Es compadirà dels afligits (17 desembre)

"Cel i terra, aclameu amb entusiasme: el Senyor vindrà i es compadirà dels afligits". Aquesta era l'antífona d'introducció a l'eucaristia, extreta del profeta Isaïes. Una antífona que obre les fèries privilegiades d'Advent que iniciem avui fins a la vigília de Nadal.

La primera frase: "Cel i terra, aclameu amb entusiasme" allargassa el missatge d'ahir, tercer diumenge d'Advent, que se'ns encoratjava a l'alegria integral: alegria escatològica i alegria relacional, un repte no gens fàcil d'assumir.

La segona frase: "el Senyor vindrà i es compadirà dels afligits" concreta la presència de Déu en forma de compassió per qui li costa estar alegre, o no pot, o no en sap. Quina frase tan reconfortant a tenir present quan ens sentim afligits! Aleshores un raig de llum trencarà el nostre desconsol, esdevenint receptors directes de la salvació divina.

Una alegria constantment provada (Diumenge 3 Advent)

"Crida de goig..., aclama..., alegra't..." Això deia el profeta Sofonies, enllaçant un verb amb l'altre per exhortar el poble a expressar la joia de manera col·lectiva. El motiu d'aquesta exultació el repeteix dues vegades: tenir dintre seu el Senyor. Ell alliberarà Israel de condemnes, d'enemics i dels desastres que vivien aleshores. Eren temps d'agitació política, de persecució i d'empresonament de profetes com Jeremies, d'exilis a Babilònia. Sofonies aixeca la veu per trencar espirals de desànim, de frustració, de pessimisme, i anima el poble a reconèixer el seu veritable rei que els acompanya tothora. Convida a la resistència dient: "No tinguis por, no deixis caure les mans", una exhortació ben actual, no només a nivell social sinó també a nivell eclesial. 

Sant Pau segueix en la mateixa línia de reconvertir situacions. Quan escriu als cristians de Filips: "Germans, viviu sempre contents en el Senyor", no exhorta a passar la jornada amb un somriure d'orella a orella, sinó a respondre positivament i amb fe als embats que arriben per totes bandes. Per això explica com concretar aquesta alegria: procurant un bon tracte amb tothom (cosa difícil), no inquietant-nos pels esdeveniments (més difícil encara), ser constants en la pregària i la súplica (el llistó segueix alt), fent peticions a Déu però també donar-li gràcies (això segon també costa). La motivació per fer aquestes coses és que "el Senyor és a prop"; i els fruits anticipats que recollim són la pau de Déu "que sobrepassa el que podem entendre". Sant Pau ens ofereix un manual clar i català de vida espiritual que toca de peus a terra en tot moment. 

Joan Baptista esdevé el protagonista de l'evangeli amb exhortacions generals a compartir els béns. També adreça exhortacions particulars als funcionaris i a les forces de seguretat d'aleshores de no abusar del seu poder i mantenir-se ponderats. Sortosament, avui dia també tenim Joans Baptistes locals que sacsegen la nostra consciència social o que adverteixen constantment els poders públics de ser justos i estar a l'alçada de les circumstàncies. També vivim en l'expectació d'un messies que arregli la situació, que amb la pala venti l'era social, separant el gra de la palla, i posant a cadascú al lloc que es mereix. Aquest messies ja ha vingut, i va venint sempre de forma discreta i eficaç, ajudant-nos a superar debats polítics i enfrontaments socials per apreciar serenament on hi ha el gra (qui sap si els més silenciosos), i on hi ha la palla (qui sap si els més sorollosos). 

L'alegria que ens anuncia aquest tercer diumenge d'Advent i que celebrarem intensament per Nadal no està feta d'estímuls ni d'efervescències: és una alegria provada, que brolla d'abordar amb fe les circumstàncies adverses de la nostra existència. És aleshores que obrim escletxes de llum divina que esvaeixen la tenebra més fosca.

Rebé la paraula de Déu al desert (Diumenge 2 Advent)

"Joan, fill de Zacaries, rebé la paraula de Déu al desert". Això ens deia l'evangeli referent a Joan Baptista. Sorprenentment, el destinatari de la paraula divina no va ser el poderós emperador romà Tiberi, l'amo de mig món d'aleshores. Tampoc ho va ser el seu governador Pilat, destinat a la província romana de Judea. No van ser-ho Herodes, Felip i Lisànies, reis locals de la zona instituïts pels romans. Fins i tot ni Anàs ni Caifàs, les màximes autoritats religioses del judaisme. En quant al lloc, no va ser escollida ni la universal Roma ni la solemne Jerusalem. Subratllant això estem donant un missatge determinant, perquè aquests noms i aquests llocs eren el centre d'atenció d'aleshores.

Aquests homes ocuparien avui les portades i les primeres pàgines dels diaris, ells serien els personatges més destacats dels telenotícies, ells serien els més entrevistats en les emissores de ràdio, i les seves opinions serien les més difoses en les xarxes socials. Aquelles ciutats eren dos melics del món, una la capital central on tot es decidia imperialment, l'altra l'atractiva capital local que somniava la seva independència, com passa avui dia a casa nostra.

Però els designis divins funcionen diferent: "Joan, fill de Zacaries, rebé la paraula de Déu al desert". Perquè Joan tenia temps per escoltar i no es passava el dia rebent i transmeten les notícies protagonitzades pels mateixos de sempre. Joan tenia sensibilitat religiosa, adquirida dels seus pares Zacaries i Elisabet, de llinatge sacerdotal. Joan buscava els designis divins abans que els designis humans i obtingué resposta. Va ser en el desert, lluny de les capitals, on el brogit humà que tot ho acapara queda lluny, on pensaments i sentiments es poden en ordre, on s'aprecia amb més nitidesa la paraula de Déu.

Per això és tan rellevant per a un creient anar al desert, que vol dir simplement fer silenci, que vol dir prendre distància del bombardeig mediàtic constant que distorsiona la percepció clara de la paraula de Déu. Aleshores anirem assolint la finor d'esperit que sant Pau demana pels creients de Filips en la segona lectura: "perquè sapigueu apreciar els valors autèntics i arribeu purs i sense entrebancs al dia de Crist". Amb aquest finor d'esperit posarem en quarantena tants missatges negativistes que ens diuen que tot va malament, que tot ens va en contra, que això no té solució. La primera lectura llegida atentament i el salm responsorial posen de relleu que Déu capgira les situacions més negatives i conflictives. On no hi arribem els humans hi arriba Déu. Quan ell vol i de la manera que vol. Només cal confiar en ell, només cal creure en ell, només cal esperar en ell amb intensitat i vibració com ens anima a fer el temps litúrgic d'Advent. No perdem aquesta ocasió, que només la tenim un cop a l'any, perquè com deia el salm: "És magnífic el que el Senyor fa a favor nostre; amb quin goig ho celebrem".

He tingut por i m'he amagat (Immaculada Concepció 2018)

"He tingut por i m'he amagat." Així respon Adam a Déu quan el busca cridant-lo "On ets?". Tenir por i amagar-se com Adam no és cap comportament estrany per nosaltres: quan érem infants i fèiem trapelleries, ens amagàvem tot seguit per evitar que ens renyessin. Hem crescut, però aquesta por i l'amagar-nos quan fem coses inapropiades continua, encara que haguem après a dissimular-ho. Per exemple: acusem els altres per evadir la nostra culpa, com Adam fa amb Eva en el relat del paradís; o ens distanciem dels llocs i de les persones per no sentir-nos avergonyits quan els retrobem; o ens allunyem fins i tot de Déu perquè ens sentim acusats per ell. De fet, el sentiment de culpa és inherent a la condició humana i malgrat el tapem, el dissimulem o l'evadim, sempre va fent el seu rau-rau interior. Per això és important que afrontem les culpes amb agosarada humilitat. Aleshores esdevindrem persones madures, aleshores esdevindrem creients madurs, aleshores tindrem la pau que dóna no amagar el cap sota l'ala i donar la cara amb honestedat, assumint culpes i demanant perdó quan calgui. Això és el que, en definitiva, extraiem de la primera lectura.

L'evangeli, en el relat de l'anunciació de l'àngel a Maria, també parla de por. Se'ns diu que Maria es torbà, i que l'àngel la tranquil·litzà dient-li: "No tinguis por, Maria. Déu t'ha concedit el seu favor". En aquest cas, el torbament i la por de Maria no és per haver fet res malament. No és cap reacció a un sentiment de culpa, sinó que és l'estranyesa humana que Déu es manifesti tan pròxim. Que un Déu tan gran es manifesti a algú tan petit produeix torbació, desconcert, inquietud, també por, perquè s'experimenta quelcom imprevist i sobrenatural. Pensem per un moment, si algú de nosaltres, tan normals com som, tingués una experiència religiosa com la de Maria. Com reaccionaríem? Maria, superada la torbació inicial, reaccionà bé: confiant, escoltant, creient, acollint. Dient: "Que es compleixin en mi les teves paraules".

Però la festa d'avui de la Immaculada Concepció de Maria no és per commemorar que Maria reaccionà positivament a l'anunci de l'àngel, sinó per celebrar que va néixer sense pecat, que va viure sense pecat, i que engendrà Jesús, el fill de Déu, fet semblant als homes en tot, menys en el pecat. Més enllà de preguntar-nos si Maria va fer alguna malifeta quan era nena o jove, o si tenia sentiments de culpa com nosaltres, des de la fe proclamem que Maria fou concebuda sense pecat. Malgrat que ens ho mirem de reüll des de la lògica humana, des de la lògica creient això ens anima a pujar el llistó de la nostra condició humana. La carta als Efesis ens deia que, per Jesucrist i seguint el seu exemple, estem cridats a ser sants. El temps d'Advent ens anima a posar-nos decididament en aquesta direcció.

Avanceu encara més! (Diumenge 1 Advent)

"Us demano que avanceu encara més". Això és el que escriu sant Pau a la comunitat cristiana de Tessalònica. L'apòstol expressa la seva complaença amb els membres de la comunitat i els anima a fer un pas endavant en el seguiment de Jesucrist, a avançar encara més en la vivència comunitària de la seva fe. El desig de Pau és que els cors dels fidels "siguin sants i nets de culpa el dia que Jesús vindrà amb els seus sants". Sant Pau esperava un retorn imminent de Jesucrist on s'acomplís definitivament el que havia succeït en la primera vinguda. Ho expressa repetidament en les seves cartes, impregnades d'entusiasme escatològic. Però l'apòstol es quedà amb les ganes: morí sense contemplar-ho; i els segles van passant sense que s'esdevingui aquest retorn definitiu. Si a això li sumem que els qui estem bé a la terra cada vegada hi estem millor i més ben cuidats, ¿qui pensa en retorns de Jesucrist? Aleshores la nostra fe esdevé un anar fent avorrit, sense fites ni progrés. 

Per això ens és tan útil eclesialment aquest temps litúrgic d'Advent que vol sacsejar rutines, eixamplar horitzons, i animar a fer un pas més en la vivència de la nostra fe. Per això les lectures d'aquestes setmanes seran una barreja d'exhortacions, advertiments, amenaces, promeses i estímuls.  

El profeta Jeremies ens anunciava avui promeses divines: "aquells dies faré néixer un plançó bo, que es comportarà en el país amb justícia i bondat". Aquesta promesa es refereix al messies salvador d'Israel i que s'encarnarà amb Jesús. Però també esdevé una denúncia ben actual del que ens cal avui a casa nostra i a l'estat central: un plançó bo que es comporti amb justícia i bondat. 

L'evangeli de sant Lluc (que ens acompanyarà durant aquest nou any litúrgic que avui comencem), estava ple d'exhortacions: a alçar el cap ben alt, a estar atents, a estar alerta pregant en tota ocasió. Després de descriure el decorat d'un firmament sacsejat, l'atenció es fixava en l'escena del Fill de l'home venint sobre un núvol amb poder i gran majestat. L'evangeli deia: "Quan tot això comenci a succeir, alceu el cap ben alt, perquè molt aviat sereu alliberats". De fet, no es concreta quan passarà això; només s'assegura que passarà, i que pot ser en qualsevol moment. Per això insisteix en què estiguem preparats. Però no com el qui vol escapar-se d'una garrotada celestial, sinó com el qui espera confiadament un final feliç per la història de la humanitat. El Fill de l'home vindrà enmig dels núvols amb poder i gran majestat, però mentrestant no arribi, el reconeixerem discretament enmig dels humans, entre els qui no tenen cap poder ni cap signe de majestat, tot al contrari. Si ens acostumem a mirar i a tractar amb fe aquests col·lectius secundaris, quan vingui el Fill de l'home no ens trontollaran les cames, i ens podrem mantenir drets davant d'ell.