"Déu te guard, plena de gràcia". Aquesta és la salutació de
l'àngel Gabriel a Maria en el relat de l'Anunciació que hem proclamat. Qualificar
Maria de "plena de gràcia"
ens emmarca magníficament la festa d'avui: la Immaculada Concepció de la
Benaurada Verge Maria; aquest és el títol litúrgic que apareix escrit en el
missal i en la Litúrgia de les Hores, però més popularment s'anomena la festa
de la Puríssima.
Que Maria se la consideri "plena de gràcia" significa que no
hi ha cap racó d'ella que no estigui amarat dels dons divins. Així ho expressa
l'evangeli i així ho ha expressat sempre la tradició cristiana sobre la mare de
Jesús. Nosaltres, des del dia que ens van batejar, també estem plens de la
gràcia divina i dels dons de l'Esperit Sant, però el pas dels anys i els
tràfecs de la vida s'encarreguen d'anar diluint aquesta plenitud de gràcia i de
dons divins, que recuperem amb esforç i que malmetem amb un simple descuit. Aquest
és el missatge del relat del paradís que hem escoltat: que estem plens de gràcia
i de dons divins però la temptació i el pecat ens acompanyaran tota la vida
malgrat no ho desitgem.
Però en Maria això és
diferent: afirmem que ella va estar plena de gràcia de principi a fi, sense daltabaixos,
sense fissures, sense caure en la temptació. Això és exclusiu de Maria, perquè
fins i tot en el sant més sant hi trobem alguna vegada les naturals escletxes
que el pecat provoca en nosaltres. Però la festa d'avui proclama que Maria fou
concebuda sense el pecat que ens acompanya a la resta durant tota la vida. Això
no és cap raonament, és una confessió de fe que professa l'Església des dels seus bells orígens: els
evangelis apòcrifs, en concret el Protoevangeli de Jaume, datat a mitjans del
segle II, ja evoca l'embaràs d'Anna com un miracle que introdueix la concepció extraordinària de
Maria.
D'aquí l'encert que
l'anomenem "la Puríssima", un superlatiu de pur, quelcom exclusivament
atribuïble a Déu o concedit extraordinàriament per Ell. Nosaltres podem
purificar-nos interiorment a través d'un exercici constant de vida interior,
podem fins i tot amb la gràcia de Déu, esdevenir purs en certs moments de la
nostra vida ―comptats―,
però ser puríssims ja són paraules majors.
No
obstant això, sant Pau ens hi anima en la segona lectura, dient-nos que per
Jesucrist estem destinats a ser sants i irreprensibles. Tocant de peus a terra,
ens costa imaginar-nos sants i irreprensibles, però aquest serà el nostre destí
final, i aquest anunci ens ha d'encoratjar a ser millors; i si no ho som, a
reconèixer-ho sense donar les culpes als altres; receptius, acceptant la voluntat de Déu i
dient, com Maria: "que es compleixin
en mi les teves paraules".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada