasqua)

En un llibre que s'ha publicat recentment en català, el cardenal de Lió diu que la frase essencial de la vida de Jesús és la que recordem cada dia en l'Eucaristia: Això és el meu cos, entregat per vosaltres. M'ha sorprès, encara que ben mirat és bastant obvi. En aquesta frase hi ha resumit tot l'estil de viure i de morir de Jesús. És el mateix, en el fons, que expressa en l'evangeli d'avui quan diu: Jo sóc el pa. Entorn de l'altar, en cada eucaristia, es fa literalment veritat: el cos es fa pa i es continua entregant com a aliment per a nosaltres.

El que en l'eucaristia és literal, és a la vegada símbol i metàfora d'allò que estem cridats a ser. Quan el pare torna a casa cansat de treballar, podria dir als seus fills: Això és el meu cos, entregat per vosaltres. Quan la mare renuncia al descans per atendre el nen que plora, podria dir: Això és el meu cos, entregat per vosaltres. Tots nosaltres som cridats a fer realitat en la nostra vida aquestes paraules, a convertir el nostre amor en treball, en sacrifici, en el do del nostre cos, esdevenint d'aquesta manera pa que alimenti els qui ens han estat encomanats.

Si nosaltres som, com diu sant Pau, el cos de Crist en el món, és a través nostre que aquestes paraules de l'eucaristia es comuniquen al món, que aquest pa de vida eterna que el Pare ens dóna s'escampa arreu com el mannà.

Del desconcert a l'experiència (Pasqua 2010)

Setmana Santa és una època de vacances que hom aprofita de moltes maneres. Els creients vivim aquests dies sants segons la inquietud religiosa que tinguem: hi ha qui ha assistit a la benedicció de rams i, avui o demà, es menjarà la mona; hi ha qui ha assistit a la benedicció de rams i avui ha celebrat la Pasqua; també qui ha assistit a tots els oficis dels dies sants participant especialment a la Vetlla Pasqual.

Respectant totes les opcions estem convençudíssims que és un do de Déu participar de tots els oficis de Setmana Santa. És més, malgrat la feina intensa que impliquen, és un do tenir cura de la seva preparació, perquè et permeten assaborir amb més intensitat el que aquestes celebracions ens recreen.

Acompanyar el Senyor Jesús en la seva entrada triomfal a Jerusalem, compartir la taula en el darrer sopar, pregar amb ell en l’hort de Getsemaní, carregar la creu fins al Gòlgota, contemplar la seva mort, davallar-lo i enterrar-lo, esdevenen un itinerari de vida que ha quedat immortalitzat gràcies al sorprenent i desconcertant esdeveniment de la seva resurrecció.

Déu, el Pare, ressuscita a Jesús d’entre els morts i ell, de diferents maneres, es fa present a aquells que el van acompanyar. No és tracta d’un simple record ni de la frase habitual “continuaràs sempre viu en el nostre cor”. La litúrgia de la nit i del dia de Pasqua ens ofereix tres evangelis amb un itinerari progressiu de descoberta: ahir a la nit l’evangeli de Lluc acabava dient: “Pere se’n tornà a casa preguntant-se amb estranyesa què podia haver passat”. La primera reacció és de desconcert. L’evangeli de Joan que es llegeix durant el dia acabava dient: “Fins aquell moment encara no havíen entès que, segons les Escriptures, Jesús havia de ressuscitar d’entre els morts”. Es tracta d’un segon moment d’entendre i de creure. Per últim, l’evangeli dels deixebles d’Emmaús, llegible en aquest capvespre pels qui han seguit totes les celebracions, acabava dient: “Ells també contaven el que els havia passat pel camí, i com l’havien reconegut quan partia el pa”. Un tercer moment és experimentar la seva presència i arribar a la certesa.

Els creients ens movem entre aquests tres moments: el desconcert, la creença i l’experiència. Si haguéssim d’escollir, triariem de poder tenir aquesta experiència del Resssucitat que desvetlla certeses de fe; però tal experiència cal cercar-la, cal buscar-la. És cert, però, que el Senyor Jesús és fa present a qui vol, on vol i quan vol. Ho constatem en els dos deixebles d’Emmaús que han marxat de Jerusalem deixant els altres germans, qui sap si llençant la tovallola i tornant desenganyats a casa. No obstant Jesús se’ls fa trobadís, revifa la seva fe i els fa tornar amb els germans.

Celebrar la Pasqua és revifar la flama de la nostra fe. És aturar-nos, donar mitja volta i tornar, si estavem marxant; és restar quiets si ens movíem massa o féiem massa coses; és callar i escoltar si parlàvem massa; és mirar atentament si anàvem d’esma; és il·lusionar-nos si ens estavem desil·lusionant; és confiar si estavem desconfiant.

Jesús Ressuscitat irradia la seva vida per tot arreu. Celebrar la Pasqua és prendre’n consciència un any més, deixant-se impregnar d’aquesta vivència que et fa veure-ho tot i viure-ho tot de forma diferent: més asserenada, més lúcida, més esperançada, més intensa, més oberta a Déu i més oberta als altres.

La figuera (Pasqua a Sant Martí del Montnegre)

L’arbre que li atribuïm tons pasquals és el que, junt amb l’olivera, apareix citat més vegades en el Nou Testament: ens referim a la figuera. La figuera floreix i treu fulla a l’inici de la primavera però els seus fruits no estan a punt fins a finals de l’estiu. Ha calgut un procés lent de maduració per poder degustar unes figues dolces, carnoses i mel·líflues.

La resurrecció de Jesús també necessita el seu procés de maduració per ser assaborida intensament. Després del primer esclat, imprevist i desconcertant, les dones i els deixebles necessiten el seu temps per assimilar l’esdeveniment. Les diverses aparicions i l’ascensió al cel són moments significatius d’una maduració que culmina amb la vinguda de l’Esperit Sant, precisament durant les festes de la recolecció, anomenades Xavuot o Pentecosta.

La resurrecció de Jesús, com la figuera, sobreïx de bons fruits, uns fruits amb gust de trascendència, uns fruits que delecten el paladar existencial i espiritual dels humans, uns fruits deliciosos que, com les figues protegides per grans fulles, no són visibles a bell ull i que cal saber trobar. Uns fruits que, com les figues seques, malgrat el pas del temps, mantenen viva i perenne la seva qualitat.

El fruit més important de la resurrecció de Jesús és la fe. Però no una fe en les coses i en Déu, sinó una fe en Déu que ho omple tot de sentit i, de retruc, et fa valorar les coses. Aleshores tot s’il.lumina i tot pren valor. Amb la fe tot es situa serenament al seu lloc i assoleix una harmonia corprenedora. Amb la fe assaborim un ençà ple de vibració i ens obrim, esperançats, a un enllà ple de Déu, un enllà etern i benaurat.

La figuera té la particularitat d’oferir una ombra benefactora, a redós de la qual hom pot meditar i pregar. A l’India se la considera un arbre religiós i se l’anomena “arbre bo”. Per això, curiosament, les males herbes mai poden prosperar sota una figuera. L’evangeli de Joan també ens explica que Natanael, abans de conèixer a Jesús, era sota una figuera, el lloc on els rabins es refugiaven per meditar la Torà. Igualment Jesús Ressuscitat esdevé el tronc on reposar la nostra existència, i la seva ombra benefactora ens omple de religiositat ajudant-nos a la reflexió, a la interiorització i a la pregària. Aleshores les males llavors internes i externes quedaran neutralitzades per la força que la resurrecció imprimeix en les nostres vides.

Per últim, per plantar una figuera cal fer un forat en un lloc de solell i deixar que la terra s’oxigeni, que respiri, que es mulli i que s’assaoni. Aleshores arrelarà amb força i creixerà ferma. Per plantar la resurrecció en la nostra vida cal, primer de tot, deixar-li un espai on toqui el sol; no val qualsevol racó. Cal oxigenar el nostre interior i deixar-lo respirar alliberat. Aleshores el Ressuscitat arrelarà i creixerà amb força, vertebrant i orientant la nostra vida en tot moment.

La veritat de la fe (Vetlla Pasqual 2010 a Arenys de Mar)

Pel setembre, si Déu vol, el Sant Pare viatjarà a Anglaterra. En el marc d’aquesta visita, presidirà la beatificació d’un dels pensadors més importants de l’Església del segle XIX, el cardenal Newman. Home d’una gran coherència, tant a nivell de pensament com de vida, va ser creat cardenal a la seva vellesa com a reconeixement pel seu treball i el seu exemple.

He pogut llegir darrerament, en una biografia, fragments del discurs que va fer a Roma en ocasió de rebre el títol de cardenal. I em va cridar molt l’atenció trobar que explicava de l’Anglaterra del segle XIX coses que es podrien dir, sense canviar una sola coma, de la Catalunya del segle XXI. Mirant la seva vida amb perspectiva, i posant en relleu quin n’havia estat el fil conductor, diu: “Durant trenta, quaranta, cinquanta anys, m’he estat barallant amb una idea que s’ha anat estenent. És la que diu que no hi ha veritat objectiva en matèria de religió. És a dir, que la religió és un sentiment purament subjectiu, que cadascú es fa a la seva mida. Aquesta idea, fins i tot quan comença en persones autènticament religioses, acaba desembocant en la incredulitat”.

Aquesta manera de pensar que Newman descriu, avui flota en l’ambient, està en l’aire que respirem, ens penetra subtilment per tot arreu. Curiosament, molta gent ho diu com si fossin els primers en arribar a aquestes conclusions. Mirat amb un punt d’ironia, podem dir que portem més de dos-cents anys repetint el mateix, i sempre amb la sensació que és una cosa nova, inaudita i mai pensada abans. El més greu és que afecta especialment la transmissió de la fe a les noves generacions. Els ensenyem moltes coses, fins i tot a ser del Barça, però la religió, considerada un pur sentiment subjectiu, queda en un racó. Si un dia tenen aquest sentiment, diem, ja ho buscaran.

El problema és que aquesta mentalitat ens enganya. Si jo crec que Déu existeix i un altre no ho creu, un dels dos ha de tenir la raó, no la podem tenir els dos alhora. Si jo sóc cristià i un altre és musulmà o budista, podem coincidir en algunes coses, però en altres divergim, fins i tot profundament. Si és veritat el que jo crec, no ho serà el que creu l’altre, o ho serà en una mesura més petita. La veritat, per ser veritat, no pot dependre de la meva opinió, ni del meu sentiment, ni dels meus gustos. No la puc inventar, no la puc crear, només la puc trobar, només la puc descobrir o se’m pot revelar.

Avui estem celebrant la resurrecció de Jesús. Si us hi heu fixat, tot en aquesta vetlla parla de la resurrecció, del pas de la mort a la vida. Hem començat a les fosques, i del ciri pasqual, símbol de Crist Ressuscitat, ens ha arribat la llum. Hem cantat el Glòria i l’Al·leluia. Si hem seguit amb atenció les lectures, hem sentit com Déu creava totes les coses, nosaltres inclosos, del no-res; hem baixat amb Abraham de la muntanya havent recuperat el fill que havia de morir; hem sortit de l’esclavitud d’Egipte, quan totes les esperances s’havien perdut, travessant el Mar Roig amb Israel.

No obstant, l’evangeli ens deixa amb una sensació de perplexitat. Davant del sepulcre buit, Pere no sap què pensar. El sepulcre és el record d’una vida que ja no hi és, que podem haver estimat o apreciat, però que ha desaparegut. Un sepulcre buit, per ell mateix, no diu res. Pot ser fins i tot una burla per als qui estimaven el difunt. L’evangeli d’avui, malgrat l’anunci dels àngels, acaba amb una pregunta, amb un interrogant.

No podria ser aquest evangeli un advertiment per a nosaltres? Si no creiem fermament en la veritat de la nostra fe, com viurem això que estem celebrant? Si creiem que tot es redueix a sentiments subjectius, si creiem no hi ha una veritat més enllà de nosaltres mateixos reclamant la nostra adhesió, ¿què veurem en les celebracions de l’Església? Fins i tot l’alegria d’aquesta Vetlla de Pasqua no ens semblarà res més que un sepulcre. Veurem Jesús com un home bo, potser fins i tot el més bo, com un innocent que va ser tractat injustament, com un savi que va dir paraules memorables. Però seguirà sent un personatge del passat, incapaç de donar vida, i l’Església un sepulcre que s’aferra al seu record. Després de tants segles, el més normal serà que anem veient el sepulcre buit, i que ens acabem allunyant, amb una pregunta al cor, si voleu, amb una incògnita, però res més.

En què es basa la veritat de la nostra fe? Com podem creure realment en això que professem? Certament, el que van viure Pere, Maria Magdalena, els apòstols i les santes dones va anar molt més enllà del sepulcre buit. En els evangelis d’aquest temps de Pasqua veurem que Jesús mateix se’ls va mostrar Ressuscitat. Va ser un fet inesperat, sorprenent, que els va canviar de dalt a baix. Unes persones que a la mort de Jesús havien fugit derrotades i que estaven aclaparades per la sensació de fracàs i de por, arribaran després fins als extrems del món conegut per portar la bona notícia. Tots hauríem d’haver llegit algun dia els evangelis i les cartes de sant Pau, on s’explica aquesta experiència trasbalsadora. En el seu testimoni es basa la nostra fe, perquè no es dóna la vida com van fer ells per un simple sentiment subjectiu, per una pura emoció. L’experiència del Ressuscitat va ser, per als deixebles, una experiència de veritat, o potser, més ben dit, l’experiència de la veritat, d’aquella veritat tan sòlida que val més que la pròpia vida.

Una fe de veritat exigeix la veritat de la fe. Ara bé, és aquesta una veritat que no s’imposa. Si la veritat és Jesús de Natzaret, el Ressuscitat, és una veritat que podem rebutjar, trair, negar, crucificar, enterrar, oblidar. Jesús no s’imposa, es proposa, s’ofereix, es dóna, ens crida. Per això, normalment, perquè el puguem experimentar, ens demana que fem primer el pas de la fe, que confiem realment en allò que professem amb els llavis.

Com a batejats, portem en nosaltres la imatge i la presència de Jesús Ressuscitat. En l’Eucaristia que celebrem, Ell ens ve a trobar amb el seu Cos i la seva Sang. Acceptats amb fe, els sagraments de l’Església ens fan trobar el Ressuscitat com el van trobar els deixebles aquell dia de Pasqua. Ens n’adonem perquè ens omple d’una alegria més forta que qualsevol fracàs o sofriment, d’una energia que ens fa aptes per a fer el bé, d’un desig íntim i ardent d’estimar i de donar-nos sense mesura.

Aleshores, també nosaltres, per pròpia experiència, comprenem que la nostra fe és veritat, que hi podem construir la vida al damunt, que és sòlida i no es redueix a un nostre sentiment. I aleshores nosaltres, com els apòstols, esdevenim, per als qui ens envolten, la presència visible del Ressuscitat.

Mantinguem ferma la fe que professem

En què creuen els qui creuen, aquest és el títol d’un llibre de fa un cert temps. Era un intent de donar resposta davant d’un món secularitzat, on el fet religiós no té lloc, un paper. Intentava fer comprensible quines idees i vivències movien als creients. Avui en la litúrgia de la tarda sentirem: Mantinguem ferma la fe que professem. Però quina és aquesta fe, dit d’un altra manera, en què creiem, millor dit, en qui creiem?

Creiem en Jesús de Natzaret, el Fill de Déu. El Jesús que ens han transmès els Evangelis i on l’Església, nosaltres trobem la veritat, la vida, la pau, nosaltres mateixos. Avui però, mirem a Jesús i ens adonem que els seus ulls s’han tancat. Aquells ulls que han vist la multitud amb fam, que han plorat davant la mort de l’amic, que han transmès el perdó a Pere un cop l’ha negat. Aquests ulls avui s’han tancat.

Igualment les seves mans no es mouen. Aquestes mans que han beneit els infants, que han donat novament la salut, que han treballat, que han partit i repartit el pa. Avui estan fixades, clavades a la creu.

Seguim contemplant Jesús i mirem els seus peus. Aquests peus que són del missatger que porta bones noves, que han caminat sobre les aigües, que han estat rentats amb les llàgrimes de la pecadora i eixugats amb els seus cabells. Avui aquests peus també estan clavats.

La boca de Jesús guarda silenci, és eixuta per la set i el patiment. Aquesta boca que ha proclamat que el Regne era a prop i ha dit benaurats, que ha ensenyat ha dir ha Déu- Pare, que ha perdonat aquells que el crucificaven. Aquesta boca ja no té veu, Déu en Jesús, en el Fill guarda silenci. Un silenci que es reviu i es fa present en cada divendres sant.

No ens enganyem, no és fàcil mantenir la fe en un crucificat, en l’expressió màxima de la feblesa i la derrota. Però Jesús en ella ens dóna la prova d’amor, en la Creu ens dóna la força, i alhora una confiança, ja que aquesta creu demà serà plena de llum. La llum que prové de la Resurrecció. Per tot això els nostres ulls, la nostra boca, les nostres mans i els nostres peus han de ser avui els qui proclamin la Bona Nova, parlin d’Ell. Avui nosaltres mantenim ferma la fe que professem. La fe que Pau resumia dient: No vull saber res més que Jesucrist, i encara Crucificat.

El xiprer (Divendres Sant a Sant Martí del Montnegre)

L’arbre que ens acompanya el Divendres Sant és, evidentment, el xiprer. La seva presència en els cementiris provoca que, espontàniament i equivocadament, l’associem amb la mort quan, en veritat, és un arbre que simbolitza la vida. La seva presència estilitzada, elegantment sòbria, irradia un silenci espiritual i desvetlla una atmosfera de respecte transcendent. La seva copa acabada en punxa, assenyala el cel immens, indicant-nos amb absoluta naturalitat el destí final dels humans.

La creu de Jesús, malgrat faci referència a la mort i al fracàs, també està impregnada de vida. També iradia un silenci espiritual i té ressons de transcendència. La creu de Jesús, a diferència del xiprer, no assenyala únicament cap el cel: també s’obre pels costats, com una immesa abraçada a tots els humans.

La tradició cristiana, ja en els segles II i III, anomenà al.legòricament “l’arbre de la creu” el pal de la crucifixió de Jesús. Es tractava de contraposar teològicament a Jesús amb Adam, i la creu del calvari amb l’arbre del paradís: si aquest darrer ens portà el pecat i la mort, l’arbre de la creu ens porta la salvació i la vida. Aquesta expressió de “l’arbre de la creu” continua present en la litúrgia d’avui; així ho escoltarem en el moment de l’adoració: “Mireu l’arbre de la creu on morí el Salvador del món”.

Una llegenda medieval catalana sobre l’arbre de la creu explica que la seva fusta provenia, originàriament, d’un arbre brotat del sepulcre d’Adam i format per tres esqueixos: un de cedre, un de palmera i un de xiprer. Es tracta d’una evocació a la presència trinitària de Déu: el Pare representat pel magnífic cedre, el Fill representat pel digne xiprer i l’Esperit Sant per la prolífica palmera.

Constatem que el xiprer és associat, de temps antics, amb l’arbre de la creu i amb Jesús; però també el fruit del xiprer esdevé una al.legoria de la seva resurrecció. Fermament tancat en forma de pinya –com el sepulcre amb la pedra- s’obre donant llibertat a infinitat de petites llavors alades, que esdevenen fàcilment transportables pel vent. També el sepulcre obert irradia les llavors del Ressuscitat pels quatre vents.

Un altre detall: així com el xiprer s’utilitza, atesa la seva flexibilitat, de paravents dels conreus, l’arbre de la creu fa de paravents a la mort definitiva. Per dur i intens que sigui l’embat de la mort, l’arbre de la creu atura el seu cop i amoroseix els seus efectes. L’arbre de la creu protegeix la nostra mort reconduint-la vers un enllà de plenitud.

Per últim, el xiprer és un signe de benvinguda i d’hospitalitat en les antigues cases rurals. Igualment l’arbre de la creu és el signe per excel.lència d’una acollida divina incondicional, perenne i sense exclusions. Els dos lladres crucificats amb Jesús van ser els primers a experimentar-ho. Des d’aleshores, qualsevol ésser humà és alleugerit i abraçat per Déu si és capaç d’identificar-se amb l’arbre de la creu i amb el Crucificat.

L'olivera (Dijous Sant a Sant Martí del Montnegre)

Fa dues Setmanes Santes feiem una trilogia temàtica al voltant de Santa Maria: el roure, l’ermita enrunada, i la font, ens acompanyaven en el recorregut del Triduum Pasqual. L’any passat la trilogia la formaven la rectoria, el cementiri i l’església de Sant Martí. Enguany el recorregut serà pels arbres d’aquest recinte. Avui, Dijous Sant, començarem per l’olivera.

Fra Fidel, l’expert jardiner del convent de Sarrià, d’origen andalús, ens explicava que si talles una olivera a ran de terra li brotaran tot de plançons al seu voltant. Ho confirmava evocant la imatge tan descriptiva d’un salm (Sl 128,3): “Els teus fills seran com plançons d’olivera al voltant de la taula”. Això és Dijous Sant!: Jesús, l’olivera tallada, ens aplega com plançons al voltant de la taula.

Jesús és la soca tallada convertida en taula. La persona de Jesús, escapçada intencionadament, esdevé la taula que aplega la primitiva comunitat. Es tracta de compartir el memorial de la seva mort vivificadora, de celebrar una mort que ha estat plenament renovadora, perquè la saba de Jesús els ha impregnat de vida.

Nosaltres som els plançons que creixen ufanosos, vigorosos i decidits al voltant de Jesucrist. Quedem reunits, espontàniament i sense pretendre-ho, formant una comunitat. Per això és tan essencial concentrar-nos a l’entorn de la taula, perquè així signifiquem tot el que som i tot el que creiem. Allunyar-se de la taula és allunyar-se de la saba vitalitzant de Jesús. La sang de Jesús, com la saba interior, esdevé una força transformadora, redemptora, aglutinadora dels plançons que, generació rera generació, van brotant.

L’olivera també ens fa pensar en l’altre cara del Dijous Sant: l’hort de Getsemaní. Després de l’àpat festiu arriba l’espai de l’agonia, l’indret on es comença a esmolar la destral. És el moment que els deixebles fugen i deixen sol a Jesús. Encara no han rebut la saba de l’Esperit Sant que els empeltarà a ell per sempre més.

Nosaltres, pel baptisme, hem estat empeltats a la soca de Jesús. Tenim la capacitat d’esdevenir bons plançons i de convertir-nos en oliveres ufanoses que sàpiguen donar, al seu temps, bons fruits. Aleshores farem assaborir el gust específic que té la saba de Jesús. Aleshores farem participar als altres, directament o indirectament, de la taula que ens nodreix.

Carta a l’església del postconcili (Diumenge de Rams 2010)

Pobre església del postconcili! Sembla que ningú t’estimi i, ara mateix, tothom s’atreveix amb tu! De la generació precedent (els preconciliars) hi ha qui no va acabar d’acceptar-te; de les generacions que pugen (anomenem-los església del segle XXI) sembla que tampoc. Per adobar-ho, aquell segment social d’artistes, intel·lectuals i polítics amb què convençudament vas confraternitzar, lluitant colze a colze per la llibertat d’expressió i els valors democràtics, en alguns casos t’han negat (com sant Pere a Jesús), o fins i tot t’han venut (com Judes).

Has d’acceptar que l’entusiasme del Concili Vaticà II s’ha anat esllanguint en la vella Europa amb el pas de les dècades. Aquella renovació il·lusionada, aquell anhel decidit que un canvi social i religiós integral eren possibles, ha anat emmudint. Si encara haguéssis tingut descendència faries callar moltes boques, però les noves generacions no acaben d’arribar i això et fa tenir un regust de fracàs.

T’has fet gran i t’estàs quedant sola, església del postconcili, incompresa pels teus, bescantada pels propers, i ignorada per uns mitjans de comunicació que et sotmeten als sectors més tradicionals de l’Església. Els qui et citen i et lloen en el fons t’utilitzen per desqualificar l’Església que estimes i que serveixes, i afegint-te al seu bàndol, hom ha creat la convicció general que ser progressista i postconciliar implica ser antieclesial per definició.

En una paraula, avui per avui et toca passar per un calvari i, entre uns i altres, t’estan crucificant lentament. Com totes les generacions eclesials també has tingut defectes, potser el més accentuat és el defecte eclesial de sempre: la convicció que tot es fa bé, millor del que es fèia abans i millor dels qui ho faran després. Però ningú no pot retreure’t el teu afany per bategar a l’uníson amb la societat del teu temps. T’has lliurat sense mesura, convençuda, relativitzant tantes coses a fi d’eliminar barreres i esdevenir un sol cos amb tots els homes i dones del teu moment històric. Dit en llenguatge religiós, has cregut que el Regne de Déu era possible. Potser has estat massa utòpica o excessivament candorosa, però quins bells retrets!

Avui és Diumenge de Passió, com tu bé ens anuncies. Avui pots repassar les teves vicissituds a la llum de la passió de nostre Senyor Jesucrist. Podràs identificar-t’hi amb tanta naturalitat! Sembla que tot hagi estat en va, però posant-ho en les mans de l’Altíssim, confiant sense mesura, ell transformarà, al tercer dia, la teva realitat.

La passió de Jesús ens desperta un respecte reverencial, però tu també, església del postconcili, et mereixes un gran respecte, perquè has estimat i has esta fidel. Però has d’acceptar que el teu temps, com tot en aquest món, s’acaba. Has de passar el testimoni no amb resignació o perquè ja no tens forces, sinó satisfeta d’haver convertit el teu moment històric en un moment de grans canvis, uns canvis que ara toca tornar a fer i que has de saber encoratjar perquè la llum de la fe segueixi il·luminant a tota la humanitat.

Proximitat i llunyania (Quaresma 5. Dissabte)

“Se n’anà a una regió vora el desert, al poble d’Efraïm.” La tradició cristiana situa el poble d’Efraïm en l’actual Taybeh, una zona molt àrida plena d’oliveres i ametllers, ubicada entremig del desert de Judà i les valls verdes de la Samaria. Taybeh és una població que cavalca entremig de l’Estat d’Israel i l’Autonomia Palestina. Amb Jerusalem i Jericó formaria un triangle quasi equilater.

La seva proximitat amb Jerusalem no exclou que fos -i encara sigui- un indret allunyat, atès que cap ruta principal passaria a prop. De Jerusalem es pujava en direcció nord cap a Siquem i Samaria; en direcció est es baixava a Jericó, però no hi hauria cap camí principal que anés en direcció nord-est.

Jesús estava prou a prop de Jerusalem com per arribar-hi en ben poques hores però suficientment apartat per estar-ne aïllat. Aquest equilibri entre proximitat i llunyania amb les coses i els esdeveniments és el que nosaltres hem de saber trobar, a fi de preparar-nos adientment per a celebrar el triduum pasqual.

Molts d’aquell indret van creure en Jesús (Quaresma 5. Divendres)

“Molts d’aquell indret van creure en Jesús”. L’evangeli es refereix a la zona de l’altra banda del Jordà, on Joan havia començat a batejar.

L’ indret esmentat de forma tan genèrica es correspon amb el major nucli de població cristiana que hi ha actualment a Jordània, que té com a centre i referent a Madaba, l’anomenada ciutat dels mosaics.

Aquesta concurrència de cristians no és actual, prové de l’època bizantina. Tenim testimonis arqueològics que ho testimonien i, a jutjar per les esglésies i la qualitat dels seus mosaics, es tractava d’una presència cristiana rellevant.

La presència bizantina ens enllaça amb el text evangèlic: “Molts d’aquell indret van creure en Jesús”. D’aleshores ençà, encara és així.

Déu envia i Maria acull (L’Anunciació del Senyor 2010)

“Déu envià l’àngel Gabriel”. Així comença el relat de l’anunciació a Maria on Déu és el gran dinamitzador, el qui porta la iniciativa per mediació de l’àngel. Gabriel és l’enviat en minúscula que es fa present per anunciar a l’Enviat en majúscula: a Jesús, el fill de l’Altíssim.

Déu és qui envia i Maria és qui acull incondicionalment: primer la presència de l’àngel, segon la presència de l’Esperit Sant que la cobrirà amb la seva ombra; tercer el fruit de les seves entranyes. En definitiva, Déu proposa i ofereix el contingut, i Maria fa de continent generós i conscient.

Maria és una dona religiosament sensible que capta la presència divina. Maria és una dona creient perquè confia, es fia, es refia de la seva experiència de fe. Maria és una dona compromesa perquè implica tota la seva existència, de cap a peus, de dins a fora, per col·laborar amb els designis divins.

Pobre pare Abraham! (Quaresma 5. Dimecres)

“El nostre pare és Abraham” -responen a Jesús els seus contemporanis jueus. “També ho és el nostre” -afegim posteriorment els cristians. “I el nostre” –arrodoneixen, per últim, els musulmans.

El diàleg interreligiós ens exhorta a no perdre de vista la filiació abrahàmica que aplega les tres religions monoteistes. No obstant, ens passa com aquells germans que, un cop mort el pare, es discuteixen, es barallen, i fins i tot s’enemisten definitivament entre ells a causa de l’herència.

Cadascun dels tres fills d’Abraham –jueus, cristians i musulmans- ens sentim els hereus més qualificats i els portaveus més dignes d’aquesta herència. Això no seria fonamentalment dolent sinó fos perquè, de retruc, volem ser els únics hereus i, al veure que els altres dos germans també reclamen la seva part, ens menyspreem, ens desqualifiquem, ens enemistem i arribem fins i tot a odiar-nos.

Pobre pare Abraham! Per una banda li professem orgullosos la nostra filiació i per l’altre malmetem la seva heretat amb baralles fraternes!

La ruta de l'Èxode (Quaresma 5. Dimarts)

Un dels llocs on la tradició bíblica situa la muntanya d’Hor, on va morir Aaron, és molt a prop de Petra. Des del capdamunt de les muntanyes de Petra, mirant a ponent, es veu el mont Hor solemne i desafiant. Al seu cim hi ha una capella musulmana que evoca la mort del germà de Moisès. Més a l’oest s’extén la planície de l’Arabà, un desert especialment inòspit per on –segons el llibre dels Nombres- feu camí el poble d’Israel.

Les queixes que manifesta el poble durant el sojorn desèrtic queden perfectament enquadrades en aquest paratge hostil de l’Arabà, i l’episodi de les picadures de serp i la reproducció d’una serp de coure s’associa amb les mines de coure de Funon o Fenan, ubicades a l’est d’aquest desert i visitables com a indret arqueològic.

Són diverses les descobertes arqueològiques que s’han fet en la vessant oest (israeliana) i est (jordana) de l’Arabà. És tracta de restes datades en l’edat de bronze, per tant prèvies o properes als episodis que ens narren els llibres del Pentateuc. Aquestes descobertes ens il·lustren les diferents rutes i les connexions que hi havia entre Egipte i Canaan en aquelles èpoques.

Cert que els relats biblics estan molt retocats per tradicions posteriors, però ¿per què no desvetllar l’interès, actualment desaparegut, per il·luminar aquesta ruta enigmàtica i apassionant?