Tot fos això... (Des de l’Ajuda 7)

Ens trobem en el cancell de l’església mentre en surt. Sosté el pal de fregar en una mà i un cubell amb aigua i lleixiu en l’altra.

-Un dels pobres que sovinteja l’església ha estat estona davant l’altar de sant Antoni- ens explica.
-Després he entrat i he notat una olor àcida i penetrant. Havia orinat en un recó de l’altar. Vinc de fregar-ho- arrodoneix amb naturalitat.

-Tot fos això!- clou l’afer amb comprensiva convicció, i responent a la nostra estupefacció badoca.

No obrim boca, emmudits per la dolça serenor que, en tot moment, irradiaven els seus mots. Pugem les escales del convent reflexius i admirats: cap crítica, cap queixa, cap comentari despectiu, i brodat amb un definitiu “Tot fos això”. Ens preguntem si no estarem ja assaborint comportaments paradisíacs...

Demanar comptes (Diumenge 33)

“L’amo tornà i els demanà comptes”, explicava la paràbola evangèlica dels talents. Més enllà de la paràbola, la nostra existència està marcada per aquesta realitat. De ben petits, a l’escola, i d’adolescents i joves a la universitat, els professors i els pares ens demanen comptes periòdicament del nostre esforç acadèmic. Més tard, en la vida laboral, els amos ens demanen comptes del nostre rendiment en el treball. Si arribem a ser amos, el gremi, el sector, o el govern, ens demanen comptes de la nostra gestió. Als governs, els demanen comptes els altres governs, o estaments supra-estatals. Ningú no se n'escapa!

La paràbola dels talents adapta a la vida de fe aquesta realitat tan estesa i determinant: també haurem de donar-ne comptes. Tanmateix, el cas de la fe roman més inconcret i indefinit. Una aproximació infantil és pensar que, arribat el moment, el resoldrem amb quatre llagrimetes de penediment que commouran la infinita comprensió del Déu.

No obstant, una opció més madura i responsable, i per aquí va el missatge de la paràbola, és que nosaltres mateixos ens demanem comptes periòdicament de com gestionem la pròpia fe, la qual, en definitiva, és una resposta interior i personal al do que Déu ens regala.

La crisi econòmica que estem vivint és una evidència que la vida regalada i el diner fàcil acaben, més tard, o més d’hora, passant factura, amb conseqüències ben doloroses. Una imatge nítida per preguntar-nos si a nivell de fe succeeix el mateix o, en canvi, podem fer passar bou per bèstia grossa.

El segon cognom? (Des de l’Ajuda 6)

Les pluges provoquen talls de llum molt pintorescos al barri de sant Pere. Mentre un edifici es queda a les fosques, l’immoble veí segueix gaudint de llum. Aquests contrastos arriben a l’extravagància quan es tracta del mateix edifici, com és el cas del convent. Incomprensiblement, la subministració de força es manté activa, però el ramal de la llum queda estroncat, o viceversa.

No us podeu imaginar l’atordiment que això pot provocar, arribant fins i tot al bloqueig mental, per mor d’endevinar quins aparells de la casa funcionaran i quins no. En aquests casos, la radicalitat és indefectiblement més efectiva. El tall de llum clàssic, negre, absolut, desvetlla el sentit pràctic, però els entremitjos són sempre desconcertants.

Una d’aquestes interrupcions, no sabem precisar si ha estat de llum, o de força, o de tot alhora, ha espatllat la rentadora mentre girava animosa el seu tambor, i la roba, negada d'aigua i sabó, xarbotava a l'interior.

Truquem al servei assistencial del fabricant. L'havíem avisat recentment per substituir el programador de rentats que s’havia fet malbé.

- Dígame el nombre, por favor- demana la telefonista.

- Frares caputxins- li responem.
- ¿Y el segundo apellido?-

Ni oli ni torxa (Diumenge 32)

“Doneu-nos oli del vostre, que les nostres torxes no s’encenen”, diuen les noies desassenyades a les prudents, confiant en el seu suport. Semblantment, els grecs demanen oli als països més assenyats de la Unió Europea, confiant en el seu suport. Igualment, els qui han viscut despreocupats durant els anys de bonança i ara veuen com la bossa els toca fons, demanen suport.

La resposta de les noies prudents és educadament negativa: “Aneu a comprar-ne”, i això provoca que es quedin fora del convit. La resposta als grecs és més contundent: “Espavileu o us expulsarem de l’euro”. Veurem si quedaran dins o fora del convit europeu. La resposta als qui han viscut de forma regalada pot seguir la mateixa línia: “Tal faràs, tal trobaràs”.

En aquestes aproximacions no volem ser insensibles als més afectats per les recessió econòmica, que són els qui viuen en la precarietat o en el seu llindar. Però aquests, d’alguna manera o altra, sí que reben ajuts.

Dit això, la negativa de les noies prudents de la paràbola esdevé més acceptable en temps de crisi -quan tothom s’espavila com pot- que en temps de bonança, quan l’oli regalima per totes bandes i compartir-lo no representa cap dificultat. En època de vaques grasses, les noies prudents fan l’efecte de ser unes repel•lents insensibles, però quan les vaques són magres, fan honor al títol que la paràbola els atorga.

No obstant, la narració evangèlica no aborda temes econòmics, sinó tracta de la vinguda del Regne del cel que, com la crisi, apareixerà de sobte, i també repercutirà segons les disposicions de cadascú. Els més febles seran els primers a participar-hi, els prudents després, però adverteix als qui viuen amb descura la fe, des de l’autoritat eclesial aposentada al fidel que arriba a misses dites: que no ens refiem. L’oli de la fe no es pot improvisar.

Podríem eixamplar l’horitzó de la paràbola, i pensar en els que ni arriben a tenir fe, i que a més, la crisi els afecta de forma directa i restrictiva. Són els qui no tenen ni oli ni torxa, res transcendent ni intranscendent on agafar-se, cap seguretat interior ni exterior. Res de res, la inconsistència més absoluta.

Les precarietats existencials i econòmiques són una bona oportunitat per esperonar-nos al seny i a la prudència en l’administració dels nostres béns i les nostres vides.

Xavuot (Cròniques jerosolimitanes 26)

(La festa s’esdevingué el mes de juny, però fins ara no hem fet l’escrit)

Les cartelleres dels carrers, els fanals, i altres espais públics comencen a exhibir múltiples cartells anunciant la vetlla de Xavuot, la festa que commemora el lliurament de la Torà al poble d’Israel dalt la muntanya del Sinaí. Les sinagogues hi anuncien el seu programa, presentant els horaris i els noms dels experts que, un rere l’altre, parlaran aquella nit. Es tracta d’una vigília dedicada íntegrament a la catequesi, amb breus intervals de descans entre xerrada i xerrada.

Si la comunitat sinagogal és més o menys ortodoxa, les conferències duraran fins l’alba o només fins la matinada. Així mateix, la quantitat i el renom dels ponents variarà segons la seva capacitat econòmica. Els continguts dependran si és una comunitat ortodoxa, conservadora o reformista.

Amén d’aquests detalls organitzatius, el fonamental és que, així com el poble d’Israel i Moisès es prepararen per rebre la Torà, tot Israel ha de preparar la festa de Xavuot, reflexionant sobre els manaments i la seva incidència en la vida personal, comunitària i social.

Els oficis sinagogals del capvespre són més breus i senzills. Cal deixar temps per anar a casa a sopar, i reunir-se novament, disposats a escoltar -segons els ànims i la pietat de cadascú- el màxim possible de xerrades.

El matí següent els carrers estan deserts, irradiant un silenci religiós, amarat de les lliçons de la Torà que han ressonat durant la nit en totes les sinagogues de la ciutat.

Fer-se veure (Diumenge 31)

“En tot obren per fer-se veure de la gent”. Aquesta crítica de Jesús als fariseus i els mestres de la llei no té cap rellevància en la nostra societat actual que, dit ras i curt, vivim de cara a la galeria. La nostra màxima aspiració, ja d’infants, és fer-nos veure, i com més ho aconseguim, sigui de forma individual o col•lectiva, millor. Aleshores tindrem més reconeixences i ens atorgaran més reverències. Cal buscar qualsevol motiu, rellevant o no, per mantenir l’atenció i ésser notícia. Avui dia, qui no es fa veure és com si no existís, una ànima en pena, un “don nadie”, com diríem en castellà.

Dins l’àmbit eclesial tenim la magnífica excusa que si ens fem veure és per qüestions eminentment pastorals i d’irradiació de la Bona Nova. Ara no portem filactèries ni borles ben llargues, però continuem atorgant i ocupant llocs de preferència, seguim saludant els qui s’apleguen per veure’ns, i continuem donant i rebent títols afalagadors.

És massa fàcil i tòpic desqualificar als mestres de la llei i als fariseus del segle I, acusant-los d'ostentació i vanitat, i no mirar-nos a nosaltres mateixos. Però atenció, també és massa fàcil i tòpic acusar les autoritats eclesials d'ostentació i vanitat. Hauríem de dir allò de “o tots o ningú”.

Fixem-nos que la frase evangèlica exagera quan diu “En tot obren per fer-se veure”. Aquest “en tot” magnifica intencionadament l’acusació. L’objectiu és qüestionar, als qui ostenten algun tipus d’autoritat religiosa, la condició d’intocables i d’inqüestionables .

El profeta Malaquies es mostra duríssim amb els sacerdots del seu temps, acusant-los de provocar l’allunyament dels fidels, i la pèrdua del respecte i l'estima; talment com avui podem acusar els sacerdots pederastes que han abusat, no sols d’un menor, sinó del seu estatus religiós.

La institucionalització d’una religió, sigui quina sigui, no és un mal necessari, sinó un bé fonamental per cohesionar-la, estructurar-la i dignificar-la. El que sí és un mal dificilíssim d’evitar és valorar l’autoritat religiosa com una promoció i un estatus.

Ensurt (Des de l’Ajuda 5)

És quasi mitjanit. El silenci nocturn afavoreix una concentració densa, amable, delitosa. Una brisa lleugera llisca per la finestra oberta de la cel•la arrodonint el clima d’estudi.

De sobte, a la façana veïna, no més enllà d’uns cinc metres de distància, algú inicia una conversa telefònica des de la finestra. Parla una llengua estrangera que no ve al cas, i el seu to de veu –juvenil, animadíssim i emocionat- provoca que el volum sigui considerable, i la ressonància extrema.

-Es deu enyorar i té ganes de xerrar- l’excusem amb el pensament, confiant que la conversa finirà aviat.

Però la xerradissa esdevé increïblement inacabable i la nostra concentració minva de forma progressiva. Passada una bona estona de mitjanit optem per tancar la finestra. Ho fem amb un cop sec, audible, eficaç, perquè l’entusiasta garlaire s’adoni que totes les finestres del carrer de la Volta de la Perdiu seguim la seva conversa sense cap dificultat.

El nostre gest és infructuós, i el parloteig continua i continua, ara amb riallades que deriven en xisclets que travessen descaradament els vidres de la finestra, ultrapassen els nostres timpans, i assalten -amb desvergonyiment- la nostra sensibilitat, que es va alterant per moments.

-Cal actuar amb educada contundència- decidim sense embuts. Obrim la finestra i ens aboquem, no traient el nas, sinó primer la voluminosa barba. Ho fem amb una lentitud teatral, hieràtica, esperant que capti la seva atenció. Ara li toca el torn al nas, que no és pas petit, on s’hi repengen les ulleres que portem caigudes sota els ulls. Per últim, apareix la calvície que governa la testa. Tot plegat, un panorama gens atractiu.

Continuant amb la representació, girem el cap amb una parsimònia maquinal i estudiada, i li adrecem una mirada difícil d’explicar, una barreja de recriminació i de súplica adolorida que produeix uns efectes immediats. La visió de la nostra closca l’ha espantat, estroncant-li la veu, i provocant una agilíssima retirada dins la casa.

La calma ha tornat a la Volta de la Perdiu.

Estimació al proïsme (Diumenge 30)

Un segle després de la mort de Jesús, rabí Aqiba, un dels grans rabins de la història, martiritzat pels romans l’any 135, sintetitzava la religiositat jueva amb una frase: “Estima els altres com a tu mateix; aquest és el gran principi de la Torà”.

Poc abans del naixement de Jesús, la tradició jueva explica que un pagà s’acostà a rabí Hilel i li digué: “Em convertiré al judaisme a condició que m’ensenyis tota la Torà mentre em sostinc amb un sol peu”. El rabí l’acceptà en el judaisme instruint-lo així: “El que et resulti odiós a tu, no ho facis tampoc al teu proïsme. Aquí tens tota la Torà. La resta és comentari d’això. Vés i aprèn-ho!”.

Entremig de rabí Aqiba i rabí Hilel apareix Jesús, anomenat també rabí pels seus contemporanis. Responent a la pregunta sobre quin és el manament més gran de la Torà, respongué: “Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima i amb tot el pensament”; i afegí: “Estima els altres com a tu mateix. Tots els manaments de la Torà i els Profetes provenen d’aquests dos”.

Aqiba, Hilel i Jesús, tres rabins amb unes coincidències: la primera que visqueren en la mateixa terra durant el llarg període d’ocupació romana de la zona i, la més important, coneixien la Torà amb tal profunditat que sabien extreure’n el més fonamental.

La Torà, que la tradició cristiana anomenem Llei amb un cert desdeny, és un ensenyament revelat que aglutina religiositat, ètica i moral. Com bé resumeix Jesús, citant els llibres del Deuteronomi i del Levític, l’amor a Déu no pot separar-se de l’amor al proïsme. Ho expressava amb una gran delicadesa el llibre de l’Èxode: no maltractis ni oprimeixis l’immigrant, ni cap viuda ni cap orfe, si prestes diners no exigeixis interessos, si et quedes una penyora torna-la ràpid. Dit això, sobren els comentaris.

La religiositat jueva i cristiana que, gràcies a Jesús, compartim els mateixos anhels, també compartim el mateix repte: fer creïble la nostra fe amb la nostra sol•licitud vers el proïsme; el judaisme amb el referent de la Torà, nosaltres amb el referent de Jesús.

Barreges (Diumenge 29)

La història testimonia que el rei persa Cir entrà a la ciutat de Babilònia el 29 d’octubre de l’any 539 aC. No li calgué conquerir-la, la trobà amb les portes obertes i sense cap resistència. L’imperi neo-babilònic s’havia desintegrat progressivament i els perses ocuparen el seu lloc dominant l’antic Pròxim Orient.

Aquest esdeveniment històric el recull el llibre del profeta Isaïes amb una explicació desconcertant: el rei Cir, un estranger, és afavorit per Jahvè i considerat un ungit seu. Jahvè el precedeix per sotmetre-li nacions, desarmar reis i “obrir-li les ciutats perquè no trobi tancades les portes”, al•ludint clarament a la conquesta de Babilònia.

Un any després, l’edicte del rei Cir, datat del 538 aC, autoritzà el retorn als exiliats i la reconstrucció de les muralles de Jerusalem i del temple. Per això és comprensible que el rei persa fos vist pels jueus com un salvador enviat per Jahvè, i encara que no conegués el Déu d’Israel -com subratlla dos cops el text d’Isaïes-, esdevingué un instrument a les seves mans per realitzar els seus designis salvadors. Fins a quin extrem havia arribat el desànim israelita per considerar a un rei estranger com l’ungit de Jahvè!

Aquesta associació de poders divins i poders reials– on hi cauen fins i tot els profetes bíblics!-, forma part de la història de la humanitat, d’orient a occident, i de nord a sud. L’exemple més recent i proper el tenim amb les antigues pessetes que portaven la solemne inscripció: “caudillo d’España por la gracia de Dios”.

Jesús, a l’evangeli, no es deixa atrapar per aquestes barreges que ens neutralitzen i ens hipotequen religiosament. L’Ésglésia espanyola encara està pagant el preu del nacional-catolicisme que imperà durant dècades.

Amb la frase “Retorneu al Cèsar això que és del Cèsar, i a Déu, allò que és de Déu”, Jesús s’avançà moltíssims segles, i de forma pacífica, al que la revolució francesa aconseguí guillotinant caps: la separació entre Església i Estat, entre religió i política.

Tanmateix, si la barreja de poder religiós i poder polític pot esdevenir nociva pels pobles, la seva separació absoluta ha propiciat la irrupció de poders ideològics i de poders econòmics que, barrejats amb el poder polític, han esdevingut encara més nefastos. ¿Trobarem algun dia la manera de concretar de forma equilibrada i assenyada la frase de Jesús?

... i de nou aparegut (Cròniques sarrianenques 39)

(Continuació de Cròniques sarrianenques 38)

Ha aparegut! Han passat quasi dues setmanes. S’ha presentat ben cofoi a comunicar-nos que li han concedit la llibertat condicional i que, com havíem pactat, ha deixat immediatament el pis, però amb la brusquedat i manca de formes que el caracteritzen.

No obstant, ha acabat fent-se present. Encara que no ho verbalitzi som els únics que l'escoltem i el prenem seriosament. Sabedor que el seu cap i cor no es corresponen amb el que diu i exterioritza, ha optat per escriure tot el que vol dir-nos. Es deu tractar d’un missatge important.

Expressa que està decidit a començar una nova vida, on ell sigui responsable dels seus actes i s’enfronti directament als seus problemes sense que els altres li diguin el que ha de fer. Sembla com si el discurs que li hem martellejat durant tot aquest temps se l’hagi fet seu.

Ara comprenem la marxa sobtada del pis i l’oblit de les fotografies: unes accions maldestres però expressives de tallar definitivament amb el que ha viscut fins al moment. Ens commou l’esforç que ha fet de redactar el que volia dir-nos: que s’atreveix a volar sol i ho intentarà.

Un cop més, mentre s’explica, la rusticitat el traeix, però el contingut ens emociona, i ens confirma que està ben decidit a continuar el seu procés de reinserció, en el qual nosaltres hi hem tingut una decisiva i esgotadora aportació.

Ha sabut fer-se estimar a causa de la seva transparència, sens dubte mal gestionada, però que reflecteix un candor connatural que, malgrat tot el que li ha passat a la vida, encara li brilla com el seu do més preuat.

Desaparegut... (Cròniques sarrianenques 38)

Ha marxat del pis compartit on vivia. No ha donat cap explicació, ni s’ha acomiadat de ningú. Ha buidat l’habitació i s’ho ha endut tot. Només ha deixat, damunt el llit, unes fotos de la celebració del seu aniversari, compartit recentment amb nosaltres.

Des de que residia en aquest pis ens visitava amb assiduïtat, unes vegades obligat per complir els compromisos assumits; altres perquè se sentia sol i tenia ganes de xerrar; i algun moment puntual perquè necessitava algú que el situés després d'haver fregat els excessos que el portaren a delinquir i entrar a la presó.

El seu llenguatge era d’una ambigüitat manifesta. D’una banda presumia que, lluny del nostre control, gaudia de llibertat d’acció i d’horaris. Per altra banda, malgrat el seu discurs recargoladament queixós, trobava a faltar el caliu que li havíem ofert, i algú que li assenyalés els límits i li digués les coses clares.

La seva desaparició ens entristeix i el detall de deixar-se les fotos ens fa mal. El seu silenci ens dol a l’ànima, perquè després d’un any d’acompanyament directe i difícil, i d’uns mesos de seguiment en el pis, hauria d’haver-se acomiadat. Malgrat la seva grolleria –que utilitza com a mecanisme de defensa-, restem perplexos perquè no ens esperàvem un final tan fred. Què li haurà passat??

La paràbola evangèlica del bon pastor que deixa les noranta-nou ovelles bones per anar a cercar l’ovella perduda ens interpel•la vivament. Però no sabem per on començar a buscar. Si algú es creua amb ell, si us plau, que ens avisi.

(Continuarà...)

Enllaçant cel i terra (Diumenge 28)

L’ésser humà, des de temps remots, ha pujat a les muntanyes per pregar i sentir-se més proper a la divinitat. També construïa piràmides esglaonades que exercien d’escala vers les alçades celestials. El cim de la muntanya i el vèrtex de la piràmide esdevenien el lloc sagrat de connexió entre cel i terra, el punt de comunió entre la divinitat i els humans.

Moisès dalt la cima del Sinaí, rebent la revelació directa de Déu, és el punt àlgid i el clímax de la proximitat de Jahvè amb el poble d’Israel. Tota la religiositat jueva gira al voltant d’aquest esdeveniment, perpetuat en una altra muntanya, la que menciona Isaïes en la primera lectura: el turó on reposa la ciutat de Jerusalem, al damunt la qual hi sobresurt el seu temple.

Allí, segons el profeta visionari, el “Senyor de l’univers prepararà per a tots els pobles un convit”. Allí “engolirà la mort i eixugarà les llàgrimes de tots els humans”. Allí “esborrarà l’oprobi del seu poble d’Israel arreu de la terra”.

Per Isaïes, la muntanya del temple de Jerusalem esdevindrà l’enllaç solemníssim i decisiu entre Déu i els humans, el punt culminant d’unió entre cel i terra. El poble d’Israel tindrà la responsabilitat d’irradiar arreu el que allí s’hi esdevingui i se celebri. Si el Sinaí és el mont personal d’Israel, el profeta anuncia que el turó del temple esdevindrà la muntanya santa de tots els pobles.

Pel judaisme actual, Jerusalem continua essent el lloc privilegiat per abraçar Déu amb més profusió. Els pelegrins que han pogut visitar-la donen fe de la magnífica vibració religiosa que brolla d’aquest espai geogràfic, considerat tres vegades sant per mor de les tres religions monoteistes.

Del poble d’Israel on hi nasqué, i d’aquesta ciutat santa on hi morí i ressuscità, emergeix Jesús, el Messies de Déu. Per nosaltres, els cristians, ell és el nou i sublim punt d’encontre entre Déu i els humans, per la raó que ell gaudeix de les dues naturaleses, la divina i la humana.

Amb Jesús, ara és una persona la que agermana cel i terra. Ara no és imprescindible viatjar a Jerusalem. Caminant pel carrer sant Pere més Baix, celebrant l’eucaristia a l’Ajuda, als camils o a la parròquia de sant Pere, Jesucrist se’ns mostra descaradament accessible, i ens permet respirar, ara i aquí, aires celestials. Només hem d’abillar-nos adequadament.

Sorolls (Des de l’Ajuda 4)

Eucaristia de dissabte a les nou del matí. Una celebració popular del barri on assisteixen un grup majoritari de dones, amb el carret de comprar, abans d’anar al mercat.

Des de l’altar escoltem un remoreig que, sense ser constant, ens arriba amb pausada insistència. Captem un frec de superfícies plastificades, a voltes amb un so breu i suau, a voltes més intens i rebregat. No és una fressa propera, però tampoc exterior. Es percep amb desenfadada naturalitat dins la nau de l’església: és la remor esmorteïda, però estrident i artificial, que emet el plàstic manipulat repetidament, i que acaba importunant.

Escoltant les lectures, intentem descobrir-ne la procedència. Llambreguem el vitrall de la mare de Déu que hi ha al cor alt -i que dóna al carrer-, per si hi ha un lateral obert per on penetra el soroll. Davant el vitrall hi apreciem la silueta d’un frare movent-se amunt i avall. Selecciona aliments i els introdueix regaladament en bosses de plàstic. Tot aclarit.

Incomodats en un primer moment pel sorollet, molestos al verificar la seva procedència, finim quasi al mateix temps la celebració i la preparació de bosses. Més asserenats, capgirem l’escena, i somriem interiorment perquè hem aconseguit –per part nostra a contracor- quelcom molt bell. Mentre un frare consagrava el pa eucarístic l'altre feia bosses de menjar per distribuir-les als necessitats. Teníem cura, de forma simultània, de les dues presències de Crist.

Beneït soroll!

Recels (Des de l’Ajuda 3)

Vigília de sant Francesc. Celebrem l’eucaristia vespertina amb l’habitual grupet de fidels, respirant l’atmosfera d’amable intimitat que aquest diminut santuari irradia sense esforç. Mentrestant, un home jove amb una nena petita a coll, des dels vidres del cancell observa l’interior de l’església.

Finalment es decideix a entrar. Amb la criatura sempre abraçada, ignorant el desenvolupament de la missa, amb la barbeta i la mirada alçada, contempla -del fons estant- a la mare de Déu que presideix el santuari. Sembla que pregui. Després es dirigeix a la capelleta lateral de sant Antoni de Pàdua on, damunt l’altar, hi ha una llibreta gran on escriure pregàries.

El cos de l’home resta sorprenentment ocult dins les minúscules proporcions d’aquesta capella. Només veiem la xiqueta, amb un vestidet rosa fosc, que ell ha deixat dempeus a terra per tenir les mans lliures. Per reclamar l’atenció del pare ocupat, la nena emet uns xiscles breus i secs, intermitents però intensos, que ressonen per tota l’església.

El pare -desaparegut a la nostra mirada dins d’aquest ínfim espai- sembla impertorbable, i els espinguets malmeten progressivament la nostra concentració, sospitant, per un moment, que no siguin una tapadora per neutralitzar el soroll d'obrir i buidar la caixeta de sant Antoni. Ens malfiem.

Finalment, el pare es fa visible, i agafa a coll la criatura, que calla immediatament. Amb la mirada dispersa i aliè a tots nosaltres, surt a poc a poc de l'església. Respirem alleugerits, car érem a punt de començar la consagració, i recuperem el recolliment.

Finida la missa, i desconfiats, donem una ullada a la capelleta. Ho veiem tot correcte, però la llibreta de pregàries conté unes quantes ratlles escrites amb majúscules que oscil·len amunt i avall dels requadres. Es tracta d’una escriptura maldestra però entenedora. Llegim amb atenció, i anem progressivament avergonyint-nos. L’home sospitós li ha escrit a la mare de Déu que l’ajudi. Li explica que acaba de sortir de la presó i es mostra penedit. Li prega ajut per tirar endavant les seves dues filles i per assumir els pagaments d’aigua i llum. Al final, afegeix el seu número de telèfon perquè, si algú que ho llegeixi el vol ajudar, el truqui.

Commoguts per l’escrit, ruboritzats pels nostres recels, i somrient pel detall del telèfon, no dubtem que la mare de Déu de l’Ajuda farà la seva feina, veient la devoció i la practicitat del demandant. Alguna mà humana farà de mediadora.

Qui té cura de la vinya? (Diumenge 27)

El profeta Isaïes utilitza la imatge d’una vinya per amenaçar la deixadesa i els mals fruits que els israelites donaven en aquell moment històric concret. La conseqüència de tot plegat -denuncia el profeta- serà la destrucció de Jerusalem en mans dels babilonis. Finides les acusacions no deixa cap tipus de dubte a què es refereix: “La vinya del Senyor és el poble d’Israel i els homes de Judà són els ceps preferits”.

Jesús també utilitza la imatge de la vinya, en forma de paràbola, per parlar del mateix tema, però adaptat al seu context i al de la primitiva església, on Israel és acusat d’intentar apropiar-se d’una vinya plantada i construïda pel mateix Déu. Per això sentencia de forma provocativa: “el Regne de Déu us serà pres i serà donat a un poble que el farà fructificar”.

La pretensió d’aquests dues al•legories sobre una vinya era sacsejar els oient del respectiu moment històric, perquè reaccionessin i abandonessin la l’autocomplaença i el rabeig de saber-se poble escollit.

La tradició eclesial acostumem a llegir aquests relats caient en allò que precisament critiquen. És a dir, els utilitzem per corroborar amb desdeny la incapacitat històrica del poble d’Israel, i per proclamar amb satisfacció l’Església com el nou poble escollit de Déu. El problema és que el poble d’Israel continua sentint-se poble escollit. Qui té raó, ells on nosaltres? Els dos en tenim quan no fem exclusions, cap dels dos la té quan exclou l’altre.

Per ser fidels a la intenció del text, hauríem de fer una mirada introspectiva i preguntar-nos, per exemple, ¿com és que els ceps de la vinya eclesial catalana cada cop estan més pansits a causa de l’edat, o de mentalitats tronades, o de progressismes continuistes? Com és que no neixen ceps nous que donin vida a la vinya? Tan malament la cuidem? Tan mals treballadors som? Tan rutinaris ens hem tornat?

Sense caure en derrotismes -perquè no és una actitud cristiana-, ni en les amenaces que profereixen aquests relats sobre la vinya, sí que podem donar-nos un avís. Portem cinquanta anys cuidant la vinya de la mateixa manera, i potser caldria fer un nou “aggiornamento”, com proclamà el papa Joan XXIII. No és pot esporgar la vinya cada cinquanta anys, cal fer-ho cada any. Així facilitem que surtin nous pàmpols, i contribuïm a que els ceps donin els dolços i saborosos fruits que els pertoca d’oferir.

Astúcia o favor diví? (Dimecres 26)

Des de la vessant teatral, a Nehemies li va sortir una escena rodona. Ell mateix ens explica en primera persona que el rei persa, del qual era coper, a resultes de la seva mala cara i explicacions, l’autoritzà a deixar temporalment la cort i, a més, li signà cartes de recomanació per reconstruir Jerusalem.

Es tracta d’una escena pintoresca on Nehemies utilitza les armes del feble per aconseguir el que vol del poderós. Nehemies tipifica el poble d’Israel del postexili que, malgrat la seva insignificança davant l’imperi persa, aconseguí amb astúcia el seus propòsits, acompanyat del favor de la mà bondadosa de Déu, com bé especifica Nehemies.

Escenes semblants a la de Nehemies davant el rei ens succeeixen a les porteries dels convents, on els necessitats aconsegueixen els seus propòsits amb els seus arguments, que acaben tocant-nos el cor i ben sovint accedim a les seves demandes. Serà que la mà bondadosa de Déu també els afavoreix?

“Què us en sembla?” (Diumenge 26)

“Què us en sembla?” diu Jesús, introduint la paràbola del fill rondinaire però complidor, i del fill enganyosament obedient.

“Què us en sembla?” afegim nosaltres, per explicar una realitat semblant. En primer lloc, mencionem un col•lectiu significatiu de fills de l’església catalana, que manifesten educadament el seu desacord -i també crítica- vers declaracions, documents, actituds, o comportaments eclesials. Aquests fills són vistos amb molt de recel pels pares que porten les regnes eclesials, però sens dubte, aquesta amalgama de laics, religiosos, i capellans rondinaires estan ben arremangats feinejant en parròquies, comunitats cristianes, escoles, moviments, i fent acció social. Malgrat la seva queixa, no s’instal•len en ella, i són a la vinya treballant de forma compromesa.

Seguint els models de comportament descrits per la paràbola evangèlica, fa un parell de dies sortia la notícia que un diaca permanent, que visitava presos en algun centre penitenciari català, ha estat condemnat a dos anys de presó. Estafà alguns interns fent ostentació de la seva responsabilitat diocesana i les influències del seu càrrec. Els prometia aconseguir beneficis penitenciaris a canvi de diners, i si es queixaven de la seva passivitat els amenaçava d’agreujar la seva estada a la presó. El més xocant és que altres capellans, religiosos, i voluntaris de l’àmbit carcerari van donar l’alerta a les pertinents autoritats diocesanes. Però la formalitat i obediència que enganyosament els professava neutralitzaven les alarmes.

Preguntà Jesús, finida la paràbola: “Quin d’aquests dos va fer el que el pare volia?”. Li respongueren: “El primer”.

“Yo también” (Des de l’Ajuda-2)

Tornem al convent per un dels carrers petits i estrets de ciutat vella. Portem l’hàbit. De sobte, un infant que no deu passar gaire de la desena, grassonet i amb al cabell curtíssim, obre els braços al veure’ns venir de cara.

- ¡Hola! – ens saluda de lluny, mentre se’ns atansa decidit i s’abraça a la nostra cintura. Palplantats i ruboritzats pel gest, no sabem com reaccionar.

-¿Quién eres?- ens pregunta el noiet, aixecant el cap i agafant-nos la corda de l’hàbit amb curiositat.

- Un frare- li responem amb timidesa. Els pares, somrients, l’agafen de la mà i se l’enduen, sense reprimir la seva espontaneïtat.

- ¡Yo también quiero serlo cuando sea mayor! – ens respon a distància i girant-se vers nosaltres.

Reaccionant a tal escena, ens sembla haver fet un salt a l’antigor, i recordem anècdotes semblants explicades pels frares ancians. Sense pretendre-ho, sentim haver format part d’una floreta franciscana ¿Serà veritat el que ha dit el xicot?

“A sota, mig amagada” (Des de l’Ajuda-1)

Entrem en una biblioteca pública de barriada. Resseguim els corredors amb prestatgeries que voregen un gran pati central, al voltant del qual hi ha ubicada la biblioteca. Llegim, entre altres, la indicació “filosofia i religions”, i sentim la curiositat de donar un cop d’ull a aquesta secció.

Travessem el primer passadís, i el rètol ens indica de continuar. Girem 90 graus i resseguim pel segon corredor fins al final, on novament se’ns indica de seguir avançant. Entrem en el tercer i ens succeeix el mateix. Finalment, en la darrera prestatgeria del darrer passadís trobem els títols filosofia, moral i ètica, però res de religions.

Tirem enrere revisant els prestatges anteriors, però no encertem a descobrir el que cerquem. Optem per preguntar en un dels punts d’informació.

-Religió és a la meitat del passadís, en una prestatgeria baixa que separa les taules de lectura; és a sota, mig amagada – ens responen amb naturalitat.

Interpretem aquest emplaçament com un signe manifest d'on es preten ubicar la religió en la nostra societat catalana: al final, a sota, i mig amagada.

“No té perdó de Déu” (Diumenge 24)

“No té perdó de Déu” és una expressió que utilitzem per subratllar una acció humana que considerem mereixedora d’una severa punició. Com a cristians, malgrat diguem la frase feta amb èmfasi quan s’hi escau, en un moment més reflexiu podríem afirmar que es tracta d’una frase poc cristiana: a catequesi ja ensenyem els nens que Déu perdona sempre al qui es penedeix, perquè és un pare bo. Tenim arguments definitius per justificar-ho: quan Jesús dalt la creu perdona als seus botxins, o l’evangeli d’avui quan Jesús diu de perdonar setanta vegades set, és a dir, sempre.

Malgrat la satisfacció que ens produeix un discurs tan convincent i ben elaborat sobre el perdó, interiorment quedem insatisfets al constatar un gran abisme amb la nostra realitat personal, comunitària i social al respecte. De fet, la Bíblia -que toca més de peus a terra que els nostres enardits sermons- no fa aquesta afirmació, ni en l’Antic ni en el Nou Testament. Sí que es subratlla insistentment que Déu és ric en misericòrdia, lent per al càstig i fidel en l’amor, però també es remarca que Déu és just, i que fa justícia quan els humans som incapaços de fer-la.

Aquest és el cas de les lectures d’avui, que ens donen un missatge ben clar: No demanis perdó a Déu si no el saps oferir als altres. Déu no perdonarà a qui no perdoni als altres. La primera lectura ho diu de forma més directe: “Perdona als altres el mal que t’han fet, i Déu et perdonarà els pecats quan tu preguis”. L’evangeli ho amoroseix amb una paràbola, però el missatge és encara més contundent: “Això farà amb vosaltres el meu Pare celestial si cadascú no perdona de cor el seu germà”. Recordem que el càstig ordenat pel rei al ministre és lliurar-lo a mans dels botxins perquè el torturin. És cert que es tracta, un i altre, d’advertiments que pretenen desvetllar un canvi d’actitud, però sense ignorar que al darrera hi ha un Déu just –no justicier- que dirà la última paraula.

Però les lectures d’avui afegeixen un detall que ens passa per alt -entusiasmats en voler perdonar a tothom, i desanimats perquè no hi arribem-. El llibre de Ben Sira, quan parla de perdonar i no irritar-se amb els altres, es refereix a un israelita, és a dir, a aquell amb qui es comparteix la mateixa aliança, el compliment dels mateixos manaments, i la pertinença al mateix poble. Quan Pere pregunta a Jesús les vegades que ha de perdonar el seu germà, no es refereix ni a un germà abstracte, ni a un germà de sang, sinó a aquells amb qui comparteix el mateix seguiment de Jesucrist en comunitat.

Les lectures d’avui no es fiquen en camises d’onze vares i toquen molt de peus a terra: se centren en l’immediat, on s’hi couen les mongetes, on apareix la pedra a la sabata, on ens trepitgen l’ull de poll. És aquí on hem de començar a posar en pràctica aquest missatge. Després, si ho hem fet bé, anirem ampliant els cercles. Però ens és més còmode fer discursos universalistes.