FES BONDAT!

Quan abans et deien “fes bondat” es tractava  d’un advertiment moral: portat bé, sigues bo, no facis el mal. I encara  ara es vol dir això sobretot si ho diem als nens. Però, cada vegada es va desplaçant el sentit mèdic. Moltes vegades quan diem a algú “ fes bondat” li estem dient que pregui la medicació que toca, que no faci excessos tant en el menjar com en el comportament, que no faci esforços. En definitiva li estem dient que es cuidi. I moltes vegades quan li diem que no faci esforços, estem dient-li que es cuidi d’ell i deixi de tenir cura dels altres. Que no faci esforços que el puguin perjudicar. I això és lògic i està molt bé si es tracta d’una situació més o menys greu, però quan aquesta actitud es va generalitzant i s’aplica per qualsevol maldecap o petita molèstia estem canonitzant l’egocentrisme i culpabilitzant la cura de l’altre com a font de malaltia. I posant la cura de la pròpia salut per sobre de fer el bé de l’altre.

És ressò d’això aquella altre frase: “la caritat ben entesa comença per un mateix”. Que s’ entén com prioritzar el cuidar-se un mateix abans que els altres. Així fer bondat o fer caritat es refereixen a mi i no a l’altre. En canvi el sentit primigeni d’aquesta frase (tal com jo ho he llegit) es tracta que la caritat ben estesa comença per mi mateix, en el sentit que he de ser jo qui comenci  a donar o a fer el bé sense esperar que l’altre comenci o faci res, La iniciativa està en mi, no com a resposta del que l’altre ha fet.

Però això és massa per a nosaltres, ens és impossible, veiem que seria molt bo, però ens sobrepassa, esperem sempre una recompensa o un motiu que justifiqui la nostra bona acció. Per això anem aigualint l’evangeli.

 Però aquest és el sentit de quan parlem de com Déu ens estima. Sant Pau és ben clar: “Jesucrist vingué al món a salvar els pecadors (no els bons), i entre els pecadors jo sóc el primer... que primer blasfemava, el perseguia i l’injuriava”. És una concreció del que diu l’evangeli de Jesús: “ Aquest home (Jesús) acull els pecadors i menja amb ells”. La caritat ben entesa comença per un mateix. És Déu mateix qui s’avança com el pastor a cercar l’ovella perduda, o com  la dona que atrafegadament cerca la moneda que ha perdut, o el pare que no deixa acabar de parlar al fill perdut i el vesteix de festa o que surt a cercar el fill gran suplicant-lo que entri a la festa. Aquest és el nostre Déu un Déu atrafegat, que va pels camins cercant-nos, que ens espera i ens abraça, que ens prega perquè entrem a la festa.

El drama de la nostra vida com a cristians i que ens omple de neguit és que sabem això  i ho creiem que és cert, però no ho sentim. Creiem que certament Ell “sempre està amb nosaltres i tot el que és d’Ell és nostre”com ho diu el pare al fill gran, però el nostre cor no ho sent. La nostra fe és una fe moltes vegades freda, que sap, creu, però no sent. El que sent és la distància, l’obligació o la culpa, encara que sap i creu en la gràcia i la proximitat de Déu.

Però sentir aquesta distància és el primer pas per sentir la nostàlgia d ’Aquell que és llar, acollida. És el ressò de la veu del pastor, de la dona atrafegada que ens cerca, del pare que ens convida, que ens crida de molt a prop, encara que la seva veu la sentim tant lluny.

És aquesta nostàlgia, aquest desig, aquesta seducció de Déu, és la seva presència que fa possible allò que a nosaltres és impossible: que la caritat ben entesa comenci per mi mateix, o sigui que pugui imitar Déu, que pugui tenir la iniciativa en l’amor sense esperar ni motiu, ni recompensa. És Déu mateix, la seva infinita proximitat que jo experimento com a nostàlgia que fa possible que jo també l’imiti, el segueixi. I en la mesura que el vaig seguint la nostàlgia es fa més gran fins a ser una ferida oberta que em porta la salvació.

  

ÉS DÉU QUI HA DE CANVIAR?

Diu sant Agustí que “quan preguem no hem de pretendre de donar a Déu orientacions del que ha de fer, sinó que som nosaltres que hem d’orientar-nos degudament”.

I aquesta és la gran pregunta que es fa l’home creient: “qui pot descobrir la voluntat del Senyor?” com diu el llibre de la saviesa o com continua preguntant-se: “qui haurà estat capaç de trobar un rastre de les coses del cel?”.

Normalment estem submergits en el que diu tothom i repetim mecànicament l’opinió general que actualment es presenta sempre com a nova i innovadora, encara que moltes vegades no és més que tòpics repetits d’anys i a vegades segles.

Sant Pau va trencar els tòpics de la seva època en que l’esclavisme era una cosa evident i normal, acceptada per tothom. Sant Pau escriu una carta a un cristià convertit a la fe per ell mateix, que es deia Filèmon. I en aquesta carta no comença a fer grans declaracions sinó que tot és ben senzill i concret. Sant Pau estava a la presó i allí també tancat  hi havia conegut Onèsim un esclau de Filèmon  que s’ havia fugat del seu amo i per això havia estat empresonat. Ara Pau el retorna Onèsim al seu amo Filèmon amb aquesta carta i recomanació on diu: ”Qui sap si, providencialment, Onèsim se separà de tu un moment perquè ara el recobris per sempre, i no com esclau, sinó molt més que això: com un germà estimat”. Com és Pau capaç d’exigir que Filèmon aculli Onèsim com a germà i no com esclau?

Per una raó molt concreta: Tant Pau com Filèmon tenien un mateix Senyor: Jesús. Ells no esperaven que les lleis s’adeqüessin al que ells creien que era just sinó que actuaven amb un altre punt de referència que era Jesús mateix. Ell, Jesús, era el Senyor i la font de les seves decisions.

Els dos, Pau i Filèmon, s’havien pres molt seriosament les paraules de Jesús: “Si algú vol venir amb mi i no m’estima més que el pare i la mare, que l’esposa i els fills, que els germans i les germanes , i fins i tot que la pròpia vida, no pot ser deixeble meu”.

Tot queda centrat en Jesús: “ningú de vosaltres no pot ser deixeble meu si no renuncia a tot el que té”

El creient té algú, Jesús,  que ha passat davant seu i ha fet la pregaria que tant li costa fer a ell: “Pare si es possible que passi de mi aquest calze, però que no es faci el que jo vull sinó el que vós voleu” i que Jesús mateix ens ensenyar “facis la vostra voluntat aquí a la terra com es fa en el cel”. Jesús ens ensenya a pregar, és el camí que ens porta al Pare. En Jesús veiem al Pare, en Jesús veiem com ha de ser l’home, com he de ser jo.

El creient té algú, Jesús, que està al seu costat,  i li diu “Jo seré amb vosaltres cada dia fins a la fi dels temps” “quan dos o tres es reuneixin en el meu nom, jo seré enmig d’ells”

El creient té algú dintre seu, Jesús: “aquell que m’estima el meu Pare l’estimarà i vindrem a fer estada en ell” que obra en ell un doll d’aigua viva que rajarà fins a la vida eterna.

Quan preguem, doncs, no vulguem imposar la nostra voluntat al Pare, deixem-nos guiar per ell, Ell sap perfectament què necessitem i repetim amb el salmista: “que el vostre amor Senyor no ens deixi mai aquesta és l’esperança que posem en Vós”. I així plens d’ell sabrem afrontar els reptes que la vida ens porta amb la mateixa valentia i lucidesa de Pau a la presó.

                                       

AMAGADA

Avui és el dia de les Marededéus trobades.  Al Montnegre hi ha una petita ermita que s’ha restaurada fa pocs anys i que tradicionalment celebrava la festa el 15 d’agost. Però darrerament es celebra el 8 de setembre i crec que amb molt d’encert ja que després de la guerra del 36 la imatge va passar més de 20  anys perduda i finalment es va trobar amagada en un paller  i sense poder tornar-la a la seva petita ermita que estava destruïda es va entronitzar a la parròquia de sant Martí on actualment és venerada.

Però cal dir que la festa d’avui parla de les Marededéu trobades, però que cal matissar entre trobar i descobrir, En el llibre de la saviesa diu : “Qui serà capaç de trobar el rastre de les coses del cel?”, però poc abans ens diu : “Qui pot descobrir la voluntat de del Senyor?. I certament una cosa és trobar i una altra descobrir. Els qui van trobar la imatge de la Mare de Déu dins el paller podien haver reaccionat alegrant-se d’haver trobat una talla del segle XVI i que podrien vendre a bon preu. O llençar-la a la deixalleria, com tant objectes religiosos. O valorar-la com objecte decoratiu. Tots aquests haguessin trobat la imatge, però cap d’ells no l’ hagués descoberta.  Cap d’ells  hagués destapat, descobert el seu misteri:  ser un objecte que apunta més enllà d’ell, que apunta al Misteri de Déu. Aquest Misteri que entreveient tant senzills fidels que venien a pregar i a encomanar-se.

Això també ens passa amb tantes coses...i sobretot amb persones que trobem i fins convivim però que no les descobrim. Esdevenen opaques i les cobrim amb un vel de rutina i de tòpics.

Això mateix és el que passà en temps de Jesús. Hi havia molts que es trobaren amb Ell, però molt pocs el descobriren. Era el Fill de Josep, el fuster, el de Natzaret d’ on no pot sortir res de bo. Avui però el text de l’Evangeli ens dona l’oportunitat no sols de trobar-lo sinó de descobrir-lo. Les seves paraules o ens escandalitzen o ens fan transparentar el seu últim misteri, no ens deixen alternativa. Escoltem-lo: “Si algú vol venir amb mi i no m’estima més que el pare o la mare, que l’esposa i els fills, que els germans i les germanes, i.....fins a la pròpia vida, no pot ser deixeble meu”. Qui és aquest que pot parlar així, perquè l’he d’estimar més que el pare a la mare...que a mi mateix. Només pot ser un qui parli així: Déu! Podem fer dues coses, com els seus contemporanis posar-nos en contra o seguir-lo, no hi cap un entremig.

Si ens decidim a acceptar-lo ell passarà immediatament a ser el fonament de la nostra llibertat: “ningú no pot ser deixeble meu si no renuncia a tot el que té”.  Ens ho treu tot, Ell és l’únic necessari. I ens ho retorna tot i tots en Ell, en Ell ho trobem tot. Tot és relatiu davant d’Ell, tot passa a segon lloc. Recordem com Maria mateixa va haver d’aprendre això mateix. Quan la multitud asseguda al voltant de Jesús li diuen que la seva mare i els seus germans l’estant buscant Jesús respon: “qui és la meva mare? i qui són els meus germans?, i mirant al seu voltant va dir: tot aquell que compleix la voluntat del meu Pare m’és mare, germà i germana”. Ell és el fonament de tot i també d’una nova manera de relacionar-se no basada en la necessitat o la dependència, sinó en la llibertat i la gratuïtat.  Ha creat una nova humanitat centrada en Ell.

És el que Pau demana des de la presó a Filèmon. Que rebi al seu esclau fugitiu no com esclau sinó com a germà estimat: “Qui sap si providencialment, Onèsim se separà de tu perquè ara el recobris per sempre, i no com esclau, sinó molt més que això: com a germà estimat”.

Descobrir a Crist fa ho fa trontollar tot, Ell ho fonamenta tot, especialment capgira les relacions amb els altres. Ell ens fa lliures i ens transforma en instruments de llibertat. Nosaltres hem trobat a Crist, però l’hem descobert?. Ara és l’oportunitat. Ara.

  

ENS MANCA MEMÒRIA

Dimarts, 10 de setembre de 2013

Col 2, 6-15/Sl 144/Lc 6, 12-19

Diuen que l’ésser humà és l’únic animal que és capaç d’ensopegar dos cops amb la mateixa pedra. Jo penso que no només dos cops, sinó tres i si cal quaranta. No aprenem. És com si tinguéssim un problema de memòria existencial. Ja podem veure-les venir, les pedres (del “color” que siguin: històriques, socials, econòmiques...), que ens hi donem de cap, de morros i si cal fent doble salt mortal cap enrere. No aprenem.

Això demostra, molt a desgrat nostre, que la nostra memòria és limitada i, potser precisament perquè és limitada, sol ser parcial. Si posem per exemple una qüestió que encara aixeca passions, com la memòria històrica, veurem que és així. Ens costa d’entaular totes les parts en litigi i mirar de dialogar per treure l’entrellat de tot plegat. Per què? Perquè durant anys una part s’ha sentit silenciada, menystinguda i aquesta injustícia provoca el normal contrapès: ara és aquesta part la que vol parlar i parlar clar, si pot ser fent callar tothom que pensi una altra cosa; però fer memòria d’aquesta manera provoca problemes. És, o acaba sent, una memòria que no cerca la veritat, que no cerca la guarició, sinó que cerca ser una arma llençada contra l’altra part. És una memòria destructiva.

A nivell espiritual també ens passa el mateix: ens manca memòria. Ho pensava en llegir el text de Pau d’avui. Mirant-nos només a nosaltres mateixos, especialment quan podem passar per hores baixes provocades per circumstàncies diverses, és fàcil caure en el desànim, la depressió, la desesperació. I farem bé de cercar l’ajuda pertinent, perquè hi ha camins que no es poden fer en solitari, moments en què cal recordar que el cristià no ho és mai sol, que necessitem de la comunitat, de l’Església. Pau m’agrada en aquesta lectura perquè ens convida també a donar un altre pas que potser no fem massa sovint quan estem en aquestes hores baixes: mirar cap amunt, posar els nostres ulls en Jesús i recordar què ha fet per nosaltres. Pau avui ens dóna una llista de coses que Déu ha fet per nosaltres en la persona del seu Fill: Vosaltres heu arribat en ell a la plenitud; en ell heu estat circumcidats (ens ha fet fills de l’aliança); pel baptisme fóreu sepultats amb Crist, i amb ell també vau ressuscitar; Déu us donà la vida juntament amb el Crist, després de perdonar-vos generosament i de cancel·lar el compte desfavorable on constava el nostre deute; Déu retirà aquest document i el clavà a la creu... Ens cal fer memòria d’aquestes coses, perquè aquestes són coses serioses i ben reals que Déu ha fet a favor nostre en la persona de Jesús. Aquella gent de la plana, que narra l’evangeli d’avui i que venia de tots els indrets de la terra d’Israel i més enllà encara ho intuïen: Tota la gent el volia tocar, perquè sortia d’ell un poder que curava tothom.

Demà, la Diada, també és un dia per fer memòria. I els cristians, penso, també per fer-la a la cristiana: per recordar les nostres arrels cristianes, recordar que fou la fe en Jesús que va anar amarant el nostre poble durant segles la que li donà aquest tarannà que encara conserva de diàleg, de feina feta entre tots que cerca construir. La mateixa fe que va donar fills i filles que han estat, i encara ho són, models en diversos camps: un Ramon Llull, un Francesc Eiximenis, un Cinto Verdaguer, un Joaquim Ruyra, un Pere Claver, una Joaquima Vedruna, una Paula Montal, un Pere Casaldàliga, per citar-ne uns quants i no sols sants o santes, sinó gent que es preocupava de diversos camps: les arts, les lletres, l’educació, la preocupació dels més desfavorits... tot allò que construeix un país, una pàtria. Homes i dones que tenien en comú un fonament: Jesús! I la seva fe en Ell va moure muntanyes i construir ponts.

Que el Senyor il·lumini la nostra memòria per recordar les paraules de l’apòstol i fer-les nostres: Heu cregut en Jesucrist: viviu, doncs en ell. Manteniu-vos arrelats en ell, edificats sobre aquest fonament, sòlids en la fe que us van ensenyar. L’única manera de construir sòlidament.

DEJUNA DE NO DIR RES QUE FACI MAL A UN ALTRE

Diumenge XXIII, 8 de setembre de 2013

Sv 9, 13-18/Sl 89/Flm 9b-10.12-17/Lc 14, 25-33

A pocs dies de sortir a les notícies la crida del Sant Pare per fer un dia de dejuni i de pregària per la pau davant la situació concreta de guerra a Síria i també en tot l’Orient Mitjà, aparegué una frase en el facebook que penjà un amic meu. Diu així: Dejuna de no dir res que faci mal a un altre. Doncs, de què et serveix no menjar carn si devores el teu germà? És una frase contundent de Sant Joan Crisòstom qui fou Patriarca de Constantinoble del 398 al 404.

Una manera simplista d’entendre la frase seria pensar que això de convocar un dia de dejuni i pregària està passat de moda i no només ara (que és el que tothom podria esperar davant les coses rares que, diem, feien els antics), sinó ja en temps del mateix patriarca si donem fe a la seva frase. Però oblidaríem massa fàcilment que qui va dir això segurament va fer un munt de dejunis al llarg de la seva vida, tant voluntaris com imposats (doncs els seus sermons contra la cort no li van fer guanyar massa amics) que avui pensaríem una exageració. No, certament Joan Crisòstom no faria com faríem nosaltres: no dejunar pensant que és més important l’actitud interior que el signe exterior. Però el Crisòstom ni critica ni anul·la el signe extern. El signe ha de ser clar i eloqüent: no menjar carn; però té el seu fonament, o més encara, troba la seva plenitud quan el signe posa en evidència un desig profund de canvi d’actitud: eliminar tot allò que hi ha de violència en mi, pacificar el meu cor i fer-me portador de pau, tot començant pels qui tinc a prop.

Penso que aquesta frase de sant Joan Crisòstom té ressonàncies amb l’Evangeli d’avui. Jesús va camí de Jerusalem i, en l’Evangeli de Lluc, el camí vers Jerusalem és el camí de la Creu. És el camí que portarà Jesús a morir per cadascú de nosaltres, allò que serà la demostració més profunda de l’amor que Déu té per l’ésser humà, per la humanitat sencera: el qui és la Vida serà mort perquè la Vida, el sentit, l’alegria, l’esperança, l’amor i la pau puguin arribar a tothom, sense privilegiats, sense fer distincions entre les persones: el sexe, el color de la pell, la llengua, la condició social... Però igual que estimar és patir, la vida és creu i les paraules de Jesús són un convit (ara que Ell tot just està fent el mateix amb el seu exemple), a viure, a donar-se a consumir-se per allò que de veritat val la pena, per allò que dóna sentit: Déu mateix. Abraçar aquest gran do té un preu: en les nostres mans no hi pot haver res més, si volem retenir fort i per sempre aquest Tresor. Cap afecte pot estar per damunt de Déu; cap possessió ha d’enterbolir el gaudi d’aquest tresor que és Déu mateix. Qui no porta la seva creu no pot venir amb mi, no pot ser deixeble meu. Ningú de vosaltres no pot ser deixeble meu si no renuncia a tot el que té, diu Jesús. Les paraules sonen dures però, hi ha algú altre que hagi donat la vida per nosaltres? Hi ha algú altre que ens estimi desinteressadament fora d’Ell?

L’Evangeli d’avui, la frase de sant Joan Crisòstom, la jornada de dejuni i de pregària per la pau a Síria i a tot l’Orient Mitjà convocada pel Papa Francesc ens demanen el mateix: una conversió a fons del MEU COR on la qüestió no és menjar carn o no, sinó no devorar el meu proïsme; tenir diners o no, sinó no portar el meu germà al desnonament i la misèria; no caure en la propaganda o la demagògia, sinó establir ponts de pau i diàleg veritables. Que en aquesta Eucaristia el Senyor ens concedeixi LA PAU AL COR per esdevenir AGENTS DE PAU.

ESPAÑOLES, FRANCO HA MUERTO!

Dimecres, 4 de setembre de 2013

Col 1, 1-8/Sl 51/Lc 4, 38-44

Españoles, Franco ha muerto! Tranquils, no és que vulgui fer ara una arenga política arrauxada ni molt menys suscitar cap tipus de record passat. Aquestes paraules, que molts de nosaltres vam poder escoltar en directe el dia que van ser pronunciades, els frares les hem sentides avui quan, entre calmada meditació i pietós ensopiment (la pregària també és lluita), ens trobàvem al nostre oratori aquest matí tot fent lectio. Naturalment, quan hem sentit amb veu potent un operari que lluny, al carrer, deia aquestes paraules a un altre sense saber-ne ben bé la finalitat, no hem pogut fer més que desvetllar-nos, mirar-nos divertits i riure amb ganes.

Jo, en aquell moment estava donant-li voltes al text de l’Evangeli d’avui on, malgrat la gran activitat de Jesús (quasi frenètica) que queda concentrada en aquesta porció de text que avui la litúrgia ens proposa de meditar, eren unes altres paraules les que em copsaven: I EL VOLIEN RETENIR. Sí: La gent, que el buscava, arribà on ell era i el volien retenir perquè no se n’anés. Tot plegat ben humà, suposo que jo faria el mateix.

M’ha semblat providencial, doncs, quan meditava aquestes paraules, la sotragada que ha significat sentir de cop i volta Españoles, Franco ha muerto! Perquè, ¿com és que després de tants anys de passat aquest fet algú, ni que sigui en broma, és capaç de tornar-lo a dir, de tornar-lo a recordar? ¿No és una mostra, a un nivell potser molt bàsic, elemental, de quelcom que sovint ens passa? Parlo de la gran mania d’ancorar-nos en el passat, d’instal·lar-nos en costums o hàbits concrets, d’aferrar-nos o possessionar-nos de coses, d’idees o de persones, com si en el més pregon del nostre ésser hi hagués la por a deixar de ser nosaltres mateixos, a perdre la nostra identitat, a ser qualsevol altra cosa que no sigui jo, com una por a perdre’m definitivament, a aigualir-me, a morir... i, per això mateix, per evitar-ho, necessito agafar-me a quelcom estable, que em retorni a una realitat, la que sigui, per ser jo, per sentir-me viu.

¿No és això, em demanava, el que els passava als homes i dones de Cafarnaüm que quan veuen Jesús guarir malalts i expulsar dimonis el volen retenir com un ésser màgic que constantment els ajudi, els tregui les castanyes del foc i els doni una falsa seguretat? Com el crit d’aquest matí, que ens ha desvetllat de les nostres cavil·lacions per força, Jesús també ha de parar els peus als seus conciutadans i dir-los: També haig d’anunciar la Bona Nova del Regne de Déu a les altres poblacions; aquesta és la missió que m’ha estat confiada. Jesús no ens vol instal·lats en la comoditat, Ell mateix no s’instal·la, la Bona Nova no és només per a Cafarnaüm, és per a tothom, Jesús ho té clar. Els malalts han estat guarits, els dimonis han estat expulsats, no perquè visquem de rendes i fer de Déu un fetitxe, o pitjor, un titella; sinó per donar fruit, cadascú el seu segons les seves possibilitats. Penso que només així s’entén que aquella petita casa de Pere ben aviat es convertís en Església i la Bona Nova pogués arribar fins a nosaltres avui.

Serem capaços de no voler retenir res per a nosaltres, ni a Jesús mateix, perquè Ell pugui ser el Déu-amb-nosaltres que és i no un ídol de qui podem fer i desfer a caprici? 

LA LONGITUD D'ONA DE DÉU

Diumenge XXII, 1 de setembre de 2013

Sir 3, 17-18.20.28-29/Sl 67/He 12, 18-19.22-24a/Lc 14, 1-7-14

Quan un hi va posant anys a la vida hi ha una sèrie de sentits que es van endurint. La vista, per exemple, perd qualitat i un va necessitant d’anar-la revisant periòdicament. Jo mateix, que sóc un cas a part perquè porto olleres des dels 8 anys, ara fa poc ja em van trobar a més de la miopia vista cansada... ja no hi veig bé ni de lluny ni de prop. Un altre dels sentits que amb l’edat es va endurint és l’oïda, també ens anem fent una mica més sords, ja sigui perquè perdem interès per les coses, com perquè efectivament la nostra orella deixa de percebre sons que fins aleshores podia captar.

Pensava en tot això en meditar les lectures d’avui. Em sembla que a nivell espiritual també ens escau de tant en tant fer una revisió dels nostres sentits per a veure si captem, com l’orella, la longitud d’ona de Déu. Em sembla que és el que amb un llenguatge sapiencial ens diu Jesús fill de Sira en la primera lectura: El cor dels assenyats comprèn els proverbis dels assenyats, l’orella atenta s’alegra de sentir parlar amb seny. O com deia sant Pau: Els qui segueixen els desigs terrenals s’interessen per les coses terrenals; els qui segueixen els impulsos de l’Esperit s’interessen per les coses de l’Esperit (Rm 8, 5). Cal captar aquesta longitud d’ona.

I em sembla que també l’Evangeli d’avui el podríem prendre com una invitació a això mateix, a mirar de captar quina és la longitud d’ona a què Déu ens convida, a captar què el fa vibrar realment, perquè també el nostre cor pugui vibrar a l’uníson amb el Seu. Ja que em sembla que el text de l’Evangeli d’avui perdria molt si només ens quedéssim amb la idea que Jesús està criticant sols el fet de prendre possessió física dels primer llocs i ho agaféssim com una crítica als actes públics on els primers llocs són reservats a les autoritats civils, eclesiàstiques o polítiques del moment. ¿Nosaltres no som els primers que, quan convidem algú a casa, els volem ben atesos i prop nostre perquè se sentin especials? Em sembla que el toc d’atenció és la paraula humilitat, que és una actitud interior, no un mer formulisme, una convenció social. Per això crec que Jesús parla de l’estil de convidar de Déu. Quin és aquest estil? Ho entenem quan captem que és Ell mateix qui ha sortit al camí de les nostres vides i ens ha convidat a la taula del seu Regne del qui és penyora i pregustació aquesta Eucaristia. És Ell qui ens ha convidat quan nosaltres no tenim res veritablement nostre per retornar-li (perquè, com deia sant Francesc, tot ho hem rebut, nostre nostre només ho són els nostres pecats, les nostres marrades, els nostres oblits, els nostres interessos...), que som pobres, els invàlids, els cecs i els coixos. És Ell qui s’ha abaixat i s’ha fet proper a nosaltres, criatures que sovint només el recordem com diu aquella dita: Recodar-se de Santa Bàrbara quan trona.

Això és el que li demanàvem al principi: sembreu en els nostres cors l’amor del vostre nom, aviveu-lo amb l’esperit de pietat i guardeu-lo sol·lícitament. Així, guarits per Ell mateix i amb els nostres sentits restaurats, potser ens sentirem a dir Feliç de tu... sí, feliços nosaltres si tenim l’orella guarida per a captar la longitud d’ona del Seu cor i allò que hem rebut d’Ell, el seu exemple, esdevé el nostre obrar de cada dia amb els nostres germans i germanes avui.

DEL PROGRÉS I LA LUCIDESA

Divendres, 30 d’agost de 2013

1 Te 4, 1-8/Sl 96/Mt 25, 1-13

Jo sóc de Barcelona. I un dels molts defectes que tenim els de Barcelona és la velocitat. Jo ho vaig descobrir un dia, quan vaig quedar amb un amic per fer una passejada. Vam començar a caminar i al cap de poca estona vaig haver de sentir una veu que, de lluny estant, em dia: Ho recordes, oi, que hem sortit a passejar? La veritat és que ho recordava perfectament, no volia fer una altra cosa... però a la mínima començava a gambar com si estigués en una cursa. Un barceloní no se n’adona, però porta la velocitat a la sang. Anem corrents a la feina, a comprar, a quedar amb els amics... tot el dia amunt i avall a una velocitat de creuer que espanta. Necessitava que el meu amic m’ho fes notar, que havia d’adequar el ritme al que estava fent. De fet, havia perdut el sentit del que és passejar de veritat: anar xino-xano tot xerrant amb algú al costat, sense presses, gaudint més de la conversa i del que m’envolta que del frenesí d’arribar al lloc proposat en el menys temps possible. Si bé és cert que la vida cristiana també és comparada amb una cursa, és veritat que és del tot diferent, ja que en la cursa de la vida espiritual l’important, crec, no és qui arriba abans, sinó arribar a la meta, que és Crist.

Crec que és el que intenta de fer sant Pau quan escriu als germans de Tessalònica tot exhortant-los com un pare: Vosaltres vau rebre el nostre ensenyament sobre la manera de comportar-vos i d’agradar Déu; ja ho feu, però us demano que avanceu encara més. Perquè en la nostra vida corrent, tot i que potser sigui vàlid en alguns camps, sovint es confon la velocitat per assolir les fites amb el progrés, mentre que a la vida espiritual més aviat és el silenci, la calma, el prendre’s temps, coses que semblen més passives, les que porten al veritable progrés. Com segueix dient el mateix apòstol: Déu vol que mantingueu la vostra santedat. Més que aconseguir quelcom nou sant Pau sembla suggerir-nos que fem una gimnàstica de manteniment i no a base de fer un munt d’exercicis gimnàstics ajudats per qui-sap-quines ajudes estranyes (com els esportistes que, per aconseguir més rècords, no paren de dopar-se per portar el cos al màxim rendiment o els culturistes que porten el múscul a l’absurd), sinó a base de rutines senzilles, de les petites coses de cada dia, les que ja sabem i les que són segurament al nostre abast per fer i mantenir en actiu.

Què demana l’apòstol als Tessalonicencs? Absteniu-vos de fornicar, o sia, que no facin del sexe el centre de les seves relacions com feien en la societat grega i romana del temps. Que cadascú sàpiga tractar la seva esposa santament i amb honor, no amb un desig egoista, és a dir, que estimin la seva esposa, no que la tractin com una esclava o un objecte més de la casa que avui es compra i demà es ven, com era costum aleshores i que aquest amor fins i tot no sigui egoista, ans que procuri el bé de l’altre. I que ningú no sigui injust amb els germans ni s’aprofiti d’ells en els negocis, o sia, que les relacions amb els germans, és a dir amb els de la pròpia comunitat cristiana primer, però també amb tothom, no siguin injustes ni interessades.  

Aquesta gimnàstica de manteniment de la fe, aquesta pràctica quotidiana de la santedat, serà possible si no feu com jo amb el meu amic en sortir de passeig, si recuperem el gust de les coses fetes amb temps i calma, prenent espais i moments per assaborir el que Déu ens vol dir. Potser es tractarà de ser lúcids, és a dir, de tenir llum, com les verges prudents de l’Evangeli?

SI VOLS CONÈIXER UNA PERSONA...

Dimecres, 28 d’agost de 2013

Sant Agustí, bisbe i doctor de l’Església

1Te 2, 9-13/Sl 138/Mt 23, 27-32

Si vols conèixer una persona, no li demanis pel que pensa, sinó pel que estima! Aquesta frase no és meva, naturalment, és una frase de Sant Agustí que avui he trobat per internet.

A mi, us ho confesso, m’agrada molt Sant Agustí, tot i que haig de reconèixer que hi ha escrits seus que me’ls haig de llegir més d’un cop per arribar a capir mínimament què vol dir. Aquesta frase, però, la trobo genial, perquè condensa en ella una gran realitat: la dimensió dels afectes que es dóna en tot ésser humà. Es podria dir d’una altra manera, potser: en bona mesura som el que estimem. I d’afectes Sant Agustí en sabia un munt, com no podia ser una altra cosa en una persona de tarannà tan apassionat, una vida sempre en recerca sincera de la veritat que el portà a provar de tot fins que el seu cor va trobar el doll d’aigua que podia calmar la seva set inesgotable de coneixement, de saviesa, d’afecte: JESÚS... La frase és genial perquè posa el dit a la nafra ben dins el nostre cor. El cor en el sentit bíblic del terme, el lloc on es couen les nostres decisions, el que veritablement cerquem i estimem, res a veure amb el va sentimentalisme de novel·la rosa de mitja tarda televisiva. No debades Jesús ja havia advertit als seus seguidors que de dins del cor és d’on surt allò que fa impur l’home i la dona.

I, de retruc, aquesta frase ens fa entenedores aquestes paraules dures de Jesús als fariseus i mestres de la Llei en l’Evangeli d’avui: Vosaltres, vistos de fora, sembleu gent de bé, però per dintre sou plens d’hipocresia i de maldat. És una crida a no deixar-nos enganyar per les nostres paraules que poden tenir la seva pàtina lluent de pietat, que ens poden fer respectuosos davant els altres, però que sovint són paraules apreses, paraules fruit d’una convenció (com quan a un li presenten algú que no coneix i ja sap que toca dir: Jo em dic tal, encantat... perquè és norma de bona educació). I parlant de Déu ben cert que les paraules poden tenir el seu lloc, però massa sovint, en un o altre moment, experimentem en nosaltres com una divisió, com un tall entre allò que pensem, allò que diem o confessem i allò que acabem fent espontàniament en un moment donat i que tant parla de nosaltres.

La frase de Sant Agustí, com les paraules dures de Jesús (que són dures perquè ben cert que en el seu moment es dirigeixen a un auditori que acabarà jutjant-lo i portant-lo a la creu) no són per a una antologia de dites cèlebres, ni per prendre-les a broma, són per meditar-les i fer-les ben nostres, jo diria que són com una mena de dieta depurativa del nostre cor, un advertiment a viure la nostra fe amb coherència tot deixant-nos instruir per Déu a través de la seva Paraula, que és Jesús. Només així podrem estar en guàrdia i ser conscients, cada cop una mica més, d’aquesta divisió que es dóna en nosaltres de forma sovint inconscient però ben real. Només així podrem arribar a experimentar el mateix que Sant Agustí escrivia en les seves Confessions quan deia: Vós estàveu amb mi, però jo no estava amb vós. Perquè el que ell estimava arrauxadament el portava lluny d’Aquell que justament era més a la vora del que es pensava. Déu el cridava (i ens crida) a la unificació del nostre cor, mentre que sovint nosaltres el tenim en la dispersió.

L’Eucaristia és el lloc on podem beure de la mateixa Font Viva, que és Jesús, Aquell on seran calmades totes les nostres sets. El punt on focalitzar desitjos i neguits i veure què tenen de reals, de consistència, davant d’Aquell que és la Roca ferma que ningú no pot fer trontollar. Tant de bo que aquest vespre puguem fer la mateixa experiència que segles ha féu el bisbe d’Hipona: M’heu tocat, Senyor, i m’ha arborat la vostra pau!

LA PORTA ESTRETA

Porta de la Humilitat (Basílica de la Nativitat-Betlem)

Diumenge XXI, 25 d’agost de 2013

Is 66, 18-21/Sl 116/He 12, 5-7.11-13/Lc 13, 22-30

No sé a vosaltres, però a mi, així d’entrada, no m’agrada massa sentir parlar de “porta estreta”. Quan un sent aquestes paraules de Jesús a l’Evangeli, com avui, normalment se sent incòmode perquè “porta estreta” sona a obligacions: fes això, no facis allò altre, això no està bé... I sovint és així, ho hem de confessar, com entenem el cristianisme: un munt de normes, un munt de deures i obligacions... una murga... i per això ens inquieta i ho defugim.

Però, la veritat és que de “portes estretes” a la vida n’hi ha un munt, hi hauríem d’estar acostumats. N’hi ha de totes mides i colors. Hi ha la porta estreta que imposa la moda, la societat o la política: hem de vestir així i no aixà, hem de comprar-nos aquest cotxe i no un altre, hem de pensar d’una forma global i única, ens hem de fer valdre... És una porta estreta per la qual sovint tots hi passem de gust. Hi ha la porta estreta del dolor: quan un plora la mort d’un fill o una filla, d’un germà o una germana, d’un ésser estimat... És una altra porta estreta per la qual tots hem de passar, ho porta la vida mateixa. I una de semblant és la porta estreta de la malaltia o la vellesa. Una altra porta per la qual tots hem de passar tard o d´hora. Tots hi passem per aquestes portes.

Quina és la diferència entre aquestes portes estretes, doncs, i la porta estreta de què parla Jesús? Primer, i crec que molt important, que no és una porta imposada, sinó una porta oferta. Oblidem que Jesús parla d’ella quan algú li demana: Són pocs els qui se salven? Jesús no respon pas: sí, són pocs; sí, només els fariseus; sí, només els jueus; sí, només els qui van a missa... Jesús comença dient: CORREU, mireu d’entrar per la porta estreta... un imperatiu plural: hem de córrer tots! Això ens porta a una segona consideració: la porta estreta de Jesús és una porta oferta a tothom. Gent de tota raça, llengua i nació són els destinataris d’aquesta oferta. Tothom és convidat a passar per aquesta porta, porta de salvació, porta de comunió, porta del Regne. Encara, però, hi ha una altra consideració a tenir en compte, que penso no és poca cosa: és l’evangelista Joan qui recorda les paraules de Jesús dient: JO SÓC LA PORTA. L’evangelista Lluc ho suggereix parlant del Senyor que s’alça per tancar la porta i la gent, que vol entrar, reclama: Menjàvem i bevíem amb vós i ensenyàveu pels nostres carrers... Jesús els respon: No sé d’on sou! El rebuig a la porta, és el rebuig a Jesús.

Ara bé, quin és el desig del Senyor? Amargar-nos? Fer-nos-ho passar malament? No, el seu desig és el que recull l’Evangeli i la profecia d’Isaïes que hem llegit al començament: I vindrà gent d’orient i d’occident, del nord i del sud, i s’asseuran a taula en el Regne de Déu.

En aquesta Eucaristia avui fem un tast d’aquest Regne que esperem i que com Església estem cridats a construir: ens apropem i mengem de la taula de la seva Paraula; ens apropem i mengem el seu Cos i la seva Sang. Confiats, doncs, demanem-li com hem fet al principi amb l’oració col·lecta: que enmig de les coses inestables d’aquest món els nostres cors es mantinguin ferms allí on es troba l’alegria veritable: en Jesús, el nostre Senyor.

LA NOSA QUE SALVA

L’altre dia vaig anar a Barcelona a comprar un llibre. La llibreria és en la part vella de la ciutat, prop d’ allí es veu un bon tros de la muralla romana. Recolzada a la muralla, em va sorprendre veure una noia vestida amb un vestit vermell. Molta roba, però que tapava poc. Portava unes sabates de sola molt alta. Era una model. Li estaven fent fotos, suposo que per una revista de modes. Ella s’esforçava a fer poses “molt naturals”,“trencadores” i “alliberades”. La noia amb prou feines s’aguantava sobre aquelles sabates, va estar a punt de caure més d’una vegada i tot plegat es veia que li feia vergonya.

El fotògraf li anava donant indicacions d’ on i com s’havia de posar i ell mateix feia equilibris per poder fer les fotos des de l’angle adequat. Quan tot estava a punt el fotògraf va prema el botó de la màquina de fer fotos i en aquell precís moment, entre la càmera i la model, passà una senyora que venia de comprar a la plaça, tota carregada de verdures i altres paquets. Suada, somrient, amb un vestit a quadres senzill, o sigui una dona real. Anava per feina i no es fixà massa en la desesperació del pobre fotògraf que començà a donar cops de peu a terra i rebotí un quadern que portava a les mans. Segur que aquesta fotografia quedarà esborrada. La realitat no interessa.

 Es diu que actualment hi ha culte al cos, però no és cert , el que hi ha és una idealització del cos i per tant una no acceptació del cos real. Com aquell fotògraf que no mirava la dona real sinó la que ell estava modelant. Un cos idealitzat al que es fan tota classe de “sacrificis”, en el menjar, en el veure, en els exercicis. Hi ha molt poca gent que se senti a gust amb el seu cos i els qui ho estant ho estant per un temps, perquè el temps s’encarrega de fer boterut el cos i fer-lo entrar en l’àrea del“el si no fos”.

Maria seria com aquella dona que s’interposa entre el fotògraf i la model. S’interposa entre la nostra mirada i l’ ideal, o sigui Maria  és la realitat. Maria té el gruix de la realitat, del dia a dia. Ens desvia la mirada del que voldríem que fos i ens encara en l’ara, l’ aquí.

Aquesta no acceptació del cos real, de la realitat concreta, és més accentuada quan avui parlem d’espiritualitat. Encara que en aquests ambients es parli molt de la Natura, en realitat el cos real, la realitat concreta és vista com un simple embolcall d’una realitat espiritual o absorbida o dissolta en un tot; el món no té entitat. En aquesta visió, amb molt bona intenció però és simplement l’ànima, l’ interior, que es relaciona amb el sagrat, o amb Déu. Molts cristians han caigut moltes vegades en aquestes abstraccions, però quan entre el “contemplatiu” i “el Contemplat” s’hi interposa el germà concret amb la seva dificultat de convivència, tot cau. Pel cristià és tota la realitat que està que està en relació amb Déu i està essent divinitzada, transfigurada, cristificada. Sobretot la relació amb l’altre, la misericordia.

Maria ha estat assumpte no sols en la seva ànima, sinó el seu cos, la seva materialitat, la seva història, en la seva concretesa, els seus sentiments, els seus records, els seus sofriments, la seva joia. El com ho ha estat ,no ho sabem, però ella, tota ella, està amb Déu. Déu ho ha assumit tot i ho ha impregnat tot en ella. En Crist Déu ha participat de la naturalesa humana, en Maria , la humanitat ha començat a participar de la natura divina.

No hi ha res tant material com la fe. Hi queda implicat el cos, l’economia, la família, la política, tot, tot. No sols el que anomenem religió, o pitjor aspecte religiós. Per això posava tant nerviós al dictador Xilè, A. Pinnochet,(i a tots els dictadors) el cant del magnificat perquè no deixa la religió a la sagristia i la fe en l’afer de l’ànima , sinó que parla de derrocar els poderosos del soli i exalçar els humils, de fer que els rics se’n tornin sense res i ompli de bens els pobres.

Déu no parla només en l’ànima, en la interioritat sinó amb tota la realitat  i vol transformar-la a la seva imatge i semblança. Déu es quedaria amb la foto d’aquella dona real perquè és partint de la realitat que podem caminar i transformar-la i no sols l’ individu sinó també la societat. Déu té un projecte que és Jesús, a ell ho vol sotmetre tot, fins la mort. Maria n’és el primer fruit. Déu es quedaria amb aquella foto de la dona real, és la foto de Maria, dels petits, dels humiliats, d’ells és la terra...i el cel.

  

MARIA: MODEL D'ESPERANÇA

Dijous, 15 d’agost de 2013

L’Assumpció de la Mare de Déu

Ap 11, 19a; 12, 1.3-6a.10ab/Sl 44/1Co 15, 20-27a/Lc 1, 39-56

El dia 12 vaig fer 48 anys. No sé si us passa a vosaltres, però a mi em passa de tant en tant que, la nit que faig anys m’agrada fer com una mena de repàs mental del que ha estat l’any passat i la meva vida en general, si fa no fa com allò dels propòsits que la gent acostuma a fer per Any Nou.

Aquest cop, amb la tranquil·litat i la fresca de la nit, la meva ment ho tenia fàcil per poder donar voltes entorn d’algunes preguntes que apareixien com una mena de teló de fons. Mirava enrere en el temps i pensava què havia volgut ser? I a la meva ment venien tots els somnis de nen o d’adolescent, projectes o il·lusions que s’havien esvaït com la boira, bones intencions que havien quedat justament en això només, intencions. Què quedava de tot allò? Immediatament una altra pregunta venia a la meva ment, com un complement a la primera, potser més realista: al final, què he aconseguit ser? I em mirava en el meu estat actual, com a frare, com a prevere, dues coses que fa només 10 o 12 anys enrere ni hagués pensat d’arribar a ser. Tot seguit, encara una altra pregunta surava entre totes aquestes: i ara, què sóc? Una pregunta molt difícil de respondre, perquè no es tracta només de mirar de respondre el que sóc ara (la meva, diguem-ne, “professió”; la meva edat...), sinó més existencial i profunda (què em mou, què em defineix, fins i tot què veu la gent en mi i, clar, com em deu veure Déu a mi, què espera Ell de mi?). Per acabar amb una pregunta també molt seriosa: en acabat, què vull ser? Una pregunta que em demana no quedar-me aturat, sinó estar contínuament en marxa, en moviment, en tensió cap endavant.

Pensava en tot això en llegir l’Evangeli que avui hem escoltat on dues idees em criden especialment l’atenció. Una, i és també el que queda com a teló de fons de l’Evangeli d’avui, aquest “sí” de Maria que ha estat obertura a Déu, confiança en aquest Déu de les promeses, de l’Aliança i que, mai millor dit, en Maria prendrà cos amb carn i ossos. El Déu que Ella mateixa reconeix com Aquell que ha fet en mi meravelles. Aquest “sí” que canvia radicalment la vida de Maria qui passa de dona desconeguda a Natzaret a ser la Mare dels creients, el model de l’Església que vol escoltar i meditar la Paraula del seu Senyor. Estic disposat a dir jo també un “sí” a Déu? A fer-li confiança com Maria? Perquè un “sí” meu a Déu pot fer donar un gir total a la meva existència, omplir-la de llum i de sentit. Convertir-me, com deia Sant Francesc en la seva Carta als Fidels: en fill, en espòs, en germà i en mare del Crist per als meus germans i germanes.

L’altra idea en ve de la imatge d’aquest nen en les entranyes d’Elisabet que saltà d’entusiasme, ple de l’Esperit Sant, en sentir la salutació de Maria. En una societat que ens fa creure que quan més joves millor, com més ens tornem com a nens millor (cercant una suposada innocència, una suposada llibertat de fer el que un vol, com els nens); l’Evangeli em recorda que necessito que el nen que hi pugui haver en el meu interior, o el que em vulguin imposar, no es quedi petit i tancat com una còpia matussera de Peter Pan (seria ridícul i antinatural) sinó que, apropant-me a la Paraula de Déu, escoltant la seva veu, ple de l’Esperit de Jesús aquest nen també salti, es mogui, avanci fins, com deia Pau, arribar a l’alçada del Crist, esdevenir testimonis i transparència d’aquest Crist arreu. En tot això Maria és una bona mestra, doncs és Ella la primera que guardava totes aquestes coses (els fets i les paraules de Jesús) i les meditava. I model d’esperança, doncs el que d’Ella avui celebrem, és el que esperem amb deler aquells que confessem el Nom del seu Fill.

De piràmides, d’ocells i altres coses interessants

Sabeu que és l’ornitologia? Suposo que sí. És la ciència que estudia els ocells, el seu comportament, les classes d’ocells que hi ha, on són, les seves migracions. Tot el que fa referència als ocells. És  una carrera universitària. I si mireu a Internet veureu que hi ha una multitud de pàgines dedicades als ocells. No sols webs de particulars sinó d’ajuntaments, diputacions i altres organitzacions oficials i no oficials. És un tema apassionant que hi ha molta gent que estudia i recerca. Hi ha, també,  molts projectes per conèixer noves especies i preservar les que estan en perill d’extinció.

En aquests context voldria recordar el que diu el salm 49 del  Senyor: “ Conec un a un els ocells que van pel cel” I unes paraules de Jesús que estan en la mateixa línea, on ens mostra que  el Pare del cel està interessat pel tema: “no venen dos pardals per pocs diners? Doncs, ni un d’ells no cau a terra si no ho permet el vostre Pare..” Però malgrat això Jesús afegeix “No tingueu por: vosaltres valeu més que tots els ocells plegats”.   Segons Jesús, el Pare pensa que cadascú de nosaltres val més que tots els ocells junts. I aquí no parla de la humanitat en general, cosa obvia, sinó de cadascú en concret: de tu, de mi, de cadascú. Podríem dir que Jesús trobaria lògic que per cadascú de nosaltres s’obrissin mils d’entrades a Internet i que fins cadascú de nosaltres donaria per una carrera universitària, i més. Molt més que per tots els ocells junts. Que cadascú de nosaltres és més interessant que tots els ocells junts, els estudis que s’hi fan i tot el que s’hi estudia. Parlem de que son infinites les classes d’ocells que hi ha, però això és una forma de dir que ens és impossible de comptar-ho, com ens és impossible de comptar el nombre d’ocells, però no són infinits, són incomptables, que és diferent. En canvi sí que podem dir que el nostre cor té un horitzó infinit, com el nostre coneixement. Som habitats per l’ infinit, som habitants de l’ infinit.

És el mateix que si comparéssim cadascú de nosaltres amb la cultura egípcia, europea, o etrusca, qualsevol de nosaltres que ara estem asseguts aquí val més que tot això. Tot això caducarà, desapareixerà en canvi un dels més petits esclaus que va treballar en les piràmides és etern. Nosaltres som eterns. Quan parlem o ens relacionem amb una persona estem davant de l’eternitat, del que serà per sempre. Per sempre. Estem davant de l’eternitat i de l’ infinit. I tant ho veu així el nostre Pare que no s’hi ha pensat gens a l’hora d’enviar-nos al seu Fill, a Jesús. I sant Pau no té vergonya en dir en la carta als gàlates “Per mi”.

Santa Clara tenia consciència d’aquesta grandesa infinita de la persona humana. Deia a Santa Agnès de Praga:”l’ànima humana és més gran que totes les coses creades, ja que totes les coses creades no poden contenir al seu creador mentre l’ànima humana n’és estatge i sojorn. Com la verge de les verges el portà en el seu si, així tu el pots portar  per la caritat”.  I d’aquesta manera tractava a les germanes amb tota naturalitat i proximitat i a la vegada amb gran respecte, així ho demostra les vegades que els hi rentava els peus en senyal d’agraïment, amor i respecte. Però també era conscient de la pròpia grandesa. L’autor de la seva primera biografia, que alguns atribueixen a Celano, diu que la santa en el darrer dia de la seva vida “parlà fluixet a la seva ànima:”ves-te’n segura, que portes bona escorta en el viatge; ves, perquè Aquell que et va crear, també t’ha santificat; sempre t’ha guardat com una mare a la seva filleta; t’ha estimat amb tendra amor. I Vós Senyor, sigueu beneït perquè m’heu creat”. Clara ha experimentat el que serà definitiu.

Clara és un exemple del que diu la carta als Hebreus: “creure és posseir anticipadament el que esperem” i viu en la joia de sentir com el Senyor l’acompanya i la serveix com ho farà en el darrer dia quan “ens farà seure i ell mateix se cenyirà i ens servirà a taula d’un a un” a cadascú de nosaltres que valem més que tots els ocells plegats i totes les cultures i descobriments.  

Els Pares de l’Església sovint exhorten a ser conscients de la nostra dignitat que és incomparable a cap altre cosa de la creació, ni a la creació globalment presa. I això en cadascú, per petit que sigui. Interessem a Déu. Ens vol atreure, com diu Oseas. “Mira l’atrauré al desert i li parlaré al cor”.  Vol estar amb nosaltres: “Manteniu-vos en mi i jo en vosaltres”. Vol parlar amb nosaltres: L’únic interlocutor a l’alçada de la persona humana és el seu Creador. Per a Ell hem estat fets i sense Ell som un desig sense objecte proporcionat.

Podrem passar hores i més hores cercant a Internet o llegit sobre el tema més imbricat i interessant possible, siguin ocells, dinosaures o cultures mil·lenàries, però Déu, nostre Pare té un interès infinit i totalment evocat en cadascú de nosaltres. Per a Ell no hi ha res més important, més interessant, que estimi més.

ESTRANGERS I FORASTERS ÉS EL QUE SOM

Diumenge XIX, 11 d’agost de 2013

Sv 18, 6-9/Sl 32/He 11, 1-2.8-19/Lc 12, 32-48

Tenim por. No en som massa conscients, normalment, però tenim por i reaccionem de moltes maneres davant la por. Una reacció pot ser la fugida, córrer cames ajudeu-me per allunyar-nos el màxim possible del perill. Una altra reacció és l’enfrontament i aquest pot tenir diverses formes, depèn del gruix d’allò que ens amenaça. Però la por no sempre ve d’allò que és un perill imminent o una amenaça manifesta (p.e. un piano de cua que està a uns quants metres damunt els nostres caps i que amenaça de caure)... sinó d’allò que pensem que és una amenaça a les nostres vides, a la nostra manera d’actuar, a les nostres seguretats... I per mantenir aquest ordre, això que entenem que és la nostra vida, per sentir-nos segurs, podem fer qualsevol cosa: enganyar, trair, calumniar, eliminar el que ens fa nosa; o cercar seguretats, quelcom que ens faci valdre davant els altres o ens ajudi a tenir les espatlles cobertes: des d’aparentar el que no som ni en somnis a posar els estalvis en un paradís fiscal. Tinc por i cerco seguretats que endormisquin tant com es pugui aquest meu neguit.

Davant d’aquest sentiment nostre, tan visceral, tan arrelat en el nostre interior, quasi sonen a broma (i de mal gust!) les paraules de Jesús avui: No tingueu por, petit ramat: el vostre Pare es complau en donar-vos el Regne. Jesús, però, no és un utòpic. El ramat és petit, la comunitat a la que Ell s’adreça està feta de pocs i porucs; encara més: la comunitat a la qual Lluc escriu recordant-los aquestes paraules de Jesús és una comunitat petita i ben segur perseguida. La proposta de Jesús sona a broma, a més, perquè a la dèria de posseir seguretats hi posa el despreniment radical: Veneu el vostres béns i distribuïu els diners als qui ho necessiten. Qui res no té, res no ha de témer. Qui no te diners, ni palaus, ni possessions immenses no els haurà de defensar. Així ho van entendre un home i una dona d’Assís, ara fa uns 800 anys. Ell un ric i prometedor comerciant, la gran esperança del seu pare; ella una dona noble a qui la família volia ben casar per mantenir riqueses i poder. Així ho van entendre, ja ho podeu imaginar, sant Francesc i santa Clara d’Assís canviant radicalment de vida.

L’un i l’altra es prengueren seriosament una manera de viure, que no té tant a veure amb el no posseir res materialment parlant (que també, perquè no podem oblidar que santa Clara fins i tot va demanar al Papa que li concedís la pobresa com a privilegi per a ella i les seves germanes), sinó amb un estil de viure on la preocupació, el centre, és Déu i el seu Regne. Van entendre profundament el que la carta als Hebreus ens recorda d’Abraham i els primers patriarques: Tots aquests moriren en la fe, sense haver posseït allò que Déu els prometia, sinó contemplant-ho de lluny i saludant-ho, i confessant que eren estrangers i forasters en el país.

La nostra por més visceral, la que ve de les nostres inseguretats més profundes, només té cura prenent aquesta imatge, paint-la i assumint-la: som estrangers i forasters en aquest món nostre. Estem de pas i aquesta no és la nostra pàtria. La nostra heretat, si em permeteu dir-ho així, la nostra Suïssa, és Déu. El nostre únic i veritable tresor és Ell. De fet, si rellegim les lectures, veurem que és Ell qui ens ha escollit per heretat seva i és Ell qui ens vol donar desinteressadament el Regne. Ell ens ha fet totalment seus, abans que nosaltres aprenguem a fer-lo totalment nostre. Ens cal només creure-ho, saber que això és veritat. Una veritat que ningú no pot fer trontollar. És saber també que això no significa dormir sota la figuera i desentendre’ns del que passa al nostre voltant, sinó que el Regne que hem rebut és una y responsabilitat i el Nostre Senyor ens diu: Estigueu a punt... Vigileu... perquè Tothom exigeix molt d’aquells a qui ha donat molt, tothom reclama més d’aquells a qui ha prestat més. I Déu ens ha donat tant! Que Déu, doncs, ens doni un cor vigilant i ens trobi sempre treballant pel seu Regne a favor de tothom.

MEMÒRIA I OBLIT

DUES GERMANES - Pablo Picasso

Dimecres, 7 d’agost de 2013

Beats Agatàngel i Cassià, màrtirs

Nm 13, 1-2.25-14, 1.26-29.34-35/Sl 105/Mt 15, 21-28

Que n’és d’important la memòria! Aquesta és una companya de camí en la nostra vida que gairebé no tenim en compte llevat de quan comença a faltar-nos. La necessitem per les coses que poden semblar més corrents i banals: saber a quin dia som, saber on són les claus o el llibre que acabem de deixar, recordar el nom o la data de l’aniversari de les persones que estimem... Però la memòria, crec, té una funció més fonda: és quelcom que vertebra el nostre ser persona. De ben petits hem anat acumulant records (bons o dolents), més o menys nítids, més o menys conscients, teixits de respostes fetes d’acolliments o de rebuigs que van donant forma a la nostra personalitat, a la nostra identitat, per bé o per mal.

La primera lectura ens deixaria un regust agredolç pel seu final abrupte i dur, d’un Déu que respon aïrat i amb certa desmesura a la rebel·lió del poble, si no fos que el salmista, poèticament, ens recorda que, tot plegat, el càstig ha vingut per un problema greu de memòria: Els nostres pares a Egipte no van comprendre els vostres prodigis... Per què? Perquè Aviat van oblidar les obres del Senyor, no van fiar-se dels plans que ell tenia... Van oblidar Déu, que els havia salvats.

Li donava voltes a tot això sense treure’n massa l’entrellat quan, tot comentant-lo amb fra Jacint, aquest m’ha citat una frase del beat Ramon Llull: L’amor neix de la memòria, creix amb l’intel·lecte i mor amb l’oblit. En les coses de Déu, amb la nostra relació amb Ell, és fatal no tenir memòria. En la nostra lectura l’oblit dels fets prodigiosos de Déu, l’oblit de la intervenció alliberadora de Déu a favor del seu poble portarà a la malfiança i a la murmuració, a pensar malament de Déu, a veure-hi fins i tot segones intencions en aquell alliberament. Ras i curt: el poble arriba a pensar que Déu els ha parat un parany al desert, els ha portat a un carreró sense sortida. Déu ja no és l’alliberador, és un enemic, és un sàdic que els ha portat a les portes d’una terra que els està esperant per engolir-los i anorrear-los. Si el qui és la Vida és vist com si fos la Mort, és impossible seguir endavant, no pot haver esperança, només desesperació.

El nostre amor, tan si és vers Déu com si és vers el proïsme, neix de la memòria, bé de reconèixer el que Déu ens regala cada dia, l’amor que ens ha demostrat en Jesucrist, la seva paciència en les nostres marrades, el munt de segones oportunitats que Ell ens dóna per començar de bell nou... bé de recordar com som per veure que el nostre proïsme no és un alienígena, algú totalment altre i estrany amb qui no hi ha cap punt de trobada, sinó algú pastat del mateix fang que nosaltres, amb els mateixos sentiments, febleses o virtuts. Ens cal recordar això, fer-ne memòria, perquè aquesta flama d’amor no mori sinó que sigui revifada. Si no ajudem a què es desenvolupi, que aquest amor prengui cos, si no posem en pràctica aquesta estimació vers Déu i el proïsme, si el nostre amor no s’acaba traduint en una caritat pràctica, en una relació oberta a deixar-nos sorprendre per Déu i pel germà, el caliu s’anirà refredant i l’oblit convertirà el nostre cor en un cor de pedra. Déu serà un intrús, el proïsme un infern.

Els cristians, però, tenim un model en Jesús per fer memòria, per a què l’amor no sigui un mer sentiment, la fe mera credulitat i l’esperança una droga que ens alieni de la realitat. De fet, durant segles, els cristians amb la Paraula de Déu i amb els sagraments fem memòria una i altra vegada de Jesús. No sols de la seva passió, mort i resurrecció (que són la clau de la nostra nova vida en Ell), sinó del que va viure, del que va fer, del que va ensenyar. Com avui, capaç de deixar-se sorprendre per una cananea, per una pagana, fins al punt de dir-li: DONA, QUINA FE QUE TENS! I amb aquestes paraules obrir l’accés a Déu a tothom.

UNA ESGLÉSIA EN COLORS: LA MIRADA NECESSÀRIA

Diumenge XVIII, 4 d’agost de 2013

Sant Feliu, màrtir, Festa Major de Sant Iscle de Vallalta

Coh 1, 2; 2, 21-23/Sl 89/Col 3, 1-5.9-11/Lc 12, 13-21

M’ha sorprès la portada del programa de la Festa Major d’enguany, un quadre de la Bibiana Delhort. M’ha sorprès perquè és tot un esclat de color i és també una nova mirada sobre una realitat que tots o quasi tots els isclencs i isclenques reconeixem: el campanar, la parròquia, el cementiri. Com canvia veure aquestes realitats que tenen un color i una fesomia ben concretes i veure’ls amb la mirada de la Bibiana Delhort amb colors ben vius. M’ha fet pensar en una església on hi puguin cabre tots els colors, totes les persones de Sant Iscle en la seva diversitat.

Però la pintura de la Bibiana m’ha fet pensar també en una altra cosa: la importància de la mirada sobre la realitat. No és el mateix la mirada sobre la realitat, per exemple, d’un economista o d’un metge (més racionalista), que la d’un poeta o d’un pintor (més intuïtiva). I en canvi, necessitem d’aquestes mirades diverses per no veure les coses només en blanc i negre.

També és important això de la mirada per apropar-nos a les lectures que avui hem escoltat. Un Porta-veu-del-poble que ens diu que tot és vanitat de vanitats, que tot és en va, com l’alè que surt dels nostres llavis i s’esfuma; un apòstol Pau que ens recorda que hem de fer morir tot allò que ens lliga a la terra, al material, en la seva proposta a obrir-nos a la transcendència; un Jesús que ens recorda també que els diners, capaços de dividir a dos germans, o els béns materials, no ho són tot... no semblen pas, a primera vista, unes lectures que convidin a la festa que avui celebrem, més aviat semblen voler-la aigualir. Deixeu-me dir, però, que les lectures que avui ens proposa la litúrgia tenen una altra lectura possible, una altra manera de veure-les. Si em permeteu, uns altres ulls, com els de la nostra artista Bibiana Delhort.

Aquesta altra mirada ens la dóna Jesús mateix. Els cristians experimentem, i per aquesta experiència sabem, que la Paraula de Jesús no és mai una paraula de condemna gratuïta i sense misericòrdia, per dura que ens pugui sonar, sinó un convit a canviar: canviar la manera de veure, canviar la manera de viure, canviar els valors que ens mouen egoistament per d’altres més altruistes, canviar el nostre centre de gravetat, justament per centrar-nos en Ell, en Jesús, qui sempre, sempre, sempre ens fa sortir de nosaltres mateixos i ens fa mirar cap a l’altre, cap al proïsme.

Jesús ens convida a ser realistes, a dir al pa, pa i al vi, vi. A mirar al nostre voltant per saber destriar no només el bo del dolent, sinó també a destriar el bo del millor, perquè les nostres vides no siguin unes vides a la baixa, sinó de nivell. Jesús ens ensenya que hi ha coses que no es poden comprar justament perquè tenen un valor immens: l’amor desinteressat, el somriure d’un amic, la mà estesa en temps de necessitat, la pau, la solidaritat... Penso que Jesús podria fer seves aquestes paraules de la nostra alcaldessa en la seva salutació que trobem al programa de les festes d’enguany: La solidaritat no és quelcom que es pugui comprar, és nat en un mateix, com més solidaris siguem més justos serem. Crec que se les podria fer seves perquè Jesús ens avisa sovint que no val demanar-se, com féu un fariseu astut per justificar el seu immobilisme, qui és el meu proïsme? Sinó adonar-se que jo sóc el proïsme, jo sóc el germà d’aquell que és al meu costat, del meu veí, que és ell o ella els qui esperen de trobar en mi l’amic, el germà, el proïsme.

Amb un cor més savi, com el que demana el salmista avui, amb la nostra mirada guarida per Jesús potser podrem mirar la nostra església, el nostre campanar, el nostre cementiri i veure’l amb colors vius, molt vius, com els pintats per la Bibiana Delhort; i tot un Sant Iscle amb els colors de la humanitat, del civisme, de la solidaritat ben vius pintats per la nostra generositat, per la nostra bonhomia. Que Sant Feliu intercedeixi per nosaltres per a què siguem ben germans els uns dels altres i aquests colors vius no desapareguin mai de casa nostra.

MARIA, SEU DE LA SAVIESA

Divendres, 2 d’agost de 2013

Festa de la Mare de Déu dels Àngels

Sir 24, 1-2.16-21/Lc 1, 46-55/Lc 1, 26-33

Des que vaig tornar al catolicisme que m’ha atret molt l’art religiós en general i les icones i imatges del romànic o del gòtic més en particular. Hi ha dues imatges de la Mare de Déu, però, a les que tinc certa simpatia, per no dir devoció: la Mare de Déu de Meritxell (Patrona d’Andorra) i la Mare de Déu de Lluc (Patrona de Mallorca). I per què això, us demanareu? Doncs bé, miraré d’explicar-vos-ho.

No sé si teniu present o coneixeu la imatge de la Mare de Déu de Meritxell. És la típica imatge d’una Mare de Déu asseguda amb el Nen a la falda. El que crida l’atenció és, sobretot, l’enorme mà de la Mare de Déu estesa cap a nosaltres. Una mà desproporcionada al conjunt, que a alguns ha fet pensar que l’autor de la talla no tenia massa ull per a les proporcions. La mà del Nen també fa el mateix gest que el de la Mare, però la proporció és més normal.

Tampoc no sé si teniu present o coneixeu la imatge de la Mare de Déu de Lluc. És una Mare de Déu que està dempeus, sostenint el Nen en un cantó, com ho faria qualsevol mare que portés el seu fill a coll-i-be. El Nen porta un llibre, que representa l’Evangeli,  que gairebé és gran com ell mateix amb dues lletres escrites: l’Alfa i l’Omega. El que sorprèn és el gest de la Mare qui ens assenyala el Fill, com volent mostrar-nos-ho.

Aquestes dues imatges m’han vingut al cap en llegir la primera lectura d’avui. Aquesta lectura que parla de la Saviesa i la relació d’aquesta amb aquells que es deleixen per ella. Popularment, Maria és invocada en les lletanies com a Seu de la Saviesa. I la lectura d’avui, llegida en el context d’aquesta festa tan nostra, ens recorda que mirar Maria és mirar, de retruc, Jesús, Saviesa de l’Altíssim. Mirar Maria és, com en la imatge de la Mare de Déu de Meritxell, trobar algú amb la mà estesa vers nosaltres, una mà desproporcionada, com ho és de desproporcionada la gràcia d’Aquell que seu al seus genolls i ens mira fit a fit comparada amb la nostra mesquinesa, amb el nostre egoisme. Una mà que és convit a venir-hi i apropar-nos confiadament a la Seu de la Saviesa on, com hem escoltat, els qui s’alimenten de mi encara en tenen més fam, i els qui beuen de mi encara en tenen més set, on els qui fan cas de mi no decauen mai.

 

Mirar Maria és, com en la imatge de la Mare de Déu de Lluc, veure la Mare assenyalant-nos el Fill, fent-nos desviar la nostra mirada, potser cansada de posar els nostres ulls en coses fugisseres, buides, vers Aquell que és la Veritat i la Vida, que roman per sempre,  que és l’Alfa i l’Omega, no només de la creació, sinó també principi i fi de la nostra història que, posada als seus peus, esdevé plenament història de salvació, vida amb sentit, vida oberta al do de Déu i donada al bé dels altres.

Vull suposar que deuria ser per això que Sant Francesc tenia tanta tirada per aquella petita Església d’Assís, la Porciúncula, perquè en aquell lloc la Mare de Déu dels Àngels feia elevar el pensament dels primers framenors vers el Crist. En aquesta Eucaristia, de fet, és justament això el que farem: apropar-nos a Aquell a qui Maria assenyala.