"Tot el que diuen les Escriptures és per mantenir la nostra esperança".
Aquesta frase de sant Pau a l'inici de la segona lectura és tan òbvia que la
podem passar per alt; no obstant, ens resumeix de manera esplèndida la intenció
de les lectures d'avui, segon diumenge d'Advent.
L'esperança és una virtut
interior que acompanya tots els éssers humans. El diccionari la defineix com
aquella "confiança d’aconseguir una cosa, que una cosa
que desitgem ha de realitzar-se". També la podem definir com un
impuls vital i positiu a tirar endavant malgrat les dificultats. La gent amb més
problemes i amb més precarietats són l'exemple més genuí d'aquesta esperança
vital i lluitadora. En canvi, l'esperança dels benestants és més aviat un
certificat de garantia, quasi una assegurança de vida. Però
l'esperança que menciona sant Pau i que contenen les Escriptures té un plus, un
valor afegit: és tracta d'una esperança amarada de fe creient. El diccionari
ens la defineix així: "Virtut teologal per la qual el creient cristià
confia rebre de Déu la vida eterna i l’ajut per a arribar-hi". Així de
clar!
El profeta
Isaïes, en la primera lectura, ens eixampla el cor, la imaginació i l'esperit,
dibuixant-nos amb precisió un futur de plenitud al costat de Déu on sobresortirà
la justícia i l'harmonia: Déu serà un jutge just i benèvol, i això tindrà
repercussions universals: els llops conviuran amb els anyells, les panteres amb
els cabrits, els óssos amb les vaques; en definitiva: "Ningú no serà dolent i farà mal" ―deia Isaïes. Una utopia? Una
imaginació desbordant del profeta que no toca de peus a terra? Ni una cosa
li l'altra, es tracta d'imatges espectacularment suggerents que ens insinuen el
nostre destí final, i que la trista i dura realitat sovint ens fa perdre la
perspectiva; o pitjor: la nostra instal·lació en esperances temporals que tenen
data de caducitat ens despista de les esperances divines que no caduquen.
I en aquesta
convivència d'esperances terrenals i celestials, humanes i divines, sant Joan
Baptista ens exhorta a no despistar-nos: "Convertiu-vos que el Regne del cel és a prop". Però a més, tira
amb bala als creients pietosos i complidors: "Cria d'escurçons, ¿Qui us ha ensenyat mai com podreu fugir de la
justícia que s'acosta? Demostreu amb fets que us voleu convertir. No visqueu
refiats".
Si volem viure l'esperança activa de l'Advent, que no és catastrofista
sinó provocadora per estimular-nos a la conversió, hem de fer-nos nostres les
crítiques de Joan Baptista, acceptant que també ens esmunyim com fan els
escurçons, que parlem més que no pas actuem ―sobretot els predicadors―, i que vivim massa
complaguts.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada