diumenge, 28 de març de 2010

Carta a l’església del postconcili (Diumenge de Rams 2010)

Pobre església del postconcili! Sembla que ningú t’estimi i, ara mateix, tothom s’atreveix amb tu! De la generació precedent (els preconciliars) hi ha qui no va acabar d’acceptar-te; de les generacions que pugen (anomenem-los església del segle XXI) sembla que tampoc. Per adobar-ho, aquell segment social d’artistes, intel·lectuals i polítics amb què convençudament vas confraternitzar, lluitant colze a colze per la llibertat d’expressió i els valors democràtics, en alguns casos t’han negat (com sant Pere a Jesús), o fins i tot t’han venut (com Judes).

Has d’acceptar que l’entusiasme del Concili Vaticà II s’ha anat esllanguint en la vella Europa amb el pas de les dècades. Aquella renovació il·lusionada, aquell anhel decidit que un canvi social i religiós integral eren possibles, ha anat emmudint. Si encara haguéssis tingut descendència faries callar moltes boques, però les noves generacions no acaben d’arribar i això et fa tenir un regust de fracàs.

T’has fet gran i t’estàs quedant sola, església del postconcili, incompresa pels teus, bescantada pels propers, i ignorada per uns mitjans de comunicació que et sotmeten als sectors més tradicionals de l’Església. Els qui et citen i et lloen en el fons t’utilitzen per desqualificar l’Església que estimes i que serveixes, i afegint-te al seu bàndol, hom ha creat la convicció general que ser progressista i postconciliar implica ser antieclesial per definició.

En una paraula, avui per avui et toca passar per un calvari i, entre uns i altres, t’estan crucificant lentament. Com totes les generacions eclesials també has tingut defectes, potser el més accentuat és el defecte eclesial de sempre: la convicció que tot es fa bé, millor del que es fèia abans i millor dels qui ho faran després. Però ningú no pot retreure’t el teu afany per bategar a l’uníson amb la societat del teu temps. T’has lliurat sense mesura, convençuda, relativitzant tantes coses a fi d’eliminar barreres i esdevenir un sol cos amb tots els homes i dones del teu moment històric. Dit en llenguatge religiós, has cregut que el Regne de Déu era possible. Potser has estat massa utòpica o excessivament candorosa, però quins bells retrets!

Avui és Diumenge de Passió, com tu bé ens anuncies. Avui pots repassar les teves vicissituds a la llum de la passió de nostre Senyor Jesucrist. Podràs identificar-t’hi amb tanta naturalitat! Sembla que tot hagi estat en va, però posant-ho en les mans de l’Altíssim, confiant sense mesura, ell transformarà, al tercer dia, la teva realitat.

La passió de Jesús ens desperta un respecte reverencial, però tu també, església del postconcili, et mereixes un gran respecte, perquè has estimat i has esta fidel. Però has d’acceptar que el teu temps, com tot en aquest món, s’acaba. Has de passar el testimoni no amb resignació o perquè ja no tens forces, sinó satisfeta d’haver convertit el teu moment històric en un moment de grans canvis, uns canvis que ara toca tornar a fer i que has de saber encoratjar perquè la llum de la fe segueixi il·luminant a tota la humanitat.