L'hora darrera (31 desembre)

"Fillets, ja som a l'hora darrera", escoltàvem en la primera lectura. El motiu que es dóna per fer aquest anunci és perquè molts s'han tornat anticrists. 

No obstant, la predicció de la primera carta de sant Joan no s'acomplí, car aquesta hora darrera de la fi dels temps encara ha de venir. Però sí que s'han succeït l'aparició d'anticrists, no a l'estil de les pel·lícules de por, sinó de persones sagramentalment cristianes o nascudes en el sí d'una cultura cristiana i que han esdevingut "anti". Aquesta carta de sant Joan viu l'aparició d'aquest fenomen intracomunitari de manera dolorosa, talment com ho vivim avui dia a casa nostra en el sí eclesial: fa més mal veure un de dins esdevenir "anti" que un de fora.  

Som a les darreres hores de l'any, a punt d'encetar-ne un de nou, i seguirem creient i confiant "que la llum resplendeix en la foscor, però la foscor no ha pogut ofegar-la".

LA PERSUASIÓ DE LA FEBLESA

Divendres, 30 de desembre de 2016

Festa de la Sagrada Família

Sir 3, 2-6.12-14/Sl 127/Col 3, 12-21/Mt 2, 13-15.19-23

L’escriptor britànic G.K. Chesterton té un llibre sobre Sant Francesc. En el capítol dedicat als Tres Ordes hi ha un moment en què parlant de la ràpida extensió de l’Orde diu el següent: El punt que estem tractant ara és l’audàcia i simplicitat del pla franciscà per encasernar (per cridar a files) la seva tropa espiritual sobre la població, no per força, sinó per persuasió, i fins i tot per la persuasió de la feblesa.

M’ha cridat l’atenció aquesta afirmació: la persuasió de la feblesa que l’autor empra per entendre, com deia, el ràpid creixement de l’Orde, la manera com varen ser atrets homes i dones del temps de Francesc a viure d’una forma senzilla l’Evangeli de Nostre Senyor Jesucrist emmirallant-se en un home que encarnava ell mateix aquesta manera senzilla i agosarada de viure l’Evangeli. I he pensat que aquesta afirmació s’esqueia molt a la imatge que la Paraula de Déu aquests dies ens dóna de la Sagrada Família: la persuasió de la feblesa.

Un Déu que es fa home i no neix en un palau, sinó en un senzill habitatge; que no vesteix rics oripells, sinó uns humils bolquers; que el seu bressol no és de vori o de fusta règia, sinó una simple menjadora. Un Déu que es fa home i no és un heroi grec ni un súper-heroi dels nostres còmics o pel·lícules actuals que fa prodigis només néixer o que usa dels seus súper-poders per castigar sempre els dolents, sinó algú de carn i ossos subjecte al temps i a l’espai, a limitacions, a la fam i al fred; que experimenta, ja de petit, el que significa estar subjecte a lleis que vénen de fora i oprimeixen el seu poble, com la llei de l’empadronament romà en temps del Cèsar i que obliga a una parella (ella ja a punt de donar a llum) a anar d’una regió a una altra per uns camins plens de perills. Un Déu que es fa home i que, un cop nat, ha d’experimentar també el que significa l’exili a causa de la persecució, viure com un estranger en terra estranya; la imatge d’un pare que es preocupa, com tants pares, per la integritat del seu fill i la seva esposa; una mare que compartirà penes i dolors amb els seu espòs, sobre el futur del seu fill...

Contemplar la Sagrada Família és deixar-se sorprendre per aquest Déu que, en fer entrar el Seu Fill al món, no el fa entrar incomprensiblement per la porta ampla, de l’èxit o la vistositat per guanyar tothom, sinó per l’estreta, la senzilla, la que no crida l’atenció. Un Déu que vol captar la nostra atenció no per la força, sinó per la persuasió de la feblesa. Aquesta és l’escola de l’Evangeli, penso, a la qual Pau VI demanava d’entrar a tots els cristians en un seu discurs a Natzaret l’any 1964, perquè seguir Jesús, viure i portar la Bona Nova als altres només serà veritablement eficaç en la mesura que sigui feta per la persuasió de la feblesa.

L'àngel de la guarda (Sagrada Família 2016)

"Un àngel del Senyor s’aparegué en somni a Josep”. Podríem dir, en llenguatge popular, que es tracta del seu àngel de la guarda: primer, avisant-lo de fugir a Egipte; després anunciant-li la mort d’Herodes i dient-li de tornar al país d'Israel.

Els somnis, les revelacions, l’àngel que parla, expressen religiosament un escenari on Déu protegeix sol·lícitament la Sagrada Família, però també que Josep està atent a les circumstàncies que l’envolten i a la veu divina.

Sant Josep representa un equilibri digne d'elogi i de ser imitat, perquè s'encara a la difícil quotidianitat, i alhora mira el cel atent a les sempre subtils intervencions divines.

També les nostres circumstàncies personals i familiars, per molt que les cuidem materialment de tantes maneres, sempre necessitaran d’una cura que prové de les altures. Estiguem atents a les dues realitats!

Maggie Momen (Sant Innocents 2016)

La foto somrient de la Maggie Momen, una nena de 10 anys, ha estat el rostre més difós de les víctimes de l'atemptat a l'església del Caire del passat 11 de desembre. La seva mare introduí la foto a les xarxes socials demanant pregàries per ella. En coma des del dia de l'explosió, el passat dia 20 deixava de ser un dels 50 ferits per esdevenir la 27a víctima mortal.

El papa Tawadros II, que presidia el funeral del dia següent a l'atemptat, començà la celebració dient: "Des dels orígens del cristianisme, l'església copta ha ofert els seus fills com a màrtirs". I continuava dient: "Això no és cap tragèdia. Estem contents perquè van partir mentre pregaven, així els seus cors s'han enlairat a Déu en el millor moment". També deia: "Estem adolorits, però esguardem les altures i donem gràcies a Déu d'escollir aquestes persones per precedir-nos en el cel. Déu els beneí per pregar no a la terra sinó dalt el cel amb els àngels".

Un discurs així costa d'entendre enllà d'una església tan martirial com la copta, però dóna sentit creient a la mort de la Maggie de 10 anys, i a la matança dels sants innocents que avui commemorem.

"Ho veié i cregué" (Sant Joan evangelista 2016)

 
"Ho veié i cregué". Això ens relata l'evangeli de Joan referent al deixeble estimat, quan contemplà el sepulcre buit. 

Però aquests dies de l'octava de Nadal és el naixement de Jesús el que absorbeix l'atenció litúrgica i teològica, no pas el sepulcre buit. No obstant, les Escriptures expliquen el misteri de l'Encarnació des de la victòria de la Resurrecció i l'Ascensió de Jesús al cel. 

Per això nosaltres, acostant-nos a venerar l'Infant, també veiem i creiem que Jesús és el Fill de Déu. Aquest és el missatge de l'evangeli de Joan, de principi a fi.

Tocar de peus a terra (Sant Esteve 2016)

Del bucolisme que destil·lava l'evangeli de Lluc en la missa del gall, i de la contemplació del Verb encarnat de l'evangeli joànnic en la diada de Nadal, passem bruscament al martiri de sant Esteve, talment com una estrebada litúrgica per fer-nos tocar de peus a terra, tastant la cruesa del testimoniatge cristià.

De fet, la vivència del Nadal que acostumem a tenir és una mica així: malgrat les estones bucòliques i contemplatives que haguem pogut gaudir, ja abans, durant i després del dia de Nadal, les estrebades de tota mena ens han fet tocar de peus a terra, fins i tot amb cruesa.

Aquest seria un missatge del misteri de Nadal: tocar atentament de peus a terra, vivint esperançadament  la crua realitat, perquè enmig d'ella s'hi manifesta amb discreció Déu encarnat.

AMB JESÚS HA NASCUT EL TEMPS DE LA MISERICÒRDIA

Diumenge, 25 de desembre de 2016

Nadal del Senyor. Missa de la nit

Is 9, 1-3.5-6/Sl 95/Tt 2, 11-14/Lc 2, 1-14

En el segle VII va sorgir a l’Orient cristià un moviment, l’iconoclasta, que anava en contra de la representació de Déu en imatges, en icones. En el seu moment l’Església acabà reaccionant-hi dient que, efectivament, a Déu Pare no se’l podia representar (Déu és esperit)... però que Déu s’havia fet home en Jesús de Natzaret, el seu Fill, i que per això mateix eren permeses les imatges que el representaven, a Ell o escenes de la seva vida. El Misteri de l’Encarnació, el gran misteri que aquesta nit celebrem era el fonament de la decisió de l’Església.

Aquesta Santa Nit també nosaltres hem escoltat el missatge de l’àngel als pastors: Avui, a la ciutat de David, us ha nascut un salvador, que és el Messies, el Senyor. Les seves senyes són aquestes: trobareu un nen en bolquers, posat en un menjadora.

L’àngel aquesta Santa Nit ens dóna també una imatge ben concreta (les seves senyes són aquestes) d’aquest que ell anomena ja Messies i Senyor: un nen en bolquers, posat en una menjadora. Les senyes d’identitat d’aquest Rei no poden ser més sorprenents: no un ceptre d’or, no una corona de diamants, robins i maragdes, ni vestits de seda i oripells... són un nen en bolquers i una menjadora... L’àngel ens revela la imatge, el rostre del Déu que HA ARRIBAT: feblesa (els bolquers) i disponibilitat fins a consumir-se (la menjadora). No un Déu que fa por, sinó un Déu que, de feble que ens arriba, pot ser deixat de banda, ignorat. D’aquesta imatge, d’aquest rostre, el Papa Francesc en deia l’any passat el rostre de la misericòrdia.

Aquest rostre, per a mi, té la capacitat de transformar-se en un mirall. Qui s’hi reflecteix en Ell, qui vol entrar en el seu Misteri, acaba convertint-se en un altre Crist que transmet la seva llum a d’altres i a d’altres, a d’altres i a d’altres... fins a l’infinit. I el mirall, miraculosament, es multiplica. Això ens converteix en agents de misericòrdia (gent que reflecteix Jesús, que comunica Jesús) capaços de convertir el nostre temps en temps de la misericòrdia. D’aquest temps el Papa Francesc en la seva darrera Carta Apostòlica Misericordia et misera amb motiu de la cloenda de l’Any Jubilar passat ens diu: Aquest és el temps de la misericòrdia. Cada dia de la nostra vida està marcat per la presència de Déu, que guia els nostres passos amb el poder de la gràcia que l’Esperit infon en el cor per a plasmar-lo i fer-lo capaç d’estimar. És el temps de la misericòrdia per a tots i cadascú, perquè ningú pensi que està fora de la presència de Déu i de la potència de la seva tendresa. És el temps de la misericòrdia, perquè els febles i indefensos, els qui estan lluny i sols sentin la presència dels germans i les germanes que els sostenen en llurs necessitats. És el temps de la misericòrdia, perquè el pobres sentin la mirada de respecte i atenció d’aquells que, vencent la indiferència, han descobert allò que és fonamental a la vida. És el temps de la misericòrdia, perquè cada pecador no deixi de demanar perdó i de sentir la mà del Pare que acull i abraça sempre.

És per això que celebrem Nadal, és per això que ho celebrem sempre, perquè en Crist ha nascut el temps de la misericòrdia. MOLT BON NADAL A TOTHOM!

Què li darem? (Nadal 2016)

"Què li darem en el noi de la mare? Que li darem què li sàpiga bo?" Així comença la melodiosa nadala que, enguany, a més de les panses i figues, nous i olives, mel i mató, els catalans li podem oferir un gran present que ben segur li farà més alegria: dijous, al Parlament de Catalunya, s'aprovava ―per unanimitat― l'anomenada "llei d'emergència habitacional" contra els desnonaments. Aquesta llei ha esquivat l'anul·lació parcial que el Tribunal Constitucional havia fet de la llei anterior, aprovada també per unanimitat en una jornada que es va valorar d'històrica. 

Protegir amb una llei les persones en situació d'exclusió residencial evidencia un grau important de sensibilitat social. En llenguatge i apreciació religiosa ho qualifiquem de Bona Nova enmig de males noves, de signe d'esperança enmig de signes de desesperança. És possible que l'aplicació de la llei experimenti dificultats, però que tots els partits polítics, malgrat els matisos, l'hagin votada favorablement és un signe que Déu continua vessant la seva gràcia enmig dels humans ―creients i no creients―, formant un sol cor i una sola veu en la defensa del desvalgut. 

Aquesta és, en definitiva, la bona nova que celebrem aquesta nit, els creients més directament, i els no creients indirectament: que el Regne de Déu és enmig nostre; i que es manifesta en forma d'infant desvalgut per fer justícia als desvalguts. Perquè aquest Infant, nascut en la precarietat, portava l'encàrrec diví d'aixecar el llistó de la condició humana, de posar la nostra dignitat al nivell que es mereix, superant precarietats interiors i exteriors. Perquè si Déu s'ha fet humà, val la pena ser humà. I malgrat fem un pas endavant i seguidament dos o tres enrere, Jesús ve a compartir el nostre camí perquè no ens desanimem, i no avancem mirant enrere ni ensopegant amb la sordidesa de l'immediat, sinó albirant l'horitzó de plenitud que estem destinats a viure. Aquest itinerari no és cap cursa de competició individual, sinó un camí comunitari on tots hem d'arribar a la meta, inclosos els desvalguts. 

Enmig de violències premeditades, intencionadament trasbalsadores del Nadal com l'atemptat a l'església del Caire o l'envestida del camió al mercat nadalenc de Berlín, Jesús s'encarna precisament enmig d'aquestes fatalitats per abraçar-les, per sofrir-les, per compadir-les, per redimir-les, per expiar-les. Aquesta és la grandesa que ens obté Déu fet home: que cap acte de violència, per gran que sigui, alterarà els designis divins de salvació dels humans, ni la capacitat divina de transformar les nostres realitat; això sí, sempre sense fer soroll (a diferència del mal que sempre fa enrenou). La discreció és el segell d'identitat de les manifestacions divines fins que arribi la plenitud dels temps. Mentrestant, cada any renovem els ànims i l'esperança amb la celebració del naixement de Jesucrist.

Emmanuel! (Advent 4)

"La noia tindrà un fill i li posarà Emmanuel". La frase l'hem escoltada en la primera lectura. Es tracta d'un anunci pronunciat pel profeta Isaïes a la casa de David: el rei Acaz tindrà un fill, la seva esposa infantarà un nadó. El seu nom Emmanuel ho expressa tot: "Déu és amb nosaltres". Enmig de l'agitació política, social, econòmica i religiosa del moment, el missatge del profeta era d'esperança: el proper rei serà un signe especial i tangible de la presència de Déu enmig d'Israel. Els designis divins s'acompliren amb el successor, el rei Ezequies, senyalat per les Escriptures com un gran rei equiparable a David, del llinatge del qual havia de sortir el rei Messies, l'alliberador d'Israel. 

"La verge tindrà un fill i li posaran Emmanuel, que vol dir: "Déu és amb nosaltres". La frase l'hem escoltada també en l'evangeli, ara en boca d'un àngel i dirigida a Josep, anomenat "fill de David", és a dir, descendent de la casa de David. L'anunci i la promesa es repeteixen segles després, també en un moment d'agitació política, social, econòmica i religiosa. El missatge segueix essent d'esperança: el fill que ha concebut la seva promesa Maria és obra de l'Esperit Sant, i el seu nom serà Jesús, Salvador, perquè salvarà dels pecats el seu poble. Els designis divins s'acompliren de nou amb el primogènit de Maria i Josep, Jesús, senyalat per les Escriptures com el fill de Déu, acomplint al cent per cent el sobrenom d'Emmanuel, de "Déu és amb nosaltres". 

Per a un creient és obvi que "Déu és amb nosaltres", sigui contemplant les obres de la creació, a través dels esdeveniments bons o dolents que ens puguin succeir, a través de persones que el fan present amb el seu comportament i paraules, o a través de la pregària personal i comunitària. Però el misteri de Nadal que celebrarem el proper diumenge té una concreció extraordinària amb la persona de Jesús. Ell és de forma plena "el Déu amb nosaltres", experimentable de forma tangible quan va viure enmig nostre, experimentable de forma sagramental des de la seva resurrecció i ascensió al cel. Però tant el Jesús humà que trepitjà aquesta terra fa més de dos mil anys, com el Jesús gloriós que seu a la dreta de Déu només és perceptible des de la fe. 

La fe ens fa veure i apreciar el que costa de veure i d'apreciar en un principi. La fe ens fa creure el que costa de creure en un principi: que la verge engendrarà un fill per obra de l'Esperit Sant. Sant Josep ho cregué i "la prengué a casa com esposa".

Missatges d'Advent (Advent 3)

El temps d'Advent el podem resumir en tres missatges que se'ns ofereixen de forma simultània. 

El primer i més visual és el missatge litúrgic o celebratiu: l'Advent són quatre setmanes de preparació per commemorar ―un any més― el naixement de Jesús. El color morat dels ornaments, la corona d'Advent que encenem progressivament, l'absència del Glòria a les misses per cantar-lo solemnement la nit de Nadal, col·laboren a que la festa del naixement de Jesús no ens agafi religiosament desprevinguts. Així com ja preparem els àpats i els regals nadalencs per gaudir de bons moments familiars, l'Advent pretén el mateix però religiosament. Les coses importants s'han de preparar, així de senzill, i celebrar el misteri de Nadal és una d'elles. 

El segon missatge és l'anunci convençut d'un món completament renovat. El profeta Isaïes, com feia la setmana passada, continua eixamplant-nos horitzons dient-nos que la transformació serà absoluta: "es desclouran els ulls dels cecs i les orelles dels sords s'obriran, el coix saltarà com un cérvol, i la llengua del mut cridarà de goig". Quines imatges més extraordinàries, entenedores i encoratjadores per expressar aquesta plenitud! Una plenitud que te la creus o no te la creus; i aquesta creença ho eixampla tot: ens eixampla les perspectives del nostre món visible i tangible, ens eixampla el cor, ens eixampla la ment, ens eixampla la psicologia, ens eixampla l'esperit, ens eixampla i fins i tot la respiració que esdevé més profunda i serena. 

I si ens resten dubtes d'aquesta plenitud, passem al tercer missatge, que ens resumia la carta de Jaume: "Tingueu paciència, germans, fins que vingui el Senyor". A l'evangeli escoltàvem que un Joan Baptista empresonat, inquiet, dubtava si Jesús era veritablement el Messies i ho fa preguntar pels seus deixebles. La resposta de Jesús no té pèrdua: "Aneu a anunciar a Joan el que veieu i el que heu sentit dir: els cecs hi veuen, els invàlids caminen, els leprosos queden purs, els sords hi senten, els morts ressusciten, els desvalguts senten l'anunci de la Bona Nova". Aquests esdeveniments van formar part dels miracles que Jesús executà en la seva vida mortal. Això i molt més és el que vindrà a desplegar de manera plena i definitiva. Aquest és missatge més important del temps d'Advent i que resumim en diverses parts de la litúrgia eucarística dient: "Veniu Senyor Jesús".  

Fem cas a sant Jaume i tinguem paciència, però una paciència activa, de pagès, que concreti el que també ens deia Isaïes: "Enrobustiu les mans que es deixen caure, afermeu els genolls que no s'aguanten. Digueu als cors alarmats: Sigueu valents, no tingueu por!". Això ens ho hem de dir a nosaltres mateixos en primer lloc, i aleshores ens sortirà de forma natural i convençuda amb els altres, col·laborant a la plenitud dels temps, col·laborant a la vinguda definitiva de Jesucrist.

Plena de gràcia de principi a fi (Immaculada Concepció 2016)

"Déu te guard, plena de gràcia". Aquesta és la salutació de l'àngel Gabriel a Maria en el relat de l'Anunciació que hem proclamat. Qualificar Maria de "plena de gràcia" ens emmarca magníficament la festa d'avui: la Immaculada Concepció de la Benaurada Verge Maria; aquest és el títol litúrgic que apareix escrit en el missal i en la Litúrgia de les Hores, però més popularment s'anomena la festa de la Puríssima. 

Que Maria se la consideri "plena de gràcia" significa que no hi ha cap racó d'ella que no estigui amarat dels dons divins. Així ho expressa l'evangeli i així ho ha expressat sempre la tradició cristiana sobre la mare de Jesús. Nosaltres, des del dia que ens van batejar, també estem plens de la gràcia divina i dels dons de l'Esperit Sant, però el pas dels anys i els tràfecs de la vida s'encarreguen d'anar diluint aquesta plenitud de gràcia i de dons divins, que recuperem amb esforç i que malmetem amb un simple descuit. Aquest és el missatge del relat del paradís que hem escoltat: que estem plens de gràcia i de dons divins però la temptació i el pecat ens acompanyaran tota la vida malgrat no ho desitgem. 

Però en Maria això és diferent: afirmem que ella va estar plena de gràcia de principi a fi, sense daltabaixos, sense fissures, sense caure en la temptació. Això és exclusiu de Maria, perquè fins i tot en el sant més sant hi trobem alguna vegada les naturals escletxes que el pecat provoca en nosaltres. Però la festa d'avui proclama que Maria fou concebuda sense el pecat que ens acompanya a la resta durant tota la vida. Això no és cap raonament, és una confessió de fe que professa l'Església des dels seus bells orígens: els evangelis apòcrifs, en concret el Protoevangeli de Jaume, datat a mitjans del segle II, ja evoca l'embaràs d'Anna com un miracle que introdueix la concepció extraordinària de Maria. 

D'aquí l'encert que l'anomenem "la Puríssima", un superlatiu de pur, quelcom exclusivament atribuïble a Déu o concedit extraordinàriament per Ell. Nosaltres podem purificar-nos interiorment a través d'un exercici constant de vida interior, podem fins i tot amb la gràcia de Déu, esdevenir purs en certs moments de la nostra vida ―comptats―, però ser puríssims ja són paraules majors. No obstant això, sant Pau ens hi anima en la segona lectura, dient-nos que per Jesucrist estem destinats a ser sants i irreprensibles. Tocant de peus a terra, ens costa imaginar-nos sants i irreprensibles, però aquest serà el nostre destí final, i aquest anunci ens ha d'encoratjar a ser millors; i si no ho som, a reconèixer-ho sense donar les culpes als altres; receptius, acceptant la voluntat de Déu i dient, com Maria: "que es compleixin en mi les teves paraules".

QUÈ EM PREOCUPA?

Dilluns II d’Advent, 5 de desembre de 2016

Is 35, 1-10/Sl 84/Lc 5, 17-26

A la societat no li preocupa que els joves s’emborratxin afirma en una entrevista al diari El Periódico el Dr. Antoni Gual, cap de la Unitat de Conductes Addictives de l’Hospital Clínic de Barcelona.

M’ha sorprès de ple aquesta afirmació, posada com a titular, quan acabava de llegir les lectures de la missa d’avui al recordar el contrast entre aquesta afirmació que el doctor fa sobre el desinterès de la societat vers la joventut i aquests amics del paralític de l’Evangeli d’avui que fan tots els possibles per colar-lo davant de Jesús perquè aquest el guareixi.

I m’hi ha fet pensar perquè si, com ens suggeria l’Evangeli d’ahir diumenge, Advent és un temps de gràcia per preparar la nostra trobada amb el Messies que ve, l’Evangeli d’avui potser ens hauria de recordar que el temps d’Advent ha de ser també un temps en què la conversió cristal·litzi en gestos de solidaritat com el dels amics del paralític. La salvació, la benaurança, la salut, la concòrdia, la pau, el diàleg, la bona convivència dels diferents o la festa i l’alegria suggerides pel profeta Isaïes, com hem escoltat avui, no són només per a mi (per al meu grup, per a la meva capelleta, per al meu poble o nació) són per a tothom (per al món mundial, com diem a voltes). És per això, imagino, que des dels inicis la vocació de l’Església ha estat la d’ajudar els febles, els orfes i les vídues, els desemparats i els sense sostre ni al·licient amb un intent a voltes desesperat per comunicar a tothom els béns que són de tots; i quan no ho fa perd d’arrel la vocació rebuda.

Ara bé, igual, però, que l’afirmació del Dr. Gual, tal i com apareix al diari, precisa d’una matisació, doncs jo sé que a molts (que som part d’aquesta societat de què parla el doctor) ens preocupa i molt que els nostres joves s’emborratxin o fumin substàncies que els alienen socialment i neuronalment a més els incapaciten; també nosaltres cometríem un error en pensar que l’Església en el seu ajut als altres pot fer-ho o ha de fer-ho com un mer funcionariat. Els amics del paralític porten el seu amic a Jesús (i jo afegiria que conscients que ells no poden ajudar-lo pas d’una altra manera) i nosaltres, penso, com Església, mai no podrem fer millor les coses que si portem la gent a Jesús. L’Evangeli ens revela que és Ell qui pot guarir TOTA LA PERSONA (salut del cos i de l’esperit, simbolitzada en aquesta doble guarició: la paràlisi i el perdó dels pecats). L’Advent és el nostre camí vers Aquell que vol guarir TOT EL NOSTRE ÉSSER punt clau perquè comenci també a canviar el nostre voltant. Si més no, en aquest Advent...  pensem-hi! 

Mantenir l'esperança (Advent 2)

"Tot el que diuen les Escriptures és per mantenir la nostra esperança". Aquesta frase de sant Pau a l'inici de la segona lectura és tan òbvia que la podem passar per alt; no obstant, ens resumeix de manera esplèndida la intenció de les lectures d'avui, segon diumenge d'Advent.

L'esperança és una virtut interior que acompanya tots els éssers humans. El diccionari la defineix com aquella "confiança d’aconseguir una cosa, que una cosa que desitgem ha de realitzar-se". També la podem definir com un impuls vital i positiu a tirar endavant malgrat les dificultats. La gent amb més problemes i amb més precarietats són l'exemple més genuí d'aquesta esperança vital i lluitadora. En canvi, l'esperança dels benestants és més aviat un certificat de garantia, quasi una assegurança de vida. Però l'esperança que menciona sant Pau i que contenen les Escriptures té un plus, un valor afegit: és tracta d'una esperança amarada de fe creient. El diccionari ens la defineix així: "Virtut teologal per la qual el creient cristià confia rebre de Déu la vida eterna i l’ajut per a arribar-hi". Així de clar! 

El profeta Isaïes, en la primera lectura, ens eixampla el cor, la imaginació i l'esperit, dibuixant-nos amb precisió un futur de plenitud al costat de Déu on sobresortirà la justícia i l'harmonia: Déu serà un jutge just i benèvol, i això tindrà repercussions universals: els llops conviuran amb els anyells, les panteres amb els cabrits, els óssos amb les vaques; en definitiva: "Ningú no serà dolent i farà mal" ―deia Isaïes. Una utopia? Una imaginació desbordant del profeta que no toca de peus a terra? Ni una cosa li l'altra, es tracta d'imatges espectacularment suggerents que ens insinuen el nostre destí final, i que la trista i dura realitat sovint ens fa perdre la perspectiva; o pitjor: la nostra instal·lació en esperances temporals que tenen data de caducitat ens despista de les esperances divines que no caduquen. 

I en aquesta convivència d'esperances terrenals i celestials, humanes i divines, sant Joan Baptista ens exhorta a no despistar-nos: "Convertiu-vos que el Regne del cel és a prop". Però a més, tira amb bala als creients pietosos i complidors: "Cria d'escurçons, ¿Qui us ha ensenyat mai com podreu fugir de la justícia que s'acosta? Demostreu amb fets que us voleu convertir. No visqueu refiats". Si volem viure l'esperança activa de l'Advent, que no és catastrofista sinó provocadora per estimular-nos a la conversió, hem de fer-nos nostres les crítiques de Joan Baptista, acceptant que també ens esmunyim com fan els escurçons, que parlem més que no pas actuem ―sobretot els predicadors―, i que vivim massa complaguts.

CELEBRAR

Dimarts I d’Advent, 29 de novembre de 2016

Festa de Tots els Sants de la Família Franciscana

Is 11, 1-10/Sl 72/Lc 10, 21-24

Ahir em van passar un vídeo on es veia un nen que mirava una cabra. Aquesta, en captivitat, en veure el nen, el primer que fa és envestir-lo tot donant un cop a la gàbia amb la seva cornamenta. El pare, que enregistrava tot l’episodi, va i li diu al nen: Oriol, què fa la cabra, Oriol? I el nen... què fa? Doncs imitar-la: dóna un cop a la gàbia amb el seu caparró! El pare esclata a crits: No subnormal, això no!!! Tinc els meus dubtes, si em permeteu, de qui és el “subnormal”. El nen, òbviament, no ho era. Havia entès perfectament el que el pare li havia demanat, és el pare qui havia fet malament la pregunta. El nen havia respost fermament i senzillament a la demanda del pare.

Jesús havia enviat a setanta-dos deixebles de dos en dos per les viles properes por on Jesús havia de passar més tard. Anaren i tornaren tot contents per la resposta de la gent a la Bona Nova de Jesús que ells portaven. En aquest context trobem l’esclat de joia del Mestre que avui hem sentit: Us enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè heu revelat als senzills tot això que heu amagat als savis i als entesos. Sí, Pare, així us ha plagut a vós. I des d’aleshores SEMPRE HA ESTAT AIXÍ, hi ha hagut persones senzilles, la majoria sense estudis, fins i tot dels que en diuen de baix estrat social que com el nen del vídeo tenien una simplicitat que els feia aptes per entendre les coses del cel i respondre en conseqüència. Persones que entenien perfectament les preguntes més profundes: Qui sóc, d’on vinc, on vaig? I en cercaven respostes. A aquests Jesús, el Jesús humil, pobre, senzill i proper de l’Evangeli se’ls revelava (i ho segueix fent) com qui de veritat és: el Messies, el Sant de Déu. Els altres, els “súper-normals”, els qui malauradament massa sovint tracten els altres de subnormals, de boixos o de supersticiosos, es complicaven i es compliquen l’existència amb sistemes i teories... A aquests Déu, el Déu senzill i proper que Jesús ha vingut a mostrar-nos, restarà llunyà SEMPRE: en la utopia, inabastable, incomprensible. O com deia sant Pau: serà escàndol per als jueus i, per als pagans, insensatesa. (1 Co 1, 23).

Celebrar la Festa de Tots els Sants de la Família Franciscana és celebrar, d’alguna manera, homes i dones dels tres ordes que han estat, certament, d’aquests senzills, començant per sant Francesc, santa Clara i santa Isabel d’Hongria, que han seguit l’Evangeli de Nostre Senyor Jesucrist sine glossa. Que han volgut seguir aquest Jesús vivint en obediència, sense res de propi i en castedat... és a dir, sense voler posseir res ni ningú, volent viure lliures i alliberant els altres d’un sistema que aliena i deshumanitza. Celebrar-la és també celebrar i demanar el retorn a la senzillesa, primer de tot, dels seus hereus, de tots els franciscans arreu del món, i de l’Església sencera. És demanar, com fem en aquest temps d’Advent, que vingui el seu Regne, primer de tot, en el fons del nostre cor, que Ell ens transformi i ens canviï. Que així sigui. 

TEMPLES VIUS DE DÉU

Dimarts, 22 de novembre de 2016

Sant Cecília, verge i màrtir

Ap 14, 14-19/Sl 95/Lc 21, 5-11

Això que veieu, vindran dies que tot serà destruït: no quedarà pedra sobre pedra... així de radical es mostra Jesús davant els elogis que els qui l’acompanyen fan del Temple de Jerusalem, acabat d’embellir per Herodes en un darrer acte per fer-se estimar del poble almenys en alguna cosa. I ja sabem com va acabar aquell temple, pocs anys després, el 70 d.C. per Titus.

M’he aturat a pensar de quina manera aquestes paraules podien estar-me dirigides avui. A mi, que també cerco aixopluc conscientment o inconscient en mil i una seguretats; a mi, que potser sense adonar-me també basteixo tot un edifici, una façana que aparenti bellesa i harmonia, com que tot va bé... Vindran dies que tot serà destruït: no quedarà pedra sobre pedra... sentir-me dir això em fa por, però ha de ser així si crec de veritat que aquell que creu en Crist és fet una nova criatura, que tot allò que era vell ha passat i tot ha estat creat de nou. Seguir Jesús suposa tard o d’hora començar unes reformes a fons, acceptar que hi ha coses que han de morir perquè d’altres neixin, creixin i donin fruit per al Regne.

Estigueu alerta, no us deixeu enganyar... esdevenen així no sols unes paraules per saber llegir els signes dels temps i esperar no la fi del món, sinó el Rei del món, que canviarà la perspectiva de les coses... és també un avís per a mi avui perquè no em deixi entabanar per coses que tenen data de caducitat i cerqui viure ja i aquí les coses que han de durar per sempre.

Tot plegat, pot significar que no quedi pedra sobre pedra del temple que he fonamentat en els meus egoismes i mesquineses i així pugui néixer una cosa nova, una església, com deia Sant Silvà del Mont Athos: En les esglésies se celebra el culte i hi habita l’Esperit Sant. Però també la teva ànima ha de ser l’església de Déu.

Això no serà possible, crec, si no fem realitat per a nosaltres allò que, segons diu l’antífona de Vespres, fou la vida de Santa Cecília: La verge Santa Cecília duia sempre en el seu pit l’Evangeli del Senyor: nit i dia pregava i conversava amb el Senyor. Que no ens manqui la seva intercessió avui perquè puguem esdevenir temples vius de Déu.

Un rei atípic (Crist Rei 2016)

"Les autoritats es reien de Jesús"; "Els soldats també se'n burlaven"; "Un dels criminals penjats a la creu l'insultava". Aquest és l'entorn ambiental que rodejava Jesús a la creu segons ens indica l'evangelista Lluc. Pensem per un moment, com reaccionaríem un d'aquests dies que ens aixequem amb el peu esquerra si el nostre cap se'n rigués de nosaltres, seguidament algú amb galons ens fes burla, i per rematar-ho un qualsevol ens insultés i ens vingués amb exigències. 

Tornant a Jesús, la seva resposta a aquests menyspreus és increïble: Jesús calla, no respon, no diu res! Qui de nosaltres és capaç de callar quan en un mal moment se sent repetidament ultratjat? Potser podríem aguantar un embat mossegant-nos ben fort la llengua, però tres? 

Jesús no només aguanta l'embat en un moment crític sinó que és capaç de mostrar-se receptiu amb el company que està morint-se al seu costat quan li diu: "Jesús, recordeu-vos de mi quan arribeu al vostre Regne". Ara sí que respon, ara sí que parla perquè l'interlocutor se li adreça de tu a tu, no de dalt a baix com li feien els altres. La seva resposta és definitiva: "T'ho dic amb tota veritat, avui seràs amb mi al paradís". 

"Jesús, recordeu-vos de mi quan arribeu al vostre Regne" és la manera de parlar-li a Jesús, des de la sintonia, des de l'empatia, des de la reconeixença de qui és. Les rialles, burles, insults i àdhuc exigències no només no arriben enlloc, sinó que no mereixen resposta.

En la primera lectura hem escoltat com les tribus d'Israel i els ancians del poble s'acosten a David reconeixent els seus mèrits i demanant-li un pacte que els asseguri la seva protecció i ajut. En l'evangeli passa el mateix amb el bon lladre que reconeix la reialesa de Jesús precisament clavat a la creu, i li demana protecció i ajut. 

Jesucrist és un rei atípic, que actualment segueix present enmig dels crucificats, és a dir, dels bandejats, dels exclosos, dels qui tothom s'atreveix amb ells, vivint en la pròpia pell els mateixos ultratges. Però aquesta discreció no manlleva la seva grandesa, la seva reialesa, primer sabent callar, i segon portant al paradís aquell qui li ho demana amb honestedat. La petició del bon lladre, que la tradició cristiana apòcrifa l'anomena Dimas, també pot ser la nostra petició: "Jesús, recordeu-vos de mi quan arribeu al vostre Regne", que ja hi heu arribat!