Pentecosta 2009

“Com més siguem, més riurem” diu la dita. El seu significat no és aplegar-se per a passar-la bé, sinó expressar que és bo i positiu fer les coses en grup. Malgrat els matisos que puguem fer el missatge és clar.

Passant al terreny religiós ens inspirem en aquesta dita per dir: “Com més siguem més vibrarem”. La festa de Pentecosta va en aquesta línia. Els deixebles vibren intensament amb la vinguda de l’Esperit Sant quan estan reunits: “es trobaven tots junts en un mateix lloc”, diuen els Fets dels Apòstols. L’evangeli de Joan també expressa que els deixebles estaven aplegats en aquell moment: “els deixebles eren a casa”.

La significativitat de la Pentecosta no és que vingui l’Esperit Sant, sinó que ho faci de forma col.lectiva, o siguem més precisos, de forma comunitària. L’Esperit Sant es rep en comunitat i, com diu la Primera carta als Corintis, es comparteix en comunitat: “Les manifestacions de l’Esperit distribuïdes a cadascú són en bé de tots”. Amb la festa de la Pentecosta es compleix el desig que Moisès expressa en el llibre dels Nombres: “Tant de bo que tot el poble del Senyor tingués el do de profecia i el Senyor donés a tots el seu esperit!” (Nm 11,29). Això és el que celebrem avui!

L’Antic Testament també proclama obertament la vinguda de l’Esperit Sant, però ho fa sobre persones concretes. El text més conegut és el que Jesús es fa seu a la sinagoga de Natzaret quan pren el rotlle del profeta Isaïes i llegeix el fragment del Servent Sofrent de Jahvè que diu: “L’Esperit del Senyor reposa damunt meu”. Però ara, amb la festa de la Pentecosta, el singular es converteix en plural. “L’Esperit del Senyor reposa damunt nostre” seria la proclama de la festa d’avui. Jesús ens ho corrobora en l’evangeli quan ho anuncia, també en plural, als seus deixebles: “Rebeu l’Esperit Sant”.

L’Esperit Sant té la particularitat de ser assembleari i no jeràrquic i és vessat indistintament sobre tots els qui estan aplegats. Aquesta dimensió assembleària de l’Esperit diví, que tots coincidiríem a qualificar d’ideal, provocà de bell inici els seus evidents estires i arronses. Sant Pau en parla llargament en la Primera Carta als Corintis. Pau, conciliador, insisteix que els dons particulars de cadascú es posin sincerament al servei de tots, però posa una mica d’ordre: primer són els apòstols, després els profetes, tercer els mestres, i així va fent una llista que no perd de vista en cap moment aquesta dimensió assembleària de la comunitat.

A tots ens agraden els lideratges, ja sigui per seguir-los, ja sigui per criticar-los, ja sigui per rebutjar-los. Però l’Esperit Sant ens proposa una altra manera de funcionar, més responsable, més compromesa, més respectuosa, més positiva, més participativa, més complicada, més autèntica. El dia que ho aconseguim serà la Pentecosta definitiva! Ja no en caldrà cap més!

El Roure del Paraigua (Des del Montnegre 7)

Són quarts de set de la tarda i decidim aprofitar la dolça tebior del capvespre per anar fins al Roure del Paraigua que encara no coneixem. Consultem la guia Alpina que en la seva darrera edició l’anomena “Roure del Paraiga”. Passem per l’hostal a saludar al Juanito i li demanen que ens acabi d’orientar. Ens dóna les instruccions pertinents i comenta que l’arbre no és tan solemne con el Roure de Santa Maria però que té la seva envergadura.

L’ambient és càlid i l’atmosfera neta. No fa ni un bri de vent. Deixem Can Preses a la nostra esquerra i enfilem pel caminoi que s’enlaira a la sortida del revolt. El camí puja costerut i passa pel Sot Gran i després pel Sot del Til.ler que s’ajunten més avall a tocar de l’Alzina Grossa. El bosc és espès i els arbres força barrejats. Els roures es van fent cada cop més presents.

Arribem en un altre sot on el camí s’atura bruscament i s’enlaira cap a la dreta quasi cent vuitanta graus. El nostre roure no és lluny d’aquest sot però li donem l'esquena perquè el camí ara puja en direcció contrària. Arribem a una cruïlla que ens permet girar a l’esquerra i encarar la direcció correcta. El camí ja no és tan costerut i intuïm que deu faltar poc per arribar dalt la carena. Anem trobant roures però no són el del Paraigua.

El cor ens diu que el tenim a tocar però no el veiem. Arribem a una cruilla de tres camins. Constatem que som a dalt la carena, no gaire lluny de l’estació meteorològica. En Juanito ens ha dit que el roure era ben a prop. Recordem que abans d’arribar a la darrera cruïlla, a l’esquerra del camí per on hem pujat, hi havia un trencall una mica embardissat que baixava tot recte.

Alli ens hem dirigit i baixant uns cinquanta metres hem distingit, a l’esquerra, un roure amb un tronc més gruixut i fosc que els altres roures que l’envoltaven. El camí s’ha acabat a escassos metres d’aquest arbre formant una petita esplanada. El seu tronc s’alça impecablement recte i no arribem a distinguir la seva copa. Som davant del Roure del Paraigua!

El seu nom ens feia imaginar-lo amb un brancam ample i protector, talment com un paraigua, però ens hem trobat amb un arbre un pel estrany. Dels seus costats sortien, des de la seva part baixa, moltes branques primes, petites i sense fulles. De la seva part alta no hem sabut distingir el seu brancam per estar barrejat amb el d’altres roures. Hem deduit que el nom li deu venir del tronc que és rectíssim i altíssim com el bastó de paraigua.

Ascensió 2009

“Fou endut al cel i s’assegué a la dreta de Déu”. Ens ho diu l’evangeli de Marc respecte a l’ascensió de Jesús. Els Fets dels Apòstols expliquen que “s’enlairà davant d’ells, i un núvol se l’endugué, i el perderen de vista”. La carta als Efesis ho explica indirectament citant d’un salm: “Pujà cel amunt, s’endugué un seguici de captius, repartí dons als homes”. El salm responsorial ho solemnitza intencionadament: “Déu puja enmig d’aclamacions, al so dels corns puja el Senyor”.

Amb l’Ascensió de Jesús ens trobem amb un brillantíssim exemple de teologia visual. Amb la imatge tan clara i descriptiva de Jesús enlairant-se cap al cel els escriptors del Nou Testament ens expliquen quelcom determinant: la condició divina de Jesús, o com aquests dies hem estat envoltats de presències reials quedarem més bé dient que l’ascensió expressa la reialesa de Jesús.

Ubicar a Jesús a dalt del cel i asseure’l a la dreta del Pare és expressar de forma imatjada la seva intimitat i proximitat amb Déu, i alhora qualificar-lo de capacitats divines que comunica als seus deixebles. L’evangeli de Marc ens dèia que “el Senyor hi cooperava confirmant la predicació de la paraula amb miracles”. Els Fets dels Apòstols expliquen que els deixebles rebran la força de l’Esperit Sant. La Carta als Efesis també se centra en els efectes que aquesta ascensió produeix en els humans: alliberadora de captius i repartidora de dons.

La vinguda de l’Esperit Sant, la festa de la Pentecosta que celebrarem la setmana vinent és la culminació d'aquest procés.

¡¡¡AMIGO ESTÁ AQUÍ!!!

El convent és lloc de trobada de tota mena de gent. Pocs s’imaginen de la diversitat dels personatges amb qui tractem. Entre aquests, des de fa potser un parell d’anys, hi ha un immigrant que ve d’un país del Golf de Guinea. Vivia en una barraca enmig del bosc, en un poble no massa lluny d’aquí, fins que aquell tros de bosc es va cremar. Aleshores l’assistenta social del municipi ens va demanar que l’acollíssim. I així seguim.
Quan vol, el nostre hoste ja es sap fer entendre. Però en circumstàncies normals el seu ús del castellà és molt limitat. Costa saber el que vol dir. També hi juga alguna mena de problema psíquic, que jo no sabria definir. Habitualment, va repetint una frase, sempre la mateixa, la que encapçala aquestes ratlles.
Quan algú dels seus coneguts, o algú que li cau en gràcia, arriba, la salutació és invariable: “¿Amigo está aquí?” Et vénen ganes de dir-li: “No, estoy allí”. Però si correspons les seves paraules amb un gest amable i una salutació, la pregunta es converteix en afirmació: “¡Amigo está aquí!” I al llarg de la conversa (si se’n pot dir conversa), somriu feliç i repeteix, com una lletania... “¡Amigo está aquí!” I ja no diguem quan arriba l'amigo més fidel, que és en Manel Pou.
A vegades el nostre hoste parla sol. O parla amb algunes coses que veu pel pati, i que els altres no percebem. Parla en la seva llengua, o sigui que no podem saber què diu. Però, si el sentim, sortim a la finestra i el saludem, perquè torni a connectar amb la gent de carn i ossos. I, com sempre, la seva manera de demostrar que torna a estar en el nostre món és dir-nos: “¿Amigo está aquí?” I afegeix, relaxat, mig en francès: “Ah, bon... amigo!”
Fins aquesta tarda, aquesta lletania del nostre hoste simplement em semblava divertida. Però avui m’he adonat de la seva profunda humanitat. Realment és bonic que una persona, en una llengua que no domina, la paraula que més repeteixi sigui “Amigo”. De cara als altres, dir “amigo” té un to de reconeixement, de simpatia, d’estimació. Per a si mateix, repetint que els altres són “amigo”, segur que es sent reconfortat, amb un sentiment de confiança, amb el descans de qui ja no està sol.
Se m'acut fins i tot que aquesta cançó de l'enfadós es podria convertir en una pregària. Potser aquesta nit, quan abans d’anar a dormir faci les meves oracions, davant del sagrari o de la creu, començaré dient: “¿Amigo está aquí?” Per acabar constatant, amb confiança, alleujament i alegria que “¡Amigo está aquí!” i aclucar els ulls, com un nen a la falda de la mare, amb un profund i relaxat: “Ah bon... Amigo!”

L'alliberament de Pau (Dimarts 6 Pasqua)

La presó de la ciutat macedònica de Filips on, segons els Fets dels Apòstols, Pau fou empresonat és actualment visitable dins d’unes magnífiques excavacions arqueològiques. La situen en el nivell inferior de les restes d’una gran basílica bizantina, a escassos metres de l’empedrat de la Via Egnàcia (una ruta romana que creuava la Macedònia d’est a oest), molt a prop de l’àgora grega -que els romans respectaren- al voltant de la qual hi havia els principals edificis de la ciutat.

L’alliberament extraordinari de Pau de la presó de Filips té el paral.lel previ de l’alliberament de Pere, empresonat a Jerusalem i alliberat per un àngel. Cada relat té les seves particularitats com per exemple, a Filips menciona un terratrèmol, precísament en una zona de notable activitat sísmica com és la Macedònia.

Malgrat la contextuació dels dos alliberaments a nosaltres ens semblen uns relats una mica “pel.liculeros” però pels seus primers destinataris, perseguits i empresonats a causa de la seva condició cristiana, esdevenien un estímul encoratjador. Fins i tot amb un final tan definitiu com el bateig del mateix carceller i de la seva família en mans de Pau. El missatge, però, és ben clar per tots els temps: Déu fa meravelles protegint i alliberant els qui confessen el nom de Jesús.

Sant Feliu de Cantalici (Dilluns 6 Pasqua)

És evident que com més capaços, preparats i formats estiguem, més subjectes estarem a les temptacions que el salmista es declara allunyat: “El meu cor no és ambiciós, no són altius els meus ulls, visc sense pretensions de grandeses o de coses massa altes per a mi”.

No obstant, els menys capacitats i els menys formats també són subjectes d’aquestes temptacions. El cas més clar el tenim en les persones que són a la presó que, seduïts per elles, i constatant les seves limitacions, les persegueixen de forma manifestament ilegal o amoral.

Deixar-se portar per l’ambició, l’altivesa i les grandeses esdevé un neguit constant i insaciable i una font de frustracions i de desencants. En canvi el salmista proclama: “Em mantinc en una pau tranquil.la, com un nen a la falda de la mare tot esperant els vostres dons”.

Aquest és també el testimoniatge de vida de sant Feliu de Cantalici, caputxí, que després de vint-i-vuit anys de fer de pagès, esdevingué frare i feu d’almoiner pels carrers de Roma durant quaranta anys. La seva senzillesa de vida i la seva fe humil són una viva encarnació d’aquest salm.

L’Esperit Sant imprevisible (Pasqua 6)

“L’Esperit Sant vingué sobre tots els qui escoltaven la predicació de Pere”. Els Fels dels Apòstols expliquen -en l’escena del bateig de Corneli- una segona Pentecosta. No és una vinguda de l’Esperit Sant tan solemne com la primera –no hi ha llengües de foc ni ventades- però sí que té els mateixos efectes: “Els sentien parlar en llenguatges misteriosos i proclamar les grandeses de Déu”. Els receptors d’aquesta nova Pentecosta són diferents: en la primera ho eren els deixebles i ara ho són els no jueus. El cercle inicial de destinataris de la Resurrecció, Israel, ara s’amplia als no jueus.

La primera reacció a la conversió de pagans va ser d’estranyesa: “Els jueus creients que havien vingut amb Pere s’estranyaren molt en veure que el do de l’Esperit Sant era vessat fins i tot sobre els qui no eren jueus”. L’eixamplament d’horitzons provocà els seus recels en la primitiva comunitat cristiana, fins aleshores formada per judeocristians. També la primera Pentecosta deixà sorpresos i desconcertats als mateixos deixebles i als jueus que els escoltàven. Les novetats acostumen a provocar recels, a desenquadernar; si a més trenquen o amplien els punts de referència aleshores es converteixen en rebuig perenne.

Fora de l’àmbit del Nou Testament, però seguint la intuïció teològica dels Fets dels Apòstols (on les vingudes de l’Esperit Sant eixamplen sorprenentment els esquemes) podríem parlar d’una tercera Pentecosta en l’Església primitiva: és la proclamació, en el segle IV, del cristianisme com a religió oficial de l’imperi. Aquella religió que fins aleshores era minoritària amplià, de la nit al dia, el seu cercle, i es convertí en quelcom generalitzat. Els recels i les lamentacions d’aquest esdeveniment encara duren avui.

Ens atrevim a dir que una quarta Pentecosta podria haver estat el naixement de l’Islam, que aglutinà molts pobles d’Orient i d’Àfrica on el cristianisme no acabava de quallar. Els recels i els enfrontaments a causa d’aquest nou engrandiment del cercle religiós encara duren avui.

Seguint aquest fil conductor, una cinquena Pentecosta podria ser el moviment interreligiós iniciat fa escassament un segle. Semblava impossible que les diferents religions, posicionades en diferents continents i legitimadores de menyspreus, desvetllessin aquest procés de trobament, de respecte i de consideració. Els recels vers aquest moviment són també evidents, però l’esdeveniment és el mateix: engrandir el cercle.

Déu és l’autèntic protagonista de les pentecostes, que imprevisiblement irrompen en la realitat humana, desconcertant-la, eixamplant-la. La nostra mesquinesa i les nostres pors ens fan reaccionar amb recels i desconfiança. No obstant, la primera carta de Joan, amb una gran lucidesa, ens diu: “Tothom qui estima és fill de Déu, ha nascut d’ell i el coneix”. Es tracta d’una proposta oberta, generosa, ample, integradora que, a jutjar per com actuem, no ens la creiem de debó.

La crisi amaina (Cròniques sarrianenques 24)

Afirmem que la crisi amaina perquè s’ha reduït significativament la cua dels qui venen al convent a demanar roba i aliments. L’aglomeració produïda els darrers mesos va desbordar la nostra capacitat d’acollida i va provocar que es limités l’atenció a un número determinat de persones. Però ara resulta que tornen a ser els habituals, fins i tot menys.

A què es deu aquesta reducció tan sobtada? Seran els efectes beneficiosos de les mesures governamentals sobre les hipoteques i l’adquisició de vehicles nous? Serà que s’està superant la crisi?

Malauradament la resposta és que no. La causa del descens de menesterosos que venen a demanar ajut és molt simple. Ens ho ha explicat algú dels qui venen a buscar aliments i roba. Resulta que darrerament la policia es situa a la sortida del metro de Maria Cristina esperant que arribin. Els que estan indocumentats els detenen. La veu ha corregut i per això els “sense papers” han deixat de venir.

Ens cau l’ànima als peus de constatar que els llocs on s’ajuda a la gent esdevinguin el lloc ideal perquè la policia faci les seves redades. Ja fa temps que els nostres governs nacionals i estatals es dediquen silenciosament a expulsar immigrats. I diem silenciosament perquè no s’atreveixen a dir-ho en veu alta. En partits de progrés, multiculturals i de polítiques socials no quedaria bé reconèixer que toleren o beneeixen aquesta mesura.

Desfici per estar al dia (Pasqua 5)

“El cristià ha de tenir en una mà el diari i en l’altra la Bíblia”. Aquesta màxima va sortir en temps del postconcili i ha esdevingut força popular. El contingut de la màxima és evident: la fe ha d’estar atenta a la realitat per poder encarnar-se adequadament.

Però si som fidels a aquest contingut d’estar atents a la realitat, ens atrevim a dir que aquesta màxima ja no serveix pels nostres dies. Aquesta equiparació del diari i la Bíblia va néixer en plena efervescència de la llibertat d’expressió i la llibertat de premsa, quan els mitjans de comunicació esdevenien portaveus entusiastes dels nous canvis socials, religiosos i polítics que s’esdevenien.

Però han passat algunes dècades i avui dia estem habituadíssims a rebre informació. Encara més, estem saturats d’informació. Retornant a la imatge de la màxima, és tanta i tanta la informació que anem acumulant en una mà que hem hagut d'arraconar la Bíblia per poder assimilar tanta notícia i poder estar al dia.

Com a ciutadans i com a creients hem d’estar informats del que passa en el món, però aquest deure s’ha convertit en un neguit aclaparador. No tenim capacitat d’absorbir tanta informació. Estem tot el dia abocats enfora, pendents i delerosos d’estar al dia de tot, com si la nostra acceptació social depengués d’estar informats. No tenim ni un instant de recolliment, d’interiorització, de silenci, de reflexió, de pregària. La Bíblia ja no ens cal, els mitjans de comunicació són la divinitat a adorar i a servir, i ens diuen cada dia el que hem de fer, pensar i opinar.

Aquest desfici informatiu ens empeny innegablement a la superficialitat i ens allunya d’una vida interior, quelcom essencial per un creient, quelcom essencial per un ésser humà amb cap i peus. L’evangeli d’avui, amb la imatge de la vinya i els sarments, ens ho expressa amb molta claredat: “Vosaltres no podeu donar fruit si no esteu en mi”. Donar fruits implica estar empeltat constantment a Jesús per rebre la seva saba. Estar empeltat a ell implica temps, dedicació, espais de tranquil.litat, moments de contemplació: “Qui està en mi i jo en ell dóna molt de fruit, perquè sense mi no podríeu fer res”.

Tornant a la imatge de la màxima, donar fruits de fe i ser deixebles de Jesús implica agafar la Bíblia no amb una, sinó amb les dues mans, i llegir-la pausadament i meditativament. No podem posar al mateix nivell el diari i la Bíblia. El diari és paraula d’homes, sempre atrafegada i sovint intencionada i superficial. La Bíblia és paraula de Déu, certament escrita pels humans, però plenament amarada d’esperit diví, sempre pausada i sempre il.luminadora.

SERMONETS D'UN QUE NO HI TOCA

SERMÓ JOAN 14, 1-6
“Ningú no arriba al Pare, si no hi va per mi”. (Jn 14, 6)

Sentir-se “com a casa” crec que és una de les sensacions més gratificants de l’ésser humà. La podem experimentar en un dia feixuc de feina. Aquell dia que no hem parat de fer o de rebre trucades, d’aguantar les impertinències d’algun client o proveïdor, d’haver d’acceptar el xàfec del cap de departament en un imprevist en el que, potser, no hi teníem res a veure. O, simplement, el dia de tornada de vacances, després d’aguantar hores de cua per embarcar-se en l’avió de tornada o hores de retenció en voler tornar per autopista. Després de mil i una situacions estressants o de cansament, res com posar la clau al pany de casa nostra, posar-se còmode i descansar: ja hem arribat a casa... ja som a casa!

Jesús, en una època que deuria tenir el seu estrès corresponent, tot i que per causes molt diferents a les d’avui dia, proposa als seus deixebles, i a nosaltres, la tornada a casa com imatge vital del nostre viure davant Déu en Crist.

Les imatges de l’Evangeli d’avui són molt boniques i entranyables. D’una banda, Déu, el Pare, que té una casa comuna amb moltes estances o mansions; és a dir, un lloc comú on hi cap tothom. Un Déu que hi compta amb tots, que no fa accepció de persones. Em sembla que, per això, no en va Pau s’adona que, en cristià, no es pot parlar més de diferències entre jueus i grecs, entre homes i dones, entre amos i esclaus, entre rics i pobres.

D’altra banda, Jesús, el Fill, que ens prepara estada. Mansió, estança, preparar estada, són mots que apunten a l’estabilitat, un lloc on romandre. És la imatge, dins d’un món que passa, d’una vida itinerant, que està de pas, farcida d’ocasions inesperades d’inestabilitat, de canvi, amb els seus sotracs; és la imatge, repeteixo, dins de tot això, d’un lloc ESTABLE, d’un lloc on confiar, on descansar, on sojornar, on construir, on edificar la meva vida, la del meu proïsme, la de tots.

De fet, no és estranya la pregunta de Tomàs: Senyor, si ni tan sols sabem on aneu. Com podem saber quin camí hi porta? Aquesta estabilitat, aquest lloc que tant desitgem on edificar la nostra vida sòlidament, sense pors, no és fàcil de reconèixer. On la podem trobar, quin camí hi porta? I Jesús, el Fill, en la seva resposta, ens assenyala el camí per arribar-hi: Jo sóc el camí, la veritat i la vida: ningú no arriba al Pare, sin no hi va per mi.

El lloc estable, la mansió, la casa és el Pare, no en pot ser un altre que Déu mateix. I Déu és un lloc, curiosament, on s’hi arriba, no on s’hi va. El bon Déu és Aquell que segueix mostrant-se com el recer, com l’aixopluc, com la casa. És el Pare del fill pròdig que surt ran del camí cada dia, buscant-nos per fer-nos entrar a casa, per a fer-nos sentir com a casa.

En aquesta Eucaristia que ara celebrem, deixem-nos, doncs, convidar novament per Ell, no en va se’ns diu Feliços els convidats a la seva taula!

Donar lliurement la vida (Pasqua 4)

“Donar la vida” és l’expressió que surt més vegades en l’evangeli d’avui, concretament cinc, i que serveix per a explicar teològicament la mort de Jesús. L’evangelista Joan argumenta que Jesús dóna la vida per les ovelles del seu ramat i per les altres ovelles; és a dir, per la comunitat en particular i pels altres en general. L’evangeli afegeix que Jesús dóna la vida amb autoritat. Per últim arrodoneix que el Pare estima a Jesús precísament per donar la vida i que, fent-ho, compleix el manament diví.

Habitualment, donem a l’expressió “donar la vida” un sentit simbòlic, però tanmateix real. Donem la vida per la parella, els fills o la família; per la comunitat cristiana, l’orde religiós o per l’Església; pel partit polític, el sindicat o per la societat; per l’empresa o per la professió; per una associació cultural, esportiva o benèfica. Amb aquesta expressió manifestem la dedicació, la responsabilitat i els afanys -amb major o menor intensitat- per allò que hem optat.

“Donar la vida” també té un sentit literal: podem donar físicament la vida pels altres en moments de catàstrofes naturals o de lluita social, política o militar: són els qui anomenem herois. Es pot donar la vida en moments de persecució religiosa: aquests són els màrtirs. També es pot donar físicament la vida per les idees religioses: són els suïcides o fanàtics religiosos.

L’evangeli de Joan ens explica que la mort de Jesús té un sentit diferent: no es tracta de la mort d’un heroi ni d’un màrtir que, condicionats per l’hostilitat de l’entorn, reaccionen donant la seva vida. Menys encara no es tracta de la mort d’un fanàtic religiós que s’autoimmola. L’evangeli subratlla clarament l’autoritat i la iniciativa amb què Jesús dóna la seva vida: “Ningú no me la pren, sóc jo qui la dono lliurement”. L’evangeli també subratlla -dues vegades- que Jesús té el poder de donar la vida i el poder de recobrar-la.

La mort de Jesús és diferent per la senzilla raó que ell és diferent, extraordinàriament diferent, divinament diferent. La mort de Jesús és més que la mort d’un humà, és més que una mort humana. La mort de Jesús és també la mort de Déu i una mort divina, perquè ateny a qui és plenament home i plenament Déu. Es tracta, en definitiva, d’una mort que expressa, decidídament i intencionadament, fins on és capaç d’arribar l’amor diví.

Jesús materialitza en la seva persona aquest amor diví pels humans. L’evangeli de Joan ho concreta amb l’expressió “donar la vida”: “És a causa d’això que el Pare m’estima”, “Aquesta és la missió que he rebut del Pare”. Per això Jesús esdevé el bon pastor i el millor pastor dels humans.

Donar la vida pels altres o per Déu de forma generosa, alliberada i assenyada és participar de la grandesa de Déu; és respirar l’atmosfera del transcendent; és gaudir i irradiar l’amor diví.