LA PERSUASIÓ DE LA FEBLESA

Divendres, 30 de desembre de 2016

Festa de la Sagrada Família

Sir 3, 2-6.12-14/Sl 127/Col 3, 12-21/Mt 2, 13-15.19-23

L’escriptor britànic G.K. Chesterton té un llibre sobre Sant Francesc. En el capítol dedicat als Tres Ordes hi ha un moment en què parlant de la ràpida extensió de l’Orde diu el següent: El punt que estem tractant ara és l’audàcia i simplicitat del pla franciscà per encasernar (per cridar a files) la seva tropa espiritual sobre la població, no per força, sinó per persuasió, i fins i tot per la persuasió de la feblesa.

M’ha cridat l’atenció aquesta afirmació: la persuasió de la feblesa que l’autor empra per entendre, com deia, el ràpid creixement de l’Orde, la manera com varen ser atrets homes i dones del temps de Francesc a viure d’una forma senzilla l’Evangeli de Nostre Senyor Jesucrist emmirallant-se en un home que encarnava ell mateix aquesta manera senzilla i agosarada de viure l’Evangeli. I he pensat que aquesta afirmació s’esqueia molt a la imatge que la Paraula de Déu aquests dies ens dóna de la Sagrada Família: la persuasió de la feblesa.

Un Déu que es fa home i no neix en un palau, sinó en un senzill habitatge; que no vesteix rics oripells, sinó uns humils bolquers; que el seu bressol no és de vori o de fusta règia, sinó una simple menjadora. Un Déu que es fa home i no és un heroi grec ni un súper-heroi dels nostres còmics o pel·lícules actuals que fa prodigis només néixer o que usa dels seus súper-poders per castigar sempre els dolents, sinó algú de carn i ossos subjecte al temps i a l’espai, a limitacions, a la fam i al fred; que experimenta, ja de petit, el que significa estar subjecte a lleis que vénen de fora i oprimeixen el seu poble, com la llei de l’empadronament romà en temps del Cèsar i que obliga a una parella (ella ja a punt de donar a llum) a anar d’una regió a una altra per uns camins plens de perills. Un Déu que es fa home i que, un cop nat, ha d’experimentar també el que significa l’exili a causa de la persecució, viure com un estranger en terra estranya; la imatge d’un pare que es preocupa, com tants pares, per la integritat del seu fill i la seva esposa; una mare que compartirà penes i dolors amb els seu espòs, sobre el futur del seu fill...

Contemplar la Sagrada Família és deixar-se sorprendre per aquest Déu que, en fer entrar el Seu Fill al món, no el fa entrar incomprensiblement per la porta ampla, de l’èxit o la vistositat per guanyar tothom, sinó per l’estreta, la senzilla, la que no crida l’atenció. Un Déu que vol captar la nostra atenció no per la força, sinó per la persuasió de la feblesa. Aquesta és l’escola de l’Evangeli, penso, a la qual Pau VI demanava d’entrar a tots els cristians en un seu discurs a Natzaret l’any 1964, perquè seguir Jesús, viure i portar la Bona Nova als altres només serà veritablement eficaç en la mesura que sigui feta per la persuasió de la feblesa.